dijous, de setembre 07, 2006

La nota i el punyal

. dijous, de setembre 07, 2006

Feia temps que el títol m’arrossegava cap a les pàgines de Los orígenes trágicos de la erudición, d’Anthony Grafton, subtitulat Breve tratado sobre la nota al pie de página; a l’anglès original, Tragic Origins of the German Footnote, per bé que en espanyol han optat per calcar el títol de la traducció francesa: Les origines tragiques de l’érudition. L’autor constata que les notes ja no estan de moda i que a les investigacions on són imprescindibles com a fonament de l’edifici argumental s’opta per agrupar-les al final del llibre, exactament com fa ell, per tal d’oferir una narració contínua, sense interrupcions, i permetre, alhora, que els lectors que s’hi interessin puguin ampliar la informació quan vulguin. A mi, però, m’agrada que estiguin precisament a peu de pàgina perquè així puc saber d’una llambregada si m’interessen o no, abans i tot de llegir-les, i no em cal jugar amb els punts de lectura per viatjar contínuament de la pàgina a les notes. És cert que hi ha casos desmesurats, on quatre línies d’un autor van seguides d’una selva de citacions que sovint està inflada innecessàriament: una nota, per exemple, dóna la referència completa dels precedents sobre un tema molt específic —amb l’autor, el títol, de vegades també el títol de capítol, l’editorial, el lloc d’edició, l’any de publicació i les pàgines on s’esmenta el tema— i la següent nota repeteix bona part de la mateixa bibliografia, també amb totes les dades. En aquests casos és més econòmic remetre a la bibliografia; per exemple [Grafton: 1998, p.13]. Però les notes que discuteixen, refuten o, en definitiva, narren alguna part del procés d’elaboració del llibre em sembla convenient que facin honor al seu nom i es mantinguin a peu de pàgina.

La pràctica dels comentaris, glosses, notes al marge i tota mena d’afegits és molt antiga, de manera que a moltes obres clàssiques és molt difícil esbrinar quins fragments són “autèntics” i quins més o menys espuris. Anthony Grafton investiga en quin moment s’estableix l’ús modern de la nota al peu en el camp de la historiografia:

Los historiadores modernos, en cambio, tratan de distanciarse de sus propias tesis al mismo tiempo que las fundamentan. Las notas constituyen una narración secundaria que sigue la trama de la primaria pero difiere nítidamente de ella. Al documentar el pensamiento y la investigación que sustenta la narración en la cabeza de la página, demuestran que es un producto históricamente contingente, que depende de las formas de la investigación, las oportunidades y los estados en que se encontraban diversos problemas cuando el historiador inició su trabajo.

No té gaire en compte altres disciplines on la jerarquia i la disposició de les notes ha provocat també moltes discussions, com la filologia i, més específicament, la crítica textual. Anthony Grafton ens ofereix, també, mostres de les batalletes erudites que tenen el seu camp de batalla a les notes a peu de pàgina:

Sin embargo, a diferencia de otras clases de credenciales, las notas al pie brindan a veces una forma de esparcimiento... generalmente bajo la forma de puñales clavados en la espalda de los colegas del autor. Algunas puñaladas son amables. En ocasiones, el historiador se limita a citar una obra, pero en otras le antepone el tan sutil cuan mortífero “cf.” (“confróntese”; en alemán, vgl.). Esto le da a entender al especialista que la obra citada presenta un punto de vista distinto y, además, equivocado. [...] Con la astucia que los caracteriza, los ingleses realizan esta forma de asesinato con una frase adverbial: oddly overestimated [extrañamente sobreestimado]. Los alemanes prefieren el directo ganz abwegig; los franceses un frío pero no menos taxativo discutable.

