Una opinió

El preu fix dels llibres és imprescindible si es vol mantenir la diversitat d’editorials i llibreries. Només cal comparar Londres i París per saber quines serien les conseqüències si l’aboleixen: centenars de llibreries i d’editorials tancades, concentració de les vendes en uns pocs hipermercats de l’oci, pujada general de preus per cobrir els descomptes dels bestsellers, empobriment del fons de les llibreries supervivents, catàlegs editorials retallats... No sóc apocalíptic: em limito a fer un resum dels canvis que ha patit el sector del llibre al Regne Unit.

Ara bé, si tenim em compte el percentatge de la població que sovinteja les llibreries pel propi gust, és fàcil adonar-se que és un tema que interessa molt poca gent. Pocs serien els qui patirien les conseqüències de l’abolició del preu fix i molts, en canvi, els qui se sentirien autoritzats a opinar sobre el tema, encara que l’última vegada que haguessin passat per una llibreria fos quan cursaven l’antic COU, òbviament per comprar alguna lectura obligatòria. Justament per això és un tema molt delicat que penso que no es pot tractar amb grans declaracions bel·licoses.

Ara mateix, el preu fix té dues esquerdes molt perilloses: la llei de cooperatives i els descomptes en el llibre text. Anar contra Empúries i Salamandra perquè obliguin les cooperatives a mantenir el preu fix, a banda d’improbable, pot tornar-se en contra dels llibreters: algun grup editorial fort de debò pot arribar a considerar que la comèdia de mantenir el fons editorial és poc rendible i que surt més a compte incrementar el nombre de títols efímers amb portades llampants i, per tant, aprofitar l’avinentesa i cercar la complicitat dels grans supermercats de l’oci per obrir alguna esquerda més.

L’estratègia que planteja ara el Gremi de Llibreters em sembla precipitada. És ben comprensible, però: l’actitud d’Abacus és perversa i prepotent a l’hora de justificar el descompte en la traducció catalana de l'últim harrypotter. Són moltes les llibreries que han vist amb impotència com s’han perdut unes vendes imprescindibles per mantenir un negoci difícil. Editar en català és més car que editar en espanyol perquè el mercat potencial és força més petit, la qual cosa es fa evident sobretot a les traduccions d’un mateix títol. Però això no se soluciona, com pretén Abacus, amb la competència deslleial. Legalment, Abacus pot posar el preu que vulgui, però el resultat amb el harrypotter ha estat una provocació mesquina, i davant la provocació estic convençut que cal emprar eines diferents que obrir un nou front de disputes amb les editorials.

Vida més enllà de la vida

L’assumpte de les obres completes de Blai Bonet encara ha suscitat més comentaris. M’ha sorprès la franquesa amb què Ernest Folch planteja a Vilaweb la qüestió de les subvencions i té raó: les obres completes es venen poc, com ja he apuntat més avall. De fet, en les darreres coses seves que he llegit sempre acaba referint-se d’alguna manera a les tendències de mercat, com si no exercís d’editor literari; i fa bé atès que ha de defensar la rendibilitat d’una editorial que també publica llibres molt bons: no tot han de ser retrets. També en parla Sebastià Alzamora, amb alguna inexactitud:

Tanmateix, l'avatar de la doble mort no és privatiu de Blai Bonet: molts eximis autors de les catalanesques lletres s'han vist en el destret de veure's mal enterrats dins els fondals del silenci i l'oblit després de cometre el descuit de morir-se. Per no allargar la llista en excés no retrocedirem gaire en el temps: limitem-nos als noms de Miquel Àngel Riera o de Josep M. Llompart; de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster; de Manuel de Pedrolo o de Joan Brossa. Tots ells tenen en comú que, en vida, van ser autors celebrats i reconeguts, i que, al cap de quinze anys com a màxim de la seva mort, ningú no sembla tenir-los en compte.

Almenys, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i Joan Brossa són autors que encara ara tenen lectors, els seus llibres es venen regularment; res d'espectacular, d’acord, però sí puc afirmar que gaudeixen d’un interès constant.

Cal que ens preocupem pels llibres que no tenim, perquè estan exhaurits o perquè encara no s’han publicat, però tot això em fa pensar en els llibres que sí podem tenir i que no destaquen gaire perquè no arrosseguen cap polèmica, que mantenen una presència discreta als prestatges de les llibreries o als magatzems de les distribuïdores i de les editorials. No podem encabir tots els títols disponibles a les llibreries, n’oferim una selecció —amb tots els errors i encerts que vulgueu— i sempre hi ha la possibilitat d’encarregar els que encara estiguin vius. La Setmana del Llibre en Català és una ocasió magnífica per recordar milers de llibres que estan disponibles. Comença demà divendres.

