És la guerra!

¿Desembarcarà finalment Amazon el dia 15 de setembre? ¿Serà el llibre una part rellevant del seu negoci? ¿Estem preparats per competir amb l’eficiència demostrada de l’hipermercat nord-americà? ¿Servirà perquè molts consumidors deixin de desconfiar del pagament amb targeta de crèdit a internet? ¿Serà decisiu per modificar el mapa de llibreries de Catalunya? ¿A qui perjudicarà més —si és que perjudica prou—, als altres hipermercats o a les llibreries independents? ¿Estimularà, si és un èxit, la simplificació de la selva de la distribució?

¿La implantació, a més a més, de Kobo, Apple, Google Books i d’altres, servirà perquè la gent ompli els seus dispositius electrònics de lectura pagant els llibres? ¿Aconseguiran que augmenti el nombre de lectors de llibres electrònics o es repartiran les engrunes d’un mercat minúscul? ¿Vindran amb un exèrcit d’advocats i d’informàtics per tancar les webs amb llibres gratis o muntaran un lobby per endurir la legislació? ¿Augmentarà finalment l’oferta de llibres electrònics? ¿Baixaran els preus? ¿Oferirà tothom més o menys els mateixos títols o hi haurà contractes d’exclusivitat? ¿Assistirem a una guerra publicitària i de posicionament entre gegants?

¿Comprar llibres es posarà de moda?

El futur de les llibreries segons el Tarot

El número 14 de la revista Trama&Texturas, titulat Jaque o gambito: Librerías y entorno digital, comença amb l’article del llibreter i editor Ricardo Nudelman «Cuando todos los libros sean electrónicos», les primeres paraules del qual són:

Yo no sé si existirà un tema en el mundo editorial actual que se haya debatido y escrito más que del incierto futuro del libro impreso por la irrupción del libro electrónico.

Un primer tast d’alguns dels articles de la revista m’ha confirmat que es tracta d’un número imprescindible. Els punts de vista són molt diversos i, independentment de les afinitats i divergències que puguin suscitar, val la pena per prendre el pols de la situació actual. 

Però deixaré per més endavant el comentari sobre les idees que més em criden l’atenció. Aquest vespre, quan tornava a casa, m’he adonat que malgrat la diversitat d’opinions sobre el futur de les llibreries manca un punt de vista: l’esotèric. La voluntat de servei públic que notòriament ha caracteritzat sempre aquest bloc m’ha persuadit que calia omplir aquest buit i he recuperat un joc del Tarot de Marsella que en alguna ocasió havia fet servir per assajar la crítica literària. 

He interrogat el Tarot en rigorós directe a través de Twitter, amb l’etiqueta #bibliotarot i he penjat una interpretació més, diguem-ne, elaborada a Facebook, que ha gaudit d'una molt estimable incomprensió. Com que no tinc un mètode per interpretar les cartes i tampoc no tenia temps d’estudiar una disciplina tan antiga com difícil, he decidit sol·licitar l'auxili de la inspiració i demanar als arcans que m'expliquin una història. El Tarot és un instrument tradicional i és per això que no he pensat en cap acrobàcia narrativa postmoderna sinó més aviat en una cosa més convencional, com plantejament-nus-desenllaç.

La primera tirada amb els arcans majors ha donat aquest resultat:

No narraré la meva desolació perquè no han aparegut ni El penjat, ni La mort ni La roda de la fortuna, els arcans que solen sortir a totes les pel·lícules i que m'haurien facilitat força la interpretació de tot plegat. M'hauré d'acontentar amb això: 

1. Le mat o el foll és el passat o el plantejament de la història. Am l'auxili de la Wikipedia interpretaré que les llibreries se sostenen però que sovint sobreviuen o prosperen amb una certa improvisació, amb la capacitat de solucionar els problemes gràcies a la garantia d’un model tan fràgil com es vulgui però que admet un cert marge d’error i esmena. L'arcà, per tant, no em dóna males vibracions i potser al·ludeix a la dualitat negoci / servei cultural que revela la vocació de la majoria de llibreters, sense la qual no s'explica el risc constant d'un comerç amb uns resultats sempre tan ajustats. El foll, a més a més, és l'única carta sense número, la qual cosa podria llegir-se com una garantia de permanència més enllà dels canvis de rumb que depari el futur.

2. Le jugement o El judici és el present o el nus de la història. L'arcà representa el judici final, que decideix el destí transcendental de les ànimes. Entenc que el Tarot m'està dient, a mi personalment, que cal fer bé els deures per aprovar tan temible examen. M'ha cridat l'atenció la trompeta, l'avís d’ultratomba que podria representar la molt pròxima apertura d'Amazon. No cal dir que Amazon és una empresa molt eficaç que ens obligarà a millorar molt els nostres serveis. Un altre tret és que l'arcà porta el número XX: una referència al segle passat? una advertència per pensar el present en clau de futur i deixar d'enyorar temps pretèrits?

3. La tempérance o La temprança m'ha desconcertat. La posició de la dona que aboca aigua d'una gerra a l'altra evoca equilibri i entenc que les forces sobrenaturals m'estan dient que el desenllaç o el futur de la història és un nou model on les llibreries que superin el Judici Final trobaran un lloc segur. El seu número és el catorze: dues vegades el meu número favorit. No dec anar gaire errat.

Els arcans menors han matisat la història que ens explicaven els arcans majors, segons el sistema que he improvisat per llegir els designis del Tarot i que, si tot va bé, patentaré ben aviat.

1. El cinc de bastons sobre El foll: el cinc sembla al·ludir a una mena d'equilibri que costa de mantenir, com si El foll fos el cinquè element que es manté dempeus per l'acció de quatre forces iguals i la més petita variació d'una sola força el pogués fer trontollar o, fins i tot, fer caure.

2. El cavall d'ors sobre El judici implica diners i combat, de manera que convindrà concloure que no tothom arribarà a la salvació eterna, i que el camí no estarà exempt de batalles perdudes encara que es guanyi la guerra.

3. El cinc de copes sobre La temprança, si la inspiració esotèrica no m'ha abandonat justament ara, pot voler dir que l'excés de triomfalisme després d'haver superat les dures proves que ens augurava El judici pot menar a un altre equilibri fràgil, que deu ser l'estat natural dels llibreters, o del món del llibre en general.

De tot plegat es conclou que, efectivament, el Tarot és un frau. No calia tirar les cartes per arribar a aquestes conclusions.

La plaga

Fa temps que aviso d’una amenaça que a poc a poc s’estén sobre les taules de novetat i als prestatges de les llibreries: les petites editorials. Segurament un dels factors ambientals que n’afavoreixen l’augment incontrolable sigui l’accés a les innovacions tecnològiques que faciliten el procés d’edició: de la tria de títols al disseny final del llibre. Una inversió petita i les dosis exactes de dedicació i de bon gust, tot ben mesclat amb l’inevitable esperit innovador, donen com a resultat un panorama aclaparador: serveis de novetat plens de llibres —com a mínim— interessants que, a més a més, apareixen amb la voluntat de perdurar al catàleg de l’editorial i al fons de llibreria. Un maldecap constant per mirar d’encabir-los amb dignitat al poc espai de què disposem.

L’èxit de la plaga en determinats ambients s’explica també per una tàctica infal·lible a l’hora de minar les defenses dels llibreters: la il·lusió. Els editors visiten les llibreries amb l’ànim de propagar els seus llibres i ho aconsegueixen implicant-nos-hi amb informació i lligant la relació entre la llibreria i l’editorial mitjançant les pèrfides eines d’internet: blogs, xarxes socials, butlletins i coses similars. En el moment que entens la importància del seu projecte, les raons que els han menat a triar uns determinats títols, les aventures que han viscut fins que el preuat objecte ha vist la llum del dia, en aquest precís instant estàs perdut: la plaga guanya una mica més de visibilitat.

