Els heterodoxos

Llegia De la inexistència d’Espanya de Juan Pedro Quiñonero, que acaba de sortir en traducció catalana, i em retrobava amb la defensa lúcida, que ja li coneixia, de la diversitat contra el simulacre uniformitzador que el nacionalisme espanyol ha intentat imposar, debades. L’ombra de Marcelino Menéndez y Pelayo planava sobre unes pàgines que neguen rotundament unes tesis intransigents i empobridores. És curiós com la Historia de los heterodoxos españoles, al final, s’ha escapolit de la intenció de l’autor, que a finals del segle XIX escrivia amb fervor:

España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectores o de los reyes de taifas.

El catolicisme com a força que mantindria unida l’Espanya de don Marcelino és la raó d’una obra de monumental erudició que pretén demostrar que l’heterodòxia ha estat sempre una excrescència aliena a l’esperit espanyol. La gràcia és que la seva Historia de los heterodoxos españoles ha servit, també, per conèixer i reivindicar les tradicions perseguides pels defensors de la unitat de destí universal.

Ara no recordo quin va ser l’estímul que em va empènyer a llegir-la. Podria haver estat Juan Goytisolo:

Yo le debo un montón de cosas a Marcelino Menéndez y Pelayo, pero hay que tener en cuenta que esta tradición ha continuado y que, aún ahora, la literatura española sigue en manos de gente formada dentro de esta tradición nacional-católica que sigue rechazando a Blanco-White.

O potser Juan Larrea, arran del monogràfic que la revista Poesía, dirigida per Gonzalo Armero, li va dedicar l’any 1978:

A ratos perdidos establecí, mediante los Heterodoxos, mi primer contacto con Prisciliano y sus textos difíciles. Ignoraba y durante más de un año seguí ignorando que en esta losa del sepulcro entreabierto, don Marcelino se había dejado coger levemente los dedos.

O potser em va esperonar algun altre heterodox que va utilitzar la molt catòlica guia de don Marcelino per alimentar una tradició ocultada:

Siguiendo paso a paso el índice de mi libro, podría apuntar aquí todo lo que de nuevo hemos aprendido en estos años sobre erasmistas y protestantes, iluminados y hechiceros, judaizantes y moriscos, jansenistas, enciclopedistas y aun sobre las luchas religiosas de nuestros días.

Precisament la tradició que reivindica Juan Pedro Quiñonero. De la inexistència d’Espanya té una de les virtuts que més valoro en un llibre: que m’inciti a recuperar, a revisar, a gaudir de nou lectures del passat.

Estètica de la desaparició

La primera novel·la que vaig llegir de Fogwill és Los pichiciegos. Durant la guerra de Malvinas, un grup de soldats argentins excava un amagatall. Però el cau subterrani aviat imposa unes condicions molt i molt dures de supervivència: s’estableix una jerarquia que estableix unes normes estrictes per garantir tant la subsistència com la invisibilitat de les operacions d’aprovisionament. Els pichiciegos no són uns pacifistes que rebutgen la guerra, no hi ha un discurs o un relat que justifiqui la seva actitud, simplement s’amaguen del conflicte i en la desaparició creen el seu propi món de mites i creences basat en l’opinió: aïllats, parlen de qualsevol cosa sense la necessitat de contrastar o fonamentar res. Es limiten a passar les hores immersos en el tedi; les elisions i sobreentesos que generen hores i hores de conversa desmenjada creen un món simbòlic autònom, que ordena tant les relacions entre els propis pichiciegos com les relacions amb l’exterior. Els queviures arriben sobretot dels anglesos, a canvi d’informació. Gràcies a les incursions en el propi bàndol argentí, s’assabenten que s’han convertit en un mite, que s'han instal·lat en la imaginació dels soldats com uns morts en vida que s’arrosseguen pel subsòl. De manera tàcita, s’evita parlar de les conseqüències ètiques o polítiques que representa convertir-se en un pichiciego. L’objectiu és sobreviure al marge de la guerra, sense la certesa que desaparèixer de l’escenari bèl·lic els garanteixi salvar la vida: més de vint moren lentament per manca d’atenció mèdica, a la zona del cau destinada a morir.

El meu primer Fogwill va empènyer a un segon: La experiencia sensible, de la qual no recordo gran cosa; una decepció que ha durat fins a Help a él, que és un combat desesperat contra la desaparició. Ella es diu Vera i ha mort. Després de prendre un còctel psicotròpic elaborat per la mateixa Vera, el protagonista jeu al llit on ella dormia, a l’habitació plena de coses d’ella, i ella apareix. Sense perdre la consciència que l’efecte del còctel durarà unes vuit hores, el desig es resisteix a creure que es tracti d’una aparició fantasmal. Entre els plecs del sexe com a lluita entre el desig i la realitat —amb la sang, l’orina, el semen, les llàgrimes, la saliva, el plaer i el dolor com a proves ambivalents de l’absència i de la presència de Vera—, els diàlegs oscil·len entre la necessitat d’esbrinar que tot plegat no sigui una al·lucinació que afecta tots i cadascun dels sentits i la por de confirmar que, efectivament, les lleis d’aquell punt minúscul de l’univers que ho conté tot obeeixin a una droga capaç de suscitar tant el desig com la por a que el centre del desig sigui la buidor absoluta d’una absència, una realitat inaprehensible que es mostra a través de la distorsió, del simulacre. Brutal.

Però el llibre titulat Help a él conté, a més a més de Help a él, una altra novel·la breu titulada Sobre el arte de la novela. Si fos un single de vinil, totes dues serien cara A. La mare que mor o que viu lluny, desapareguda de la vida quotidiana del protagonista:

Las viejas madres: no pasa un día sin que se piense en ellas por un instante. Todos, o casi todos los hombres, difícilmente han de pasar un día de sus vidas sin distraerse algún instante para pensar en ellas, en las madres viejas. Están hombres tenaces, reconcentrados en lo suyo, y uno los mira haciendo, haciendo hacer o procurando algo, y hay un instante en sus días en el que pueden verse relámpagos de oscuridad —esas sombras— surcándoles las caras.

Així comença, i frase rere frase la narració s’enlaira entre observacions sobre la ficció i la vida, per donar pas a una ficció que s’instal·la en la breu novel·la a partir d’una desaparició i les estratègies del relat per omplir un buit ominós.

El bloQG

Anatomia de l'Anatomia

Moderar el debat virtual de l’Anatomia 05/06 va ser una ocasió excel·lent per posar a prova el meu escepticisme. D’una banda em sembla necessari fer aquesta mena d’anàlisi a moltes veus perquè permet contrastar posicions, matisos i oposicions sovint molt rellevants; d’una altra banda, però, sembla que la manca de perspectiva temporal fa que molts dels temes tractats puguin aplicar-se a qualsevol any. Potser per això, per l’escepticisme, m’han convidat enguany a mantenir el blog d’una Anatomia 2008 que vol recapitular i mirar enrere, fer balanç de les edicions anteriors i profecia sobre com hauria de ser en el futur.

S’han elaborat uns resums en vídeo per recordar les aportacions més destacades. Mentrestant acaben d’enllestir els detalls perquè demà comenci l’anatomia de l’Anatomia que culminarà amb la sessió d'enguany, també l'amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, us deixo amb Sam Abrams, Joan Carles Girbés,Vicenç Villatoro, Josep Maria Benet i Jornet, Rosa Viñallonga i Anna Soler-Pont:

Setmana del Llibre en Català

Potser perquè la superfície és menor sembla que hi ha més lectors que l’any passat. Però també pot ser que, efectivament, dissabte a la tarda hi haguessin més lectors que l’any passat. Caço discretament les paraules d’algú que sembla formar part de l’organització de la Setmana del Llibre en Català; unes paraules d’alleujament, perquè es pensaven que el canvi d’ubicació, davant la Catedral de Barcelona, dissuadiria molts visitants d’acostar-s’hi. Però una passejada pels blogs confirma que els qui anem cada any hem tornat a fer-hi un tomb. En Pere, de Saragatona, també enyora les Drassanes, una ubicació més digna que l’envelat, sens dubte, per bé que no tan cèntrica com la Plaça de Catalunya. I que oferia més superfície per exhibir els llibres per la portada i no pel llom, malgrat que enguany hagin col·locat més lleixes per compensar la manca d’espai. Potser sí que ha degenerat, com afirma Xavier Caballé: la senyalització és escassa i confusa i llibres de diferents temes es barregen a la mateixa secció de manera improvisada. No veig llibres amb fulls, sobrecobertes i lloms estripats, però sí torno a constatar que molts exemplars conserven restes de la pols dels magatzems i llueixen amb orgull la grogor inevitable dels anys: almenys no s’han convertit en pasta de paper. Sí que veig fulls rebregats a causa de la indòmita curiositat dels més petits. Veig molts lectors amb més d’un llibre triat a les mans i escrutant encara amb avidesa i moltes clapes que demostren que l’oferta satisfà bona part de la demanda; els organitzadors podran afirmar, quan acabi el nou de març, que ha estat un èxit. I segurament tindran raó.