És normal

Sempre he sentit una estranya, de vegades malaltissa, fascinació per les declaracions sobre la normalitat d’alguna cosa. Sobretot perquè encara no sé què vol dir ser normal. Si ja és difícil determinar si una persona, animal, vegetal o cosa són normals o no, avaluar el grau de normalitat de tot un país m’aboca a un negre abisme conceptual. Estadísticament és possible afirmar que una tendència o una pràctica o una situació són normals; ara bé: ¿qui decideix triar un conjunt de tendències, pràctiques o situacions per establir que això és la normalitat? ¿I per què? La fascinació me la provoca el buit argumental de la normalitat, perquè la normalitat sembla ser un valor per ella mateixa, com si amb el sol esment de la paraula “normal” i derivats n’hi hagués prou per reblar qualsevol afirmació.

Aplicada a la literatura, la normalitat esdevé un autèntic misteri: o hi creus o no hi creus. Per què, de les literatures que tenim més a prop, ¿quina és una literatura normal? ¿Quin és el terme de comparació? La francesa no, evidentment: la seva grandeur, el fet que fins fa poc fos el centre indiscutible de la República Mundial de les Lletres, que les modes parisenques establissin les pràctiques literàries més cosmopolites de tot el món, etc. fa que la literatura francesa sigui lògicament excepcional. La normalitat espanyola consisteix, per exemple, a dedicar molt esforç per bastir un simulacre uniformitzador i per deixar a Barcelona —segons diuen, la capital del nacionalisme provincià— el paper de rebre i consagrar els escriptors americans, casualment els qui més arrisquen i innoven en el joc literari.

Però és habitual —¿normal?— que s’invoqui la normalitat per editar una col·lecció d’autoajuda en català, per parlar de la presència catalana a Frankfurt 2007, per plànyer la manca d’atenció envers un autor que fa una literatura d’allò més normal, homologable o mimètica respecte als grans corrents normals de la literatura universal normal, per exigir subvencions, per queixar-se del darrer capítol de la guerra de guerrilles de baixa intensitat de les capelletes literàries, per suplicar un Premi Nobel, etc.

No ho entenc, si es tracta de promoure la literatura catalana i d’obtenir unes engrunes de reconeixement internacional, ¿no seria més rendible apostar per l’excepcionalitat?

La paciència

L’admirat Jordi Coca llegeix Conversaciones amb Goethe de Johann Peter Eckermann i m’encomana les ganes de tenir-lo. Afirma Jordi Coca:

El llibre és una joia. I cal agrair-li a Jaume Vallcorba que, mentre el món editorial sembla esvair-se en una diabòlica dispersió de mediocritats comercials, ell continuï fent feina amb les idees clares. Naturalment, lamento que una edició així no s'hagi fet en català. I ho lamento perquè, tenint-t'ho en la nostra llengua, contribuiríem a la imprescindible continuïtat que centra tantes reflexions de Goethe. Ja que, si no m'erro, un llibre així no es tradueix, s'incorpora. I incorporacions d'aquesta mena garanteixen el futur. Potser és veritat que nosaltres no en tenim.

Una edició així no la tenim en català, és cert; sí tenim, però, Converses amb Goethe, obra publicada per l’editorial Columna, traduïda per Jaume Bofill i Ferro i que va merèixer el Premi Crítica Serra d’Or de l’any 1995. Fins fa poc dormia la pau dels saldos encoberts amb altres clàssics editats per Columna: el Kalevala d’Elias Lönnrot, Jane Eyre de Charlotte Brontë, Viatge a Itàlia de Goethe...12€ cadascun. No els trobareu al cercador de l’editorial: és la trista constatació de la condemna a la descatalogació. Quan s’acabin els exemplars que s’han salvat de ser triturats, la vida d’aquests llibres s’haurà acabat definitivament. I prou. Bé, i prou potser no del tot: alguns lectors han descobert ara, gràcies a l’èxit de Conversaciones con Goethe i a la paciència dels editors de Columna, que també hi ha una traducció al català.

A can Jauss es fan ressò de l’article d’Andreu Gomila a l’Avui: “La segona mort de Blai Bonet”. La poesia completa de Blai Bonet haurà d’esperar qui l’editi o l’entitat que en subvencioni l’edició, com també haurà d’esperar qui vulgui llegir El mar, incomprensiblement exhaurit; potser Ensiola, que ha recuperat Haceldama, s’anima a reeditar aquesta novel·la o potser el Gremi de Llibreters l'afegeix a la llista de llibres que cal recuperar. Paciència, doncs. A finals de febrer hauria de sortir el primer volum de l’obra completa de Joan Brossa que esmenta Andreu Gomila; espero que tingui més sort que el primer volum de l’Obra literària completa de Palau i Fabre, que no s’ha venut gaire malgrat que ha coincidit amb la campanya de Nadal. El segon volum ja és a la venda i algú ja n’ha comprat un exemplar, la qual cosa em fa sentir una mica de confiança.