L’exposició Petits editors, grans llibres, que es pot veure fins al 22 de gener al FAD, reflecteix molt bé la gravetat del problema. S’hi exhibeixen uns 500 llibres de 101 editorials, i el fet que faltin moltes que em semblen imprescindibles només subratlla l’extensió d’aquesta plaga. Malgrat que un dels principals criteris de selecció hagi estat polític —es tracta d’editorials espanyoles, tret d’algun cas internacional—, val a dir que és un fenomen d’abast mundial.

Una primera llambregada a l’exposició revela un espai aparentment avorrit, amb uns mòduls blancs muntats a partir de cadires apilades i perfectament alineats que podrien suggerir monotonia si no fos que aquesta repetició de contenidors és una bona estratègia per revelar els símptomes més perillosos del contingut, és a dir: de la bibliodiversitat. La identitat de cada editorial es percep així més clarament, de manera que es pot distingir, per exemple, entre les que dediquen una atenció especial al concepte de col·lecció i les que fan de cada llibre un objecte singular.

És el meu deure advertir que una sola visita a l’exposició pot modificar per sempre la percepció del món del llibre i afavorir el desenvolupament de la plaga.

Assaig de tipologia en curs

Si és difícil establir una tipologia universal dels lectors, el fantàstic exemple d’Honorio Bustos Domecq desvelat per Juan Yanes m’ha empès a assajar una tipologia de la subespècie del client de llibreries. No cal dir que es tracta d’un treball en curs que m’agradaria completar amb les vostres contribucions.

[Durant els propers dies afegiré més entrades suggerides als comentaris i pels companys de la llibreria. N'hi ha que són ben difícils de definir!

Moltes gràcies a Salvador Macip, Sani Girona, Elogio de la librería i Hic et nunc per parlar-ne. ]

Noves entrades: Els més espavilats de tots i Metaclients.


Conversadors: en algun moment, una consulta va donar pas a algun comentari que va ser replicat per una observació i des de llavors que hi ha una complicitat i l’habilitat de trobar un moment per parlar de llibres.

Compulsius⁴: se senten seduïts per tota mena de llibres. Qualsevol pretext pot estimular la seva curiositat, es deixen aconsellar i demanen sovint als amics què llegeixen. Quan troben algú que els parla emocionadament d'un llibre, miren de comprovar si és tan interessant o excitant com diu. Tenen un gust definit, però estan predisposats a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual estan poc acostumats. Parafrasejant els clàssics, els agrada dir irònicament "Res del que és escrit m'és aliè".

Creatius¹: els qui juren i perjuren haver vist en una altra llibreria un llibre que encara no s’ha publicat o que directament no existeix. També, els que asseguren que fa pocs dies van fullejar un llibre que fa molt que no tenim. Cal agrair-los que posin a prova la nostra capacitat de recerca bibliogràfica.

Delegats⁵: arrosseguen la llista de llibres que algú els ha encolomat —un fill que viu a l’estranger, un amic que ha patit un accident, un veí amb molta barra, etc.— de llibreria en llibreria amb l’esperança de completar-la al més aviat possible per gaudir del seu temps lliure.

Desordenats³: són molt beneficiosos perquè obliguen els llibreters a revisar constantment prestatges i taules de novetats per preservar l’ordre alfabètic, la correcta ubicació dels títols en la seva secció o la verticalitat de les piles de llibres, fet que millora considerablement el coneixement del fons i la gestió de la llibreria.

Discrets²: els agrada passar desapercebuts i estan convençuts que són gairebé invisibles. Només consulten alguna cosa quan és estrictament necessària, fet que els produeix una indissimulada angoixa. Solen ser tímids i molt fidels a les llibreries tranquil·les on no s’importuna els clients.

Dubtosos: els veus abstrets amb quatre o cinc llibres, com fullegen ara un ara un altre, com els descarten tret d’un o dos, com tornen enrere i recuperen un que van abandonar fa mitja hora, com descobreixen uns altres que s’afegeixen a les seves deliberacions, com finalment s’acosten a la caixa amb un llibre, com s’aturen sobtadament i reculen i prenen un altre llibre i els sospesen tots dos i en descarten un i finalment es decideixen, paguen, i se'n van sense poder evitar una última llambregada als llibres abandonats.

Els més espavilats de tots: els clients, de fet, són els pares, els avis, els tiets… que acostumen a demanar llibres per a una determinada edat sempre de la mateixa manera: “té X anys, però és molt espavilat!” I sí que és veritat que són espavilats: aprofiten la tendresa que inspiren per provocar el desordre i, de vegades, la devastació a la zona de llibre infantil, especialment entre els llibres de pop-ups, amb total impunitat.

Esperançats: demana per un llibre, li dic que està exhaurit des de l’any 2003 i respon que ja ho sap, que ja li han dit això a les vint-i-set llibreries que ha visitat anteriorment i que també ha investigat a internet, però que no descarta trobar-lo algun dia.

Frustrats⁴: cada llibre genera expectatives que gairebé sempre es frustren, sovint després d’haver tastat unes poques pàgines. Dediquen molt de temps a llegir o fullejar els llibres abans de comprar-los, malgrat que saben tornaran aviat a la llibreria per intentar saciar el desig d’absolut que els domina.

Infidels: i un dia els veus, de lluny, amb la bossa d’una altra llibreria. D’algun lloc emana sempre una oportuna música trista de violí i comença sempre a ploure sobtadament. Fem veure que no ens hem vist. Però arriba el dia, el mes, l’any, l’estació, el temps, l’hora, el moment que tornen a la nostra llibreria i llavors les explicacions no són necessàries i els retrets desapareixen.

Imprecisos²: són molt estimulants per als llibreters perquè posen a prova l’experiència i el domini de l’actualitat llibresca amb preguntes vagues o errònies. Resoldre els enigmes que plantegen és una de les grans satisfaccions de l’ofici. El llibreter Eduardo Fernández els estudia de manera exhaustiva en un clàssic dels estudis sobre cultura escrita: Soldados de cerca, de un tal Salamina.

Metaclients: són experts en llibreries. Els agrada visitar-les i xerrar amb els llibreters, es fixen en els detalls més petits i prenen nota dels canvis per comentar-los amb altres metaclients, als quals han conegut arran de freqüentar els mateixos establiments. Els llibreters tenim el costum d’ordenar casualment les seccions properes a les converses entre metaclients, a la caça de dades sobre la competència.

Muts³: clients que són capaços de comprar llibres sense dir ni un simple “bon dia”. Solen pagar amb targeta de crèdit per no haver de dir “quant?” si no han entès bé l’import. Alguns articulen de vegades un indefinible so gutural que potser és algun signe d’aprovació.

Temeraris: desconeguts que demanen inesperadament que els recomanis un llibre. Normalment es neguen a donar pistes sobre els seus gustos perquè volen aventurar-se en nous territoris. Solen proliferar a l’estiu.

Virtuals: viuen en zones de baixa densitat demogràfica i només es comuniquen amb la llibreria per correu electrònic o per telèfon. Coneixem els seus gustos i les seves inquietuds intel·lectuals, fins i tot coses tan íntimes com el número de la targeta de crèdit, però no sabem com són i no els reconeixeríem si vinguessin a la llibreria.

Voluptuosos: després d’un escrupolós escrutini de les seccions que els interessen, s’acosten a la caixa amb una pila de llibres i un somriure difícil de dissimular. Impossible no imaginar el moment quan arribin a casa i treguin voluptuosament els llibres de les bosses i els ordenin per ordre de lectura, o els estenguin al voltant de la seva butaca preferida, o els acaronin i olorin i fullegin abans de començar la lectura.