Com sempre, anoto alguns títols que em pensava que estaven exhaurits per comprovar-ho demà a la llibreria i rescatar-los. Com sempre, em sorprèn l’absència d’algunes editorials perifèriques; un problema que s’arrossega any rere any i que no hi ha manera de solucionar: prou complicat deu ser això d’aplegar més de cinquanta mil títols diferents durant uns dies com per tenir en compte, a més a més, editorials modestes que no fan res més que enriquir la bibliodiversitat de l’edició en català.

En qualsevol cas, si puc fer de perepunyetes i criticar-ne l’emplaçament, la senyalització de les seccions, la disposició dels llibres, les absències, etc. és perquè hi vaig, perquè és un esdeveniment que desperta el desig de descobrir o recuperar llibres que d’una altra manera ni recordaríem que existeixen o que passarien desapercebuts. Com ja vaig dir al primer apunt que vaig dedicar a la Setmana del Llibre en Català, la majoria dels llibres de fons tornen a ocupar les taules, poden demanar una mica de l’atenció que ja no tindran mai més al llarg de l’any.

Cosmografia del tedi

Una de les coses que més em fascinaven de Star Trek era la tan admirable com incomprensible contenció amb què els personatges tractaven tots els enginys que proporcionaven desitjos materials i virtuals, i és que tenien totes les necessitats materials resoltes. Els personatges de La nau, de Pau Planas, gaudeixen d’un benestar comparable; no tan sofisticat ni tan llaminer, però sí suficient perquè durant els dos anys que dura el viatge cap a Xeix no hagin de patir, almenys, per les coses materials. La diferència és que el benestar, a Star Trek, era interromput contínuament per aventures i paradoxes, mentre que a La nau s’instal·la ben aviat un confortable tedi.

Un tedi on el desig en forma de colònia interestel·lar dóna pas de manera subtil a indicis pertorbadors que menen cap a la lenta construcció d’una amenaça. Però l’encert de Pau Planas rau en el fet que l’amenaça és un pretext per plantejar el que seria, em sembla, el tema de la novel·la. Més enllà de les hipòtesis sobre la naturalesa de la nau i de l’autèntic propòsit del viatge, que contribueixen a dosificar una angoixa que creix com més ens acostem al final, diria que tot plegat té a veure amb la identitat com a cosa intercanviable; com si, independentment que els passatgers de la nau arribin o no a destí, el nus consistís a mostrar com són de prescindibles, com —en un nivell determinat de desenvolupament tecnològic i de planificació social— qualsevol persona podria exercir qualsevol funció, de manera que l’experiència, allò que més íntimament distingeix cadascú dels altres, fos irrellevant. Un tema certament angoixós, que impregna les cabòries contemporànies, des de les elucubracions dels savis a l’oficina de l’atur. Sense oblidar la literatura.

Guerres de plàstic

Un palestí, un sirià, un libanès i un israelià són en una cantonada. Un periodista se’ls apropa i els diu: disculpin... em podrien donar la seva opinió sobre l’acord de pau? El palestí diu: què es pau? El libanès diu: què és un acord? El sirià diu: què és una opinió? I l’israelià diu: què és disculpin?

El subtítol de Guerres de plàstic, de Jordi Raich, és El conflicte quotidià entre palestins i israelians, un llibre que recull les cròniques emeses al programa de ràdio Els viatgers de la Gran Anaconda, a partir de la seva experiència com a mediador a Israel i Palestina. Al pròleg, ens recorda que hi ha un excés informatiu sobre el pròxim orient, si el comparem amb les notícies que generen altres conflictes tan o més cruels. També que la diversitat política i religiosa és única al món: palestins, israelians, drusos, jueus etíops o Falasha, armenis, ultraortodoxos de Mea Sharim, maronites, asquenasites, bahaistes, ortodoxos grecs, xiïtes, periodistes... I una geografia amb noms que ressonen poderosament en la memòria: Jerusalem, Acre, Gaza, Tel-Aviv, Galilea, Haifa, el alts del Golan, Hebron, el riu Jordà, la Mar Morta...

La mirada de Jordi Raich es fixa amb atenció allí on sovint acaba la notícia, o es considera que no hi ha notícia. Conversa amb persones. Entra a les llars perquè sovint troba qui el convidi a un sopar genuí de les moltes menes de genuïnitat que esquitxen aquelles terres, o assisteix al funeral d’Arafat i és sacsejat per les multituds, o passeja pels mercats i fa una breu sociologia del souvenir, o fa de mediador perquè es pugui celebrar una boda de quaranta-cinc minuts en terra de ningú, sota l’estricta vigilància de l’exèrcit israelià, perquè tothom torni després a enyorar-se des del lloc que li pertoca, amb mesos i anys de separació per endavant.

Jordi Raich no pren partit, que en aquest cas no significa fugir d’estudi sinó adoptar una forma de compromís realment valuosa. Escriu i diu, doncs, la seva experiència i elabora unes cròniques que defugen les grans paraules o les grans solucions: parteix del convenciment que, d’aquí a seixanta anys, israelians i palestins continuaran matant-se, i ho destaca a la contraportada del llibre. O alguns israelians i alguns palestins, perquè n’hi ha que a banda i banda s’entesten a batre’s per la convivència. Perquè el conflicte s’ha convertit, malauradament, en la forma natural de conviure, o de malviure en aquell recó de la Terra. Guerres de plàstic és la mirada de l’estranger vol entendre alguna cosa, amb unes cròniques on sovint una anècdota o una frase resumeixen amb exactitud el punt de vista de l’autor. Com un dia que s’espera en un dels centeners de punts de control que fracturen Cisjordània, que converteixen activitats quotidianes com anar a l’hospital, jugar una lliga de futbol o visitar la família en complicats i lents rituals on impera l’arbitrarietat dels soldats israelians, i llavors escolta i més tard transcriu un acudit. O dos:

Un palestí arriba a un checkpoint i un soldat israelià li ordena que descalci i porti un te. Després de queixar-se, el palestí, resignat, deixa les sabates amb el soldat i se’n va a buscar el te. Quan torna, troba el soldat pixant sobre les seves sabates. Mentre el soldat es beu el te, el palestí protesta: com se suposa que hem de negociar la pau si tu pixes a les meves sabates i jo pixo al teu te!

Un qüestionari...

...a Antaviana

La mort triomfal de les avantguardes

És curiós com de tant en tant sorgeix la necessitat d’enterrar les avantguardes literàries del segle XX. El darrer lliurament del suplement Cultura/s de La Vanguardia hi torna d’una manera que estic temptat de qualificar, si més no, de surrealista. S’hi barreja el certificat de defunció de les avantguardes històriques —innecessari, atès que el pas del temps és inexorable— amb una altra manera d’entendre l’avantguarda literària que és més una actitud, una consciència dels reptes de la literatura ara mateix, que una escola determinada. Enrique Murillo reconeix aquesta distinció, però deixa anar algun cadàver exquisit:

No importa demasiado que los libros sean formalmente archicomplejos o estilísticamente hipersutiles. [...] Lo que nos importa de los libros es que sean inteligentes. Importa que nos digan algo nuevo acerca del mundo en que vivimos.

El nonsense de l’afirmació rau en el fet que sí que importen, i molt, la complexitat i la subtilitat d’un llibre, tan arxi o hiper com es vulgui, a l’hora de dir coses intel·ligents sobre el món en què vivim.

J.A. Masoliver Ródenas apel·la a la confusió entre renovadors i avantguardistes per distingir, al seu torn, entre postmoderns —Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Álvaro Pombo, etc.— i escriptors amb “voluntat clàssica” —Miguel Delibes, Luis Landero, Jose María Merino, etc.— la síntesi dels quals es confon en una frase pop: “Todos tienen una cosa en común: la voluntad de narrar”. Sorprèn que no tingui en compte la literatura americana en espanyol, tant se val que l’hagin escrit a Catalunya —Roberto Bolaño, Osvaldo Lamborghini, entre d’altres— com a Buenos Aires o Mèxic D.F.

Julià Guillamon, per la seva banda, constata la bona salut de l’experimentalisme en la literatura catalana i es demana com és que, malgrat aquest fet incontestable, “la percepción habitual es muy distinta y desde diferentes frentes se alude regularmente a la falta de riesgo y de calado de la literatura catalana”. Hi estic d’acord, malgrat que entre els noms propis que esmenta manqui, precisament, un escriptor que ha sabut utilitzar els recursos literaris esmolats des del formalisme i l’estructuralisme per escriure una narrativa plenament contemporània: Jordi Coca.

Imitar ara el surrealisme o l’experimentalisme dels anys setanta és, sens dubte, un anacronisme. Una antigalla. Però utilitzar-ne el llegat que, en forma d’obres rotundes o de fracassos descomunals, ofereix un repertori vastíssim de troballes, intuïcions i encerts —sense desdenyar la tradició més, diguem-ne, conservadora des del punt de vista formal— és el gran triomf de les avantguardes. Un triomf que es resumeix en el fet que l’escriptor s’ha de guanyar la capacitat de triar a l’hora d’escriure. Una actitud més que una determinada escola o recepta.

