Un llibre altre

El juego del otro és un llibre rar. Començaré pel final: no m’explico que el Gotham Handbook de Paul Auster i Sophie Calle no s’hagi publicat sol. I no dic que no gaudeixei de bona companyia amb Enrique Vila-Matas i Jean Echenoz o Paul Klee i Barry Gifford, o que no sigui coherent amb els altres textos, que sí que ho és, però trobo que hauria valgut la pena gaudir-lo a soles.

Al Gotham Handbook, Paul Auster imposa quatre regles a Sophie Calle per embellir la seva vida a Nova York, perquè ella sí ho va demanar: somriure constantment, parlar amb desconeguts, oferir menjar i cigarretes als captaires i rodamóns i adoptar un lloc de la ciutat. Malgrat que Sophie Calle esperava una altra mena d’instruccions, les segueix i anota cada dia el resultat de les regles que l’obliguen a modificar la seva conducta durant unes hores al dia:

BALANCE GLOBAL DE LA OPERACIÓN

125 sonrisas dadas por 72 sonrisas recibidas
22 sándwiches aceptados por 10 rechazados
8 cajetillas de tabaco aceptadas, por 0 rechazadas
154 minutos de conversación

A partir d’aquí podríem dir que el Gotham Handbook recull la incomoditat que provoca en la vida quotidiana la irrupció d’un acte d’aparent generositat gratuïta o l’apropiació inesperada de l’espai públic per algú que intenta deixar-hi la seva empremta, encara que sigui per a millorar-lo, com és el cas de la domesticació d’una cabina telefònica. I des d’aquestes consideracions prèvies podríem especular sobre la necessitat d’afirmació del perfil públic de cadascú enmig del desconcert causat per l’altre quan actua de manera imprevista.

Però tornaré al començament del llibre, al diàleg entre l’autor de «Porque ella no lo pidió» i Jean Echenoz sobre la impostura i l’apropiació en literatura, sobre —com va escriure Roberto Bolaño, que ho va escriure tot— “captar, robar, apropiarse, desviar, romper en mil pedazos la percepción del mundo y reunir esos pedazos en un orden diferente para intentar dar una imagen reconstruída de ese mundo”. Un diàleg estrany per obrir un llibre, encara que el llibre es tituli El juego del otro, perquè el lloc natural d’aquestes pàgines hauria estat un dossier sobre qualsevol dels dos autors, a un suplement cultural o a una revista literària.

Finalment, el subtil joc literari de Barry Gifford sembla reclamar també una altra mena de llibre. La invenció del diari que August Macke no va escriure durant el viatge al nord d’Àfrica on va coincidir amb Paul Klee, que sí va escriure’n un, exigeix les pàgines del catàleg d’una exposició mai feta. Imagino el diari i els esbossos de Paul Klee acarats al diari hipotètic i als esbossos d’August Macke i em resulta inevitable mirar de posar-me en el lloc d’un Barry Gifford que esdevé un August Macke possible tot llegint el Pau Klee que es va escriure a si mateix en el diari i penetrant-hi per descobrir un altre Paul Klee ocult.

El juego del otro consta aparentment de tres parts: un llibre que caldria haver editat sol, un diàleg que podria haver-se publicat en una revista literària o en un suplement cultural i una operació d’especulació dietarística que sembla el text d’un catàleg d’una exposició que malauradament mai no ha existit. La intervenció dels editors a l’hora de concebre un llibre d’aquestes característiques és la quarta part: la invenció d’un llibre que juga a ser un altre. Rar i esplèndid.

Tinc una teoria

Samuel Riba, protagonista de Dublinesca, mata una espera d’hores a un hotel de Lió elaborant una teoria general de la novel·la. En acabat, la llença a la paperera. Un Enrique Vila-Matas possible, protagonista de Perder teorías, mata una espera a Lió també amb una teoria general de la novel·la. Quan torna a Barcelona, se n’allibera i la perd.

