Blogs de lletres

Hi arribo via Saragatona: l’hiperblog Blogs de lletres que manté Josep Porcar ha guanyat la setena edició del Premi Lletra, un reconeixement molt meritori, perquè la qualitat d’altres candidats era molt alta. M’ha alegrat molt perquè aquest premi és també un reconeixement a la diversitat de la catosfera literària, des de la crítica aforística de Jordi Romero fins als blogs col·lectius com l'excel·lent Llibròfags, sense oblidar les lectores desacomplexades de Llegeixes o què?! o les revistes virtuals com Paper de vidre —que acaba de publicar un nou número— o Barcelona Review. Novament, enguany la llista de candidats al premi ha proporcionat moltes descobertes interessants.

I bé, també una mica de nostàlgia quan un dia del setembre de 2005 vaig rebre un mail i després una trucada i el no pot ser, no pot ser, no pot ser amb què vaig rebre la notícia.

Per cert, moltes gràcies als col·legues de la Casa das letras.

La mesura de totes les coses

Al pas dels dies comença amb una celebració de la tardor. A propòsit d’unes paraules de David Mamet, Toni Mollà escriu:

Jo també pense que la vida s’engendre a les portes de la caiguda del pàmpol. Això, a alguns, els deu semblar més natural que ho faça a la primavera, amb l’esclat de la natura i tota aquella imatge que els poetes romàntics han convertit en targeta postal. L’estiu, per a mi, és només un parèntesi: una pura il·lusió de l’esperit. La vida que m’agrada comença amb el retorn del temps pautat, que és la regla de la meua existència. La tardor, segons el significat simbòlic, és el temps darrer, l’avantsala del traspàs que representa l’hivern. Però jo nohe vist mai així. Ni de menut ni ara, vora la cinquantena, a la primeria de la tardor, com si diguérem.

Aquest dietari amb mesos i dies però sense anys és un assaig al voltant del gust per la vida sense estridències, de gaudir de les coses del món amb mesura, dins d’una tradició epicúria on la presència de Joan Fuster és ineludible. És, sobretot, una mirada al passat per comprendre les raons d’aquesta actitud. A la manera, potser, del Pierre Bourdieu que examina les condicions de possibilitat del seu pensament a Autoanàlisis de un sociólogo, però amb una estratègia força més atractiva. Així, els escrits de novembre prenen com a pretext un viatge a París per evocar un viatge a Nova York, de manera que la comparació entre les dues ciutats esdevé una indagació al voltant dels mites que les defineixen i, per tant, dels models de civilització que representa cadascuna. Toni Mollà, però, no pren partit. Aprofita per fer un viatge en el temps i recordar els moments decisius de la seva formació intel·lectual que estan vinculats a tots dos llocs, en plena expansió del maig francès o del hippisme:

En contra de la majoria dels “progressistes” de la meua edat, jo no m’he considerat mai fill ni parent del 68 que es va esdevenir sobre les llambordes d’aquell barri que vam passejar a París fa uns dies. En primer lloc, perquè no els vaig viure en carn viva, com sembla que van gaudir tants entre els nostres coneguts. Per a mi, tot allò va passar molt lluny, tant geogràficament com ideològica. [...] La millor contribució de tot moviment social és la seva dissolució, per impregnació, dins del discórrer plàcid del temps. Aquest és l’”esperit del maig del 68” que més m’interessa.

Amb una escriptura precisa, atenta al detall, que apel·la sovint les paraules dels autors que admira per matisar una idea, Al pas dels dies ha estat una agradable sorpresa. Sort que Toni Mollà manté un blog on puc continuar llegint-lo.

Calendari

Del 21 de setembre al 7 d’octubre, la Fira del llibre d’ocasió antic i modern. Del 3 al 5 d’octubre, el Liber. Del 10 al 14 d’octubre, la Fira del Llibre de Frankfurt. Del 21 al 25 de novembre, el Saló del Llibre de Barcelona. Els dies 6 i 7 d'octubre, la Fira del Llibre de Muntanya¹. Els nolectors tenen motius per sentir-se amoïnats davant el previsible allau de missatges sobre les miraculoses propietats de la lectura. Els qui, en canvi, per l’ofici o per l’afició estem condemnats a seguir l’actualitat llibresca potser patirem greus problemes de saturació. Perquè, a banda de tots aquests esdeveniments, la rentrée catalana pren embranzida i ara ja sí abandona la timidesa dels primers dies de setembre per omplir les taules amb novetats i reedicions i activitats indefugibles com Fet a Mèxic, del 29 de setembre al 6 d'octubre.

Malgrat el risc d’acabar l’any amb sobredosi, no he pogut evitar la temptació de visitar la Fira del llibre d’ocasió. Enguany hi ha algunes absències notables al Passeig de Gràcia de Barcelona, com la Llibreria dels Àngels o París-València. Llibres del Mirall és de nou la llibreria que cal evitar si no s’ha pres la precaució de deixar els calés de plàstic a casa; és una mica cara, però la selecció de títols és molt bona. Entre primeres edicions, títols descatalogats i saldos, aquest és el resultat de la primera expedició:

Joan Vinyoli: El callat. Els llibres de l'Óssa menor, 1956.