No és casual, doncs, que Jordi Coca, en una resposta que sense aquest context resultaria críptica — “Sembla que hi ha un mini debat sobre les avantguardes”, afirma—, destaqui la contribució de l'agent literari David Miller al mateix lliurament de Cultura/s:

Estrictamente hablando, la novela avant garde no morirá jamás. Lo que está muriendo es nuestra capacidad para clasificar a los escritores. La forma más reciente de etiquetar a los escritores es perseguirles con el calificativo de postmoderns, más útil para los teóricos que para los autores. En un texto de Barry Lewis sobre Kazuo Ishiguro, la ficción posmodernista es definida “por su desorden temporal, su desprecio por la narración lineal, su combinación de diversas formas de ficción y sus experimentos con el lenguaje”. Que es una forma endiabladamente adecuada de describir lo que hizo Laurence Sterne cuando escribió Tristram Shandy entre 1759 y 1769.

Però, quina seria la imatge de Laurence Stern sense la lectura que n’han fet, precisament, els postmoderns? Com se sap, almenys des de Borges, cada escriptor es tria els precursors. És David Miller també qui suggereix com s’hauria d’haver plantejat la qüestió sobre quina cosa sigui ara mateix l’avantguarda.

El mundo ha visto pasmosos cambios tecnológicos en los últimos diez o cinco años y los escritores se han hecho más conscientes de otras formas, otras ficciones, y también de cuál es su especialidad y cuál su papel. Ahora tienen que reflejar unos conocimientos más fracturados y de naturaleza más fragmentaria. ¿Cómo podemos medir qué efecto ha tenido todo esto en los autores y en sus obras?.

Unes paraules que s’assemblen, malgrat les distàncies, a les de Reinaldo Laddaga que transcrivia fa poc a La literatura en un xip, apunt bessó de Ciberquimera.

Començar per final

Podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no, com en el cas de L’home manuscrit: no m’agrada el final, perquè ja me l’ensumava quan Morena —que, per empitjorar les coses, també es diu Esperança— entra sola a Villa Carmen. Me l’ensumava i pensava que no, que sisplau, que aquesta novel·la no es mereix acabar així. Però acaba com acaba, i en cap cas dues o tres pàgines del final són suficients per espatllar un llibre que m’ha agradat molt. Agraeixo a Manuel Baixauli, sobretot, la seva capacitat per restituir part de la meva memòria de lector, amb el benentès que una cosa així no em sembla senzilla: és molt fàcil esmentar escriptors famosos i obres canòniques amb estridència, però és molt més efectiu suggerir-los de manera subtil, com a part natural de la narració, i em sembla que Manuel Bauxali ho aconsegueix; fins i tot amb un final que no m’agrada però que m’ha fet pensar en el «Discurs de Bremen» de Paul Celan. Un fragment, segons la traducció de José Ángel Valente:

El poema, en la medida en que es, en efecto, una formade aparición del lenguaje, y por lo tanto de esencia a dialógica, puede ser una botella arrojada al mar, abandonada a la esperanza —tantas veces fràgil, por supuesto—de que cualquier día, en alguna parte, pueda ser recogida en una playa, en la playa del corazón, tal vez.

Hi ha res més terrible, abismal, per un poeta que concebre el poema com una ampolla llançada al mar? Un poeta o un escriptor grafòman com el protagonista de L’home manuscrit, que omple centenars de llibretes amb paraules que esmenen o completen o matisen altres paraules, que envaeixen els marges i irrompen en l’espai entre les línies, amb un Dietari atapeït de lletra menuda, de diferents èpoques, amb correccions i afegits. Amb la incertesa de trobar mai un lector. Impossible no recordar els microgrames de Robert Walser explicats per Enrique Vila-Matas a El mal de Montano, o en aquest fragment d’un article:

Y además siempre admiré esa caligrafía suya que, en el último periodo de su actividad literaria, antes de recluirse en manicomios (cuando se volcó en esos textos de letra minúscula conocidos como microgramas), se fue haciendo cada vez más pequeña, hasta el punto de que le llevó a sustituir el trazo de la pluma por el del lápiz, porque sentía que éste se encontraba «más cerca de la desaparición, del eclipse».

L’home manuscrit sembla un homenatge als manuscrits que apareixen en les novel·les de Roberto Bolaño. Al final de Los detectives salvajes apareixen les llibretes manuscrites que Cesárea Tinajero havia escrit sense intenció de publicar-les. Al final de 2666 apareix el manuscrit, amagat amb cura en una casa abandonada, de Borís Anski, escriptor sense obra reconeguda perquè les seves novel·les les signava un mediocre adulador de la cosa soviética que va patir les purgues estalinistes. Quaderns que semblen, certament, ampolles llançades al mar.

La fascinació pels manuscrits es refereix, alhora, tant el contingut com la sola percepció d’unes paraules escrites a mà. Potser perquè l’escriptura autògrafa projecta una certa estranyesa sobre la lletra tipogràfica, des d’unes notes apressades a, més prosaicament, una agenda. L’home manuscrit juga amb la fascinació per aquest relatiu anacronisme; i és eficaç perquè, en l’era de la tipografia virtual, la lletra manuscrita és l’empremta de la relació física entre l’escriptor i l’escriptura. Una relació que comença amb la voluntat d’anotar-ho tot al Dietari, de ser un reflex fidel de la cosa anomenada realitat, i que continua amb un procés de destil·lació que m’ha fet recordar la síntesi sobre la història de la creació literària que proposa Jorge Luis Borges a «El espejo y la máscara», amb els tres regals del rei: el mirall de plata, la màscara i la daga, on la daga representa l’abisme de dir l’indicible; el secret i l’aniquilació. La faula de Borges i L’home manuscrit proposen, però, poètiques diferents, tot i que el procés s’assembla: l’aprehensió ideal de la realitat als primers quaderns del dietari dóna pas, mitjançat les correccions i afegits, a un altre concepte de literatura, en el qual l’obra aspirar a substituir la realitat fins que al final s’avança un tercer pas que mantrindria una relació més ambigua amb la daga borgiana.

La segona part m’ha semblat molt unamuniana, sense la lluita agònica entre personatge i autor que sí trobem al capítol XXXI de Niebla; parlen Miguel de Unamuno i Augusto, el protagonista:

–No puede ser, Augusto, no puede ser. Ha llegado tu hora. Está ya escrito y no puedo volverme atrás. Te morirás. Para lo que ha de valerte ya la vida...
–Pero... por Dios...
–No hay pero ni Dios que valgan. ¡Vete!
–¿Conque no, eh? –me dijo–, ¿conque no? No quiere usted dejarme ser
yo, salir de la niebla, vivir, vivir, vivir, verme, oírme, tocarme, sentirme,
dolerme, serme: ¿conque no lo quiere?, ¿conque he de morir ente de ficción? Pues bien, mi señor creador don Miguel, ¡también usted se morirá, también usted, y se volverá a la nada de que salió...! ¡Dios dejará de soñarle! ¡Se morirá usted, sí, se morirá, aunque no lo quiera; se morirá usted y se morirán todos los que lean mi historia, todos, todos, todos sin quedar uno! ¡Entes de ficción como yo; lo mismo que yo! Se morirán todos, todos, todos. Os lo digo yo, Augusto Pérez, ente ficticio como vosotros, nivolesco lo mismo que vosotros. Porque usted, mi creador, mi don Miguel, no es usted más que otro ente nivolesco, y entes nivolescos sus lectores, lo mismo que yo, que Augusto Pérez, que su víctima...

A L’home manuscrit trobem, en canvi, una resignació, una dissolució del personatge que s’adiu més amb la contemporaneïtat líquida, que no té tant a veure amb l’acceptació de l’autoritat com a la indecisió; el simulacre postmodern de la paradoxa modernista. Una novel·la que m’ha agradat molt malgrat que podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no.

[Apunt dedicat a Antaviana i Més llibres, més lliures, amb gratitud.]

Més distribució

He obert a l’atzar Por orden alfabético de Jorge Herralde i, tal com intuïa, he trobat això al cap de poques pàgines:

Desde luego Salvador [Pániker] era un rara avis. Nosotros, y me refiero al grupo de editores que nos asociamos por afinidades electivas para fundar Distribuciones de Enlace —Barral, Castellet, Alfonso Carlos Comín, Esther Tusquets, Beatriz de Moura y yo mismo—, éramos antifranquistas izquierdosos, con mayor o menor énfasis, y él retroprogresivo con énfasis.

Era l’època que Gramsci, per exemple, encara era publicat i tenia lectors. Distribuciones de Enlace, l'empresa que Jorge Herralde ha evocat en tantes ocasions als llibres que ha escrit, ha desaparegut el passat dia 1 de febrer. Es va fundar l’any 1970 pels editors d’Anagrama, Edicions 62, Tusquets, Lumen, Barral Editores, Fontanella, Laia i Cuadernos para el diálogo. D’aquestes editorials, només Anagrama i Edicions 62 s’hi mantenien. Barral, Fontanella, Laia i Cuadernos para el diálogo van desaparèixer. Les Punxes, una de les meves distribuïdores favorites, s’ocupa ara de Tusquets. Lumen va ser comprada per Random House Mondadori.

Enlace integrava tant la part logística de la distribució —emmagatzematge i gestió d’estocs— com la comercial. La nova distribuïdora que Anagrama impulsa junt amb els segells d’assaig del grup Planeta dirigits per Gonzalo Pontón —Ariel, Crítica i Paidós—, les editorials en espanyol del Grup 62 —bàsicament, Península i El Aleph— i altres editorials com Alba, es diu Enlaces Editoriales i s’ocupa tan sols de la part comercial. De la part logística —de preparar i d’enviar les comandes a les llibreries— s’ocupa Logista, la mateixa que s’encarrega de servir els llibres del grup Planeta —excepte la venda a crèdit i algun segell més. Es tracta, per tant, d’una important deslocalització logística, perquè els magatzems es troben a Guadalajara.