1. Contribució de Lectures de l'Espolsada
2. Definicions suggerides per Allau, de The daily avalanche i Diseccionari
3. Definicions suggerides per Fausto de Món de Llibres
4. Definicions suggerides per Sani de Dipofilopersiflex II
5. Definicions suggerides per Pere de Saragatona

Elogi del lector

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

als lectors que s’han queixat perquè una comanda no els ha arribat en el termini previst, perquè no teníem determinades edicions, perquè un llibre estava malmès o era defectuós...

als lectors que fan de les llibreries un punt de trobada i tafanegen i parlen de llibres abans d’anar a un altre lloc, la biblioteca potser...

als lectors que ens visiten durant tot l’any, fins i tot per Sant Jordi, ni que sigui tan sols per veure la llibreria plena, saludar i, còmplices, dir que ja tornaran l’endemà o un altre dia...

Bona diada a tothom!!!!

Arguments de venda

Els catàlegs de novetats dels distribuïdors solen seguir unes pautes universals: fotografia de la coberta del llibre, dades bàsiques —isbn, preu, nombre de pàgines, data prevista de sortida i, si hi ha sort, codi de barres—, una breu descripció del contingut, un breu perfil biogràfic de l’autor, les cites promocionals previstes i els inefables arguments de venda: dos o tres frases que condensen els motius pels quals tothom hauria de tenir un determinat llibre.

Elaborar un catàleg implica planificar la distribució de novetats amb prou antelació perquè sigui útil. Normalment ens els presenten poc més d’un mes abans del primer servei, només Ramdom House Mondadori fa una previsió a l’estil alemany: ara mateix tenim el catàleg corresponent a juny i juliol. Però és més habitual rebre un butlletí setmanal de novetats, sovint poc abans de rebre la visita del comercial.

Als catàlegs i butlletins, cal sumar la informació que proporcionen directament les editorials: fitxes dels llibres, ressenyes i crítiques als diaris, entrevistes i aparicions als mitjans de comunicació, premis, etc. Cada dia accedim, doncs, a una quantitat immensa d’informació que cal gestionar sovint amb poc temps per poder determinar quins títols són els més adequats, segons l’orientació de la llibreria. Malauradament, la informació ha de ser —com se sol dir— impactant i és habitual recórrer a un repertori força reduït de clixés: “èxit de vendes internacional”, “l’autor és un reputat crític musical o periodista o cuiner o professor universitari”, “breu però intens”, “enganxa des de la primera línia o frase o pàgina”, “una història diferent, amb bones dosis d’humor, passió, erotisme i fantasia”, etc.

Redactar aquesta mena d’informació no deu ser una feina fàcil: cal seguir unes pautes predeterminades molt restrictives. De vegades, però, és possible intuir una veu que defuig els motlles preestablerts i es distingeix de la resta. Ahir vaig rebre la programació de novetats de l’editorial Siruela per al mes d’abril i una frase a propòsit de Fuera de la literatura de Joseph Conrad em va cridar l’atenció:

Ahora que la novela da síntomas de agotamiento, es el momento de recuperar la obra de no ficción de Joseph Conrad (1857-1924).

Com argument de venda, és sensacional.

Sense paraules

Hi ha vegades que no resulta difícil adonar-se de la recerca frustrada d’un llibre quan un lector escruta els prestatges amb un cert desànim. I també com defuig una cosa tan senzilla com acostar-se a algun llibreter i preguntar. No es tracta tan sols de resoldre la incertesa amb una acció ben senzilla: les consultes a la llibreria ens permeten millorar cada dia la nostra base de dades i oferir, per tant, un millor servei. Hi ha clients, a més a més, que en alguna ocasió han revelat l’existència d’un llibre que ens havia passat desapercebut. I si aquest llibre és de Frans Masereel, l’alegria no té preu.


A primera vista, un llibre publicat l’any 1995 per una editorial petita com Iralka i que costa 7,21 euros, té tot l’aspecte de trobar-se exhaurit. Per sort, encara queden exemplars de La idea per gaudir-ne. Frans Masereel va utilitzar la xilografia per narrar històries sense paraules i és el primer autor que apareix Wordless Books: The Original Graphic Novels de David A. Beronä:

When Thomas Mann, winner of the Nobel Prize for Literature in 1929, was asked what movie had made the greatest impression on him, Mann replied, “Passionate Journey”. Although Mann’s reply sounds like the title of a film by D. W. Griffith, it was, in fact, a novel in woodcuts by Frans Masereel.

La idea neix nua del cap de l’autor, qui l’ofereix a un auditori que s’escandalitza per la nuesa radical i que intenta vestir-la perquè no cridi gaire l'atenció; la idea, però, fuig i viu tota mena d'aventures, sedueix alguns i provoca la repulsa d’altres, fins que torna a l’autor que la va concebre i es troba que ha estat substituïda per una altra idea, potser més seductora, potser més radical, potser més forta.

Un apunt no escrit

L’altre dia vaig prendre notes amb la intenció d’explicar un dia qualsevol a la llibreria. Però, un cop a casa, no vaig saber escriure res consistent sobre les feines que realitzem abans d’obrir i durant les primeres hores del matí. Una d’aquestes anotacions —“parlar de la plaga de les editorials independents”— potser hauria servit per organitzar un apunt amb una mica de sentit. La vaig escriure quan obria el servei de novetat d’UDL i agafava els exemplars de La homosexualidad imaginada: Vigencia y ocaso de un tabú, de Norberto Chaves, publicat per Maia Ediciones, una altra editorial petita que publica pocs llibres a l’any, que tria títols pertinents, que té cura dels detalls, etc. Que forma part, per tant, de l'exèrcit d’editorials independents, ensinistrades per penetrar a les llibreries amb tàctiques contra les quals no hi ha defensa possible, amb una avantguarda organitzada al voltant de títols llaminers que vesteixen dissenys atractius; una batalla que ens agrada perdre i que cal sumar a la invasió dels grans grups editorials, que també publiquen obres d’allò més interessants. Amb aquest apunt hipotètic hauria d'haver estat capaç de transmetre la incertesa a l’hora de fer les comandes de novetat i el neguit a l’hora de col·locar els llibres acabats d’arribar, de decidir quins ocuparan els llocs més destacats.

Però una altra anotació —“parlar de Prólogo”—, presa quan agafava una novetat d’Abada, editorial que ara distribueix UDL, em va semblar que em donava un pretext per plantejarme, de nou, escriure alguna cosa sobre les tasques de la llibreria. A partir del sobtat tancament de Distribuciones Prólogo podria haver explicat els problemes que hem patit a l’hora de gestionar les comandes de clients, factures i abonaments o de fer devolucions, o de la incertesa amb què em parlava algun editor independent, afectat pel tancament. No me’n vaig sortir perquè, independentment de les incomoditats que ens està provocant aquesta situació, la preocupació pel comercial de Prólogo que ens visitava cada setmana, un home que coneixia molt bé el catàleg de les editorials i el tarannà de la llibreria, que ens facilitava molt la feina i que ens havia resolt amb eficàcia més d’un problema, m’incitava a escriure un apunt que no sabré escriure.

Algunes respostes sobre l’ofici de llibreter

El nuevo paradigma del sector del libro, de la nova col·lecció Tipos móviles de Trama Editorial, m’ha permès qüestionar, repensar, matisar i refermar moltes de les conviccions que he anat adquirint al llarg d’anys d’ofici. L’anàlisi que presenten Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez és discutible i aquest és un dels principals encerts: que dóna elements de discussió i no s’empara en la infal·libilitat de les receptes. Com que li dedicaré, almenys, un parell d’apunts més, avui miraré de respondre les preguntes que apareixen a la pàgina 119:

¿Por qué ningún niño quiere ser librero de mayor? ¿Por qué no se han normalizado y homologado estudios específicos? ¿Por qué no se ha exigido dicha formación para trabajar en las librerías? ¿Por qué se ha depauperado tanto el “empleo” en las librerías? ¿Por qué no hay —salvo algún resto de romanticismo trasnochado— un reconocimiento social de la profesión? ¿Por qué la entrega del premio Librero Cultural no es portada de los telediarios?