En el primer cas, un narrador gens condescendent elabora el millor personatge d’Enrique Vila-Matas, el més complex, profund i pertorbador. Un protagonista de vegades irritant i de vegades admirable, amb tot de matisos entre ambdues percepcions. Samuel Riba, editor retirat, constata que en poc temps ha perdut la posició de poder que mantenia en el camp literari: la seva presència ja no és requerida com abans en els rituals on solen exhibir les seves victòries els escriptors, els editors, els acadèmics, els crítics o els agents: presentacions, congressos, debats, entrevistes. Conscient que el seu temps ha passat, oscil·la entre la mesquinesa —només cal recordar com avalua els editors que aspiren a ocupar el seu lloc— i la vulnerabilitat, tot esperant alguna cosa imminent que s’assemblaria a una catàstrofe, i que es resol en un espectacle privat on escenifica l’après moi, le déluge.

La Teoria general de la novel·la de Samuel Riba inclou els cinc trets de definirien la novel·la del futur:

Intertextualidad; conexiones con la alta poesía; conciencia de un paisaje moral en ruinas; ligera superioridad del estilo sobre la trama; la escritura vista como un reloj que avanza.

Aquesta teoria, encara que sigui tan sols un esbós, resulta versemblant a partir de les dades que en proporciona el narrador. La teoria general de la novel·la de Perder teorías, no és, en canvi, una teoria. Els cinc trets essencials, irrenunciables, que proposa l’Enrique vila-Matas possible són:

La «intertextualidad» (escrita así, entrecomillada).

Las conexiones con la alta poesía.

La escritura vista como un reloj que avanza.

La victoria del estilo sobre la trama.

La conciencia de un paisaje moral ruinoso.

Deixant de banda les variacions entre una proposta i l’altra i que en tots dos casos els cinc elements no garanteixen que el resultat sigui més contemporani —són rellevants a l’hora d’entendre, per exemple, el Tirant lo Blanch—, en el cas de Perder teorías no formen part d'una teoria general. El narrador penetra en els dominis de l’assaig d’autoficció i desenvolupa arguments que a Dublinesca només havien estat suggerits. Precisament per això, perquè a Dublinesca hi ha menys informació, resulta més versemblant l’elaboració d’una teoria general de la novel·la a la qual només li cal ser al·ludida per existir plenament en la ficció. Perder teorías, en canvi, mostra de manera irònica la impossibilitat actual d’una teoria general de la novel·la: al llarg de 64 pàgines no trobem els elements mínims que caldria esperar; no hi ha una definició de l’objecte d’estudi ni una delimitació de l’abast de la teoria en relació amb una teoria general de la literatura que, al seu torn, caldria ubicar en algun lloc d’una teoria general del llenguatge, etc.

Malgrat això, l’Enrique Vila-Matas possible de Perder teorías teoritza constantment: sobre l’espera, sobre la impostura, sobre la novel·la del futur i altres coses amb divagacions, certeses, suposicions i matisos; fragments units per la victòria —o la lleugera superioritat— de l’estil sobre trama i comentari, en un collage on aquests fragments juguen als miralls autoreferencials, a les màscares, a la paròdia i la impostura amb Dublinesca, sense oblidar l’enyor d’un temps on la teoria era possible.

La pràctica de teoritzar sense bastir una teoria és un tret típic del postmodernisme. David Sánchez Usanos ho explica molt bé a l'excel·lent introducció de les seves converses amb Frederic Jameson, recollides sota el títol de Reflexiones sobre la postmodernidad:

Hemos hecho hincapié en que la postmodernidad se caracteriza por un exceso de interpretación y de mediación. Claro signo de ello es la pérdida de pureza en la experiencia: toda acción parece llevar implícita una reflexión acerca de su propio sentido. Pero esta omnipresencia del comentario no se ve acompañada de grandes desarrollos teóricos precisamente; muy al contrario, parece mirarse con suspicacia cualquier intento de sistematización que aspire a una cierta amplitud, ello hace que proliferen sin mesura comentarios y micromodelos sin demasiado alcance.