La poca informació que tenia a l’octubre sobre aquests moviments, junt amb la notícia que el Grup Planeta es venia les accions de Logista, em van animar a fer una predicció que no s’ha complert. A l’article «Distribució i bibliodiversitat», publicat a la revista cultura21.cat, edició de paper, escrivia això:

Ara mateix, el Grup Planeta confia la part logística de la distribució a Logista però manté la seva pròpia xarxa comercial per garantir una bona informació sobre novetats i reedicions. Amb la creació d’una nova distribuïdora que començarà a treballar a partir de febrer —on s’agruparan els segells d’assaig de Planeta junt amb Anagrama i les editorials que publiquen en espanyol del Grup 62— el Grup Planeta controlarà més directament tant la part logística com la comercial d’una part de les seves editorials.

Finalment no ha estat així.

Els magatzems de la desapareguda Distribuciones de Enlace són els mateixos que utilitzarà Àgora, la nova empresa de distribució de llibres que, de moment, es troba en el procés d’incorporar l’emmagatzematge i control d’estocs dels segells en català del nou Grup 62, procés que culminarà al setembre. La intenció, però, és oferir els serveis a altres editorials i xarxes comercials, de manera que ens trobem en un procés de concentració en el sector de la distribució del llibre en català.

Tres anys!

Compro cada mes la revista Quimera des de fa una pila d’anys. Per a mi, sempre ha estat una publicació de referència, una de les millors revistes sobre literatura en espanyol. Per això he sentit una alegria immensa per l’article que Jesús Casals dedica a aquest blog, dins del número de febrer. La secció «Bitácoras: Apuntes sobre la blogosfera» va ser una de les sorpreses que va anar introduint la revista arran del canvi de direcció, quan Fernando Valls va donar pas a Jordi Carrión, Jaime Rodríguez Z. i Juan Trejo. Com diu Jordi Carrión al «Balance del primer año» publicat al número 286 de setembre de 2007, la nova etapa ha estat més atenta a la literatura nord-americana —“la más potente y arriesgada de las literaturas contemporáneas”— i a la literatura d’América Llatina, especialment l’argentina. La revista Quimera, en resum:

quiere tender links sólidos con las escrituras emergentes y con los lenguajes propios de nuestra pos-posmodernidad. Sin olvidar que la red actual se cimenta en un hipertexto secular, en cuyos nudos se ubican lo que llamamos clásicos.

Els atzars han volgut que sigui ara quan es comenci a distribuir el nou número de la revista cultura21.cat, la versió en paper del portal digital. Una cosa que ha canviat molt els darrers anys és l’interès pels llibreters als mitjans de comunicació i prova d’això és que en aquest número, que conté un dossier sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, hi ha un article d’Imma Bellafont, presidenta del Gremi de Llibreters, una entrevista a Miquel Àngel Oliva on es parla del conflicte entre Abacus i el Gremi, un reportatge sobre la llibreria Ona i un article meu titulat «Distribució i bibliodiversitat», del qual ja vaig avançar un fragment al novembre. Com que el vaig lliurar fa gairebé tres mesos, quan les dades sobre les noves distribuïdores que havien de sorgir arran de la divisió d’Enlace no eren gaire precises, l’article conté un error que miraré d’apedaçar pròximament al blog.

L’epíleg a Soldados de cerca de un tal Salamina, la pàgina de Jesús Casals a la revista Quimera i l’article a la revista cultura21.cat són tres guspires gairebé imperceptibles, però el fet que coincideixin amb el tercer aniversari d’aquest blog em sembla un magnífic regal. Perquè si cal subratllar alguna cosa d’aquests darrers tres anys és, sens dubte, l’enorme creixement de la blogosfera. I la major contribució dels blogs que parlen de llibres, tant se val si és el tema principal o solament ocasional, és que ofereixen reflexions que no es trobaven als mitjans de comunicació tradicionals. Em refereixo a les experiències de lectura, a la relació personal dels lectors amb llibres i autors, una aproximació al món del llibre ben diferent de les ressenyes i crítiques convencionals.

L'error de Salamina

Aquesta setmana es comença a distribuir Soldados de cerca de un tal Salamina: Grandezas y miserias en la galaxia librería, un llibre destinat a somoure el somiqueig planyívol dels estudis literaris. Havia de ser precisament un llibreter, Eduardo Fernández, qui oferís aquest imprescindible banc de dades que, amb certesa, ha de reactivar la teoria de la recepció i els estudis sobre la cultura escrita.

Com és lògic, l’autor comença amb la definició del seu objecte d’anàlisi, que és l’error com a element indispensable per definir l’horitzó d’expectatives d’una època determinada. Per això cal precisar quina cosa sigui la llibreria i com interactua el llibreter amb el lector-comprador ideal, unes pàgines que descriuen els elements indispensables per conèixer el medi on es desenvolupa l’error. La lluita diària contra l’espai per encabir els llibres als prestatges i a les taules de novetats, el magatzem, el microsistema de les presentacions de llibres amb la fauna endògena, Sant Jordi... tot de factors que determinen les condicions de la fusió d’horitzons, el resultat de la qual sol ser l’adquisició d’un llibre.

La segona part presenta les dades més significatives, recollides pacientment durant anys d’ofici, agrupades en nuclis temàtics per facilitar la feina dels erudits que desenvoluparan —quan comprin i estudiïn atentament el llibre— les línies de recerca iniciades per aquest treball pioner. El breu comentari que segueix a cada error condensa, precisament, cap a on apuntarien aquestes línies. Un client s’adreça a una llibretera i demana, per exemple:

— Los patos de Eulalia

Es una gran tentación no incluir la solución a este gran acertijo (nuestra intrépida compañera aún debe estar sudando). Su complicación no la mejora ni el más retorcido de los sudokus, Pero bueno, no les vamos a dejar sin respuesta, tan grande no es nuestra maldad.

Título solicitado: Los pazos de Ulloa de Doña Emilia Pardo Bazán.

Quin horitzó d’expectatives és capaç de generar una petició com aquesta? Jo mateix apunto tímidament el context fenomenològic a l’epíleg del llibre:

Nadie es inmune al error y equivocarse al pedir información sobre un autor o un título puede deberse a tantas razones que los libreros somos los primeros en no darle más importancia que la que realmente tiene. ¿Cómo ha llegado el protolector a interesarse por un libro? Una reseña leída días atrás de la que sólo se conservan remiendos en la memoria, un título cazado al vuelo mientras se escucha distraídamente la radio, una conversación en la que las lecturas de unos y de otros se mezclan con unas cervezas —tal vez demasiadas—, la cubierta entrevista fugazmente del libro que lee el chico más guapo de clase…

Però, com es pot deduir fàcilment, Soldados de cerca de un tal Salamina, no exhaureix els seus objectius amb la teoria literària. Altres disciplines poden beneficiar-se de les investigacions sobre l’error, des de l'estudi dels processos cognitius a la filosofia:

El cliente:

—Quiero encontrar La paz y la palabra.

Respuesta del compañero:

—Y yo también.

Es tracta, doncs, d’un llibre que tothom hauria de tenir, ja que satisfà qualsevol mena d’inquietud intel·lectual, fins i tot si aquesta hipotètica inquietud intel·lectual no ha existit mai abans. Escriure l’epíleg m’ha servit, a més a més, per reconèixer l’enveja que em fa Eduardo Fernández, perquè tracta un tema delicat en la relació entre llibreters i lectors que no he gosat mai traslladar al blog.

Ha estat una gran sorpresa trobar-me l’epíleg anunciat a la portada del llibre, cosa que agraeixo com si fos un regal d’aniversari pels tres anys de blogaire que faré el proper dissabte.

[Afegit l'endemà:

Faust, el col·lega que manté el magnífic blog Món de llibres, m'envia alguns exemples més d'errors:

• El condol de la Sofia enlloc d’El consol de la filosofia d’Alain de Botton
• La placa de diamantes (versió castellana) enlloc de La plaza del Diamante de Mercè Rodoreda
• Incidente con un perro en el coche enlloc d’El curioso incidente del perro a medianoche de Mark Haddon

Encara em meravello que els lectors hagin tingut l'amabilitat de no contraatacar amb nyaps de llibreters, que sens dubte ajudarien a eixamplar encara més l'horitzó d'expectatives de l'estudi de l'error.]