Jo, de fet, volia ser electrobioquímic fins que les desastroses conseqüències d’un experiment —electrocutar un cargol en got d’aigua amb sal— van transmetre urgentment al meu subconscient que potser les lletres serien més inofensives per a la instal·lació elèctrica de casa meva. Aquesta crisi vocacional de la infantesa es va resoldre amb una convicció que em va acompanyar durant molts anys: seria quiosquer i llegiria de franc totes les historietes del món.

Els meus estudis de llibreter van començar molts anys després, al primer dia de caixer: hi havia un programa de gestió molt i molt complicat i la feina de cobrar, d’entrar albarans, d’etiquetar, de fer les devolucions, de reclamar els errors de les entrades i sortides de llibres, d’adreçar les consultes dels clients a la persona adequada, d’informar que no fem fotocòpies sense perdre la paciència, de patir la libido legendi, etc. Quan vaig començar a dominar amb desimboltura tots aquests processos —tret de la libido legendi—, em van convidar a formar part de l’equip de llibreters i vaig haver d’aprendre encara moltes coses més: la gestió de les comandes de clients, el control de la rotació d’estocs, l’ús de diferents eines de cerca bibliogràfica per atendre tota mena de consultes, el virtuosisme en l’art d’encabir llibres en l’espai limitat de taules i prestatges, com decidir les reposicions de novetat i de fons, etc.

Els meus companys havien obert i havien fet créixer la llibreria i la meva escola és la seva experiència perquè, de fet, no he deixat mai d’aprendre d’ells. Si hagués estudiat a una hipotètica escola de llibreters, segurament hauria adquirit molts coneixements i els meus companys no haurien hagut d’ensinistrar la seva paciència gràcies als meus errors. Però una escola de llibreters, em sembla, resultaria útil sobretot com a lloc de difusió de pràctiques comunes en la gestió de processos, des de l’ús de programes de gestió de llibreries fins a l’atenció al client. Segurament esdevindria un agent actiu a l’hora de combatre la fractura tecnològica i, sens dubte, s’hi discutirien els problemes que pateix la llibreria en relació amb altres agents del món del llibre. Amb el benentès que els alumnes de l’escola aspirarien tant a treballar en llibreries ja existents com a obrir-ne de noves.

El cas és que no deixem de rebre currículums i això em sembla un bon símptoma pel que fa al reconeixement social de l’ofici. Ara bé, un cert romanticisme és precisament la causa de la deserció de molts nouvinguts a les poques setmanes d’haver començat. Les converses amb col·legues d’altres llibreries confirmen el desconcert de molts aprenents, que es pensen que treballar-hi és una mena de llarga tertúlia de vegades interrompuda per alguna activitat, fins que es troben amb la realitat: que la feina és complexa, amb tot de processos delicats que cal realitzar amb cura perquè, per exemple, cada edició d’un títol és una referència més entre milers de referències i un petit error pot fer-la desaparèixer dels prestatges. Els hipermercats de l’oci han resolt aquesta situació amb la reducció de les tasques que pot desenvolupar el personal, mentre que a les llibreries independents és imprescindible que tothom sigui capaç de desenvolupar gairebé qualsevol feina. Els primers tenen una rotació de personal molt elevada mentre que els segons aspirem a formar i a mantenir les persones que entren a treballar-hi. Si hi ha una pauperització de l’ofici, tindria a veure, doncs, amb aquesta limitació en l’aprenentatge que comporta una rotació alta de personal com a estratègia comercial.

Pel que fa als mitjans de comunicació, diria que cada cop es té més en compte l’opinió dels llibreters a l’hora de parlar del món del llibre, tant als informatius com als programes culturals, tant si aquests últims són estrictament sobre llibres com si són d’abast més general. Però si el premi al Llibreter Cultural no és portada dels telenotícies crec que es deu tan sols al fet que nosaltres exercim de mediadors i que els protagonistes sempre seran els escriptors.

Paratext

M’ha semblat molt curiós que, al costat de títols com Historia del desembarco de Normandía, Panzer Commander o La gran derrota de Hitler, l’editorial Tempus hagi publicat Una vida entre libros de Lewis Buzbee. Expressions com ara “la batalla diària per un racó a la taula de novetats”, per exemple, no deixen de ser metàfores. Resulta estrany trobar-se les memòries d’un llibreter al mateix catàleg que aplega indiscutibles fites bèl·liques. I més ara, que amb la vaga de transportistes gairebé no ens arriben comandes i podem dedicar el temps a feines pacífiques ajornades constantment. Però un apunt d’El llegidor pecador em va animar a llegir-lo i ha estat un plaer anar trobant els fragments que ha transcrit al seu blog.

Lewis Buzbee explica la seva experiència com a llibreter i com a comercial d’editorials i ho barreja amb episodis de la història de les llibreries i el seu particular turisme de llibreries pel món. Malgrat les diferències entre el bibliosistema anglosaxó —sense preu fix i amb una gran concentració editorial— i el nostre, l’ofici és el mateix i llegir les afinitats em creava una complicitat que m’animava a devorar les pàgines del llibre.

En Upstart Crow, y en todas la librerías desde entonces, me emocionava siempre la llegada de las cajas de libros y los dones que derramaban una vez abiertas. Nunca me he cansado de ello, e incluso ahora, cuando voy a una librería, me siento atraído por los montones de cajas que abarrotan los pasillos... ¿No necesitáis que os eche una mano para abrirlas?

Escriptors que editen, editors que han fet de llibreters, llibreters que escriuen, lectors que critiquen la crítica, editors que escriuen, crítics que publiquen, escriptors que critiquen, lectors que escriuen... Els oficis del llibre sempre han estat permeables i el creixement tecnològic afavoreix, ni que sigui amb vocació amateur, la incursió en pràctiques afins. Una vida entre libros, com dic, convida a recórrer els canvis en l’ofici de llibreter al llarg de la història. És a partir del creixement de la indústria editorial que el sector del llibre s’especialitza; però, com ens recorden les memòries de Sylvia Beach Shakespare and Company o En compañía de genios de Frances Steloff, no queden gaire lluny els temps en què les llibreries batallaven en més fronts.

Dolça tortura

Al matí, sovint, però, durant el procés d’obrir caixes, classificar els llibres per seccions i separar les comandes mentre penso en les coses que cal fer tot seguit, entre introduir els albarans, trobar un lloc per a les novetats, recordar les trucades i emails més urgents i atendre els lectors més matiners, etc., apareix un llibre que atura el temps. Cada dia arriben títols nous i de fons que provoquen llegiguera i que sé que mai no llegiré, o que criden l’atenció simplement perquè estan molt ben editats, una mena de dolça tortura; i entre tots aquests és molt difícil que la portada d’El sueño de Pablo provoqui indiferència: un nen que dorm amb la finestra oberta mentre peixos amb rostre humà solquen el cel com si fossin zepelins. Un nen que té dos objectius a la vida: veure el mar i aprendre a llegir per explicar-se a ell mateix el contes escrits i explicar-los a l’avi, que tampoc no sap llegir però que sap molts contes.

Les il·lustracions de Pablo Auladell són d’una rara bellesa, com si les hagués pres directament dels somnis del protagonista. Després de fullejar-lo i de contemplar alguna pàgina, em reservo un exemplar per gaudir-ne més tard, a casa, lentament assegut a la butaca, amb el plaer addicional que, els àlbums il·lustrats, sí puc llegir-los amb música.

Si bé El sueño de Pablo és un descobriment excepcional, no és estrany que un àlbum infantil interrompi la rutina dels matins. De la mateixa manera com alguns blogs interrompen la ruta per la Xarxa: és el cas de Dibuixa’m un conte, un blog imprescindible ple de troballes fascinants, i de complicitats com Květa Pacovská.

L'error de Salamina

Aquesta setmana es comença a distribuir Soldados de cerca de un tal Salamina: Grandezas y miserias en la galaxia librería, un llibre destinat a somoure el somiqueig planyívol dels estudis literaris. Havia de ser precisament un llibreter, Eduardo Fernández, qui oferís aquest imprescindible banc de dades que, amb certesa, ha de reactivar la teoria de la recepció i els estudis sobre la cultura escrita.