L’abast de l’operació Perder teorías és complex però deliberadament limitat: el tema tindria a veure amb la impossibilitat d’una teoria general de la novel·la, tret del cas que un editor ressentit i jubilat volgués escriure-la contra els escriptors, com a revenja contra aquestes baules sovint egocèntriques però necessàries per mantenir la cadena de valor del llibre, del catàleg editorial.

Passejar

Llegeixo lentament Mis dos mundos de Sergio Chejfec. Prescindeixo del punt de lectura i quan tanco el llibre jugo a no mirar el número de la pàgina que abandono, cosa que no sempre aconsegueixo; encara que, si perdo, potser no el recordi i pugui tornar al llibre més o menys on el vaig deixar, i d’aquesta manera transitaré de nou per indrets i recons que abans m’havien passat gairebé desapercebuts. Al protagonista, un escriptor argentí convidat a un congrés de literatura al sud de Brasil, li agrada passejar pels parcs de les ciutats que visita, els escruta a la recerca de signes que l’ajudin a comprendre la manera de viure dels habitants. Però mirar un mapa, localitzar el parc, caminar fins a trobar-lo, endinsar-s’hi, llegir els signes d’un recorregut que comença planificat i acaba a l’atzar, el menen recórrer la seva pròpia vida, a escrutar-la també, i el llibre és anar i venir del parc als records, d’observar la gent i les coses a observar-se ell mateix, fins al punt que en un paràgraf magnífic, el protagonista ocupa el lloc del vell amb qui comparteix un banc i es mira amb l’estranyesa d’un desconegut.

Sergio Chejfec no esmenta la ciutat de Mis dos mundos. Si en sabés el nom, segurament m’hauria dedicat a visitar-la des de Google Maps i hauria localitzat el parc, sense ànim de contrastar dades, per simple curiositat. Amb La Piel en La Boca, de Jordi Carrión sí he buscat carrers, encara que ja sabia que em serviria de ben poca cosa: és una crònica sobre una estada al barri de La Boca, a Buenos Aires, i la vida de les persones, una tradició de migracions successives que l’han fet créixer i degradar-se, està tan imbricada als llocs —els conventillos, les drassanes, la bombonera...— que observar-los a vista d’ocell deixa, més aviat, un cert regust d’insatisfacció que només s’alleuja si torno al llibre.

Al cafè de la joventut perduda de Patrick Modiano els carrers em són més familiars, però en blanc i negre, perquè els colors no s’adiuen amb la tristesa d’aquesta lectura lleugera i la paleta de grisos evoca amb exactitud un París que albergava llibreries i cafès on ara s’han instal·lat botigues de roba. Una tristesa confortable, però, amb el punt just de misteri per penetrar en les vides d’uns personatges que ara se senten expulsats d’una ciutat perduda. La mateixa ciutat que evoca Raúl Escari a Dos relatos porteños, amb l’habitual portada espantosa de l’editorial Mansalva, una façana que no m’ha dissuadit d’entrar-hi, persuadit per les paraules que Enrique Vila-Matas li dedica a Y Pasavento ya no estaba, un llibre que forma part d’una excursió d’estiu. Raúl Escari evoca París, però també Buenos Aires, i donar les adreces exactes o aproximades d’una ciutat o l’altra és una manera de situar la seva topografia afectiva, per on passegen Copi, la mare, Marguerite Duras, les tietes, Enrique Vila-Matas, el germà, Roland Barthes, Severo Sarduy, etc.

Tot i res

Però Terry Eagleton escriu:

Detengámonos un momento en un interrogante aún más imponente que el del «sentido de la vida». Puede que la pregunta más fundamental que alguien puede hacerse es la de «¿Por qué hay “algo” en vez de “nada”?. ¿Por qué hay algo sobre lo que podemos preguntar «¿Qué sentido tiene?» (o «¿Qué significa?») para empezar?

