dilluns, de desembre 20, 2010

Punt Omega

. dilluns, de desembre 20, 2010
2 comentaris

Punt Omega comença a una instal·lació de Douglas Gordon titulada 24 Hours Psycho: una sala del MoMA on es projecta Psicosi d’Alfred Hitchcock sense so i alentida de manera que la durada arriba a les vint-i-quatre hores. Comença, doncs, amb una dilatació artificial del temps en un espai reduït i amb la percepció que n’obté un home obsessionat amb la projecció, que la visita durant hores al llarg de molts dies i que ocasionalment observa les altres persones que se la troben en l’itinerari museístic. Després d’aquestes primeres pàgines desconcertants, la novel·la continua en un espai immens, el desert d’Arizona, el refugi hostil de Richard Elster.


L’experiència de Jim Finley com a cineasta es redueix a un sol film: un collage histèric de clips de Jerry Lewis presos de programes de televisió. Té també una mena d’obsessió pel temps fílmic però no arriba a formular-la; es més una intuïció que un concepte: sap què vol fer però no s’atura a trobar-li un sentit. El projecte que l’ha menat al desert és un documental: vol que John Elster parli davant la càmera sense pautes prèvies, durant el temps que calgui. L’enregistrament no seria muntat posteriorment: temps present en estat pur. Al desert, Jim Finley escolta les reflexions bèl·liques de Richard Elster, assessor del Pentàgon durant la planificació de la guerra d’Iraq, la seva idea de guerra haiku, una expressió que aspirava sobretot a somoure esquemes conceptuals de la cúpula militar i donar-los eficàcia i bellesa. Però Jim Finley eludeix el tema: no aprofita la soledat del desert ni la dilatació del temps inicialment previst per aprofundir en la personalitat del protagonista del seu documental, malgrat l’ocasió única d’escoltar de primera mà esdeveniments d’abast planetari. Es trobarà, en canvi, molt més que això.


Jessie, la filla de Richard Elster, mostra la fragilitat del teòric de la guerra. La manera com Don DeLillo tracta la percepció del temps i de l’espai il·lumina la fragilitat del cos. La idea d’una guerra haiku que involucra a milers de persones, abstracta malgrat el desig de claredat i precisió, es contraposa a la desaparició d’un sol ésser humà: la Jessie. La reflexió intel·lectual que objectiva la guerra és paral·lela a la mirada de l’esteta fascinat per la imatge de l’assassí. La dilatació artificial del temps a 24 Hours Psycho es contraposa a l’espai natural immens del desert on el cos desapareix. El protagonista del documental de Jim Finley havia de ser un Richard Elster poderós que intervé en la Història, però al final es troba un home vell, cansat i desconsolat , vulnerable, que ha perdut la filla.


El concepte del Punt Omega del títol està extret de Pierre Teilhard de Chardin, i anomena el punt màxim d’evolució de la consciència en un intent de fer convergir ciència i cristianisme. És el concepte clau d’una gran teoria unificadora que aspira a dotar de sentit a l’evolució de l’univers. Contra aquesta formulació, Don DeLillo rebla la manca de sentit de les coses. La relació entre la instal·lació del MoMA, amb el seu visitant fosc, i els capítols del desert teixeix, però, una xarxa complexa de correspondències, contraposicions i ressons al voltant de la necessitat de crear realitat a partir de la percepció, independentment del sentit que pugui tenir. I Don DeLillo l’elabora des de la simplicitat de l’estil, amb uns pocs elements bells i eficaços. Una novel·la haiku.

dissabte, de desembre 11, 2010

Jean Genet

. dissabte, de desembre 11, 2010
3 comentaris

Tinc la intenció d’escriure sobre Jean Genet. És per això que tinc davant meu alguns dels seus llibres, els que han sobreviscut al desordre actual de la meva biblioteca. Abans tots estaven perfectament localitzats, allotjats per seccions i seguint l’ordre alfabètic. Ara, potser perquè això ja ho faig a la llibreria, s’arreceren a l’atzar amb els altres llibres, als prestatges o en piles, i l’ordre estrictament vertical de llavors s’ha difuminat, tot i que encara persisteix en alguns indrets. Estava segur de tenir un exemplar de Santa María de las Flores, en la vella edició de l’editorial Destino, amb Milagro de la rosa, Diari del lladre i Un captiu enamorat, però no el trobo. I ara no sé com hauria de recordar-lo, la primera lectura d’un Jean Genet, la fascinació per una prosa clàssica i ruda, per un estil que recrea la cadència violenta d’un món pertorbador on el desig transpira entre homes que en la penombra de les cel·les són bells sota la llum del crim.

El crim estableix les seves pròpies jerarquies penitenciàries i les seves pròpies categories estètiques. La masculinitat com a eterna adolescència entre la fatxenderia i l’obsessió. Les hores de la presó són moltes hores de convivència, cada dia, durant anys, és a dir: de rivalitat, de fortalesa, de lluita, de fragilitat, d’aliances, de retòrica, de por, d’abjecció, de consol. Jean Genet irromp en la literatura amb una relació fascinant entre bellesa i moral, des d’un punt de vista que a mi em resultava nou, fulgurant, malgrat la nissaga d’escriptors maleïts que s’havia instal·lat en la Història de la Literatura Universal. Igual que ell, consagrat de la mà de Jean-Paul Sartre o Jean Cocteau, del Premi Nacional de Literatura francès de 1984, i aquests dies amb les commemoracions del centenari del seu naixement. Traïdor.

La traïció com a signe de la soledat d’una èpica on la condemna del lladre és el fracàs.

Ara ja és l’endemà i tinc davant meu els assaigs d’Enemigo declarado —Angela Davis i els Black Panthers, Palestina, guaranís, Baader Meinhof, etc.— i la traducció revisada de Milagro de la rosa, tots dos publicats per Errata Naturae. També RBA ha rescatat Diario del ladrón. Però fullejo Un captiu enamorat, el llibre exhaurit que va publicar l’editorial Pòrtic l’any 1988 en traducció de Joan Argenté, dins de la col·lecció Els maleïts, naturalment. Un conflicte, el palestí, que persisteix. La mirada de Jean Genet també ha persistit, persisteix, en l’èpica quotidiana; la guerra, la resistència, sí, però a més a més el temps lent que envolta el combat i que permet atendre els detalls i també, doncs, els signes per interpretar una altra jerarquia, la de les armes, i per retrobar-se amb l’estètica de la lluita i retre homenatge a la bellesa dels homes del desert. L’espai: la intempèrie en lloc de la reclusió, però igualment una opressió constant que determina les relacions entre l’individu i el poder i que denuncia l’horror de la violència legitimada lluny de la suor i de la sang.