Plantes d'interior

A propòsit de Defensa pròpia, vaig suggerir fa uns anys que el tema dels contes tindria a veure amb la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. «Una vida exemplar», el primer conte de Plantes d’interior, s’emmotlla molt bé dins d’aquesta hipòtesi. Sospitosament bé. Exageradament bé, fins i tot. Com si Borja Bagunyà practiqués una mena d’autoparòdia abans d’entrar en una variació del tema que uneix la resta de narracions i que ara tindria a veure amb l’aclimatació, amb l’adaptació a l’entorn, tal com suggereix el títol del llibre.

«La perspectiva adequada» és un bon títol per a un conte —el segon, de fet— i també podria encapçalar un hipotètic estudi sobre un procediment que trobem en els millors contes del llibre: el joc amb el punt de vista. Sovint es produeix una distorsió que fa dubtar on és i qui és el narrador, fet que subratlla l’angoixa de determinades situacions, fins i tot les que semblen més banals. Aquest procediment és inseparable d’un estil minuciós, ple de detalls, abundant i hipnòtic que conflueix amb el gust per l’ambigüitat i la indeterminació en un lloc on el joc amb el punt de vista se submergeix i emergeix per obligar-me a aturar-me i fer enrere i rellegir les línies precedents i mirar de resoldre un enigma que, per sort, mai no es resol del tot.

Els dos primers contes són una mena d’aperitiu. Si algú s’ha desanimat llegint-los, li recomanaré que continuï, que «Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai» és el més hipnòtic de tots els contes de Plantes d’interior, que hi ha poderoses miniatures com «Sempre, en algun moment del dia», que hi ha ironia i sarcasme, costumisme crític, tendresa i fúria, i moltes coses més que Pandémica explica millor que jo.

Friccions

«Desirée», el primer conte —aquí podeu llegir-ne un fragment—, és l’esca infal·lible que m’ha fet picar l’ham de Defensa pròpia, de Borja Bagunyà. El pare i la mare, per un cantó, i la filla, per l’altre, s’expliquen davant la psicòloga per mirar d’entendre una situació arquetípica: la filla no accepta el motlle elaborat amb convencions i bones intencions on els pares volen entaforar-la. Les veus se succeeixen sense transicions en un exercici de virtuosisme narratiu que m’ha deixat bocabadat. A propòsit de la primera narració de Defensa pròpia, Melcior Comes ha escrit en una ressenya una mica aigualida:

Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps.

No hi estic d’acord del tot: les tres veus s’amalgamen, es mesclen però no es confonen. Un teixit de referències internes ben subtils permeten identificar qui parla a cada moment. Sí que es confonen, però de manera deliberada i plenament justificada per l’amenaça coral que pren la paraula, a «Toni (Ernest)», la següent narració.

«Desirée» dóna el to del llibre: una situació quotidiana, que en principi sembla previsible i que no mereixeria gaire atenció, es complica i la intensitat augmenta al temps que es descobreixen noves dades i, sobretot, al temps que sospitem les coses que els personatges callen de manera deliberada. Perquè, al cap i la fi, cadascú es narra amb la intenció de justificar-se i ordena els fets i els matisos amb la recerca, si no del reconeixement, almenys de l’absolució.

Cada conte és, sobretot, una variació al voltant dels motlles que estrenyen els moviments dels personatges. Motlles imposats des de l’exterior, com a «Toni (Ernest)», on un nouvingut és jutjat pels veïns d’escala segons el record que havien deixat dos inquilins que l’havien precedit. Motlles imposats des de ben endins, com el de la mare que, a «D’esquena», ha de compaginar la família amb les preocupacions de la feina; la llar d’infants que dirigeix esdevé el símbol sarcàstic de la seva situació: un lloc on els infants desenvolupen els rudiments de la socialització és l’obstacle que l’impedeix afrontar l’atenció que exigeix la vida familiar. És també el conte on Borja Bagunyà expressa millor el tema del llibre, que segons el meu parer tracta de la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. Una fricció que necessàriament ha de tenir conseqüències sobre el cos. La relació entre la fisioterapeuta i la protagonista —d’on prové la ironia del títol— mostra com el cos parla de les ferides que pot causar un motlle rígid que no s’adapta a la fragilitat de la carn. Que el tema segurament té a veure amb això que dic ho demostraria «Les Vives», sobre la relació entre dues bessones idèntiques, amb l’esforç per diferenciar-se explicat des del punt de vista d’una d’elles, la que desenvolupa una obsessió malaltissa in crescendo al voltant de la identitat. Un tema que té, doncs, a veure amb els límits de la llibertat, de les eleccions que triem al llarg de la vida fins arribar a l’últim motlle de tots: el taüt o l’urna, on la fricció desapareix per sempre.