Una pregunta abismal, per això Enrique Vila-Matas la converteix en una tortura mitjançant la parella de bessones monstruoses de «Fuera de aquí», a Exploradores del abismo:

—Es una pregunta sobre el universo —dice Olga.
—Sí, sobre el firmamento —dice Vasha.
—¿Por qué hay algo? —dice Olga.
—¿Cómo? —pregunta el padre.
—Que por qué hay algo en lugar de no haber nada —amplía Olga.

Andréi Petróvich Pereskov se ha quedado algo lívido, rígido, petrificado. No da crédito a lo que ha oído.

—Sí. A ver. ¿Por qué hay algo en lugar de no haber nada? —repite Vasha.

Silencio.

El conte sembla una paròdia de la literatura russa, però tinc el convenciment que en realitat es tracta d’un homenatge secret a César Aira. No al César Aira d’El todo que surca la nada, massa obvi, sinó al de Parménides, tot i que segurament estic equivocat.

Perinola, el protagonista de la novel·la, és una jove promesa de la literatura que ja no és tan jove —situació, doncs, força habitual al llarg de la història de la humanitat—, un virtuós de la poesia a qui li resulta gairebé impossible fer un mal vers: “son tan escasos los escritores buenos que cuando aparece uno, entre mil malos, casi no necesita escribir para que alguien se dé cuenta”. Parmènides encarrega a Perinola que li escrigui un llibre per al qual té un munt d’idees i d’experiències, però que les moltes responsabilitats al govern de la ciutat li impedeixen d’escriure’l ell mateix. De la tensió entre el domini de la tècnica de Perinola i el domini del tema de Parmènides, en sorgeix la paràlisi, el no-res: tot són consideracions prèvies. Fins que Perinola, molt de temps després, per atzar, troba el procediment per escriure’l, que consisteix simplement a posar-se a escriure alguna cosa —qualsevol cosa— i afegir-hi versos abans i després.

Por ejemplo, se podía decir que la esfera general no se movía. Le dedicó un verso a decirlo. No supo si ponerlo antes o después, así que lo puso en cualquier lado. [ ... ] La esfera no se movía porque no tenía donde hacerlo. Tal como la había postulado, sin acompañamiento alguno, ocupaba todo el espacio, hasta identificarse con el espacio. Lo demás salía mecánicamente […]

Que correspon a aquest fragment del Poema de Parmènides:

Ja que té un límit, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Però abans, el Poema diu:

Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

Excursió

Llegia La plaza del azufaifo d'Isabel Núñez al tren, fins a l’estació de Passeig de Gràcia. Llavors, en comptes d’anar amb metro fins a Lesseps, vaig abandonar el món subterrani per tal de recórrer el trajecte amb autobús, que necessàriament havia de ser de la línia 24, perquè una vegada, tot llegint «La modestia» d’Enrique Vila-Matas, inclòs a un llibre que darrerament torno a sovintejar fascinat: Exploradores del abismo, em vaig detenir a esbrinar-ne la ruta. Una curiositat que ha crescut amb el Dietario voluble, llibre que es distribuirà durant la primera setmana de setembre i que recull les anotacions publicades a El País junt amb altres d’inèdites que en justificarien el transplantament, i Y pasavento ya no estaba, on també trobem algunes anotacions del Dietario voluble en companya d'altres assaigs —com «Un alma bella», que m'ha despertat l'interès per Raúl Escari—, el qual ha estat publicat per Mansalva, l’editorial capaç de torturar-nos amb les portades més espantoses de l’Univers, tot i que en aquest cas l’horror no arriba a la magnitud de Pájaro transparente de Mario Bellatin o El pequeño monje budista de César Aira; llibres, els de Vila-Matas, com deia, on la línia 24 és un personatge més, i poques vegades tenim l’ocasió de gaudir d’un grau d’intimitat tan gran amb un personatge literari.