La noia del ball

El protagonista de Cara d’àngel explica a un interlocutor sense nom, que podríem identificar amb el narrador, tot d’arguments banals amb la intenció de justificar una conducta abjecta. No sabem quina idea té d’ell mateix, encara que no costa gens atribuir-li un cinisme despietat. A La noia del ball el procediment és semblant però diria que molt més reeixit. La protagonista mira d’explicar la seva vida al narrador, que és el seu propi fill. Però més que justificar-se, intenta comprendre’s ella mateixa. Sap que el fill ja ha publicat Sota la pols, cosa que en lloc d’amoïnar-la pel fet que les seves paraules seran immortalitzades a les pàgines d’un llibre, li deslliura de la càrrega d’haver de ser especialment acurada en l’exposició dels fets. La maniobra narrativa de Jordi Coca em sembla d'una gran subtilitat. Un exemple:

Jo aleshores tot això no ho veia com t’ho dic ara i menys encara com ho escrius tu, però ho intuïa, mirava d’esborrar-ho del meu cap, i reia... Perquè en el fons la qüestió essencial era distreure’s , passar-ho bé, i no entossudir-nos a mirar els problemes de gaire a la vora.

O bé:

Que si tots eren fills de puta, que el rei se l’havia de penjar pels dallonses, que l’altre calia obrir-lo en canal... com que sempre parlava així... Ja ho has explicat a Sota la pols.

No podem saber fins a quin punt el fill és fidel o no al testimoni de la mare, la qual, en alguna ocasió, l’insta fins i tot a endreçar les paraules que li acaba de dir. El cas és que Jordi Coca estableix unes regles per jugar a la novel·la i aconsegueix desenvolupar-les amb versemblança, perquè la versemblança emana del propi joc literari i no tant de restriccions externes. Tot plegat, en comptes de suscitar desconfiança pel text final, envers el llibre titulat La noia del ball, m’ha convençut que hi havia una veritat, una experiència, que només es pot transmetre reflectida en els miralls de la ficció. Perquè es crea, així, un clima de confidencialitat en què la mare evoca els paradisos perduts de la infantesa i de la joventut. Anar al ball per gaudir d’unes hores de llibertat, una temporada a Menorca, la fàbrica que l’allunyava de les preocupacions familiars, un jove anarquista anomenat Joan amb qui podria haver començat a festejar si no fos perquè ella mai no estava segura de res, sempre es deixava arrossegar per l’opinió o les coaccions dels qui l’envoltaven. El ball, Menorca, la fàbrica, Joan... apareixen a la novel·la de manera recurrent, com a contrapunt de situacions difícils, com una manera d’alleujar el dolor dels records.

El món de la protagonista és molt petit, minúscul, i la seva vida fins a la postguerra transcorre en pocs llocs; el món és les relacions amb la família, l’anar i el venir i l’aparició i la mort de les persones. Desconeixem els detalls, la descripció precisa dels escenaris, dels fets històrics o dels objectes, però les paraules del personatges i els silencis immensos, la percepció de les relacions entre ells i de cadascun d’ells amb la protagonista, són descrits amb un detallisme que flueix a través dels difícils llocs del record que guanya complexitat amb cada evocació. Com dic, la mare intenta explicar-se la seva vida a ella mateixa; comprendre’s i no necessàriament justificar-se. Els matisos que aporta l’aparició recurrent dels paradisos perduts enmig de la grisor i el temor i el dubte quotidians, junt amb les interpel·lacions de la mare que explica al fill que narra, són els llocs al voltant dels quals gira el tema de la novel·la, que amb aquest estil íntim, gairebé d’història explicada a cau d’orella, té a veure amb la relació entre l’ésser humà, fràgil i concret, i la cosa intangible, llunyana i boirosa de d’on es desplega el poder i que arrossega tothom.

Llibreters

La llibreria Cálamo, que dirigeix Paco Goyanes, lliura des de l’any 2001 uns premis que mereixen obtenir una bona difusió. Els llibreters decideixen el premi “Otra mirada”, i han triat Cementerio de pianos de José Luís Peixoto. Els clients de la llibreria voten, entre quinze títols, el premi “Libro del año”, que ha guanyat Rafael Chirbes amb Crematorio. I, des del 2004, perquè dos semblaven insuficients, el premi “Extraordinario”, que enguany han atorgat a Llamando a las puertas del cielo de Antonio Ansón.

Dos llibreters blogaires des d’Argentina que he descobert fa poc: El cliente NUNCA tiene la razón, amb una clara voluntat de servei públic, i Las confesiones de un librero humanoide.

El llibreter Roger Michelena, des de Caracas, m’ha descobert un curtmetratge que també voldria compartir, si teniu quinze minuts.

La literatura en un xip

Un company m’explica que l’autor va pensar el llibre en un avió, quan l’atzar li va fer veure que tenir una novel·la de César Aira al costat d’una altra de Mario Bellatin i encara una altra de João Gilberto Noll era un bon punt de partida per escriure un assaig sobre la narrativa llatinoamericana dels darrers vint anys. De manera que agafo Espectáculos de realidad de Reinaldo Laddaga i m’espero a més endavant per llegir alguna cosa de l’inconegut João Gilberto Noll. I ja el primer capítol és impressionant: les breus pinzellades sobre els tres escriptors són precises i prometen una lectura engrescadora quan desenvolupi els seus arguments alguns capítols més endavant. De moment, unes poques consideracions li permeten caracteritzar els trets principals de la literatura llatinoamericana més innovadora, entre els quals:

Estos son libros que ensayan responder a la cuestión de qué literatura debiera hoy escribirse ensayando la imposible articulación del espacio de la narración y el espacio de la información, proponiendo su coexistencia en textos que pueden abordarse un poco como si fueran secuencias de mensajes, puntuales, lacónicos, de una brevedad que es el efecto del hecho de que sobre ellos gravita una presión de tiempo: es como si en ellos se sugiriera que no hay tiempo de acabar de escribir lo que se escribe, que es preciso que se proyecte de inmediato.

Reinaldo Ladagga resumeix en cinc punts la hipòtesi que vol demostrar al llarg del llibre que continuaré llegint immediatament després de publicar aquest apunt:

1. toda literatura aspira a la condición del arte contemporáneo
2. toda literatura aspira a la condición de la improvisación
3. toda literatura aspira a la condición de la instantánea
4. toda literatura aspira a la condición de lo mutante
5. toda literatura aspira a la inducción de un trance

Precisament la condició mutant m’ha cridat l’atenció perquè Mutantes és el títol d’una antologia de «Narrativa española de última generación» elaborada a partir del fenomen Afterpop. Un grup d’escriptors que és conegut per eixamplar els horitzons de la literarietat amb un cert enrenou, molts dels quals saben que la literatura en espanyol més interessant es fa —tret d’alguna excepció— a Amèrica.

De retruc, Reinaldo Ladagga m’ha explicat perquè vaig abandonar Dies feliços a la presó de Martí Sales la primera vegada que m’hi vaig enfrontar: perquè tenia posat el xip de descobrir un escriptor català jove i unes poques pàgines van ser suficients per defraudar les expectatives que aquest xip porta incorporades de fàbrica. La segona lectura va ser en un autobús, amb la intenció de passar l’estona sense pretensions. I, doncs, sense xip predeterminat. És per això que en aquesta ocasió algun mecanisme va fer saltar automàticament el xip de llegir César Aira o, més segurament, el de Mario Bellatin. I la percepció del llibre va canviar.

Ciberquimera

Vicente Luis Mora coordina el dossier «Nuevas tecnologías narrativas», inclòs al número de gener de la revista Quimera. Unes pàgines tan heterogènies com imprescindibles, ara que s’acosten les jornades sobre la catosfera, per reflexionar sobre la relació entre tecnologia i literatura i perquè hi participa Laura Borràs amb un dens i entenedor article titulat «Lit[art]ure: La literatura en tiempos de Internet».

Lo cierto es que obras basadas en código HTML, que hasta hace bien poco podrían considerarse novedades textuales englobadas terminológicamente bajo el gran paraguas del hipertexto, han evolucionado con tanta rapidez que el concepto es ya insuficiente para dar cuenta de la miríada de recursos técnicos y soportes tecnológicos que han propiciado cambios importantes en la creación, difusión y recepción de artefactos textuales digitales.

Així, nous termes com Lit[art]ture o literatura ergòdica intenten encabir-hi totes aquestes formes literàries pensades, executades i “llegides” des del canvi tecnològic.

Per il·lustrar les seves reflexions, Laura Borràs descriu tres obres de literatura ergòdica, de les quals només he sabut trobar una a la xarxa: Deep Surface de Stuart Moulthrop. A Hermeneia, lògicament, n’hi han moltes més.

El dossier compta amb «Ni hamburguesa ni magdalena» on Marco Kunz demostra la solidesa d’Afterpop d’Eloy Fernández Porta contra els qui necessiten simplicar-ne els fonaments per desdenyar-lo, «Realtime» on el propi Eloy Fernández Porta antologa la petjada tecnològica en la poesia espanyola més recent, «Zona de ansiedad» d’Alberto Santamaría sobre la literatura ciberpunk i els seus precedents i, finalment, la narració «La Liga de los Ceros» de Jeremy Robert Johnson.

Pensar en català

No és freqüent que em llegeixi una revista sencera, però hi ha ocasions que començo amb els articles que més m’atrauen i l’interès s’encomana als que en altres circumstàncies haurien passat desapercebuts. És el cas del darrer número de la revista L’Espill, una monografia titulada Pensar en català avui i que des del principi deixa clar quin és el propòsit que l’anima:

La cultura catalana podria ser literària, a tot estirar. Més enllà d’això, si es planteja com a cultura completa i amb plenitud d’usos i projecció, que inclou necessàriament una producció científica i filosòfica consistent, els senyals d’alarma de la reticència o el desdeny s’encenen de seguida.