Joseph Beuys: Euràsia. Fundació Joan Miró, 1990.

Jordi Coca: Mal de lluna. Edicions 62, 1988

Lewis Carroll: Alícia en terra de meravelles. Joventut, 1987.

Arnold I. Davidson: La aparición de la sexualidad. Alpha Decay, 2004.

¹ Enric Faura ha proporcionat la informació sobre la Fira del Llibre de Muntanya als comentaris².
² Xavier Caballé ha proporcionat la URL correcta de la Fira del llibre de muntanya.

El secret de John Banville

Una de les indigestions literàries més perdurables que he patit és Agatha Christie. De ben jove em vaig empassar totes les novel·les que teníem a casa, algunes d’elles més d’una vegada. No estic segur que aquesta sigui l’única causa de la poca atracció que sento per la novel·la negra, però sens dubte hi ha contribuït. Com també hi deu haver contribuït la poca traça a l’hora de triar títols i autors. Un exemple recent seria Un relato policíaco d’Imre Kertész, una decepció en tant que ni és policíaca ni sembla una novel·la de Kertész: massa al·legòrica, en el sentit que no hi ha enigma sinó un reguitzell de simples correspondències entre la matèria de ficció i la situació política que li va tocar de viure. A veure si Dossier K. —que es distribueix aquesta setmana— restableix la fascinació que sento per ell. Tot això ve a tomb perquè esperava llegir El secret de Christine Falls com si fos una novel·la policíaca de Benjamin Black i m’he trobat, en canvi, un John Banville menor, que no és poc. Tot i que, com he dit, no hi entenc, diria que aquesta novel·la no és gaire negra; no sembla seguir les convencions del gènere i no perquè les vulgui dinamitar o renovar ni res per l’estil, simplement perquè la cosa va per un altre cantó.

Només he llegit dues novel·les més de l’autor: El mar i Imposturas i totes dues giren al voltant de la construcció de la identitat, cadascuna des d’una estratègia narrativa diferent, i El secret de Christine Falls adopta un clima de misteri pseudodetestivesc per tornar a plantejar la mateixa qüestió. Més que al secret de Christine Falls, es tracta d’arribar al secret del protagonista, Quirke, un secret que al començament de la novel·la ni tan sols és possible intuir que pugui existir. Quirke és un forense solitari que ha patit la tragèdia de perdre la dona molt aviat i que es refugia en els previsibles pubs irlandesos on ofega els records i la rutina en alcohol. Solitari i esquerp com és, es fa difícil entendre que s’interessi tant per la mort d’una desconeguda. La veritable raó apareix al final, gràcies a una pirueta argumental aparentment inversemblant que permet situar el tema al voltant de la qüestió de si qui perd els orígens perd la identitat.

El narrador, com a administrador de la informació, s’amaga algunes cartes que mostra quan convé. Però l’actitud del narrador no és gens reprovable; al cap i la fi, actua com qualsevol dels personatges de la novel·la. John Banville planteja aquí la qüestió de la identitat des de la quantitat i la qualitat d’informació que cada personatge posseeix dels altres. Cadascú l’administra amb la intenció d'intentar condicionar la identitat que li puguin atorgar. Així, no es tracta de mirar dins d’un mateix per esbrinar-ne l’essència, ni res de semblant, sinó d’amagar i mostrar en les dosis adequades.

Uns catòlics benestants entenen allò de la justificació per les obres d’una manera un pèl exagerada, cosa els mena a confegir una trama secreta destinada a guanyar vocacions amagant els orígens de les víctimes i negant-los la possibilitat de triar-se el futur, amb tot de coaccions que només són possibles si s’hi implica molta gent. El turment real de Quirke és esbrinar fins a quin punt ell mateix ha contribuït a negar els orígens, i per tant la identitat, d’una altra persona i fins a quin punt, per tant, té prou autoritat per influir en el futur d'aquesta persona. Això explica l’interès per la desconeguda Christine Falls, que és una manera de conèixer el seu propi secret, un secret que lògicament sap des de sempre però l’abast real del qual no pot entendre perquè depèn de la informació que posseeixen els qui l’envolten: de la identitat que li construeixen i del seu propi accés a aquest trencaclosques. Un joc força entretingut.

Triar un quimono no és gens senzill

El jardín de la señora Murakami és una tragèdia oriental en miniatura. Els personatges viuen dins d’una simulació del Japó, en un país imaginari escrit a partir de la mirada irònica de Mario Bellatin, a través del seu propi coneixement del país real. Les notes a peu de pàgina juguen amb els tòpics que habiten la simulació: quimono o kabuki, però també somobono, tutsomoro, formotón asai i altres capsetes de sorpreses —lacades, evidentment— que contribueixen a crear un clima amable sota el qual s’amaga un terrible dilema.

