Una intervenció al Cafè Europa del darrer Kosmopolis em va deixar perplex. Un lletraferit va plantejar, més o menys, que un dels grans problemes d’internet és que tothom pot publicar i que davant d’aquesta immensitat de lletra escrita no hi ha forma humana de discriminar el valor de cada cosa, d’establir un cànon literari virtual. Es referia, doncs, a una cosa tan etèria com la qualitat: ¿a quina autoritat podem apel·lar enmig del desordre? Suposo que sembla més fàcil orientar-se amb els llibres perquè amb l’hàbit de la lectura es desenvolupa també una xarxa d’afinitats —autors, editorials, amics, crítics...— que facilita la tria. Saltar del paper a la pantalla esdevé una immersió en el caos si persisteixen els mateixos hàbits de lectura. No crec que la falta d’autoritats sigui un problema; es pot convertir, més aviat, en un avantatge. Daniel Cassany reflexiona precisament sobre les noves estratègies de lectura que s’han desenvolupat arran de l’avenç tecnològic:
Si deixem de banda els retrets sobre quina cosa sigui la qualitat, que el propi Cassany matisa, la competència crítica del lector —i més encara la del lector internauta— és un camp d’estudi que ha crescut molt els darrers anys, eixamplant l’horitzó dels estudis sobre la cultura escrita. Ja sabem que la lectura d’un diari, per exemple, no és acontentar-se amb la simple comprensió de les paraules del text. A més a més, hi ha molta informació implícita que cal recuperar del coneixement del món, mitjançant la competència pragmàtica. Finalment, hi ha tot el joc d’interessos ideològics que s’amaga rere les línies de la informació: ¿quin propòsit persegueix un periodista que redacta una notícia d’una manera i no d’una altra? Daniel Cassany s’ocupa sobretot d’aquest darrer aspecte.
Una biblioteca pública de totxo reuneix només llibres seleccionats per la qualitat: els bibliotecaris els trien entre l’oferta inesgotable de títols, que també ha superat altres controls: l’editor, el corrector, l’impressor i les lleis de la propietat intel·lectual de cada país. En una biblioteca tradicional no hi ha documents que incitin els adolescents a aprimar-se, ni fòrums racistes ni instruccions per prendre píndoles, ni reflexions personals sobre el suïcidi com a opció, ni remeis casolans hipotensors...
Si deixem de banda els retrets sobre quina cosa sigui la qualitat, que el propi Cassany matisa, la competència crítica del lector —i més encara la del lector internauta— és un camp d’estudi que ha crescut molt els darrers anys, eixamplant l’horitzó dels estudis sobre la cultura escrita. Ja sabem que la lectura d’un diari, per exemple, no és acontentar-se amb la simple comprensió de les paraules del text. A més a més, hi ha molta informació implícita que cal recuperar del coneixement del món, mitjançant la competència pragmàtica. Finalment, hi ha tot el joc d’interessos ideològics que s’amaga rere les línies de la informació: ¿quin propòsit persegueix un periodista que redacta una notícia d’una manera i no d’una altra? Daniel Cassany s’ocupa sobretot d’aquest darrer aspecte.
La principal virtut de Rere les línies rau en l’intent de sistematitzar l’estat actual dels estudis de la literacitat crítica, la disciplina que s’encarrega justament d’estudiar la competència del lector per detectar els propòsits amagats d’un text o per establir criteris per distingir quins documents poden ser del seu interès. Un conjunt d’habilitats que pel sol fet de ser presentades de manera organitzada facilita que al llarg de la lectura ens interroguem sobre el coneixement que nosaltres mateixos creiem tenir de la nostra pròpia capacitat crítica. Un exercici ben saludable.