Un diagnòstic que convé no oblidar, tant se val que sigui conegut o previsible. Suposo que aquestes paraules justifiquen que no s’hagi considerat oportú analitzar tant la història com la situació actual de la filologia al costat d’altres camps del coneixement com la ciència, la filosofia, l’antropologia, l’economia, la política o la sociologia. El fet de ser el país del món amb més sociolingüistes per centímetre quadrat deu dificultar l’elaboració d’una síntesi crítica de l’eixam de disciplines filològiques. Només «Prosa d’idees», la contribució de Guillem Calaforra, s’ocupa de l’assaig literari entès “d’una manera àmplia, generosa fins a l’exageració”, cosa que li permet tocar tant el dietarisme com les monografies d’historiadors que “escriuen bé o molt bé”.

Després dels articles introductoris de Josep E. Rubio i Xavier Sierra, que resumeixen l’evolució del pensament català de Llull fins a la primera meitat del segle passat, vaig continuar amb dos articles complementaris: «La filosofia en català avui» de Sílvia Gómez Soler i «La filosofia catalana (Una història per a estrangers)» de Mercè Rius. D’aquests dos articles, em va interessar sobretot la descripció dels centres, universitaris o no, des d’on irradiava —o s’atrofiava— la filosofia catalana, a la manera d’una història de la circulació de les idees que, com vaig comprovar després, també impregna les altres contribucions. El primer tema que apareix al diàleg entre Martí Peran i Gerard Vilar, sens dubte una de les contribucions més interessants d’aquest número de L’Espill, és precisament l’evolució “dels «llocs» de la producció del discursos estètics”. En general, podria dir que tota la revista segueix un estil de divulgació crítica que la converteix en una eina molt útil per, posteriorment, aprofundir en els temes que a cadascú li puguin interessar.

Com més avançava la lectura més inevitable em resultava establir un paral·lelisme entre la situació del català als diferents àmbits del pensament i el seu correlat en el camp de l’edició. Així, a propòsit d’una de les disciplines que compta amb més llibres en català, Enric Pujol escriu:

Una consideració especial mereix, en aquesta avaluació dels dèficits existents, la qüestió dels usos lingüístics. Com ha estat denunciat darrerament per historiadors com Josep Fontana, Agustí Colomines i d’altres, l’ús de la llengua pròpia, sobretot en els productes editorials, és relegat només a les temàtiques referides a la història de Catalunya (amb glorioses excepcions com les assenyalades anteriorment).

Un dels «llocs» de producció de discursos on hi ha més consciència d’aquesta mancança és, sens dubte, la universitat. No és estrany, per tant, que alguns projectes editorials que intenten corregir l'anomalia, i que esmentava uns dies enrere, hagin estat impulsats per professors universitaris.

El primer llibre de l'any

El calendari és el pretext per celebrar rituals socials més o menys formalitzats, com el costum de reunir la família i els amics cíclicament amb condicions ambientals, sovint estridents, que difereixen notablement del tracte habitual. També rituals privats absolutament prescindibles i que precisament per això, per la irrellevància, els practico puntualment. Com, per exemple, abandonar aviat l’escalfor del llit i començar el primer dia de l’any escoltant Vivaldi, perquè em dóna calor i electricitat i resolució i aquell matí només sona per a mi.

Com, també, triar el primer llibre de l’any, una decisió sempre difícil que enguany s’ha decantat cap a Nueva York de Will Eisner, un autor que adorava anys enrere, quan cada mes esperava amb impaciència l’aparició d’un nou número de 1984 —més tard Zona 84—, Cimoc, Creepy, Metal Hurlant, etc., i que havia quedat arraconat durant molt de temps, fins que arran de l’exposició De Superman au chat du rabin —un suggeriment que dec a Juan Pedro Quiñonero— va revifar-ne l’interès, de manera que feia algunes setmanes que havia decidit recuperar exactament aquest llibre. Per sort, la lucidesa amb què Will Eisner dibuixa situacions quotidianes, amb una tendresa que no defuig els matisos més tèrbols dels personatges, ha esborrat la nostàlgia amb què he obert el llibre i m’ha abocat a llegir-lo i a admirar-lo com si l’acabés de descobrir.

Com, a més a més, pensar el primer apunt de l’any, que hauria d’haver publicat el dia 2 de gener a propòsit del Tirant lo Blanc. Però com que les coses no han millorat respecte al 2006 o al 2007, m’estimo dedicar-lo a aquests petits plaers privats.

Com rebre la carta manuscrita d’un lector que demana als Reis d’Orient que aquest blog continuï endavant. I adonar-me immediatament que, en realitat, la carta és el regal que Ses Majestats han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes hores abans del dia que toca celebrar aquest fascinant ritual social.

Com anar a dormir d’hora, no fos cas...

Oportunitats

Hi ha llibres que esperen encara la seva oportunitat, malgrat que jo no ho sàpiga. Llibres que resten abandonats després d’unes poques pàgines perquè m’esperava una altra cosa i no em venia de gust llegir la que m’he trobat, o perquè pensava que tot plegat no em feia el pes, o perquè considerava que potser més endavant aconseguiria endinsar-m’hi amb les eines adients o per tantes raons que fóra difícil recordar-me’n. Darrerament, per atzar, he tornat a dos llibres que havia abandonat mesos enrere, cadascun per motius diferents.

Dies feliços a la presó, de Martí Sales, havia agradat molt a dos companys de la llibreria i, empès per la confiança que els tinc, vaig començar a llegir-lo amb unes expectatives molt elevades; tant, que passava les pàgines i l’expectativa es desinflava, fins que el vaig abandonar convençut que era una decisió definitiva. Però un dia que no tenia lectura per a l’autobús i disposava de poc temps per decidir-me —perquè si no, faria tard—, vaig recordar la insistència d’un bon amic a qui també li havia agradat, i el vaig tornar a agafar. Al cap i a la fi, es tracta d’un llibre que aplega seixanta-cinc fragments, de manera que em semblava molt adequat per distreure’m durant el trajecte, per espigolar-lo al ritme de les parades i dels semàfors. Assegut còmodament a l’autobús i amb uns vint-i-cinc minuts per endavant, vaig començar de nou a llegir-lo i, si bé el primer fragment ja m’havia agradat força, no em vaig saber explicar com el segon no m’havia cridat l’atenció a la primera lectura. És fantàstic. I així, els vint-i-cinc minuts em van passar volant. Com els vint-i-cinc minuts de la tornada. Com les hores que li vaig dedicar a casa. Res d’espigolar, doncs: seguia l’ordre estricte dels fragments, atent als detalls que m’havien passat desapercebuts, sobretot al risc amb què insereix frases agosarades en proses desolades, de d’hiperrealisme a la fantasia, amb la curiositat ben viva cada cop que passava d’una pàgina a l’altra.

Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar, em va impressionar des del començament. Una història d’un fill d’emigrants, que és singular i intransferible, com les històries que podríem explicar milions d’emigrants, però que comparteix tot de detalls i situacions que fan difícil no identificar-s’hi. Va ser a la pàgina 26 que vaig abandonar el llibre per més endavant, després de llegir “Mi madre me lee el Quijote sentada en una silla verde, perqueña, de madera, con asiento de enea, que es una silla de campo que se ha venido a la ciudad”. A mi, la mare no em llegia; però aquesta frase em va transportar als primers anys a Catalunya, amb unes cadires que formaven part d’un mobiliari de poble que s’havia vingut a la ciutat i que va trigar molts anys a ser substituït per un mobiliari de ciutat. I el vaig abandonar amb la certesa que calia tornar-hi, perquè la intensitat de frases com aquesta, que aconsegueixen restituir el record fins a fer-lo gairebé tangible, anunciava que em trobava davant d’un gran llibre. Ara, unes poques hores després d’haver-lo acabat, amb el desconsol amb què acabo els llibres que voldria que continuessin pàgines i pàgines enllà, puc confirmar que hi ha tot d’afinitats, però sobretot hi ha un estil. El gust per enumerar, esmentar, nombrar, acumular, escriure paraules que al·ludeixen a coses i fets que són de tinta i de paper, per repetir uns mateixos esquemes sintàctics, el fet que la progressió narrativa pengi d’un fil, que cada capítol sembli l’element d’una enumeració anomenada llibre, tot això desemboca en un estil que és un riu, torrencial de vegades; d’altres, tranquil. Un estil que corre el risc de tornar-se repetitiu, perill que l’autor conjura gràcies al detall inesperat, a l’anècdota, a una comparació agosarada, a vèncer les proves de l’escriptura com un príncep valent.

