Cap al final del primer de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Fàbio explica a Lúcio i a Don Pedro l’alliberament d’uns moros captius gràcies a la miraculosa intervenció de la Mare de Déu de la Cinta. Quan sembla que ha acabat, Don Pedro manifesta la seva frustració perquè la història no satisfà les seves expectatives, de manera que Fàbio respon amb un desenllaç que complau, finalment, els interlocutors. La història del miracle obeeix a un esquema preestablert que garanteix la seva versemblança, instrueix i delecta alhora, i serveix per mostrar als personatges l’antiguitat i la fortalesa de la fe en la patrona de Tortosa, a més a més de provar la bondat i la justícia de les seves creences. En el context de l’obra, serveix per contrarestar les crítiques que anteriorment s’havien vessat contra el poder temporal de l’església i contra la gasiveria del bisbe de Tortosa. Un especialista encara trobaria moltes més funcions d’aquesta breu narració, perquè es tracta d’una bona història: Cristòfol Despuig demostra la seva habilitat com a escriptor perquè no es limita a desenvolupar un entrellat i prou.
Les religions, independentment de les creences de cadascú, són sobretot un bon grapat de bones històries. Això ho han sabut sempre els encarregats de difondre i mantenir la fe catòlica. A les biblioteques particulars del segle XVI eren molt freqüents els llibres de sermons, anar a oir missa era una garantia d’entreteniment perquè, fos quin fos el tema, un bon predicador era capaç de mantenir l’atenció del públic mitjançant bones històries destinades a la persuasió. Aquestes bones històries de miracles i lliçons morals exemplars, constituïen un repertori prou conegut i sovint intercanviable: un mateix miracle servia per vestir sants diferents i les fonts d’inspiració podien ser tant els clàssics com les adaptacions d’anècdotes i llegendes populars. Les històries d’aquests repertoris són conegudes com a exempla.
Christian Salmon recorda a Storytelling, la màquina de fabricar historias y formatear las mentes que l’estratègia de substituir el debat per bones històries és molt antiga, tan antiga com la retòrica. L’aparició de l’estructuralisme, a començaments del segle passat, va significar una manera nova d’entendre-les, un procés que va culminar amb la narratologia, una disciplina que permetia identificar i analitzar els elements d’una narració de manera força prolixa. El descrèdit de les ideologies, enteses com a Grans Narracions, va coincidir amb l’auge del post estructuralisme als EE.UU., els departaments de llengua i literatura anglesa es van transformar en departaments d’estudis culturals i la narratologia va ampliar el camp d’acció tot incloent-hi la cultura de masses.
L’storytelling, o l’art d’explicar bones històries, va saltar posteriorment de les universitats i tallers literaris al màrqueting. Ja no interessava tant la marca en si com la història que representava el consum de la marca, l’eficàcia de la qual dependria de la identificació del consumidor amb l’estímul narratiu. Un producte no excel·liria, doncs, per les qualitats que el distingirien de la competència sinó pel grau de persuasió de la història defensada per un departament de màrqueting. El pas del màrqueting a l’economia era inevitable: la credibilitat d’una empresa ja no se sostindria sobre la solvència contrastada sinó sobre les històries amb les quals s’identificarien des dels directius fins als treballadors amb contractes precaris, passant pels accionistes. Christian Salmon descriu la irrupció dels gurús de l’storytelling en la política com un pas lògic: ja no caldria defensar un programa d’acció política, n’hi hauria prou amb una bona història capaç de commoure i persuadir l’electorat.
Les religions, independentment de les creences de cadascú, són sobretot un bon grapat de bones històries. Això ho han sabut sempre els encarregats de difondre i mantenir la fe catòlica. A les biblioteques particulars del segle XVI eren molt freqüents els llibres de sermons, anar a oir missa era una garantia d’entreteniment perquè, fos quin fos el tema, un bon predicador era capaç de mantenir l’atenció del públic mitjançant bones històries destinades a la persuasió. Aquestes bones històries de miracles i lliçons morals exemplars, constituïen un repertori prou conegut i sovint intercanviable: un mateix miracle servia per vestir sants diferents i les fonts d’inspiració podien ser tant els clàssics com les adaptacions d’anècdotes i llegendes populars. Les històries d’aquests repertoris són conegudes com a exempla.
Christian Salmon recorda a Storytelling, la màquina de fabricar historias y formatear las mentes que l’estratègia de substituir el debat per bones històries és molt antiga, tan antiga com la retòrica. L’aparició de l’estructuralisme, a començaments del segle passat, va significar una manera nova d’entendre-les, un procés que va culminar amb la narratologia, una disciplina que permetia identificar i analitzar els elements d’una narració de manera força prolixa. El descrèdit de les ideologies, enteses com a Grans Narracions, va coincidir amb l’auge del post estructuralisme als EE.UU., els departaments de llengua i literatura anglesa es van transformar en departaments d’estudis culturals i la narratologia va ampliar el camp d’acció tot incloent-hi la cultura de masses.
L’storytelling, o l’art d’explicar bones històries, va saltar posteriorment de les universitats i tallers literaris al màrqueting. Ja no interessava tant la marca en si com la història que representava el consum de la marca, l’eficàcia de la qual dependria de la identificació del consumidor amb l’estímul narratiu. Un producte no excel·liria, doncs, per les qualitats que el distingirien de la competència sinó pel grau de persuasió de la història defensada per un departament de màrqueting. El pas del màrqueting a l’economia era inevitable: la credibilitat d’una empresa ja no se sostindria sobre la solvència contrastada sinó sobre les històries amb les quals s’identificarien des dels directius fins als treballadors amb contractes precaris, passant pels accionistes. Christian Salmon descriu la irrupció dels gurús de l’storytelling en la política com un pas lògic: ja no caldria defensar un programa d’acció política, n’hi hauria prou amb una bona història capaç de commoure i persuadir l’electorat.
Després de parlar de la consagració definitiva de l'storytelling amb l’estratègia electoral de George Bush fill, Christian Salmon analitza el cas francès, la manera com Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy cercaven bones històries per entretenir els electors. Podem imaginar l’abast actual de l’storytelling en política? Yes, we can.