Com és lògic, l’autor comença amb la definició del seu objecte d’anàlisi, que és l’error com a element indispensable per definir l’horitzó d’expectatives d’una època determinada. Per això cal precisar quina cosa sigui la llibreria i com interactua el llibreter amb el lector-comprador ideal, unes pàgines que descriuen els elements indispensables per conèixer el medi on es desenvolupa l’error. La lluita diària contra l’espai per encabir els llibres als prestatges i a les taules de novetats, el magatzem, el microsistema de les presentacions de llibres amb la fauna endògena, Sant Jordi... tot de factors que determinen les condicions de la fusió d’horitzons, el resultat de la qual sol ser l’adquisició d’un llibre.

La segona part presenta les dades més significatives, recollides pacientment durant anys d’ofici, agrupades en nuclis temàtics per facilitar la feina dels erudits que desenvoluparan —quan comprin i estudiïn atentament el llibre— les línies de recerca iniciades per aquest treball pioner. El breu comentari que segueix a cada error condensa, precisament, cap a on apuntarien aquestes línies. Un client s’adreça a una llibretera i demana, per exemple:

— Los patos de Eulalia

Es una gran tentación no incluir la solución a este gran acertijo (nuestra intrépida compañera aún debe estar sudando). Su complicación no la mejora ni el más retorcido de los sudokus, Pero bueno, no les vamos a dejar sin respuesta, tan grande no es nuestra maldad.

Título solicitado: Los pazos de Ulloa de Doña Emilia Pardo Bazán.

Quin horitzó d’expectatives és capaç de generar una petició com aquesta? Jo mateix apunto tímidament el context fenomenològic a l’epíleg del llibre:

Nadie es inmune al error y equivocarse al pedir información sobre un autor o un título puede deberse a tantas razones que los libreros somos los primeros en no darle más importancia que la que realmente tiene. ¿Cómo ha llegado el protolector a interesarse por un libro? Una reseña leída días atrás de la que sólo se conservan remiendos en la memoria, un título cazado al vuelo mientras se escucha distraídamente la radio, una conversación en la que las lecturas de unos y de otros se mezclan con unas cervezas —tal vez demasiadas—, la cubierta entrevista fugazmente del libro que lee el chico más guapo de clase…

Però, com es pot deduir fàcilment, Soldados de cerca de un tal Salamina, no exhaureix els seus objectius amb la teoria literària. Altres disciplines poden beneficiar-se de les investigacions sobre l’error, des de l'estudi dels processos cognitius a la filosofia:

El cliente:

—Quiero encontrar La paz y la palabra.

Respuesta del compañero:

—Y yo también.

Es tracta, doncs, d’un llibre que tothom hauria de tenir, ja que satisfà qualsevol mena d’inquietud intel·lectual, fins i tot si aquesta hipotètica inquietud intel·lectual no ha existit mai abans. Escriure l’epíleg m’ha servit, a més a més, per reconèixer l’enveja que em fa Eduardo Fernández, perquè tracta un tema delicat en la relació entre llibreters i lectors que no he gosat mai traslladar al blog.

Ha estat una gran sorpresa trobar-me l’epíleg anunciat a la portada del llibre, cosa que agraeixo com si fos un regal d’aniversari pels tres anys de blogaire que faré el proper dissabte.

[Afegit l'endemà:

Faust, el col·lega que manté el magnífic blog Món de llibres, m'envia alguns exemples més d'errors:

• El condol de la Sofia enlloc d’El consol de la filosofia d’Alain de Botton
• La placa de diamantes (versió castellana) enlloc de La plaza del Diamante de Mercè Rodoreda
• Incidente con un perro en el coche enlloc d’El curioso incidente del perro a medianoche de Mark Haddon

Encara em meravello que els lectors hagin tingut l'amabilitat de no contraatacar amb nyaps de llibreters, que sens dubte ajudarien a eixamplar encara més l'horitzó d'expectatives de l'estudi de l'error.]

Llibreters

La llibreria Cálamo, que dirigeix Paco Goyanes, lliura des de l’any 2001 uns premis que mereixen obtenir una bona difusió. Els llibreters decideixen el premi “Otra mirada”, i han triat Cementerio de pianos de José Luís Peixoto. Els clients de la llibreria voten, entre quinze títols, el premi “Libro del año”, que ha guanyat Rafael Chirbes amb Crematorio. I, des del 2004, perquè dos semblaven insuficients, el premi “Extraordinario”, que enguany han atorgat a Llamando a las puertas del cielo de Antonio Ansón.

Dos llibreters blogaires des d’Argentina que he descobert fa poc: El cliente NUNCA tiene la razón, amb una clara voluntat de servei públic, i Las confesiones de un librero humanoide.

El llibreter Roger Michelena, des de Caracas, m’ha descobert un curtmetratge que també voldria compartir, si teniu quinze minuts.

Vendre's l'ànima

La primera vegada que em van demanar un llibre per a algú que no llegeix vaig haver de fer un esforç titànic per dissimular la perplexitat que em causava la situació. Perquè, quina necessitat hi ha de regalar-li un llibre? Òbviament, en cap cas no se’m va acudir de suggerir alternatives: si la decisió ja estava presa, qui sóc jo per contradir ningú? Com que la meva opinió interessa ben poca gent, la resposta va ser una altra pregunta: què li agradava al nolector? A partir d’aquí, en un joc de pistes i intuïcions, intentava evitar en tot moment de recomanar res i sí, en canvi, mirava d’orientar el client entre els llibres que podrien interessar el destinatari. Des de llavors que tinc la precaució de mantenir repertori de llibres a l’abast per satisfer aquesta inexplicable consulta. Més difícil de resoldre és quan em demanen que recomani algun llibre per a algú que llegeix molt. No sóc gaire partidari de recomanar res si no és que conec el client, perquè entre les afinitats i complicitats del tracte sovintejat no és difícil indicar alguna novetat o reimpressió que s’adigui als gustos que li conec. Però, malgrat l’experiència que he anat acumulant, endevinar quins llibres podrien agradar a una tercera persona, a través de les dades sovint boiroses que proporciona un desconegut, és una prova de resultat incert, perquè mai no sabré si la tria final ha estat més o menys adient.

Però hi ha qui es pensa que els llibreters som una mena d’erudits amb un coneixement exhaustiu dels milers de llibres que oferim. Jordi Costa, per exemple, publicava al setembre a l’Avui un article on, a propòsit d’un llibreter de Buenos Aires que mostrava menyspreu per l'autor que una clienta li havia sol·licitat, un autor gens coherent segons el parer del llibreter argentí, afirma:

Em costa imaginar una escena semblant en una llibreria de Madrid o Barcelona, on un no acostuma a trobar dependents tan ben informats sobre les contradiccions ideològiques dels autors presents a les prestatgeries. Ni, tampoc, dependents capaços d'arriscar una venda per tal de deixar ben clara una opinió personal.

El llegidor pecador ja va escriure una resposta a l’article amb la qual estic d’acord, així que no m’hi estendré. Només afegiré que considero poc respectuós retreure res sobre les decisions dels lectors. Al principi em sobtaven algunes barreges que, en un primer cop d’ull, podrien semblar ben estranyes; però els llibreters no som jutges del gust i tenim altres estratègies per destacar llibres, accions que no requereixen importunar ningú amb les nostres discutibles opinions.

La traducció a l’espanyol de Vendere l’anima de Romano Montroni m’ha recordat que el bon llibreter no llegeix a la llibreria: treballa. Sobretot perquè no disposem de gaire temps. I en l’atenció al client cal que predomini el desig d’orientar-lo entre la selva de l’edició: des de les bibliografies dels estudiants, inevitablement plenes de llibres exhaurits, fins a les consultes sobre llibres per a nolectors.