Vendre's l'ànima

La primera vegada que em van demanar un llibre per a algú que no llegeix vaig haver de fer un esforç titànic per dissimular la perplexitat que em causava la situació. Perquè, quina necessitat hi ha de regalar-li un llibre? Òbviament, en cap cas no se’m va acudir de suggerir alternatives: si la decisió ja estava presa, qui sóc jo per contradir ningú? Com que la meva opinió interessa ben poca gent, la resposta va ser una altra pregunta: què li agradava al nolector? A partir d’aquí, en un joc de pistes i intuïcions, intentava evitar en tot moment de recomanar res i sí, en canvi, mirava d’orientar el client entre els llibres que podrien interessar el destinatari. Des de llavors que tinc la precaució de mantenir repertori de llibres a l’abast per satisfer aquesta inexplicable consulta. Més difícil de resoldre és quan em demanen que recomani algun llibre per a algú que llegeix molt. No sóc gaire partidari de recomanar res si no és que conec el client, perquè entre les afinitats i complicitats del tracte sovintejat no és difícil indicar alguna novetat o reimpressió que s’adigui als gustos que li conec. Però, malgrat l’experiència que he anat acumulant, endevinar quins llibres podrien agradar a una tercera persona, a través de les dades sovint boiroses que proporciona un desconegut, és una prova de resultat incert, perquè mai no sabré si la tria final ha estat més o menys adient.

Però hi ha qui es pensa que els llibreters som una mena d’erudits amb un coneixement exhaustiu dels milers de llibres que oferim. Jordi Costa, per exemple, publicava al setembre a l’Avui un article on, a propòsit d’un llibreter de Buenos Aires que mostrava menyspreu per l'autor que una clienta li havia sol·licitat, un autor gens coherent segons el parer del llibreter argentí, afirma:

Em costa imaginar una escena semblant en una llibreria de Madrid o Barcelona, on un no acostuma a trobar dependents tan ben informats sobre les contradiccions ideològiques dels autors presents a les prestatgeries. Ni, tampoc, dependents capaços d'arriscar una venda per tal de deixar ben clara una opinió personal.

El llegidor pecador ja va escriure una resposta a l’article amb la qual estic d’acord, així que no m’hi estendré. Només afegiré que considero poc respectuós retreure res sobre les decisions dels lectors. Al principi em sobtaven algunes barreges que, en un primer cop d’ull, podrien semblar ben estranyes; però els llibreters no som jutges del gust i tenim altres estratègies per destacar llibres, accions que no requereixen importunar ningú amb les nostres discutibles opinions.

La traducció a l’espanyol de Vendere l’anima de Romano Montroni m’ha recordat que el bon llibreter no llegeix a la llibreria: treballa. Sobretot perquè no disposem de gaire temps. I en l’atenció al client cal que predomini el desig d’orientar-lo entre la selva de l’edició: des de les bibliografies dels estudiants, inevitablement plenes de llibres exhaurits, fins a les consultes sobre llibres per a nolectors.

Sense criteri

Fa alguns dies que intento resoldre l’enigma que em plantejava el correu electrònic amb el qual m’han convidat a participar en l’antologia de la catosfera literària que publicarà l’editorial Cossetània. Em va deixar aclaparat perquè em demanen el millor apunt d’aquest blog. Un problema difícil de resoldre perquè triar el millor apunt implica, abans que res, establir un criteri que determini quin podria ser el millor apunt i, a partir d’aquí, comparar, descartar i triar. Però, quin criteri? ¿Caldria, encara abans de tot, establir una mena de metacriteri per discernir quin criteri podria ser el millor per determinar quin seria el millor apunt? Al final he decidit elevar l’enigma a la categoria de misteri i tenir fe en la memòria.

He recopilat els apunts que avui recordo haver publicat amb satisfacció, amb el benentès que rellegir-los ara ha fet que l’aital satisfacció s’esvaeixi en la major part dels casos. Entre els que encara m’agraden, han quedat set finalistes:

• Assaig de reflexió en la sauna, perquè va agradar molt a un dels lectors més exigents del blog. I a mi també.
• La força de la gravetat, perquè em sembla que explico prou bé l'essència del llibre.
• Cromatisme polièdric, perquè encara ric.
• Tinta blava, perquè és de les poques vegades que he intentat fer literatura sense estavellar-m'hi.
• Llibres secrets, perquè es refereix la xarxa de complicitats anònimes entre lectors, llibres i llibreters.
• Clàssics, perquè resumeix una investigació molt intensa amb la qual vaig aprendre molt.
• La nota i el punyal, perquè em va demostrar que aquest blog pot tenir una mica d'influència.
  

Acabo d’enviar un correu electrònic amb la meva tria final. No sé si és el millor o no; sé, però, que m’agradaria escriure més apunts així.

[Gràcies Eduard, Amu Daria em sembla un blog magnífic.]

Assaigs editorials

La liquiditat de Zygmunt Bauman deu gaudir d’una salut torrencial. Hores d’ara coincideixen a la taula de novetats almenys quatre títols diferents entre novetats —Arte ¿líquido?, Temps líquids, Vida de consumo— i reedicions —Modernidad y holocausto— que culminen l’onada de traduccions amb què diferents editorials ens han inundat a llarg de l’any. Bauman és un exemple paradigmàtic del «gran assaig internacional» al qual les editorials en llengua catalana dediquen una atenció més aviat escassa. De Bauman, de fet, fins ara només dues editorials universitàries havien gosat publicar-ne algun llibre —Identitat i Globalització—, a banda d’alguns opuscles elaborats a partir de conferències. Per això em sembla significatiu que l’editorial Viena, en ple procés de canvis saludables, s’hagi decidit a publicar Temps líquids junt amb un assaig divulgatiu del sempre recomanable Jacques Le Goff dins de la col·lecció Carta blanca. No es tracta, però, d’un símptoma aïllat. Coincideix amb tot d’iniciatives que, des de la perifèria editorial, aposten per eixamplar les opcions de llegir assaig i rodalies en català.

Obrador Edèndum presenta un programa certament ambiciós. Entre les novetats que ja es poden trobar a les llibreries hi ha el primer lliurament de la col·lecció Enraonaments, l’Areopagítica de John Milton —al qual seguiran títols d’Italo Calvino, Giacomo Leopardi i Samuel T. Coleridge—, i el primer de la col·lecció Filosofia, La por al coneixement de Paul Boghossian, la lectura del qual he ajornat fins que em desempallegui dels símptomes més persistents de la grip que fa dues setmanes que em tortura. No cal dir que espero amb molta curiositat els títols en preparació de dues col·leccions més: Ciència i acció i Escriny.

La intenció d’Adesiara és recuperar clàssics en català i, si bé dels tres títols amb què competeixen per l’espai a les taules de novetats només Història del diable de Daniel Defoe és pròpiament un assaig, em permeto la llicència de considerar també com a tals les dues cartes de caràcter autobiogràfic de Petrarca —Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio— que inauguren la col·lecció Aetas i que continuarà amb un dels clàssics més divertits: Llucià de Samòsata.

Accent Editorial comença amb quatre títols: la paperització del blog de Josep-Maria Terricabras, qui també tradueix l’Ecce Homo de Nietzsche, un que tinc a casa també a l’espera de la pau postgripal: La claredat d’Heràclit de Josep Palau i Fabre i, finalment, El nebot de Rameu de Diderot. Així d’eclèctics són, també, els tres títols que presenta la nova col·lecció Els llibres de l’Avenç: Escrits sobre Catalunya i Ibèria de Fernando Pessoa, Pinyols d’aubercoc d’Emili Manzano i La veu del PSUC: Josep Solé Barberà advocat, d’Andreu Mayayo.

Cal fer autèntics malabarismes a les taules de novetats perquè tots aquests llibres gaudeixin de l’atenció que, sens dubte, mereixen. No pretenc ser exhaustiu, evidentment; esmento aquestes iniciatives editorials perquè trobo que es tracta d’un símptoma molt engrescador: si no gaudissin de continuïtat, ara que hi ha un públic lector prou ampli amb formació universitària —és a dir: que ha adquirit la capacitat de llegir assaig en català sense prejudicis—, em preocuparia molt seriosament per l’extensió que hauria assolit la mandra lingüística que caracteritza la llengua ornamental del país. Però crec que cal ser optimista; La doctrina del xoc de Naomi Klein, per exemple, s’ha venut per sota de La doctrina del shock, però no tan per sota com havia previst, malgrat els quatre euros de diferència que hi ha entre les traduccions catalana i espanyola.

La descomposició de la llum

Hi ha un assassinat, una vídua rica, la revenja d’una revenja, un fosc tràfic de joies robades... Però aquesta part de La descomposició de la llum passa aviat a un segon terme. És el fil que relliga la novel·la, és veritat, però la intriga que m’ha fet devorar-ne les pàgines ha estat llegir quin personatge protagonitzava cada nou capítol. Pensava titular l’apunt «Exercicis sobre el punt de vista», una d’aquelles ocasions en què el títol és el pretext per escriure l’apunt, i al final l’escric contra el títol nonat, perquè si bé la veu narradora focalitza l’acció en un personatge diferent a cada capítol, d’exercicis —entesos com a provatures o tempteigs— no n’hi ha enlloc: l’ús de l’estil indirecte lliure, per exemple, és d’una elegància i una subtilitat fascinants.

Al vuitè capítol trobem un personatge que no aporta res a l’entrellat. L’àvia —la mare de la protagonista—recorda la seva vida; les persones, els llocs, els moments. La novel·la no hauria patit gens si s’hagués suprimit aquest capítol: seria perfectament intel·ligible. Però hauria estat una pena prescindir-ne, perquè hi trobem els trets que diria que defineixen millor l’estil de Júlia Costa —o, almenys, els que em fan seguir el seu blog. En primer lloc, sens dubte, la seva habilitat per inserir històries que reblen l’ambient de la novel·la, una nostàlgia que mira cap al futur, amb una consciència del pas del temps que oscil·la entre l’esperança i la resignació. En segon lloc, la capacitat per fer-les ben properes, amb la vida de barri com a punt de partida per explicar uns personatges que han passat per la Història amb altres preocupacions que memoritzar els Grans Relats. Passava les pàgines i em sentia com un tafaner que espia la vida dels altres, gràcies, en tercer lloc, a un elaborat to col·loquial ple de matisos sorprenents.

