dimecres, de setembre 28, 2011

Fer tard

. dimecres, de setembre 28, 2011
0 comentaris

Por eso se dice que el conocimiento supremo es aquel que llega demasiado tarde, cuando ya no nos sirve. Ése, que ha sobrevivido a nuestras obras, es el fruto extremo y más precioso de nuestra vida, y, sin embargo, de algún modo ya no nos concierne, como la geografía de un país que estamos a punto de dejar.
Estava temptat de resumir «Creación y salvación», el primer assaig de Desnudez, de Giorgio Agamben, publicat per Anagrama, però la bellesa de l’argumentació no es mereix una simplificació ruda. Recullo aquestes paraules de la conclusió perquè sintonitzen d’alguna manera amb unes altres, tan diferents que gairebé podríem qualificar-les de rivals, si no d’enemigues, d’Ernesto Castro a Contra la postmodernidad, un pamflet lúcid i necessari:
Tengan cuidado, Franz Kafka ya advirtió que el príncipe siempre llega con retraso: «El Mesías vendrá solamente un día después de su advenimiento. No vendrá el día del Juicio Final, sino al día siguiente» 
Podria dir que Ernesto Castro planteja que la crisi actual invalida la constel·lació d’idees que sol aixoplugar-se sota la denominació comuna de postmodernitat i que té com a tret predominant l’assetjament al joc del llenguatge i l’oblit de la injustícia inherent a les formes de producció, i que hauria fet possible la tercera via acomplexada que accepta els dogmes de l’oracle economicista global, però evitaré el resum: val la pena llegir-lo. 

Cito la cita de Kafka perquè hi trobo una estranyesa difícil d’explicar: d’una banda, hi ha la paradoxa que l’autor recorri a una cita d’autoritat literària per apuntalar un argument contra una determinada visió de les masses —una estratègia amb regust postmodernista; d’una altra banda, que el Messies —que el context on és citat permet equiparar al líder— sempre fa tard. 

Aquesta darrera idea té alguna cosa a veure amb el fragment de Giorgio Agamben —el coneixement suprem, que també fa tard—, però no sé ben bé què. Quan em documentava per a aquest apunt, vaig trobar una possible explicació a Posmodernismo para principiantes, on Richard Appiganesi resumeix molt bé una idea marxista fonamental: 
El marxismo estableció una diferencia estructural entre las instituciones tradicionales o culturales de una sociedad y sus fuerzas productivas económicas. El progreso rápido tiene lugar en la infraestructura, la esfera económica de actividades productivas que sostiene pero también subvierte la superestructura, la esfera social de la ideología que incluye la religión, el arte, la política, la ley y todas las actitudes tradicionales. La superestructura evoluciona a un ritmo más lento y es más resistente al cambio que la infraestructura económica, especialmente en la moderna era industrial del capitalismo avanzado. 
La superestructura, doncs, també fa tard, com el coneixement suprem, com el líder o Messies. I persisteix encara quan la infraestructura ja ha fet un pas endavant. Com l’habitus de Pierre Bourdieu, que es pot mantenir fins i tot quan han desaparegut les condicions que el van fer possible.

El fil és fràgil, ho sé, i no sé si mena enlloc. Ernesto Castro cita dos títols que apareixeran properament: Por qué Marx tenía razón, de Terry Eagleton, i Primero como tragedia, luego como farsa de Zizek. Seguiré per aquí, a veure si en trec res de tot plegat, encara que sigui tard.


Abans d’acabar, però, no voldria abandonar les últimes paraules de l’últim paràgraf de «Creación y salvación»:
Es —al menos hasta que los hombres no hayan aprendido a hacer de él la más bella fiesta, su sábado eterno— un asunto personal, que debe realizarse deprisa y a escondidas. Y nos deja con la extraña sensación de haber comprendido por fin el sentido de ambas obras y de su inexplicable división, y de no tener, entonces, nada más que decir.

dissabte, de setembre 17, 2011

La Setmana del Llibre en Català

. dissabte, de setembre 17, 2011
17 comentaris


Malgrat que la crisi ha empès moltes editorials a avançar les novetats de tardor i crear, així, un miratge de rentrée a la francesa, el setembre és el mes de la tornada a l’escola, de l’estalvi després de les vacances, i no estic segur que sigui la millor època per celebrar La Setmana del Llibre en Català, tot i que el Parc de la Ciutadella rep una afluència extraordinària de persones durant un parell de dies, amb motiu de la Diada Nacional. 

El millor reclam de l’edició d’enguany és una nova reinvenció de l’esdeveniment. Una Ciutat de la Lectura feta amb parades de fusta noves de trinca, gestionada per llibreries, editorials i entitats, amb activitats per a tota mena de lectors de totes les edats, i que s’adiu més amb el nou entorn que l’envelat tradicional, el qual semblava una condició irrenunciable dels organitzadors. El preu que s’ha pagat és molt alt: el llibre més antic, els títols que malgrat tot encara perduren als catàlegs de les editorials, i que era el tret que més em seduïa, no gaudeix del protagonisme que distingia La Setmana d’altres celebracions. A més a més, la recta final coincideix aquest cap de setmana amb la inauguració de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern. Com a contrapartida, els participants, tant si hi tenen una parada com si organitzen alguna activitat, s’han implicat molt en la difusió de La Setmana: cal esperar a les xifres oficials de visitants, però sospito que deuen haver augmentat força. 

