diumenge, de desembre 09, 2007

Assaigs editorials

. diumenge, de desembre 09, 2007

La liquiditat de Zygmunt Bauman deu gaudir d’una salut torrencial. Hores d’ara coincideixen a la taula de novetats almenys quatre títols diferents entre novetats —Arte ¿líquido?, Temps líquids, Vida de consumo— i reedicions —Modernidad y holocausto— que culminen l’onada de traduccions amb què diferents editorials ens han inundat a llarg de l’any. Bauman és un exemple paradigmàtic del «gran assaig internacional» al qual les editorials en llengua catalana dediquen una atenció més aviat escassa. De Bauman, de fet, fins ara només dues editorials universitàries havien gosat publicar-ne algun llibre —Identitat i Globalització—, a banda d’alguns opuscles elaborats a partir de conferències. Per això em sembla significatiu que l’editorial Viena, en ple procés de canvis saludables, s’hagi decidit a publicar Temps líquids junt amb un assaig divulgatiu del sempre recomanable Jacques Le Goff dins de la col·lecció Carta blanca. No es tracta, però, d’un símptoma aïllat. Coincideix amb tot d’iniciatives que, des de la perifèria editorial, aposten per eixamplar les opcions de llegir assaig i rodalies en català.

Obrador Edèndum presenta un programa certament ambiciós. Entre les novetats que ja es poden trobar a les llibreries hi ha el primer lliurament de la col·lecció Enraonaments, l’Areopagítica de John Milton —al qual seguiran títols d’Italo Calvino, Giacomo Leopardi i Samuel T. Coleridge—, i el primer de la col·lecció Filosofia, La por al coneixement de Paul Boghossian, la lectura del qual he ajornat fins que em desempallegui dels símptomes més persistents de la grip que fa dues setmanes que em tortura. No cal dir que espero amb molta curiositat els títols en preparació de dues col·leccions més: Ciència i acció i Escriny.

La intenció d’Adesiara és recuperar clàssics en català i, si bé dels tres títols amb què competeixen per l’espai a les taules de novetats només Història del diable de Daniel Defoe és pròpiament un assaig, em permeto la llicència de considerar també com a tals les dues cartes de caràcter autobiogràfic de Petrarca —Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio— que inauguren la col·lecció Aetas i que continuarà amb un dels clàssics més divertits: Llucià de Samòsata.

Accent Editorial comença amb quatre títols: la paperització del blog de Josep-Maria Terricabras, qui també tradueix l’Ecce Homo de Nietzsche, un que tinc a casa també a l’espera de la pau postgripal: La claredat d’Heràclit de Josep Palau i Fabre i, finalment, El nebot de Rameu de Diderot. Així d’eclèctics són, també, els tres títols que presenta la nova col·lecció Els llibres de l’Avenç: Escrits sobre Catalunya i Ibèria de Fernando Pessoa, Pinyols d’aubercoc d’Emili Manzano i La veu del PSUC: Josep Solé Barberà advocat, d’Andreu Mayayo.

Cal fer autèntics malabarismes a les taules de novetats perquè tots aquests llibres gaudeixin de l’atenció que, sens dubte, mereixen. No pretenc ser exhaustiu, evidentment; esmento aquestes iniciatives editorials perquè trobo que es tracta d’un símptoma molt engrescador: si no gaudissin de continuïtat, ara que hi ha un públic lector prou ampli amb formació universitària —és a dir: que ha adquirit la capacitat de llegir assaig en català sense prejudicis—, em preocuparia molt seriosament per l’extensió que hauria assolit la mandra lingüística que caracteritza la llengua ornamental del país. Però crec que cal ser optimista; La doctrina del xoc de Naomi Klein, per exemple, s’ha venut per sota de La doctrina del shock, però no tan per sota com havia previst, malgrat els quatre euros de diferència que hi ha entre les traduccions catalana i espanyola.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

És que la coberta vermella és molt xula. Ho va dir la pròpia Naomi. De fet, va dir que li encantaria poder escriure xoc en català, es va entusiasmar amb la grafia de la paraula.

La dels gomets

el llibreter ha dit...

I la cita que encapçala el llibre: la primera traducció de César Aira al català! Ni que sigui una sola frase, és tot un luxe...

Salutacions cordials.

j.t. ha dit...

juraria que la nominalització de l'adjectiu "líquid" no és "liquiditat" (una mica bancari) sinó "liquidesa". crec, potser m'equivoco. molt bo, això de torrencial!!!

Anònim ha dit...

el llibre del televissiu Manzano és, am tot, BONÍSIM.

Robert de L.

el llibreter ha dit...

Doncs sí, j.t., quan miro l'allau de traduccions de Zygmunt Baumant no puc evitar pensar en la seva liquiditat bancària; nominal, sense cap mena dubte.

Totalment d'acord, Robert: llegeixo l'Avenç cada mes i el llibre recull els articles que hi va publicar. Una prosa fascinant.

Salutacions cordials.

Anotacions Rizomàtiques ha dit...

Encara no he pogut trobar cap versió catalana de filosofia postmoderna francesa (Baudrillard, Foucault, Deleuze, etc.): els vaig llegint en altres idiomes;

l'altre dia xerrant amb Vicent Salvador, vaig voler polemitzar sobre l'excessiva influència del llegat il·lustrat dins el moviment cultural valencià: una influència que ens torna extemporanis enmig d'Europa, però també dins la nostra pròpia terra (enmirallant-nos en Voltaire no podem guanyar unes eleccions autònomiques, com es va demostrar fa uns mesos: Voltaire i Rousseau són el passat d'una actitud caducada, com bé ha suggerit Richard Sennett)

Actualment estem en una època post-il·lustrada i ens calen nous conceptes posats al dia per a fer front a la irracionalitat dels Estats i a la irracionalitat de les noves tendències macro-històriques i micro-socials.

finalment: la liquidesa és "a soft approaching".

Salut i endavant,

JCOB

Anotacions Rizomàtiques,
http://blocs.mesvilaweb.com/theoreia

el llibreter ha dit...

És que anem amb un retard considerable respecte a les llengües veïnes, Joan-Carles i deu fer una mandra immensa posar-s'hi ara. Tot és començar, però, i em sembla que totes aquestes coincidències editorials al voltant de l'assaig són molt saludables.

Tot recordant Gabriel Ferrater, potser sí que ens falta llengua per parlar de segons què perquè no hi ha traduccions.

Salutacions cordials. I enhorabona.

Anònim ha dit...

He llegit Manzano seguint les recomanacions d'aquest bloc, i m'ha semblat excel.lent, un autèntic gaudi lingüistic, un llibre-insecte (segons la definició de Millás) ple de tremp literari i emocional, una meravella concentrada.