Els heterodoxos

Llegia De la inexistència d’Espanya de Juan Pedro Quiñonero, que acaba de sortir en traducció catalana, i em retrobava amb la defensa lúcida, que ja li coneixia, de la diversitat contra el simulacre uniformitzador que el nacionalisme espanyol ha intentat imposar, debades. L’ombra de Marcelino Menéndez y Pelayo planava sobre unes pàgines que neguen rotundament unes tesis intransigents i empobridores. És curiós com la Historia de los heterodoxos españoles, al final, s’ha escapolit de la intenció de l’autor, que a finals del segle XIX escrivia amb fervor:

España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectores o de los reyes de taifas.

El catolicisme com a força que mantindria unida l’Espanya de don Marcelino és la raó d’una obra de monumental erudició que pretén demostrar que l’heterodòxia ha estat sempre una excrescència aliena a l’esperit espanyol. La gràcia és que la seva Historia de los heterodoxos españoles ha servit, també, per conèixer i reivindicar les tradicions perseguides pels defensors de la unitat de destí universal.

Ara no recordo quin va ser l’estímul que em va empènyer a llegir-la. Podria haver estat Juan Goytisolo:

Yo le debo un montón de cosas a Marcelino Menéndez y Pelayo, pero hay que tener en cuenta que esta tradición ha continuado y que, aún ahora, la literatura española sigue en manos de gente formada dentro de esta tradición nacional-católica que sigue rechazando a Blanco-White.

O potser Juan Larrea, arran del monogràfic que la revista Poesía, dirigida per Gonzalo Armero, li va dedicar l’any 1978:

A ratos perdidos establecí, mediante los Heterodoxos, mi primer contacto con Prisciliano y sus textos difíciles. Ignoraba y durante más de un año seguí ignorando que en esta losa del sepulcro entreabierto, don Marcelino se había dejado coger levemente los dedos.

O potser em va esperonar algun altre heterodox que va utilitzar la molt catòlica guia de don Marcelino per alimentar una tradició ocultada:

Siguiendo paso a paso el índice de mi libro, podría apuntar aquí todo lo que de nuevo hemos aprendido en estos años sobre erasmistas y protestantes, iluminados y hechiceros, judaizantes y moriscos, jansenistas, enciclopedistas y aun sobre las luchas religiosas de nuestros días.

Precisament la tradició que reivindica Juan Pedro Quiñonero. De la inexistència d’Espanya té una de les virtuts que més valoro en un llibre: que m’inciti a recuperar, a revisar, a gaudir de nou lectures del passat.

Estètica de la desaparició

La primera novel·la que vaig llegir de Fogwill és Los pichiciegos. Durant la guerra de Malvinas, un grup de soldats argentins excava un amagatall. Però el cau subterrani aviat imposa unes condicions molt i molt dures de supervivència: s’estableix una jerarquia que estableix unes normes estrictes per garantir tant la subsistència com la invisibilitat de les operacions d’aprovisionament. Els pichiciegos no són uns pacifistes que rebutgen la guerra, no hi ha un discurs o un relat que justifiqui la seva actitud, simplement s’amaguen del conflicte i en la desaparició creen el seu propi món de mites i creences basat en l’opinió: aïllats, parlen de qualsevol cosa sense la necessitat de contrastar o fonamentar res. Es limiten a passar les hores immersos en el tedi; les elisions i sobreentesos que generen hores i hores de conversa desmenjada creen un món simbòlic autònom, que ordena tant les relacions entre els propis pichiciegos com les relacions amb l’exterior. Els queviures arriben sobretot dels anglesos, a canvi d’informació. Gràcies a les incursions en el propi bàndol argentí, s’assabenten que s’han convertit en un mite, que s'han instal·lat en la imaginació dels soldats com uns morts en vida que s’arrosseguen pel subsòl. De manera tàcita, s’evita parlar de les conseqüències ètiques o polítiques que representa convertir-se en un pichiciego. L’objectiu és sobreviure al marge de la guerra, sense la certesa que desaparèixer de l’escenari bèl·lic els garanteixi salvar la vida: més de vint moren lentament per manca d’atenció mèdica, a la zona del cau destinada a morir.

El meu primer Fogwill va empènyer a un segon: La experiencia sensible, de la qual no recordo gran cosa; una decepció que ha durat fins a Help a él, que és un combat desesperat contra la desaparició. Ella es diu Vera i ha mort. Després de prendre un còctel psicotròpic elaborat per la mateixa Vera, el protagonista jeu al llit on ella dormia, a l’habitació plena de coses d’ella, i ella apareix. Sense perdre la consciència que l’efecte del còctel durarà unes vuit hores, el desig es resisteix a creure que es tracti d’una aparició fantasmal. Entre els plecs del sexe com a lluita entre el desig i la realitat —amb la sang, l’orina, el semen, les llàgrimes, la saliva, el plaer i el dolor com a proves ambivalents de l’absència i de la presència de Vera—, els diàlegs oscil·len entre la necessitat d’esbrinar que tot plegat no sigui una al·lucinació que afecta tots i cadascun dels sentits i la por de confirmar que, efectivament, les lleis d’aquell punt minúscul de l’univers que ho conté tot obeeixin a una droga capaç de suscitar tant el desig com la por a que el centre del desig sigui la buidor absoluta d’una absència, una realitat inaprehensible que es mostra a través de la distorsió, del simulacre. Brutal.