Editar obres ambicioses, com els clàssics o les obres completes dels autors més necessaris o reconeguts, tret d’alguns casos excepcionals, no és gaire rendible: l'esforç de reunir una obra sovint molt dispersa, previsibles discrepàncies filològiques que criticaran la metodologia i els resultats de l’esforç, urgències econòmiques amb uns volums que neixen amb la lenta vocació de perdurar, d’esdevenir la referència obligada per a futures edicions de títols solts... Uns llibres que generalment es venen poc, molt poc, que demanen paciència.

Univers fantasmàtic

Al principi, Slavoj Žižek em semblava un filòsof una mica fatxenda que barrejava Lacan, Hegel i Marx de manera divertida. Suposo que una raó d’aquesta apreciació era que mai no m’he pres gaire seriosament la psicoanàlisi. Les coses que he anat llegint de Freud o sobre Freud, per exemple, més enllà de l’interès que em poguessin suscitar, eren una mena de preu que calia pagar per entendre la literatura, perquè molts autors han llegit Freud. Una altra raó seria que hi ha paràgrafs difícils que demanen molt esforç per desxifrar-los. Per exemple, aquest d’Arriesgar lo imposible:

E iría todavía más lejos. Tomemos los recientes desarrollos de los derrideanos en términos del giro teológico levinasiano —no en el sentido de una teología metafísica positiva, sino más bien en la idea un núcleo no deconstruible en tanto que llamada de la Otredad incondicional— donde el fundamento de la ética se da en términos de una responsabilidad infinita ante el abismo de la Otredad que te dirige la palabra. Éste no constituye para Lacan el horizonte ético. Aquí, de nuevo, hemos de cambiar las coordenadas.

No dic que sigui incomprensible, sinó que demana temps i lectures per esbrinar què vol dir. Al principi, doncs, llegia Žižek entre la fascinació i la perplexitat, sobretot quan aplicava categories lacanianes a una pel·lícula de Hitchcock. A poc a poc, la familiaritat amb la seva manera de fer m’ha servit per eliminar obstacles; tot i que paràgrafs com el que he citat encara representen un repte. Malgrat el meu desconeixement de la filosofia, o precisament per això, Žižek m’ha incitat a plantejar-me qüestions que d’altra manera haurien romàs impensades. De fet, per exemple, si he abordat Lacan ha estat més per entendre millor Žižek que no el propi Lacan.

Arriesgar lo imposible em sembla un llibre imprescindible per recapitular sobre les coses que he llegit de Žižek. És un llibre d’entrevistes realitzades per Glyn Daly que repassa el procés d’elaboració del pensament de Žižek, amb una especial atenció a les condicions de possibilitat de la seva filosofia:

G.D.: ¿En qué sentido han cambiado los parámetros de la filosofía en el mundo contemporáneo?

S.Z.: No creo que la filosofía pueda seguir desempeñando sus antiguos papeles, como cuando establecía los fundamentos de la ciencia o construía una ontología general. Más bien, la filosofía debería simplemente realizar su tarea de cuestionamiento trascendental. Y este papel es hoy más necesario que nunca. ¿Por qué? Porque, si lo decimos de una manera algo patética, hoy vivimos en unos tiempos extremadamente interesantes en los que una de las principales consecuencias de desarrollos tales como la biogenética, la clonación, la inteligencia artificial y otros es que, quizás por primera vez en la historia de la humanidad, nos encontramos en una situación en la que lo que antes eran meros problemas filosóficos, ahora son problemas que atañen a todo el mundo, que todo el mundo discute por todas partes.

La noció de subjecte i la relació amb l’Altre és un tema que recorre tota l’obra de Žižek i trobo molt lúcids els diferents assaigs d’acostar-s’hi. Un dels aspectes que desenvolupa, i que ara simplificaré molt, és que un dels fonaments de l’odi envers l’Altre consisteix en la sospita que l’Altre posseeix un suplement de goig degut al fet que suposadament sap alguna cosa misteriosa, fet que explica que s’entesti a mantenir la diferència respecte a una presumpta norma. Un escreix incòmode, doncs, que causa rebuig i que se sol resoldre amb una projecció fantasmàtica mitjançant la qual s’acusa a l’Altre d’impedir l’establiment ideal de l’harmonia social. Crec que aquest resum insuficient permet repensar qüestions com el racisme, l’homofòbia, l’aversió a la llengua catalana o l’odi al veí que amb el sou que cobra s’ha comprat un apartament a Salou que jo no em puc permetre.

Per cert, una incursió més en l'univers fantasmàtic: no hi res de Žižek traduït al català.