Portades espantoses

La lectura intercalada del Dietario voluble i el lliblog d’Isabel Núñez, que sí es pot trobar a les llibreries, des de juny, em va suggerir, doncs, la possibilitat de fer una excursió. De manera que em trobava al 24, dempeus, entre dues bosses immenses plenes de roba usada i un grup de tres dones i un home —probablement xilè, que passava del català a l’espanyol amb una insospitada elegància—, observant el personatge literari públic, sense llegir, perquè hauria resultat perillosament redundant llegir qualsevol cosa d’Enrique Vila-Matas a l’autobús.

Influenciat per Exploradores del abismo, vaig escrutar molt intensament la parada de Fontana, que jo em pensava que es trobaria just a davant de l'estació de metro del mateix nom, però que en realitat està una mica abans, davant d’una oficina de La Caixa. De quina manera ha pogut influir aquest detall en la recepció particular de «La modestia», encara és una incògnita.

Després de topar amb les obres eternes de la Plaça de Lesseps, continuava l'excursió, tot admirant la feina dels obrers que suportaven una temperatura infernal. Per sort, no em vaig creuar amb Enrique Vila-Matas, que no hauria sospitat que un individu vestit sense remordiments amb l’uniforme de turista que ell detesta tant —samarreta, bermudes i sandàlies, sense mitjons, però— dugués a la bossa un exemplar del Dietario voluble i un altre de La plaza del azufaifo, prologat per ell.

Però la Ronda del General Mitre, amb obres o sense, és lletja. No sé si Lluís Permanyer li dedica gaires pàgines a La Barcelona lletja; demà ho comprovaré. Per això vaig fer una mica de ziga-zaga pels carrers de Pàdua, de Ballester i d’Escipió, on també em vaig trobar algunes obres i l’esquelet d’una torre, a la confluència del Carrer del Putget amb Mitre, que en un altre context potser hauria gaudit d’una misteriosa atmosfera decadent, però que allí i en aquella hora tenia l’aspecte d’una simple carcassa resseca al sol.

Vaig continuar per Mitre i com que el carrer Berlinès estava també en obres, vaig haver de trencar per Muntaner fins arribar, finalment, al carrer d'Arimón, al número 7, al ginjoler que protagonitza La plaza del azufaifo, o jinjolero.

[Continua a Quadern de Candem]

Nòmada

Llegia un apunt de Pierre Assouline titulat «Le livre des Patronymes nomades» on apareix la coberta de Prenez soin de vous de Sophie Calle, la narrartdora que protagonitza un text que cada cop que el llegeixo em fa feliç: «Porque ella no lo pidió», inclòs a Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas. I llegia Assouline i esperava trobar la relació entre el llibre Changer le nom, un estudi sobre les peticions de canvi de nom a França entre 1917 i 1943, i el catàleg de l’obra que Sophie Calle va presentar a la biennal de Venècia de 2007, i que ara es pot veure a París, a la Bibliothèque nationale de France. Però la solució ha arribat en forma de nota al peu de l’apunt: «Ces couvertures ont été récemment distinguées au “Concours des plus beaux livres français” ».

Bildungsroman

Escric Bildungsroman i em sento important. Bil-dungs-ro-man. És una paraula que fa patxoca i que s’escau emprar-la regularment en un bloc literari. Se sol dir que la primera novel·la de formació és el Wilhelm Meister de Goethe. He llegit en algun lloc que, de fet, aquesta és l’única novel·la de formació: el gènere o subgènere continua amb novel·les híbrides que no respecten la puresa de l’original. La peripècia explica l’apropiació de la Cultura per part del protagonista com a procediment per a la construcció d’un jo bo i bell. La Cultura volia dir llavors el llegat perdurable de la Civilització Occidental quan la Literatura representava el nucli del coneixement; l’excel·lència, allò que calia saber per esdevenir un home civilitzat íntegre: salons literaris, poesia i distinció. Ara la cultura és una altra cosa menys precisa: Cultura i també la cultura de les bitlles, o una mena de déu de les agències de viatges.

