La literatura en un xip

Un company m’explica que l’autor va pensar el llibre en un avió, quan l’atzar li va fer veure que tenir una novel·la de César Aira al costat d’una altra de Mario Bellatin i encara una altra de João Gilberto Noll era un bon punt de partida per escriure un assaig sobre la narrativa llatinoamericana dels darrers vint anys. De manera que agafo Espectáculos de realidad de Reinaldo Laddaga i m’espero a més endavant per llegir alguna cosa de l’inconegut João Gilberto Noll. I ja el primer capítol és impressionant: les breus pinzellades sobre els tres escriptors són precises i prometen una lectura engrescadora quan desenvolupi els seus arguments alguns capítols més endavant. De moment, unes poques consideracions li permeten caracteritzar els trets principals de la literatura llatinoamericana més innovadora, entre els quals:

Estos son libros que ensayan responder a la cuestión de qué literatura debiera hoy escribirse ensayando la imposible articulación del espacio de la narración y el espacio de la información, proponiendo su coexistencia en textos que pueden abordarse un poco como si fueran secuencias de mensajes, puntuales, lacónicos, de una brevedad que es el efecto del hecho de que sobre ellos gravita una presión de tiempo: es como si en ellos se sugiriera que no hay tiempo de acabar de escribir lo que se escribe, que es preciso que se proyecte de inmediato.

Reinaldo Ladagga resumeix en cinc punts la hipòtesi que vol demostrar al llarg del llibre que continuaré llegint immediatament després de publicar aquest apunt:

1. toda literatura aspira a la condición del arte contemporáneo
2. toda literatura aspira a la condición de la improvisación
3. toda literatura aspira a la condición de la instantánea
4. toda literatura aspira a la condición de lo mutante
5. toda literatura aspira a la inducción de un trance

Precisament la condició mutant m’ha cridat l’atenció perquè Mutantes és el títol d’una antologia de «Narrativa española de última generación» elaborada a partir del fenomen Afterpop. Un grup d’escriptors que és conegut per eixamplar els horitzons de la literarietat amb un cert enrenou, molts dels quals saben que la literatura en espanyol més interessant es fa —tret d’alguna excepció— a Amèrica.

De retruc, Reinaldo Ladagga m’ha explicat perquè vaig abandonar Dies feliços a la presó de Martí Sales la primera vegada que m’hi vaig enfrontar: perquè tenia posat el xip de descobrir un escriptor català jove i unes poques pàgines van ser suficients per defraudar les expectatives que aquest xip porta incorporades de fàbrica. La segona lectura va ser en un autobús, amb la intenció de passar l’estona sense pretensions. I, doncs, sense xip predeterminat. És per això que en aquesta ocasió algun mecanisme va fer saltar automàticament el xip de llegir César Aira o, més segurament, el de Mario Bellatin. I la percepció del llibre va canviar.