Narrar el com

Després d’un gener dedicat a l’assaig, amb Jean Bollack, Pascale Casanova, Slavoj Žižek o Adam Zagajewski, necessitava una bona dosi de ficció i he començat el febrer amb Rates de Manel Zabala, Los misterios de Rosario de César Aira i, de nou, Sis homes de Josep Maria Fonalleras: 19 € per 108 pàgines pot semblar car; però si tenim en compte que és la tercera vegada que el llegeixo, em sembla que és una inversió força rendible.

Al llibre hi ha un personatge-narrador, el narrador, l’autor i tot d’instàncies narratives que farien feliç qualsevol genettià. Podria dir que està molt ben escrit, que l’autor aconsegueix donar vida a uns personatges singulars, o que amb unes poques pinzellades precises és capaç d’endinsar-nos en uns fets i unes circumstàncies que tan sols són possibles a la literatura. I ho diré, perquè és veritat. Més enllà, però, de la perfecció formal, si he tornat a Sis homes és perquè m’interessa la manera com planteja quina cosa sigui la ficció. Per exemple, a la pàgina 14; August Anger ha patit un infart i el personatge-narrador rebutja escriure aquesta experiència:

Els escriptors que diuen que el lector sempre s’ha de preguntar «i ara què passarà?» m’interessen i em rebel·len. Diuen que cal crear aquesta expectativa, com si l’escriptura fos una evolució, una història dels avenços mèdics. M’interessen per la dedicació, pel ritme, per la constància. I em rebel·len , perquè no puc o no vull ser com ells. Jo penso que escriure es tracta més aviat d’una cosa estàtica. D’ensenyar i prou. Com un quadre. Un quadre no evoluciona, no té argument. Un quadre és un impacte.

Evidentment, no caurem en el parany de confondre personatge-narrador —que rebutja escriure les històries—, narrador —que és qui les escriu—, autor —que concedeix les entrevistes—, etc. Sis homes m’ha agradat, més enllà de si funciona o no com a artefacte —que ja sabem que sí funciona així—, pel fet que es planteja la possibilitat de la ficció des de la ficció mateixa. Al fragment que transcric hi ha el conegut debat sobre quina cosa és més important: què s’explica o com s‘explica, i s'hi opta aparentment pel com, amb un rebuig explícit envers el què, que seria la necessitat de trobar arguments —rebuig que trobarem en més ocasions. Però el llibre no és un assaig que vulgui fantasiejar sobre conceptes literaris, és ficció i és justament dins de la ficció que es planteja la possibilitat de narrar els arguments que els diferents protagonistes proposen al personatge-narrador.

Des del començament hi ha, doncs, un argument soterrat: narrar el com. Josep Maria Fonalleras aconsegueix portar la ficció fins a un límit, que és un interrogant sobre la naturalesa de la pròpia ficció, i l’autor frustra l’expectativa de respondre aquesta pregunta. Més que oferir un discurs tancat, sembla com si volgués disgregar-lo en diferents temptatives. “Miscel·l’ania”, a la pàgina 107, és molt útil per arrodonir l’argument però no arrodoneix l’interrogant. No es tracta, però, d’un fracàs. Estic convençut que l’encert de Sis homes, la raó per la qual he tornat a llegir-lo, està en les variacions sobre la ficció que planteja a cada conte, en el fet mateix de plantejar-les, no en una impossible resolució.

Còmplices

“El Llibreter”? Bé, una mica pretensiós, ho reconec: l’article determinat, la majúscula... Podria haver estat “Un llibreter”, “Una vida llibretera”, “El llibreter rebel”, "La llibreria", “Consells de lectura d’un llibreter”, "Lectures i relectures" o noms per l’estil. Però el bloc va néixer jugant, un dia avorridot de febrer, sense premeditació. Feia temps que topava amb blocs quan cercava informació a internet, però mai hauria imaginat que fos tan fàcil endegar-ne un. A poc a poc vaig començar a sovintejar alguns d’aquests blocs, fins que una amiga em va suggerir blogger i em vaig aventurar a potinejar amb l’enigmàtic administrador del bloc. Com sol passar, tenia el títol del primer apunt abans que el text: Aconseguiré dir coses interessants sobre els llibres? Avui fa un any.

El primer post, les observacions de J* —lector de luxe—, el primer comentari d’un internauta, el primer enllaç, el primer correu electrònic, les complicitats, el premi lletra, les col·laboracions, la llibreta, l’apartat de correus... Lectors, editors, crítics, escriptors que han volgut compartir alguna idea, als comentaris o per correu. L’addicció a la blocosfera. Una perplexitat perenne. El bloc creixia alimentat sense una dieta determinada, perquè tampoc no tenia, ni té, uns objectius precisos. Sense la intenció de representar ningú, potser he aconseguit que uns pocs lectors, quan passegin per una llibreria qualsevol, recordin que la presència dels llibres obeeix a un munt de decisions que prenem els llibreters —amb els encerts i els errors inevitables—, que som gent que ens estimem els llibres.