El llibre dels noms

Demà serà un altre dia té 153 pàgines i fins a la pàgina 83 Guillem Terribas no comença a explicar la història de la Llibreria 22. Reconec que a mida que passava les pàgines m’anava impacientant. Serà la deformació professional, però esperava que el Gran Mestre Llibreter em revelés els secrets més amagats de l’ofici. I un dels secrets deu ser que la 22 no es podria explicar sense les 82 pàgines de vida que la precedeixen. De la infantesa a Salt a la mili, l’afició de Guillem Terribas a l’art, al teatre, al periodisme, als viatges o a l’associacionisme, teixeix al seu voltant una xarxa de complicitats immensa i càlida. Per això molts paràgrafs són el record amb noms i cognoms dels qui han compartit alguna de les moltes aventures —agosarades o modestes— que ens explica, sovint amb una breu pinzellada sobre quines coses han fet després, quan i com s’han tornat a veure; detalls que mostren un veritable interès per les persones.

El projecte de la 22 no va tirar endavant, doncs, per casualitat. No mataré l’entrellat, així que només diré que va ser possible gràcies a la capacitat de Guillem Terribas i d’un grup d’amics d’engrescar gent diversa i de trobar els socis per finançar l’aventura. Els col·legues que han assistit a algun dels cursets que imparteix gràcies al Gremi de Llibreters coincideixen a destacar-ne, precisament, l’habilitat per engrescar els alumnes. De manera que un altre dels secrets a crits ha estat convertir la 22 en el centre de tota mena d’activitats, des de les presentacions de llibres quan els editors no veien gaire clar que calgués “pujar” a Girona fins a participar en l’organització d’entitats com el Gremi de Llibreters, tant a Girona com a Catalunya. Després de la inauguració de la 22, per tant, els paràgrafs amb noms i cognoms recullen noves complicitats, entre les quals ara també editors, autors, polítics i, lògicament, llibreters.

Àlvar Masllorens, a Mutacions d’una crisi, escriu:

[durant la transició] l’entramat llibreter de Catalunya tenia molt poca relació amb el que trobàvem a la resta de l’Estat. Hem tingut sempre una xarxa de llibreries més espessa, més nombrosa i més activa. Bona mostra del que dic és la quantitat de llibreries sorgides arreu del territori durant els anys setanta que, avui, són les de referència obligada en cada una de les poblacions que les acullen.

Demà serà un altre dia és un llibre important perquè mostra l’experiència particular d’un llibreter que no s’ha limitat a vendre llibres; perquè demostra la generositat d’unes persones que van saber donar una forma concreta a unes inquietuds: la llibreria.

Elogi del comercial

Un comercial és una persona que coneix molt bé el fons que distribueix i, sobretot, coneix molt bé les llibreries de la seva ruta; sovint, la relació és molt cordial i, si la seva agenda ho permet, la visita finalitza fent un cafè i tafanejant sobre el món del llibre. Això vol dir que, si fa els deures, el comercial selecciona i ofereix en primer lloc els llibres que millor s’adiuen a l’orientació de la llibreria. L’ideal és disposar d’aquesta informació, ni que sigui el simple full d’Excel, abans de la visita, però el ritme frenètic de publicació i la falta de planificació de moltes editorials i distribuïdores fa que en algunes ocasions això sigui impossible. En qualsevol cas, arriba el moment de parlar de llibres i de seleccionar les compres. En acabat, el següent pas es tractar els problemes que hagin sorgit des de la darrera visita; sol ser més efectiu tractar-los amb el comercial com a intermediari que no a través del telèfon o del correu electrònic. Un exemple seria treure el llistat de llibres que fa massa temps que estan pendents d’arribar; en ocasions, el comercial sap de cor la disponibilitat de cada títol i és capaç de dir si està exhaurit, es troba en reimpressió o a l’espera que l’editorial n’enviï més exemplars, etc. I si no n’està segur, ho esbrinarà. No cal dir que aquesta mena d’informació és fonamental per poder atendre correctament les comandes dels clients i, en conseqüència, per mantenir la base de dades de la llibreria convenientment actualitzada. Un altre exemple seria mirar resoldre els problemes de facturació, perquè la complicitat, fruit de la relació sovintejada, és una garantia que almenys algú s’ocuparà de rectificar els errors comesos per la pròpia empresa distribuïdora.

Aquesta complicitat provoca que no entengui les distribuïdores que, arran d’una fusió o de qualsevol altre canvi que modifiqui el nombre d’editorials que representen, decideixen prescindir de persones amb un gran capital professional; gestors que pensen en productes, xifres i logística sense tenir en compte que poden dilapidar el valor afegit que la dedicació d’un bon comercial pot atorgar al producte anomenat llibre.

[Aquest apunt forma part d'un article que apareixerà al proper número de la revista Comunicació21]

[Ediciona.com ha tingut l'amabilitat de traduir aquest apunt a l'espanyol. Gràcies]

Setembre

L’apunt de dimecres passat sobre la informació de què disposava a propòsit de la rentrée no volia ser exhaustiu. Aquest tampoc no ho serà, perquè casualment des de llavors ha arribat a les llibreries molta més informació sobre els plans de publicació i de distribució per al setembre. Crec que cal constatar que normalment són els grans grups editorials que compten amb una xarxa comercial pròpia els que ofereixen més dades sobre aquesta qüestió. Així, al costat de Random House Mondadori —que ja ens ha enviat el pla de publicacions per al novembre— i Planeta, també comptava amb prou dades del grup Santillana —distribuït per Ítaca— i del grup RBA.

Entre les novetats del grup Santillana que més m’intriguen hi ha les dues novel·les de Daniel Alarcón, escriptor peruà que ha estat seleccionat per la revista GRANTA com una de les més sòlides promeses de la literatura als Estats Units, que publicarà Alfaguara.

Sobre RBA, em sembla que val la pena destacar l’anunciada col·lecció de butxaca de La Magrana, que segueix una estratègia similar a Labutxaca: llibres que ja han tingut una molt bona acollida en la primera edició, tant si són recents com si es tracta de clàssics contemporanis. Així, entre els autors catalans, al costat d’Un home de paraula d’Imma Monsó o El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís hi haurà Pedra de tartera de Maria Barbal o Camí de sirga de Jesús Moncada, que ja han gaudit d’altres edicions en butxaca. En la part internacional, Suite Francesa d’Iréne Nemirovsky, El festí de l’amor de Charles Baxter o Seda d’Alessandro Baricco compartiran taula amb El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, que coincidirà amb l’aparició d’Un petit inconvenient, la seva darrera novel·la.

Dimecres mateix, Distribuciones de Enlace va enviar el pla de publicacions per al proper mes, fet que va coincidir amb un comentari a «Latidos», la secció que manté Sergio Vila-Sanjuán al suplement Cultura/s de La Vanguardia:

Con la remodelación del Grup 62, al que pertenece la distribuidora Enlace, circulaban dudas sobre si Anagrama seguiría con esa firma. Y lo hará. Enlace se divide en dos distribuidoras, una para los sellos en catalán del grupo; la otra, en castellano, distribuirá Anagrama, El Aleph, Península y algunos sellos de ensayo de editorial Planeta como Crítica, Ariel y Paidós. En la nueva perspectiva Herralde será accionista además de cliente.

Que fos Enlace qui distribuís finalment Labutxaca era una dada prou significativa que apuntava cap a l’absorció de la distribució de la resta d’editorials del nou Grup 62. Caldrà veure com es resol la situació de Paidós, editorial que s’encarrega encara de la pròpia distribució al marge del grup Planeta i malgrat els esforços de Gonzalo Pontón —que dirigeix també Crítica i Ariel— per diluir-ne el perfil amb l’augment de títols d’autoajuda i la creació d’una innecessària col·lecció de narrativa policíaca en una editorial que sempre ha mantingut un alt nivell en la publicació d’assaig; innecessària perquè Planeta disposa de prou editorials per encabir-la.