La protagonista, la senyora Murakami, és una jove estudiant d’Història de l’art que s’entusiasma amb un grup selecte de la facultat partidari de difondre la modernitat occidental a les aules. Tota la novel·la presenta l’ambivalència de la protagonista respecte la l’oposició entre tradició i modernitat. El respecte envers la prolixa cerimònia del te o els dubtes que suscita la tria del quimono adequat per visitar un home solter són explicats amb un sorprenent luxe de detalls, contra l’el·lipsi i l’economia d’elements pròpiament narratius. Les petites infraccions que gosa cometre contra els preceptes dictats pel costum representen un gust per la modernitat cada cop més agosarat. Però un article on paradoxalment critica que una col·lecció privada d’art tradicional no segueixi els criteris més moderns de classificació l’obligarà a prendre partit sense ambigüitat entre el Grup de Conservadors Radicals i els Moderns a Ultrança. Arran d’aquest article s’adona que precisament l’opció per la modernitat no és tan sols una opció estètica o ornamental sinó també política, de lluita pel poder, i que prendre partit comporta unes conseqüències més radicals que no la simple rebel·lia juvenil.

La tragèdia rau en el fet que l’article escrit per meritar davant del professor modern comporta unes conseqüències imprevistes que amenacen l’ordre que coneix.

Un protagonista silenciós és el pare malalt, que domina l’activitat de la família des de la inacció, incapaç de moure ni un sol múscul ni de dir ni una sola paraula. Segueix un tractament mèdic tradicional. Entre oracions i massatges meticulosament reglats roba el temps dels qui l’envolten. Malgrat que és incapaç de protestar —de fet, ni tan sols se sap si sent res— exerceix la seva autoritat des de l’absència. Una representació del poder molt eficaç que Mario Bellatin desenvolupa d’una manera molt semblant a Perros héroes.

Crítica comparada

Humbert Salvador, protagonista d’El Llibre dels plaers immensos, cap al capítol dinou està obsessionat per l'Edita, l’amfitriona de la festa on té la mala sort de patir la xerrameca d’un crític literari gens engrescador:

Un tipus irritant, amb alguns cabells blancs i ulleres de pasta, em contava, després de escarafalls i baves, deixant anar algun perdigó de saliva sobre la meva americana, l’argument d’una novel·la, que, pel que es deduïa, l’havia entusiasmat.

Les paraules del crític a propòsit de la novel·la no poden ser més divertides:

—La nostra literatura necessita novel·les així! —seguia dient ell, obcecat i bavós—. Novel·les capaces de fer-se amb el món i reflectir-lo. La realitat, la realitat, aquesta és la vertadera mare del novel·lista de raça. Ha de conèixer la realitat! Les novel·les que s’escriuen avui dia s’estavellen contra la realitat. No saben tenallar-la. Necessitem escriptors que ens diguin què passa al món.

Cada cop que llegeixo que la literatura catalana necessita novel·les d’una determinada recepta, tremolo. Una mica de revenja literària no fa mal a ningú i Melcior Comes s’ho pot permetre perquè El llibre dels plaers immensos està narrat per un personatge de ben jove va gaudir amb el Decameró, que és el plaer d’explicar històries que a través de la ficció diuen molt sobre el món, on la versemblança emana de les paraules i no dels miralls. De fet, al final de la novel·la hi ha una situació que podria servir, tal com demana el crític, perquè l’autor ens digui «què es cou als barris de la perifèria»:

Jo vaig aconseguir feina en una pizzeria, una entre els milers que hi havia a la ciutat. Hi treballava sis hores cada dia, sis dies a la setmana, al costat d’un tipus pelut i flegmàtic que es deia Andrea, i que només sabia parlar de futbol mentre posava, descurat, els ingredients sobre la pasta. [...] I n’Ornella va començar a treballar en una tintoreria, només a les tardes, rentant i planxant corbates i llençols. La vida a la ciutat era barata i amb el que guanyàvem podíem pagar el lloguer a en Luigi, el nostre menjar i una mica de roba de la fiera i de tant en tant anar al cinema, només els dilluns, a la primera sessió de la tardes.

El crític de la festa se sentiria satisfet amb aquests apunts realistes. Si no tingués en compte que aquesta idíl·lica situació de dos joves que s’acontenten amb l’amor i que, per tant, no els cal gaires luxes per ser feliços, és el final feliç d’una peripècia fulletonesca sobre la qual planava l’amenaça mortal de la Camorra napolitana.

A El sexe dels àngels de Terenci Moix, una novel·la que tothom hauria de llegir o rellegir abans d’anar a Frankfurt, també apareix un crític que aprofita les reunions festives per importunar amb uns plantejaments similars:

El secret de com s’escriu una novel·la, no dic pas que el sàpiga jo, ni ningú; però el que sabem és per què falla la novel·lística catalana en la seva totalitat. Si us hi fixeu, no hi ha un plantejament rigorós de les relacions econòmiques entre els personatges i la societat; resultat: la dissecció econòmica de l’entorn social no es pot donar.

Per sort, aquesta mena de crítics no aconsegueixen espatllar la literatura i llegir-ne les piruetes retòriques pot ser, fins i tot, divertit .