Tot plegat té l’aire d’un naixement. Com si la nova Setmana del Llibre en Català fos un nadó que aviat veurem créixer amb més llibreries, més editorials i més entitats relacionades amb el món del llibre i de la lectura i que hi huarà més presència d’arreu de les terres de parla catalana i Barcelona exercirà de capital de la llengua, sense complexos, vist que hi ha qui no n’ha tingut mai a l’hora de capgirar conflictes i presentar els agressors com a víctimes.    

divendres, de setembre 16, 2011

Maximiliano Barrientos, notes

. divendres, de setembre 16, 2011
0 comentaris


Pensava en els llibres de Maximiliano Barrientos a la piscina, tot just quan començava a nedar i el benestar aquàtic m’encomanava un entusiasme, una eufòria, que s’assemblava molt a la satisfacció de llegir Hoteles i Fotos tuyas cuando empiezas a envejecer.
Cierro los ojos bajo el gua y pienso que soy un pez y que estoy en la pecera de un niño. Soy un pez que no sabe que vive en una pecera sino en un río o en un lago, un pez que nunca descubrirá que vive engañado. Emerjo, mamá tiene gafas oscuras. Se broncea despacio.
Soy un pez, digo.
No responde. Es una tarde soleada y otras personas se acercan y yo deseo que no lo hagan, yo deseo que el tiempo se detenga. Nado, me alejo.
Però anem a l’estudi on Maximiliano Barrientos reescriu, on sacrifica una frase bella a favor del sentit, on dubta i troba, on perd i guanya. On edita la pel·lícula de la seva obra. Restarem davant la porta i ho imaginarem tot. 

Capturar la intimitat, el gest i el pensament que només la ficció pot desvelar fidelment. 

Deixar-ho tot: família, barri, feina, amics i totes les coses que defineixen la identitat. Fugir de la identitat, esborrar-la i viure en llocs transitoris: hotels i carreters. Començar de nou cada dia. Hotels em recorda a Mariana Dimópulos, a Cada despedida: Els enllocs. La protagonista també rebutjava la identitat com si fos una presó. I aquest rebuig també és un trànsit. I el retorn com una estupefacció. 

Adolescents amb un nostàlgia prematura de la joventut. El narrador no s’amaga. Diu:
Están en esa edad en la que el recuerdo del colegio se vuelve vago, las imágenes que debieron estar para siempre se vuelven borrosas y se las ayuda con la imaginación, aumentando detalles o eliminándolos. Editan la vida, la adaptan a sus propias conveniencias, la asemejan a ésa que siempre quisieron tener y no pudieron.
Llegir Fotos tuyas cuando empiezas a envejecer el 16 de setembre de 2021. Imaginar com l’hauria llegit el 16 de setembre de 2001.

Repetir l’operació amb Hoteles.  

Analepsi, prolepsi, veu narrativa, focalització: fer-ne un etcètera, escriure’l en un paper i llançar-lo a la piscina. Seure i contemplar com es desfà.

dimecres, de setembre 14, 2011

Astronomia, guerra i evolució

. dimecres, de setembre 14, 2011
5 comentaris


Agraeixo a VilaWeb que m'hagin convidat 
a dir la meva sobre l'obertura d'amazon.es 
amb Desembarcament d'Amazon, l'impacte d'un meteorit,
que reprodueixo aquí. 

Després de llegir la gran quantitat d’articles més o menys informats que han aparegut els darrers dies, més que el desembarcament d’un hipermercat, sembla que l’arribada d’Amazon hagi de ser com impacte d’un meteorit: caldrà veure, però, què en quedarà quan penetri en la nostra atmosfera particular. Hi ha una abassegadora unanimitat a l’hora de preveure que serà com l’extinció dels dinosaures, sense tenir en compte que això no són els EUA, que aquí no hi ha una tradició de compra per catàleg i pagament amb targeta de crèdit tan estesa, i que a França i Alemanya, on també hi ha preu únic del llibre i també hi ha una xarxa de llibreries independents comprable amb Catalunya, no sembla que el cràter provocat per Amazon n’hagi modificat gaire l’orografia; és a dir: els hàbits de compra de la població amb accés a internet. D’entrada, però, ja s’han estalviat un calerons en publicitat.

No sabem quina serà l’estratègia d’Amazon a l’hora d’aconseguir la quota de mercat necessària per establir-se entre nosaltres i créixer. El punt de partida, la compra de BuyVip, ja indica que el llibre serà una més de les línies de negoci de l’empresa nord-americana i que molt probablement la comunicació i el màrqueting s’adrecin a les persones que ja compren per internet i que paguen amb tarja de crèdit. Els seus rivals serien, doncs la FNAC, El Corte Inglés, la Casa del Libro o Abacus. Als EUA han tancat moltes llibreries a causa de la guerra entre gegants protagonitzada per Amazon, la difunta Borders o Barnes and Noble; un ‘efecte col·lateral’ que a casa nostra es reproduiria a una escala més modesta. Però també és veritat que a les grans ciutats dels EUA s’està produint un creixement de les llibreries independents de proximitat, perquè han sabut recuperar i conrear la terra cremada que han deixat els exèrcits de gegants al seu pas.