Pel que fa a la teca, hi ha un munt de títols interessant, a més a més dels que ja vaig destacar la setmana passada: La vida interior d’en Martin Frost de Paul Auster i La interpretació d’un crim de Jed Rubenfeld alhora a Edicions 62 i Anagrama, Rapala de Jaume Subirana o, a Empúries, Els privilegiats de Núria Perpinyà, el primer capítol de la qual apareix a la revista Benzina d’aquest mes d’agost. Elipsis, una editorial recent que caldrà seguir amb atenció, publicarà Un nido de bobos de John Ashbery i Llibres de l’ïndex La vida del Llàtzer de Tormos, on Jordi Bilbeny intentarà provar no tan sols que l’original era català, sinó també que hi ha un bon grapat d’obres del Siglo de Oro que en realitat són apropiacions d’obres catalanes.

L’efecte Frankfurt es notarà amb la publicació a la col·lecció Compactos d’Anagrama de set traduccions a l’espanyol de llibres de Pere Calders, Jesús Moncada Baltasar Porcel, Quim Monzó, Sergi Pàmies i Miquel de Palol. No cal dir que espero amb molt d’interès l’assaig de Jordi Herralde que anuncia Sergio Vila-Sanjuán sobre la difusió de la literatura catalana: «En total son 61 los títulos traducidos del catalán por Anagrama desde el histórico Dos pastiches proustianos de Llorenç VIllalonga.» També apareixerà a Compactos la millor novel·la d’Enrique Vila-Matas: El mal de montano.

Fins que Enciclopèdia Catalana DIGEC s’integri a Enlace¹, [Enciclopèdia Catalana] de moment manté la distribució del seus segells editorials. Per a la rentrée, entre altres coses, té previst oferir els Contes de John Cheever i Visca la república!, amb contribucions de Joan B. Culla, Josep Fontana, Santos Julià, Carme Molinero, Borja de Riquer, Susanna Tavera, Enric Ucelay Da Cal i Ricard Vinyes.

Cossetània, que és distribuïda per L’Arc de Berà, va informar també del pla de publicacions per al setembre, que inclou un llibre també molt frankfurtià: Catalunya explicada als alemanys de Klaus-Jürgen Nagel. Collage de Roger Tartera i Per les presons de Franco. Memòries d'un pres de la postguerra 1936-1945 de Tàrio Rubio, cadascun per motius diferents, també em semblen força interessants. I això que encara tinc pendents escriure alguna sobre Contra l’invasor de Carles Rahola i la lectura de La masmorra de Joan Ventura, tots dos de la col·lecció Memòria del segle XX.

Per últim, la nova editorial El Andén satisfarà els qui s’enyorin de L’església del mar, La clau Gaudí o El Quart Reich amb La ciutat dels secrets de Patrice Chaplin, on sembla ser que els elements autobiogràfics ordeixen la revelació del secret més ben guardat de Girona: el Graal.

¹ Lapsus imperdonable. Gràcies Vicente.

[Continuació de La selva de la distribució i Mutacions d'una selva]

Mutacions d'una selva

Jordi Ferré, de l’editorial Cossetània, reprodueix al seu bloc De tard en tard un fragment de la contribució del llibreter Àlvar Masllorens a Mutacions d’una crisi, llibre que ha gaudit d’un cert ressò a la catosfera. El fragment al·ludeix a un altre problema greu de la distribució: el de la gestió de la informació sobre les novetats:

L'editor treballa d'esquena a la realitat de la llibreria, amb mesos d'antelació, i generalment comunica al distribuïdor i/o llibreter allò que ha fet quan és l'hora de posar el llibre al mercat; amb les exigències i les presses d'allò que ja és un fet consumat i que cal posar a la venda entre la novetat anterior i la propera que ja s'està coent i del qual tampoc s'informa. És clar que hi ha excepcions. Generalment només en el cas de les grans apostes de les editorials. I així es fa molt dificultós que, des de la llibreria, o bé des de l'editorial, s'orquestrin llançaments adequats per als nous i diversos títols.

Hores d’ara, només disposo del pla de distribució complet per al mes de setembre d’algun gran grup editorial. Entre les novetats del grup Planeta en espanyol crec que val la pena destacar-ne tres de Seix Barral: El hombre del salto de Don DeLillo, M/T y la historia de las maravillas del bosque de Kenzaburo Oé i El aliento del cielo de Carson McCullers. I una reedició de l’editorial Ariel: la magnífica Historia de la crítica literaria de David Viñas. De Random House Mondadori hi ha també força coses interessants: La carretera de Cormac McCarthy —que publicarà Edicions 62 en català—, Diario Ruso d’Anna Politkòvskaia —que publicarà en català Ara Lllibres— i Hecho en México, una antologia preparada per Lolita Bosch que coincidirà amb Fet a Mèxic —festival de literatura mexicana que se celebrarà del 29 de setembre al 6 d’Octubre a Barcelona— i també amb l’aparició de la seva darrera novel·la Insòlit somni, insòlita veritat a Empúries, en espanyol a Mondadori.

Lògicament, en aquests casos ja hem fet la comanda de setembre; el perill és fer tard a enviar-la: seria força probable llavors que no arribessin alguns dels títols, perquè aquest sistema serveix precisament per fer una previsió del tiratge aproximat de cadascun. Si aquest tiratge és força ajustat, fer tard implica esperar les primeres devolucions d’exemplars no venuts o, si les expectatives de vendes se superen, que n'aparegui la segona edició.

Altres distribuïdores només proporcionen informació sobre el primer servei de novetat del mes. Gràcies a això sé que tindrem Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas a Anagrama, Certituds immediates de Miquel Bauçà a Empúries, Vostè ja ho entendrà de Claudio Magris a Edicions de 1984 o El carreró dels miracles de Naguib Mahfuz a Bromera.

Per últim, hi ha la informació que proporcionen algunes editorials amb prou antelació. És el cas d’Edicions 62, Empúries i Península —l’antic Grup 62—, que m'ha permès completar la informació de més amunt, o també de Quaderns Crema —La follia que ve de les nimfes de Roberto Calasso al setembre, o Les benignes de Jonathan Littell al novembre— i Acantilado —El dossier K. D’Imre Kertész al setembre, per exemple.

De la resta, gairebé res. I això vol dir des de la informació més esquemàtica en forma correus electrònics, on consten quatre dades del servei de novetat que es distribuirà pròximament, a la visita del comercial que coneix molt bé els llibres que ens presenta. A banda d’alguns ensurts, com les ocasions en què la presentació d’un llibre obté força ressò als mitjans de comunicació, amb el petit inconvenient que encara no s’ha distribuït i ningú no el pot trobar encara a les llibreries. Una mostra, com apunta Àlvar Masllorens, de la manca de coordinació entre editorials i distribuïdors a causa, sobretot, de l’excés de novetats.

No es tracta d’acumular informació sobre les edicions i reedicions que apareixeran a la tímida rentrée sinó de poder-la conèixer amb prou antelació perquè les llibreries puguin treballar còmodament amb els títols més afins a la línia que hagin decidit seguir. Això si la llibreria no depèn de l’ofegador servei automàtic de novetats, amb tot de títols que no han estat demanats i que ocasionen una acumulació de feina inútil, perquè molts es quedaran al magatzem fins que arribi el moment de fer-ne la devolució, sense passar per la llibreria.

[Ve de La selva de la distribució i continuarà...]

La selva de la distribució

La principal raó que ens impedeix gaudir d’un Amazon propi, per sort o per desgràcia, és el sistema de distribució del llibre. Com escriu Paco Goyanes, de la llibreria Cálamo, al número 2 de la revista Trama & texturas:

Siempre he defendido que el mejor librero de Europa es el español, ya que es ante todo un auténtico detective, y no por gusto, sino por obligación. Localizar y conseguir algunos-muchos libros es una labor propia de Sherlock Holmes o del más castizo Carvalho. Y siempre he envidiado a mis colegas franceses o alemanes, que emplean una centésima parte del tiempo que los hispanos dedicamos a las tareas administrativas y de almacén, gracias sobre todo a la concentración en la distribución.

