Avui apareix una altra col·laboració al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Com a l'ocasió anterior, la donaré en dues parts.
Història, memòria, literatura
De l’extermini jueu a la repressió durant la dictadura argentina, Enzo Traverso estudia en Els usos del passat les formes d’elaboració i transmissió de la Història. Parteix de l’anàlisi del concepte “memòria històrica”, on col·lideixen la memòria —com a subjectivitat on és possible el desplegament dels sentiments— i la Història —com a disciplina que aspira a obtenir algun grau d’objectivitat. Els assaigs d’aquest volum tracten, per una banda, de la manera com determinats fets històrics s’han convertit en una mena de “religió civil”, un lloc comú que permet tant l’oblit de la part més dolorosa com la divulgació d’una versió acceptable. Així, destaca la refutació, senzilla i elegant, de la Història com a pura elaboració retòrica —defensada per Haydn White— o de la impossibilitat de donar testimoni de la Xoà, plantejada pel filòsof Giorgio Agamben.
Michael Billig, a Nacionalisme banal, aborda concretament la transmissió de determinats llocs comuns de la Història, fossilitzats en un entrellat simbòlic que difon la percepció dels estats nació com una cosa natural i inevitable. Contra l’aplicació exclusiva de l’adjectiu nacionalista als qui aspiren a modificar les fronteres reconegudes, l’autor n’amplia l’abast per explicar l’esforç quotidià que es dedica a elaborar un simulacre d’homogeneïtat, com el codi internacional que permet a les nacions que es reconeguin entre elles com a legítimes —una sola bandera, un sol himne, una sola selecció de futbol—, perquè siguin percebudes com l’única realitat real possible.
Una altra forma concreta de reelaboració del passat per adaptar-lo a noves circumstàncies, amb la intenció de justificar cada canvi de rumb polític, l’ofereix Idith Zertal a La nació i la mort. L’autora analitza les diferents fases per les quals l’estat d’Israel ha tractat l’extermini jueu. Si en un principi a penes era esmentada des del poder —ja que era percebuda com una conseqüència de la feblesa de la diàspora—, a partir del judici contra Eichmann el govern canvia de tàctica i la utilitza com a pretext per justificar els seus actes. En consonància amb el llibre d’Idith Zertal, que dedica unes pàgines de gran lucidesa a la recepció d’Eichmann a Jerusalem a les diferents comunitats jueves del món, acaba d’aparèixer a la mateixa col·lecció, Traus, Converses amb Hannah Arendt, volum que recull entrevistes significatives concedides per la pensadora al llarg de la seva carrera i que constitueix una guia excel·lent per endinsar-se en la seva obra.
De l’extermini jueu a la repressió durant la dictadura argentina, Enzo Traverso estudia en Els usos del passat les formes d’elaboració i transmissió de la Història. Parteix de l’anàlisi del concepte “memòria històrica”, on col·lideixen la memòria —com a subjectivitat on és possible el desplegament dels sentiments— i la Història —com a disciplina que aspira a obtenir algun grau d’objectivitat. Els assaigs d’aquest volum tracten, per una banda, de la manera com determinats fets històrics s’han convertit en una mena de “religió civil”, un lloc comú que permet tant l’oblit de la part més dolorosa com la divulgació d’una versió acceptable. Així, destaca la refutació, senzilla i elegant, de la Història com a pura elaboració retòrica —defensada per Haydn White— o de la impossibilitat de donar testimoni de la Xoà, plantejada pel filòsof Giorgio Agamben.
Michael Billig, a Nacionalisme banal, aborda concretament la transmissió de determinats llocs comuns de la Història, fossilitzats en un entrellat simbòlic que difon la percepció dels estats nació com una cosa natural i inevitable. Contra l’aplicació exclusiva de l’adjectiu nacionalista als qui aspiren a modificar les fronteres reconegudes, l’autor n’amplia l’abast per explicar l’esforç quotidià que es dedica a elaborar un simulacre d’homogeneïtat, com el codi internacional que permet a les nacions que es reconeguin entre elles com a legítimes —una sola bandera, un sol himne, una sola selecció de futbol—, perquè siguin percebudes com l’única realitat real possible.
Una altra forma concreta de reelaboració del passat per adaptar-lo a noves circumstàncies, amb la intenció de justificar cada canvi de rumb polític, l’ofereix Idith Zertal a La nació i la mort. L’autora analitza les diferents fases per les quals l’estat d’Israel ha tractat l’extermini jueu. Si en un principi a penes era esmentada des del poder —ja que era percebuda com una conseqüència de la feblesa de la diàspora—, a partir del judici contra Eichmann el govern canvia de tàctica i la utilitza com a pretext per justificar els seus actes. En consonància amb el llibre d’Idith Zertal, que dedica unes pàgines de gran lucidesa a la recepció d’Eichmann a Jerusalem a les diferents comunitats jueves del món, acaba d’aparèixer a la mateixa col·lecció, Traus, Converses amb Hannah Arendt, volum que recull entrevistes significatives concedides per la pensadora al llarg de la seva carrera i que constitueix una guia excel·lent per endinsar-se en la seva obra.
Una súplica para Eros de Siri Hustvedt conté diversos assaigs on l’autora ens dóna els seus records, que van dels orígens familiars —com l’assentament de les comunitats d’origen noruec al mig oest nord-americà— a la seva intimitat. Amb una gran habilitat per exposar de manera senzilla situacions difícils i complexes, Siri Hustvedt ha trobat la manera de renovar el compromís amb una experiència individual en la qual reconeixem hàbits o actituds generals. Així, “Vivir con desconocidos” tracta l’estratègia de «fingir que no está ocurriendo» quan alguna cosa desagradable irromp en la rutina de les grans ciutats. La introspecció de Siri Hustvedt contrasta amb la de Pierre Bourdieu a Autoanálisis de un sociólogo, encapçalat per una cita del propi autor: «Esto no es una biografía». L’objectiu no és altre que analitzar les condicions de possibilitat de les seves obres d’investigació o, amb altres paraules, quina posició ocupava ell en el camp acadèmic francès que explicaria les raons per les quals va orientar la seva carrera d’una manera i no d’una altra. I no obstant això, malgrat la presumible aridesa d’aquest exercici d’autoreflexivitat, les pàgines que dedica a la seva infantesa o a la seva activitat a Algèria deixen percebre l’emoció de qui evoca amb afecte un passat ple d’obstacles.