Però el llibre titulat Help a él conté, a més a més de Help a él, una altra novel·la breu titulada Sobre el arte de la novela. Si fos un single de vinil, totes dues serien cara A. La mare que mor o que viu lluny, desapareguda de la vida quotidiana del protagonista:

Las viejas madres: no pasa un día sin que se piense en ellas por un instante. Todos, o casi todos los hombres, difícilmente han de pasar un día de sus vidas sin distraerse algún instante para pensar en ellas, en las madres viejas. Están hombres tenaces, reconcentrados en lo suyo, y uno los mira haciendo, haciendo hacer o procurando algo, y hay un instante en sus días en el que pueden verse relámpagos de oscuridad —esas sombras— surcándoles las caras.

Així comença, i frase rere frase la narració s’enlaira entre observacions sobre la ficció i la vida, per donar pas a una ficció que s’instal·la en la breu novel·la a partir d’una desaparició i les estratègies del relat per omplir un buit ominós.

El bloQG

Anatomia de l'Anatomia

Moderar el debat virtual de l’Anatomia 05/06 va ser una ocasió excel·lent per posar a prova el meu escepticisme. D’una banda em sembla necessari fer aquesta mena d’anàlisi a moltes veus perquè permet contrastar posicions, matisos i oposicions sovint molt rellevants; d’una altra banda, però, sembla que la manca de perspectiva temporal fa que molts dels temes tractats puguin aplicar-se a qualsevol any. Potser per això, per l’escepticisme, m’han convidat enguany a mantenir el blog d’una Anatomia 2008 que vol recapitular i mirar enrere, fer balanç de les edicions anteriors i profecia sobre com hauria de ser en el futur.

S’han elaborat uns resums en vídeo per recordar les aportacions més destacades. Mentrestant acaben d’enllestir els detalls perquè demà comenci l’anatomia de l’Anatomia que culminarà amb la sessió d'enguany, també l'amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, us deixo amb Sam Abrams, Joan Carles Girbés,Vicenç Villatoro, Josep Maria Benet i Jornet, Rosa Viñallonga i Anna Soler-Pont:

Setmana del Llibre en Català

Potser perquè la superfície és menor sembla que hi ha més lectors que l’any passat. Però també pot ser que, efectivament, dissabte a la tarda hi haguessin més lectors que l’any passat. Caço discretament les paraules d’algú que sembla formar part de l’organització de la Setmana del Llibre en Català; unes paraules d’alleujament, perquè es pensaven que el canvi d’ubicació, davant la Catedral de Barcelona, dissuadiria molts visitants d’acostar-s’hi. Però una passejada pels blogs confirma que els qui anem cada any hem tornat a fer-hi un tomb. En Pere, de Saragatona, també enyora les Drassanes, una ubicació més digna que l’envelat, sens dubte, per bé que no tan cèntrica com la Plaça de Catalunya. I que oferia més superfície per exhibir els llibres per la portada i no pel llom, malgrat que enguany hagin col·locat més lleixes per compensar la manca d’espai. Potser sí que ha degenerat, com afirma Xavier Caballé: la senyalització és escassa i confusa i llibres de diferents temes es barregen a la mateixa secció de manera improvisada. No veig llibres amb fulls, sobrecobertes i lloms estripats, però sí torno a constatar que molts exemplars conserven restes de la pols dels magatzems i llueixen amb orgull la grogor inevitable dels anys: almenys no s’han convertit en pasta de paper. Sí que veig fulls rebregats a causa de la indòmita curiositat dels més petits. Veig molts lectors amb més d’un llibre triat a les mans i escrutant encara amb avidesa i moltes clapes que demostren que l’oferta satisfà bona part de la demanda; els organitzadors podran afirmar, quan acabi el nou de març, que ha estat un èxit. I segurament tindran raó.

Com sempre, anoto alguns títols que em pensava que estaven exhaurits per comprovar-ho demà a la llibreria i rescatar-los. Com sempre, em sorprèn l’absència d’algunes editorials perifèriques; un problema que s’arrossega any rere any i que no hi ha manera de solucionar: prou complicat deu ser això d’aplegar més de cinquanta mil títols diferents durant uns dies com per tenir en compte, a més a més, editorials modestes que no fan res més que enriquir la bibliodiversitat de l’edició en català.

En qualsevol cas, si puc fer de perepunyetes i criticar-ne l’emplaçament, la senyalització de les seccions, la disposició dels llibres, les absències, etc. és perquè hi vaig, perquè és un esdeveniment que desperta el desig de descobrir o recuperar llibres que d’una altra manera ni recordaríem que existeixen o que passarien desapercebuts. Com ja vaig dir al primer apunt que vaig dedicar a la Setmana del Llibre en Català, la majoria dels llibres de fons tornen a ocupar les taules, poden demanar una mica de l’atenció que ja no tindran mai més al llarg de l’any.