Al final de la novel·la, quan un gir metaliterari posa l’accent sobre la pròpia elaboració de la novel·la, aquest vuitè capítol apareix com un despullament descarnat de la narradora.

També, al final:

El meu món, limitat, era ben lluny d’aquella mena de negocis estranys, dels robatoris de joies i de les xarxes de delinqüents. No era capaç d’imaginar quina mena de socis podia haver tingut en Palau, interessats a recuperar aquells objectes cars, ni tampoc sabia quina mena de manipulació es podia haver fet al cotxe, ni si el mateix Rovira havia tingut cura de provocar l’accident.

I és veritat. I és un gran encert: d’aquesta manera, la narradora explica la part desconeguda de l’entrellat amb al·lusions indirectes i suposicions, de manera que la incertesa augmenta la boira de misteri al voltant d’en Palau. Perquè la llum que ens permet veure les coses passa desapercebuda i és només quan es descompon —en irisar-la un diamant o a una posta de sol— que esdevé objecte de contemplació, de la mateixa manera l’entrellat es descompon en diverses veus a la novel·la, cadascuna de les quals atrau la mirada per ella mateixa. Un món llunyà, a la vila de Solanes, evocat des d’un barri barceloní on la vida quotidiana s’entrellaça amb els fets extraordinaris mitjançant l’experiència, la xafarderia, la novel·la.

Carrers de frontera

Quan vaig treure el plàstic que embolcallava el meu exemplar del primer volum de Carrers de frontera em va sorprendre una agradable olor de tinta. Una olor que un bon impressor o un bibliòfil segurament sabrien identificar atorgant-li un nom precís, però que a mi tan sols em va suggerir una tan indefinible com bona predisposició a l’hora d’examinar el llibre. Durant la presentació a Barcelona —no vaig poder assistir a la de Frankfurt—, Josep Bargalló va definir Carrers de frontera com el projecte editorial més ambiciós de l’Institut Ramon Llull amb motiu de la Fira del Llibre d’enguany. Certament, tan sols des del punt de vista material, de la bellesa tipogràfica del llibre, el resultat és molt reeixit. I el contingut no decep.

Josep Murgades va destacar-ne que sembli un mosaic, un conjunt de peces breus sobre aspectes rellevants de la història de les relacions culturals entre les terres de parla catalana i les de parla alemanya. Només una perspectiva adequada, una vista d’ocell després de flanejar pels carrers, permet fer-se una idea de riquesa d’aquestes relacions. Això no impedeix, però, que es pugui llegir de manera fragmentària, sense un ordre concret, com una passejada encuriosida per una ciutat coneguda que ofereix, però, detalls inadvertits o nous llocs per descobrir.

El record envers els romanistes alemanys que van dedicar especial atenció a la llengua catalana, recordats per Arnau Pons: Friedrich Diez, Bernhard Schädel o Meyer-Lübke. Joan Solà sobre Pompeu Fabra. Jordi Coca sobre Peter Szondi. Lluís Calvo sobre el pensament alemany i el catalanisme. Josep Casals sobre Nietzsche. Ricard Torrents i Enric Casasses sobre Verdaguer. Pere Ballart, Jordi Cornudella i Jordi Julià sobre Gabriel Ferrater. Manuel Guerrero sobre Paul Celan. Feliu Formosa sobre Brecht... i continuaria esmentant escriptors, traductors i estudiosos d’una banda i de l’altra, però examinar l’índex per recordar els assaigs que he llegit fins ara em mena inevitablement a pàgines noves. I Simona Škrabec sobre la llengua i la nació. I Mercè Ibarz sobre Mercè Rodoreda. I Guillem Calaforra sobre Joan Fuster. I...

El llibre dels noms

Demà serà un altre dia té 153 pàgines i fins a la pàgina 83 Guillem Terribas no comença a explicar la història de la Llibreria 22. Reconec que a mida que passava les pàgines m’anava impacientant. Serà la deformació professional, però esperava que el Gran Mestre Llibreter em revelés els secrets més amagats de l’ofici. I un dels secrets deu ser que la 22 no es podria explicar sense les 82 pàgines de vida que la precedeixen. De la infantesa a Salt a la mili, l’afició de Guillem Terribas a l’art, al teatre, al periodisme, als viatges o a l’associacionisme, teixeix al seu voltant una xarxa de complicitats immensa i càlida. Per això molts paràgrafs són el record amb noms i cognoms dels qui han compartit alguna de les moltes aventures —agosarades o modestes— que ens explica, sovint amb una breu pinzellada sobre quines coses han fet després, quan i com s’han tornat a veure; detalls que mostren un veritable interès per les persones.

El projecte de la 22 no va tirar endavant, doncs, per casualitat. No mataré l’entrellat, així que només diré que va ser possible gràcies a la capacitat de Guillem Terribas i d’un grup d’amics d’engrescar gent diversa i de trobar els socis per finançar l’aventura. Els col·legues que han assistit a algun dels cursets que imparteix gràcies al Gremi de Llibreters coincideixen a destacar-ne, precisament, l’habilitat per engrescar els alumnes. De manera que un altre dels secrets a crits ha estat convertir la 22 en el centre de tota mena d’activitats, des de les presentacions de llibres quan els editors no veien gaire clar que calgués “pujar” a Girona fins a participar en l’organització d’entitats com el Gremi de Llibreters, tant a Girona com a Catalunya. Després de la inauguració de la 22, per tant, els paràgrafs amb noms i cognoms recullen noves complicitats, entre les quals ara també editors, autors, polítics i, lògicament, llibreters.

Àlvar Masllorens, a Mutacions d’una crisi, escriu:

[durant la transició] l’entramat llibreter de Catalunya tenia molt poca relació amb el que trobàvem a la resta de l’Estat. Hem tingut sempre una xarxa de llibreries més espessa, més nombrosa i més activa. Bona mostra del que dic és la quantitat de llibreries sorgides arreu del territori durant els anys setanta que, avui, són les de referència obligada en cada una de les poblacions que les acullen.

Demà serà un altre dia és un llibre important perquè mostra l’experiència particular d’un llibreter que no s’ha limitat a vendre llibres; perquè demostra la generositat d’unes persones que van saber donar una forma concreta a unes inquietuds: la llibreria.

Llibres al Saló

Les contribucions que encara no he llegit d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra, el primer tast engrescador de Carrers de frontera, el magnífic La luz nueva de Vicente Luis Mora —autor de l’imprescindible Pangea—, la lectura també fragmentària a causa de la fascinació dels Cants Òrfics de Dino Campana en l’edició de Lleonard Muntaner, l’arribada a la taula de novetats de La noia del ball de Jordi Coca i l’exemplar amb dedicatòria autògrafa de Demà serà un altre dia del Gran Mestre Llibreter Guillem Terribas, que ha obert un blog sobre el seu llibre; tant de bo que el blog es converteixi en la prolongació virtual de les pàgines que a partir de demà podreu trobar a les llibreries. Massa desordre i massa llegiguera i finalment, potser per perllongar l’espera de l’instant de seure i triar, he fet cap al Saló del Llibre de Barcelona.

Enguany, els organitzadors han deixat estar els experiments agosarats i, tal com es pot comprovar al web, han optat per una imatge més seriosa. Sort que han prescindit de l’exotisme de recomanar blogs perquè, després d’un any, la catosfera literària ha crescut cosa de no dir i hauria estat realment difícil fer-ne una selecció representativa.

M’ha cridat l’atenció veure els passadissos buits però les conferències, taules rodones, lectures, etc. força concorregudes. De fet, em sap greu no assistir a la jornada dels llibreters, demà, amb dues propostes a priori molt interessants: una sobre la formació professional dels llibreters i una altra sobre l’experiència alemanya en la creació d’una central de compres conjunta de llibreries independents; però demà treballo. He aprofitat l’avinentesa per saludar alguns comercials i editors i, inevitablement, comptar algunes absències notables: RBA, Anagrama, Quaderns Crema, Acantilado, Tusquets... La sensació era contradictòria: d’una banda m’alegraria molt que el Saló de Llibre fos un èxit, perquè estic convençut que Catalunya es mereix un gran aparador de la indústria editorial; de l’altra, no m’agrada un Saló que no representa bé la bibliodiversitat del país: les institucions i els gran grups editorials ocupen la major part de l’espai. A més a més, l’exposició «Recuperació de la memòria històrica del llibre escolar a la Catalunya del primer terç del segle XX i alguns del segle XIX» confirmaria que el Saló no ha sabut guanyar-se la complicitat de bona part del món editorial: tot i que l'exposició és força interessant —malgrat el títol desafortunat—, sembla muntada amb un cert aire d’improvisació, com si hagués calgut tapar a corre-cuita alguna absència d’última hora; de fet, no apareix ni al web de l’esdeveniment.