Un joc no és mai un simple joc: dels tradicionals com els naips, els escacs o el parxís al programa més sofisticat, sempre hi ha un rerefons simbòlic que reviu a cada moviment, clic o tirada de daus, encara que no en siguem sempre conscients. Udo Berger és el campió alemany d’El Tercer Reich, un joc que compta amb un manual voluminós, clubs de seguidors per tot el món, revistes i fanzines que aporten, discuteixen, refuten variants i estratègies. Durant les vacances d’estiu a la Costa Brava amb Ingeborg, Udo escriu un diari per registrar el procés d’elaboració d’un assaig definitiu sobre el joc, un article que li podria canviar la vida perquè li obriria les portes de la professionalització. Jove, ben plantat, amb una xicota intel·ligent i atractiva, Udo Berger és l’antítesi del protagonista negre, gras, nerd i verge de La maravillosa vida breve d’Oscar Wao, de Junot Díaz. Tenen el comú la passió —addicció— per aquesta mena de jocs i el fet que la violència, inofensiva sobre el tauler, és el correlat d’una violència real i abismal que determina la seva vida: la dictadura Trujillo a la República Dominicana i la Segona Guerra Mundial.
La diferència és que, en el cas d’Óscar Wao, el joc és evasiu, mentre que en el cas d’Udo Berger penetra en la seva consciència i determina la manera com es relaciona amb el món, tant pel que fa a l'aplicació inconscient de les estratègies del joc al seu entorn com pel que fa a la preferència aparentment ingènua pel bàndol nazi. Determinades escenes estan descrites amb el mateix llenguatge que utilitza per parlar d’El Tercer Reich, en un procés d’identificació que assoleix el cim en els moments de domini absolut sobre la partida que juga contra un personatge misteriós, el Quemado; un estranger desarrelat d’origen sudamericà que viu a la platja, en un búnquer format pels patins que lloga durant el dia, un home desfigurat pel foc però amb un cos fort i musculós que causa fascinació i repulsió alhora. L’article no avança gaire, però, perquè aviat es veurà arrossegat a conèixer altres personatges: turistes alemanys com Charly i Hannah, joves vividors més o menys tèrbols com el Lobo o el Cordero, o a guanyar-se la confiança de Frau Else, que regenta l’hotel davant l’absència del seu marit, malalt.
Malgrat que Udo Berger registra cada dia al seu diari amb tota mena de detalls, Bolaño aconsegueix de manera magistral que el llenguatge mediat pel joc que utilitza el protagonista deixi entreveure tot de situacions que remeten a un món tèrbol, a comportaments potser abominables dels quals no n’és conscient al començament, però que després resulten impenetrables, entre algunes paraules, moltes conjectures i molt poques evidències. Aquests fets, per tant, no s’aclareixen mai del tot. Potser una segona lectura més atenta de determinats capítols en desvelaria més trets, però em sembla fonamental que l’atmosfera de misteri ominós que a poc a poc envaeix la novel·la no desaparegui del tot després de l’última pàgina. Si la relació d’Óscar Wao amb la cosa que convindrem a anomenar encara com a realitat és de col·lisió constant i acaba en fractura, en el cas d’Udo Berger, a partir del moment que la cosa que convindrem a etc. canvia de fesomia gràcies a la partida amb el Quemado, és de dissolució.
Si fos un crític literari ara tocaria determinar el lloc que ocupa El Tercer Reich en l’obra de Roberto Bolaño. Però com que no ho sóc, tan sols puc dir que m’ha semblat una gran novel·la i que està entre les millors de l’autor, després de 2666 i Los detectives salvajes i abans de La pista de hielo o Una novelita lumpen, que recentment s’han incorporat al catàleg de l’editorial Anagrama. Desconec les raons que van menar a desar-la en un calaix. El Tercer Reich és una novel·la acabada, el final és coherent amb el procés de dissolució de la manera d’entendre el món que viu el protagonista. L’única raó que se m’acut és que Roberto Bolaño s’hi exposa molt més que a altres novel·les. El Quemado com a projecció de l’autor resultaria un recurs massa evident per mostrar o conjurar vivències molt íntimes. Perquè si hi ha una diferència entre el procés de dissolució final de Los detectives salvajes, per exemple, i El Tercer Reich és que en la primera no hi ha un judici moral clar: tot s’allunya i es difumina però els personatges no perden en cap moment la seva complexitat, mentre que a la segona el Quemado és el responsable de presa de consciència d’Udo Berger respecte del rerefons simbòlic del joc, un joc que deixa de ser un simple joc perquè revela la naturalesa violenta del simbolisme que el defineix. El Tercer Reich, doncs, seria la novel·la d’una revenja contra la Història amb final feliç: la banalitat del mal fa autocrítica i s’esmena. Però la revenja, tal com es pot llegir al final extraordinari, brutal, d’Estrella distante, no sol portar la felicitat, encara que resti impune.
