Primer em va semblar un llibre de poemes lleuger, agradable, amb l’inevitable rerefons irònic i tèrbol de la cosa contemporània. Amb una lectura desordenada, com sempre, el vaig tastar encuriosit. I la curiositat s’esllanguia entre belles paraules, associacions sorprenents i versos incomprensibles.
Però una nit vaig escoltar com recitava els seus poemes Silvie Rothcovic. Una veu clara, probablement tímida, matisava cada paraula. “Imagina que escoltes Satie” em va dir algú. L’Helicòpter s’enlairava, doncs, i les estranyes referències musicals ja no m’ho semblaven tant.
Un paisatge urbà poblat d’interiors, habitacions plenes de música i llibres. Dunes i onades de paraules i sensacions que no sacien. Un tu inabastable que s’esmuny entre les esquerdes del desig. Un jo incòmode que s’amaga, poetes i compositors li fan de disfressa. El tedi. Versos apedaçats amb el fil del neguit. Un joc i la impossibilitat de resoldre el joc. He perdut el compte de les vegades que l’he llegit.
Braille
tachadura
t’escriuré una carta
amb una sola paraula
l’enviaré a qualsevol altra persona