Efectivament, el nombre d’empreses dedicades a la distribució de llibres és extraordinàriament elevat si el comparem amb països que tenen un bibliosistema similar. A Alemanya, per exemple, hi ha dues grans distribuïdores que ofereixen un servei impecable i un marge comercial per a les llibreries d’un 42%: un somni. La concentració en la distribució permet reduir molt el temps dedicat a la gestió d’albarans, emmagatzematge, devolucions i altres feines que resten temps a la bona gestió de la informació. Però el problema no és tan sols la quantitat d’empreses de distribució que cal conèixer per oferir un bon servei als lectors, sinó també un seguit de particularitats que de vegades fan perdre els estreps.

Si un client encarrega un llibre és normal que vulgui saber quant de temps trigarà a arribar. L’habilitat en l’art de la bibliomància permetrà al llibreter endevinar amb més o menys encert una dada que sovint es converteix en un malson. Hi ha distribuïdores que treballen molt bé amb el llibre de fons i no és gaire arriscat pronosticar que un títol determinat trigaria aproximadament una setmana a arribar a les mans del lector. N’hi ha d’altres que també treballen molt bé el fons però que exigeixen un import mínim de comanda per enviar llibres sense despeses de tramesa; en aquest cas, el llibreter haurà de calcular ràpidament quan es podria arribar a aquest mínim abans d’informar el client. Però n’hi ha que dediquen el magatzem sobretot al llibre de novetat i que no mantenen un fons representatiu de les editorials i llavors el temps d’espera es duplica o triplica davant la incredulitat del client que pretenia llegir un determinat títol. Cal no oblidar, però, les distribuïdores especialitzades que ofereixen un marge comercial baix —al voltant del 25%—, envien els llibres per correu —aquí el grau d’incertesa respecte al temps d’arribada és incalculable— i no admeten dret de devolució —amb la qual cosa, cal anar amb molt de compte a l’hora de fer comandes de llibre de novetat.

La relació entre proveïdors i editorials tampoc no és uniforme. Hi ha grups editorials, com Planeta en espanyol, que confien el procés d’emmagatzematge i distribució a una gran empresa però mantenen una xarxa pròpia d’agents comercials que són els s’ocupen de la relació amb les llibreries; gestionen, per exemple, els serveis de novetats. Altres grups, com Random House Mondadori, sí tenen la seva pròpia distribuïdora. El cas del nou Grup 62 és certament singular, i sospito que provisional: el grup Planeta en català es distribueix a través d’Arc de Berà —que també distribueix, per exemple, Bromera— i són els agents comercials d’aquesta empresa els que s’encarreguen de la relació amb les llibreries —de manera que un llibre de l’editorial Destino segueix diferents canals de distribució segons la llengua—, l’antic Grup 62 utilitza la històrica Distribuciones de Enlace —que inclou també Anagrama— i, finalment, Enciclopèdia Catalana manté la seva pròpia distribuïdora després que la divisió de llibreries abandonés l’Arc de Berà. Després dels grans grups, trobem, a més a més, una constel·lació d’empreses més petites que normalment tenen com a nucli dur una o dues editorials independents fortes; a banda de les editorials que s’ocupen de la seva pròpia distribució, tant si ho fan arreu com si ho fan només als grans nuclis urbans i confien la resta a una altra empresa.

[Continuarà...]

Robar llibres és molt lleig

L’entrevista als membres d’Astrud va proporcionar un dels moments més tenebrosos de L’hora del lector. Genís Segarra va dir amb una normalitat esfereïdora que roba llibres. Quan esperava un bon clatellot —dialèctic almenys— d’Emili Manzano, vaig contemplar astorat que el lladre rebia l’aquiescència dels qui l’escoltaven al plató. Lamentable. No cal dir que ja el tinc clissat i que si mai ve per la llibreria penso vigilar-lo. El cas és que robar llibres sempre ha gaudit de bona reputació i Genís certifica que ara, a més a més, és cool. Suposo que això deu tenir a veure amb el fet que els llibres són unànimement considerats com a cultura i tothom sap que cultura és tot allò que permet demanar descompte. I no hi ha descompte més gran que el cent per cent. Lògicament, la gastronomia queda fora de la cultura perquè es tracta d’una activitat que tothom paga sense protestar, i amb un escreix sovint injustificat anomenat propina.

El marge comercial del llibre a les llibreries independents està al voltant del 30%. Un 18% del preu del llibre cobreix les despeses previsibles: sous, lloguer o hipoteca, electricitat, etiquetes antifurt, etc. Amb l’altre 12% es cobreixen els imprevistos, les reformes o els llibres robats. És a dir: cal vendre més de 10 vegades el preu de cada llibre robat per recuperar-ne la inversió. El lladre de llibres ocasional, tant si és cool com si no, sol acontentar-se amb un exemplar per cada incursió. Resulta més perillós el lladre professional. Fa un parell d’anys vam enxampar-ne un de molt espavilat: un home d’uns cinquanta anys, molt prim, que duia inexplicablement sota la jaqueta ni més ni menys que 10 llibres de la col·lecció d’obres completes de Galaxia Gutenberg. Els llibres nous dels mercats de segona mà, els que no fa ni una setmana que s’han distribuït i ja s’hi poden trobar, provenen principalment dels crítics que se’ls venen i dels lladres.

Una diferència entre el lladre ocasional i el professional és la mena d’excuses que donen quan els enxampem: el primer pot anar-se’n avergonyit o argüir que els llibres són cars —mentida—, que els llibres són cultura i cal que circulin lliurement —mentida també: el lladre que així argüeix no està en contra de la propietat privada sinó a favor de la seva pròpia propietat privada— i d’altres excuses per l’estil; el segon, en canvi fa veure que se n’avergonyeix i se’n va. Perquè, lògicament, no compensa entrar en denúncies i judicis: una impunitat, doncs, que afavoreix la reincidència d’aquesta xacra social. Una altra diferència fonamental és que el lladre de llibres ocasional de vegades s’acontenta amb un llibre de butxaca que es pot trobar a qualsevol biblioteca pública i que després —en part degut al sentiment de culpa de li desitjo sincerament— potser ni tan sols no es llegirà. El lladre professional busca llibres de més de trenta euros i mira de robar més d’un exemplar del mateix títol.

Però els problemes que ocasiona el robatori de llibres no és tan sols econòmic. Un llibre robat és un llibre que l’ordinador afirma tossudament que es troba a la llibreria i que s’afegeix als maldecaps ocasionats per la vulneració de l’ordre alfabètic. A més a més, com que coneixem les preferències que senten els lladres envers determinades editorials i col·leccions, hi ha qui, com jo, demana només un parell d’exemplars de novetat d’un candidat a ser furtat o evita tenir-los als prestatges, de manera que només es venen mitjançant una comanda.

El segon lliurament de la revista Trama & texturas dedica algunes pàgines a aquest tema tan enutjós. Cap de les tres persones que s’hi refereixen són llibreters; dada si més no curiosa perquè hi col·laborem quatre: Paco Goyanes de la llibreria Calamo, Roger Michelena de la llibreria Michelena, Ricardo Nudelman de la llibreria de Fondo de Cultura Económica i jo. Un tast: Libros robados de Carlos Yusti. El bloc de la revista ha seguit el tema i de totes les aportacions que recull voldria destacar un apunt de La decadencia del ingenio, del qual no em puc estar de reproduir un paràgraf tan lúcid com subtil:

Es más, tal y como está el negocio editorial, no me extrañaría que lo pasara peor un librero al que le quitan un par de novelas que un joyero que se queda sin un par de anillos. Por tanto, si alguien tiene que robar para leer, empresa que algunos creen casi tan noble como robar para comer, que birle un reloj o una gargantilla y que luego venda lo sustraído para poder pagarse el vicio de los libros. Un poco de criterio, por favor.