Una altra qüestió és la del llibre electrònic. Gairebé tothom explica que el preu de l’aparell es compensa perquè es descarreguen molts llibres gratis. Com que fins fa poc no n'hi havia gaire oferta, alguns fabricants de dispositius de lectura animaven més o menys explícitament els seus clients a gaudir del gratis total, de manera que aquesta pràctica s’ha establert com a normal. Això vol dir que el mercat és petit, i no sé si els amants de la gratuïtat sentiran gaire atracció per un Kindle amb un format i un control anticòpia propis, i que té menys oferta ‘lliure’ o ‘alliberada’ que els altres formats. I menys encara quan les formes d’accedir a l’edició digital s’ampliaran amb l’arribada d’altres meterorits que ja es poden contemplar a simple vista, sense l’ajuda del telescopi.

Hi ha molts interrogants, alguns raonables, d'altres exageradament alarmants. L’única certesa és que fa molt de temps que sabem que Amazon arribaria amb tota la seva oferta i eficàcia. Però molt més que la presumpta amenaça d’Amazon, ha estat la crisi que ens ha obligat a millorar a l’hora de gestionar les llibreries i millorar els nostres serveis. I més ara que, amb les retallades, molts clients més hauran de vigilar la despesa i compraran menys llibres. I no som dinosaures, som més aviat petits mamífers amb una gran capacitat d’adaptació; estimem els llibres i justament per això sabrem mantenir, i qui sap si l’augmentarem, la complicitat dels lectors.


dijous, de setembre 08, 2011

És la guerra!

. dijous, de setembre 08, 2011
6 comentaris

¿Desembarcarà finalment Amazon el dia 15 de setembre? ¿Serà el llibre una part rellevant del seu negoci? ¿Estem preparats per competir amb l’eficiència demostrada de l’hipermercat nord-americà? ¿Servirà perquè molts consumidors deixin de desconfiar del pagament amb targeta de crèdit a internet? ¿Serà decisiu per modificar el mapa de llibreries de Catalunya? ¿A qui perjudicarà més —si és que perjudica prou—, als altres hipermercats o a les llibreries independents? ¿Estimularà, si és un èxit, la simplificació de la selva de la distribució?

¿La implantació, a més a més, de Kobo, Apple, Google Books i d’altres, servirà perquè la gent ompli els seus dispositius electrònics de lectura pagant els llibres? ¿Aconseguiran que augmenti el nombre de lectors de llibres electrònics o es repartiran les engrunes d’un mercat minúscul? ¿Vindran amb un exèrcit d’advocats i d’informàtics per tancar les webs amb llibres gratis o muntaran un lobby per endurir la legislació? ¿Augmentarà finalment l’oferta de llibres electrònics? ¿Baixaran els preus? ¿Oferirà tothom més o menys els mateixos títols o hi haurà contractes d’exclusivitat? ¿Assistirem a una guerra publicitària i de posicionament entre gegants?

¿Comprar llibres es posarà de moda?

dimarts, de setembre 06, 2011

Plantes d'interior

. dimarts, de setembre 06, 2011
0 comentaris

A propòsit de Defensa pròpia, vaig suggerir fa uns anys que el tema dels contes tindria a veure amb la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. «Una vida exemplar», el primer conte de Plantes d’interior, s’emmotlla molt bé dins d’aquesta hipòtesi. Sospitosament bé. Exageradament bé, fins i tot. Com si Borja Bagunyà practiqués una mena d’autoparòdia abans d’entrar en una variació del tema que uneix la resta de narracions i que ara tindria a veure amb l’aclimatació, amb l’adaptació a l’entorn, tal com suggereix el títol del llibre.

«La perspectiva adequada» és un bon títol per a un conte —el segon, de fet— i també podria encapçalar un hipotètic estudi sobre un procediment que trobem en els millors contes del llibre: el joc amb el punt de vista. Sovint es produeix una distorsió que fa dubtar on és i qui és el narrador, fet que subratlla l’angoixa de determinades situacions, fins i tot les que semblen més banals. Aquest procediment és inseparable d’un estil minuciós, ple de detalls, abundant i hipnòtic que conflueix amb el gust per l’ambigüitat i la indeterminació en un lloc on el joc amb el punt de vista se submergeix i emergeix per obligar-me a aturar-me i fer enrere i rellegir les línies precedents i mirar de resoldre un enigma que, per sort, mai no es resol del tot.

Els dos primers contes són una mena d’aperitiu. Si algú s’ha desanimat llegint-los, li recomanaré que continuï, que «Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai» és el més hipnòtic de tots els contes de Plantes d’interior, que hi ha poderoses miniatures com «Sempre, en algun moment del dia», que hi ha ironia i sarcasme, costumisme crític, tendresa i fúria, i moltes coses més que Pandémica explica millor que jo.