La dimensió tràgica de la nota al peu de pàgina s’ha incrementat infinitament per la descomunal quantitat de publicacions de tota mena que hi ha sobre qualsevol tema. Els bibliotecaris deuen tenir un munt d’anècdotes de professors que treballen sobre l’obra definitiva d’alguna qüestió microscòpica, autors minuciosos que pateixen perquè mai no estan prou segurs d’haver examinat tota la bibliografia que hi fa referència. Perquè sovint les punyalades poden venir de l’examen de l’aparell de notes amb la punyalada victoriosa de retreure, per exemple, la inexplicable absència d’una obra de tercera fila. Els llibreters també guardem algunes anècdotes relacionades amb aquesta angoixa: el professor que et demana un llibre publicat per una fosca i remota institució cultural; el cap de publicacions de la fosca i remota institució cultural que se sorprèn que algú fora del poble o comarca estigui interessat per un títol del catàleg, els exemplars del qual acumulen pols aristocràtica als magatzems, foscos i remots, de la institució cultural; que el cap de publicacions enviï l’exemplar de franc perquè desconeix quina cosa sigui això de vendre; i les telefonades i els correus electrònics del professor que vol saber si ha arribat ja el llibre, perquè és molt urgent contrastar una dada que ofereix a peu de pàgina.

9 comentaris:

tonibanez ha dit...

Tot el que escrivim, tot el que fem, tot el que pensem i sentim, tot el que somiem no és res més que una petita nota a peu de pàgina de la Ment Divina. (Això ho afirmaria Sant Agustí, per exemple)

Tota la Història de la Filosofía no és res més que notes a peu de pàgina dels diàlegs de Plató (Això ho va dir Whitehead, crec)

Les notes a peu de pàgina són necessàries, tan necessàries com la pàgina i els titulars. Són els detalls, al capdavall, allò que defineix un estil literari. Jo sóc molt, massa partidari de les notes a peu de pàgina. Malauradament, els editors no són del mateix parer.

¿Sabeu què són les nostres a peu de pàgina dels blogs? Els enllaços.

Algú m'acusarà de perepunyetisme, però un post sense enllaços és com un text sense notes a peu de pàgina, o sigui, un text pla, unidimensional, desèrtic.

El llibreter ha dit...

D’acord que els enllaços són les notes cibernètiques, Toni; però darrerament he escrit alguns apunts sense enllaços de forma deliberada: a diferencia de la lectura de llibres, la navegació en la xarxa permet que els internautes accedeixin als blocs i altres llocs amb tot d’eines de cerca immediatament disponibles, cosa que fa que molts enllaços em semblin redundants. No posar enllaços significa confiar que l’internauta pot accedir a un munt de fonts d’informació millors que la meva. És una qüestió d’estil; de la mateixa manera que un text sense notes, com bé saps, no ha de ser necessàriament pla.

Cal considerar els comentaris, també: no serien com una nota al peu sinó com una nota al marge que pot aportar punts de vista molt interessants, a més a més d’oferir informació del tot pertinent.

júlia ha dit...

Les notes són importants però s'han d'utilitzar amb moderació, hi ha llibres amb més notes a peu de pàgina que no pas text convencional. Els comentaris, en els blogs, em semblen també imprescindibles, encara que hi ha qui no n''es partidari, és una de les possibilitats més importants que diferencien un blog d'altres tipus de textos comunicatius.

Anònim ha dit...

Hi ha edició espanyola? Em pots donar les dades?

tonibanez ha dit...

No barregem els comentaris als blogs amb els enllaços. Els comentaris són com les anotacions que deixes escrites al marge de la pàgina quan llegeixes el llibre. Els enllaços, en canvi, són pistes que deixa el bloguer per tal d'ampliar el text (hipertext), les quals poden ser obertes o no pel ciberlector. Un blog comentat és un blog guixat.

El llibreter ha dit...

El llibre d'Anthony Grafton està publicat per Fondo de Cultura Económica d'Argentina però es pot demanar a qualsevol llibreria catalana. Costa 11 euros.

Molinera ha dit...

Un bloc guixat és un blog participatiu, crec... Em fa mal rotllo que no em deixin posar cap grafiti al blog.

vironera ha dit...

todos los comentarios somos contingentes, solo el post es necesario

el llibreter ha dit...

Tot és contingent.

Salutacions cordials.