dissabte, de març 19, 2005

Cara d'àngel

. dissabte, de març 19, 2005

Cara d’àngel és una novel·la molt incòmoda. Un home vulgar aparentment s’enamora d’una noieta en un peepshow, una nínfula fàustica en la qual concentra totes les seves aspiracions vitals. La novel·la és la fabulació, o millor les fabulacions –perquè hi ha diverses contradiccions i reinvencions en l’al·lusió a determinats fets- amb què l’home pretén fer-se entendre. L’encert de Jordi Coca rau en la densa construcció de la xarxa de banalitats i idees comuns que utilitza el narrador per aconseguir el gran frau de la seva història, la trista premissa major: que comprendre vol dir perdonar. Tots els seus esforços van encaminats a justificar la seva relació amb un cada cop més reduït entorn, a emmascarar una contradicció que el mena cap a l’abisme: encara que les persones no li importen gens, sent, en canvi, la necessitat de difondre unes determinades imatges de la seva actitud, de fabricar un sentit a la seva vida, ni que sigui amb simulacres de tercera mà, i de fer-se la víctima dels malentesos provocats per una ambigua passió per la nínfula. Perquè aquesta passió està feta de retalls en què es barregen tòpics com la salvació a través de l’amor, que estimar ennobleix o que l’amor ho justifica tot. Utilitza els altres per llegir-hi el relat, el consol, d’ell mateix que escriu a batzegades.

Sabem que el narrador menteix, que amaga fets, que la seva memòria no li serveix per bastir la història d’una consciència sinó per apedaçar els fragments d’una personalitat indecisa, acrítica i esquinçada. La incomoditat rau justament en la manera com l’autor el fa tornar obsessivament sobre uns mateixos temes amb la pretensió de trobar-hi un sentit que no sigui la sòrdida buidor d’una solitud. Perquè amb la magistral elaboració d’aquest cas extremat, Jordi Coca aconsegueix mostrar la complexa ubicació d’alguns símptomes del discurs general, de les idees gastades, del mínim comú denominador que plou incessantment, sense estridències, de l’imperi banal dels mitjans de comunicació.

5 comentaris:

Jun ha dit...

M'agraden aquestes crítiques... no em puc estar de curiosejar als arxius fins que en trobi algún que hagi llegit... XD

Ànims amb el blog i felicitats!

Anònim ha dit...

No puc estar-m'hi de comparar aquesta novel·la amb altres obres de la mateixa temàtica (Lolita, La Salvatge, Justine,...i fins i tot un film estrenat fa ben poc: Closer). Jordi Coca, seguidor de modes políticament incorrectes? Ànims d'escadalitzar? Deixo la pregunta en l'aire. Crec que ja tenim prou "cares d'angels" al nostre voltant. Innovació, si us plau.
Felicitat, però, pel seu blog. Crec que és un exemple a seguir dins aquesta voràgine que és internet.

El llibreter ha dit...

Les comparacions són útils si permeten fer distincions, i dels exemples que em poses crec que la més important és que entre el protagonista i la noia de Cara d’àngel no hi ha relació –interacció-, tret d’un breu diàleg al començament de la novel·la. No hi ha ni seducció, ni trencament de les convencions morals, ni procés d’aprenentatge -en la línia de ‘coneix-te millor tu mateix’-, ni exhibició de poder aristocràtic –és a dir: l’arbitrarietat en la seva puresa-, ni revenja. El que hi ha és el monòleg d’un home que pren d’aquí i d’allà idees de tercera mà per trobar consol, i fracassa. Jordi Coca incorpora els tòpics de l’home madur que troba una nínfula per farcir el discurs del protagonista i crec que aconsegueix mostrar d’aquesta manera la distància amb els il·lustres precedents.

Si Jordi Coca segueix modes políticament incorrectes amb l’ànim d’escandalitzar i el resultat és una novel·la tan colpidora com aquesta, benvingudes siguin les modes. Si és original o no, la veritat, no em preocupa.

Salutacions i gràcies pel comentari, m’ha fet pensar en detalls que no havia tingut en compte.

Javier ha dit...

Una muy buena novela. Me la he leído en un par de tardes. Primero de todo, comentaría que no es una historía de amor, ni de la crisis del hombre maduro, ni siquiera una oda al poder redimitorio del amor: es un viaje a través de la mente de una persona que sufre esquizofrenia. Vemos, de forma vouyerística como su realidad se tambalea irremediablemente, y se embarca en la busqueda de ese elixir de felicidad eterna en forma de una virginal rubita de la Europa del Este. El viaje es honesto, no ofende la inteligencia del lector, y es encomiable el esfuerzo de Jordi Coca en el desarrollo psicológico del personaje. El final es un tanto ambiguo. No sabemos si la muchacha que aparece en el piso es realmente ella. Podria ser una suplantadora enviada por el camarero del club, el cual se limitó a aprovecharse de la locura del protagonista. Tampoco sabemos si al protagonista le hubiese importado si era realmente ella o no, ya que cuando por fin le puede ver la cara dice "era tan joveneta i somreia", en el fondo era justo lo que buscaba, una virginal representacion de la pureza femenina, que que se pareciese a la chica sería suficiente. Y para acabar, lo más inquietante, es que tambien se nos presenta una ambiguedad a sus intenciones...¿podría matarla? ¿Tenerla así de compañera en el suelo eterno?

Javier ha dit...

En el *sueño* eterno, quise decir. Por cierto, alguien comentó referencias a Lolita, Closer, etc. No las veo. Aquí no hay ninguna relación entre un hombre maduro y una chica joven: todo existe en la mente enfermiza del protagonista. Por eso creo que poco le duraría la sonrisa a la chica después de entar en el piso, y que la cosa terminaría en los informativos del día siguiente, "joven Eslovena encontrada degollada en un piso de Ciutat Vella".