Tot això ve tomb a propòsit de Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Fins a El mal de Montano, les seves novel·les m’agradaven, estaven força bé. El mal de Montano era ja tota una altra cosa, el Vila-Matas de sempre però amb una ambició, reeixida, diferent. Una novel·la deforme, que estripa les receptes sobre estructura, coherència i coses per l’estil, i se’n fot quan afirma en diversos llocs que mai no ha escrit amb un ordinador. Ho diu tantes vegades que et convenç que l’ha escrita amb ordinador. I es nota. Digressions, repeticions i un munt de paràgrafs que es podrien suprimir o intercalar en altres llocs sense cap mena de problema. La típica novel·la que li sobra un bon feix de pàgines, com Austerlitz de Sebald, Cara d’àngel de Jordi Coca o 2666 de Roberto Bolaño. La mena de literatura que ara m’agrada més; sense renunciar mai a les novel·les, diguem-ne, estructuralment coherents. Però bé, abans d’aquesta novel·la, Vila-Matas va escriure una paròdia sensacional del Bildungsroman: El viaje vertical. Federico Mayol, 77 anys, decideix aprendre qui és —fer-se un jo intel·ligible— a través de la cultura; una mica tard pel gust de Goethe, potser.

Doctor Pasavento també és una paròdia del Bildungsroman: un viatge no de formació sinó de desformació, no és la construcció del subjecte sinó la disgregació —Pasavento, Ingravallo, Pinchon/Pynchon— i la desaparició, amb la Cultura com a dissolvent. Les aventures del protagonista —perquè tota novel·la de formació és, en certa manera, una novel·la d’aventures— transcorren en diversos llocs —Barcelona, Nàpols, París, Herisau, Lokunowo...— i llibres. Les cites, comentaris, paràfrasis, imitacions i digressions diverses s’integren en la novel·la com a peripècia, formen part de l’aventura. Robert Walser, Thomas Pynchon, Emmanuel Bove —Mis amigos: quin fart de riure—, Antonio Lobo Antunes, Maurice Blanchot, Montaigne, Miquel Bauçà no són simples cites: són personatges i fets que influeixen en la trama. Com passa d’una manera diferent a El viaje vertical, la Cultura i les seves servituds —conferències, ressenyes, entrevistes, xerrades, viatges, congressos— són objecte de crítica —sí, sí: paròdia i ironia— enmig d’una teranyina de referències literàries recurrents que configuren el conegut territori Vila-Matas. La literatura, més encara: la Weltliteratur —una altra paraula que fa goig; és a dir: Literatura Universal— tal com la somiava Goethe, com a negació de la Cultura. Extraordinari. Pobre Goethe.

Aconseguiré dir coses interessants sobre els llibres?

Han arribat, després de llargues peripècies, els llibres que Roberto Calasso i Enrique Vila-Matas han publicat a la mexicana Sexto Piso. Una editorial que caldrà tenir en compte per l'ambició amb què comencen. El de Vila-Matas, El viento ligero en Parma conté molt poca cosa inèdita, però qui no en conegui el vessant assagístic s'ho passarà d'allò més bé. Els texts de La locura que viene de las ninfas y otros ensayos de Roberto Calasso (qui, per cert, vindrà ara al febrer a fer una conferència a CaixaFòrum) són molt interessants i una mica... tendenciosos. La selecció està orientada a donar més relleu al catàleg de Sexto Piso (en concret, El loco impuro del mateix Calasso, El ritual de la serpiente d'Aby Warburg) però li perdonarem aquesta mostra de, diguem-ne, mercantilisme. Perquè un dels assaigs tracta de la feina d'editor i estableix els paràmetres d'amor i de rigor que cal per editar. El llibre que no s'ha de comprar de cap manera, la gran decepció de Sexto Piso, és Succubus de Juan J. Orosa, una obra indigna de la gran tradició d'Aldo Manuzio, tradició que invoquen Roberto Calasso mateix o, a casa nostra, Jaume Vallcorba. A banda de contenir els pitjors diàlegs que he llegit en molt de temps, d'una banalitat esfereïdora, les errates són tan nombroses i tan escandaloses que evidencien la falta d'un corrector de proves: imperdonable.