No sé si Jordi Vintró hi estaria d’acord o no, però m’arriscaré a afirmar que Cartes de sotamà assaja aproximacions a la perplexitat de viure. Una perplexitat lúcida —juganera o solemne o irònica o trista— que s’entreté a destil·lar els pretextos més diversos: una mà massa freda, l’ària criminal de les Variacions Goldberg, desfer els grumolls que obstrueixen la sèquia, el tou de la molsa entre les cames, el fons foradat dels pantalons, transsubstanciar tramusos... Defugir, doncs, l’estupefacció i convertir l’experiència en formes: del haiku a l'aliteració sorprenent; a la recerca de l'exactitud, fins i tot quan diu el desconsol:
Diamant
Amb els colzes repenjats a la taula
i la cara repenjada en els palmells,
tinc el cap lliure per reflexionar,
per brunyir el pensament, per endurir-lo,
per adonar-me que tinc només la cara
repenjada en els palmells, i repenjats els colzes
a la taula vella i coixa dels malsons.
No hauria d’escriure encara sobre L’ull entorn d’Andreu Subirats, el llegeixo a poc a poc:
Feriu-vos com xiquet que calciga distàncies
la serralada és plena de salts i senderes.
La vida al camp, viure el camp, ben lluny del badoquisme paisatgístic. Obrir el llibre i llegir aquest dos versos va ser trobar-me amb una felicitat: la de l’infant amb rascades als colzes i als genolls, la coïssor del joc, foll de plaer d’ésser només fatiga i gana i pes. Només diré, doncs, que L’ull entorn ha estat una sorpresa, un llibre que imposa un ritme de lectura lent, que sedueix amb una rara bellesa.
El Furgatori és el lloc del desig, que mai no se satisfà del tot. Bolló és el poblet on es conrea un cert llibertinatge codificat i absurd, entre la innocència i la malícia, on la diversió i el riure es barregen, de vegades, amb gotes de sang. Quim Porta, antropòleg, se submergeix en la quotidiana desimboltura dels habitants de Bolló, i participa apassionadament —per pura necessitat metodològica— en la peculiar manera d’entendre un patriarcat precari: des de dins, doncs, i amb carnalitat; objectivant reiteradament, però, les dades del procés d’aparellament, és clar. La gran troballa és el protocol expositiu que exigeix la participació lúdica del lector mitjançant la complicitat i la rialla, amb graus d'intensitat acuradament dosificats. Les eines discursives que li permeten desenvolupar aquesta rigorosa aproximació científica són: el dietari —i aquí he de lamentar que no ens l’ofereixi sencer—, les cançons tradicionals de gran valor pedagògic que canten sobretot els nens de la vila i els fragments d’una novel·la. El centre són les cançons i el marc narratiu i assagístic permet situar-les per extreure’n la lògica d’una coherència sublim:
La col·lecció Alabatre comença amb tres rapsodes, dels quals tan sols he tingut l’oportunitat d’escoltar Josep Pedrals en alguna ocasió, però mai llegint la seva prosa; l’alabatre peculiar de cadascú emana, en el meu cas, de la lletra impresa. Això em servirà per constatar una evidència que alguns s’entesten a obviar: els poetes que reciten no comparteixen necessàriament la mateixa poètica; que recitin és tan significatiu a l’hora de llegir-los com saber si escriuen amb llapis o teclegen. L’encert d’Alabatre és començar amb tres llibres molt diferents, apostar per la singularitat. I guanyar.
El Furgatori és el lloc del desig, que mai no se satisfà del tot. Bolló és el poblet on es conrea un cert llibertinatge codificat i absurd, entre la innocència i la malícia, on la diversió i el riure es barregen, de vegades, amb gotes de sang. Quim Porta, antropòleg, se submergeix en la quotidiana desimboltura dels habitants de Bolló, i participa apassionadament —per pura necessitat metodològica— en la peculiar manera d’entendre un patriarcat precari: des de dins, doncs, i amb carnalitat; objectivant reiteradament, però, les dades del procés d’aparellament, és clar. La gran troballa és el protocol expositiu que exigeix la participació lúdica del lector mitjançant la complicitat i la rialla, amb graus d'intensitat acuradament dosificats. Les eines discursives que li permeten desenvolupar aquesta rigorosa aproximació científica són: el dietari —i aquí he de lamentar que no ens l’ofereixi sencer—, les cançons tradicionals de gran valor pedagògic que canten sobretot els nens de la vila i els fragments d’una novel·la. El centre són les cançons i el marc narratiu i assagístic permet situar-les per extreure’n la lògica d’una coherència sublim:
Jo em vaig alçar caçador
de papallones pintades
que matava a garrotades
per no fer tanta remor.
La col·lecció Alabatre comença amb tres rapsodes, dels quals tan sols he tingut l’oportunitat d’escoltar Josep Pedrals en alguna ocasió, però mai llegint la seva prosa; l’alabatre peculiar de cadascú emana, en el meu cas, de la lletra impresa. Això em servirà per constatar una evidència que alguns s’entesten a obviar: els poetes que reciten no comparteixen necessàriament la mateixa poètica; que recitin és tan significatiu a l’hora de llegir-los com saber si escriuen amb llapis o teclegen. L’encert d’Alabatre és començar amb tres llibres molt diferents, apostar per la singularitat. I guanyar.
