Els Onze

Crec que no mataré el final d’Els Onze, de Pierre Michon, si avanço que el tema té a veure amb la teoria del muntatge cinematogràfic que Lev Kuleixov va demostrar amb una cèlebre seqüència on un plat de sopa, el cadàver d’una noia i una dona sensual precedeixen al mateix pla d’un actor que, sense canviar d’expressió, sembla mostrar successivament gana, pena i desig.

El començament, confús i lluminós, evoca la joventut de François-Élie Corentin com a aprenent, artista d’aspecte esmunyedís, la petjada del qual —de la joventut a la vellesa— s’intueix entre retrats atribuïts i camuflats d’altres artistes, com si la seva ombra fos l’ombra de l’Art. Confús i lluminós, també, com la pintura del mestre, Giambattista Tiepolo, l’estil se sotmet als trets dels estils pictòrics; més endavant serà tenebrós i precís com un Caravaggio i acabarà com la síntesi de tota la Històra de l’Art sota la figura del cavall desbocat, en les millors pàgines del llibre, segons l’encertada opinió d’un company.

Abans d’arribar a la nit durant la qual tres membres del Comitè de Salut Pública li encarreguen la que serà l'obra mestra de François-Élie Corentin, Pierre Michon narra els orígens familiars del protagonista, una família amb una fortuna de fonaments negres, edificada sobre l’explotació de masses de “llemosins”, homes que abandonen la llar durant deu mesos a l’any per treballar sota condicions terribles, d’esclavitud, i construir els designis del rei, homes que acumulen odi contra l’arbitrarietat i l’excés dels privilegis, del poder.

Els Onze, el quadre més famós del Louvre que narra Pierre Michon, és el retrat dels membres del Comitè de salut pública, un organisme encarregat de reprimir les dissidències, internes i externes, de la Revolució i que per guanyar eficàcia va assumir la impunitat com a eina: les deliberacions eren secretes i s’arribaran a suprimir els interrogatoris, els testimonis i la defensa dels acusats. Era el Terror, el període més confús i obscur de la Revolució Francesa. Pierre Michon també retrata els membres del Comitè: “llemosins”, és a dir: hereus de l’odi, i il·lustrats, escriptors tots ells amb poc o nul èxit —compte, doncs, amb els escriptors frustrats i el ressentiment acumulat— que dictaran centenars de sentències de mort, incloent-hi les d’alguns dels seus membres.

Els llemosins de Pierre Michon són una força desbocada que conspira i esclata i converteixen Els Onze en una novel·la de tesi sobre el sentit de la història; potser per això ha estat rebuda amb una certa perplexitat: no era exactament el Michon que s’esperava després d’anys de silenci. Però potser per això em sembla un gran Michon, perquè és capaç d’evocar la violència fundadora de l’estat modern, a França, a Itàlia, a Espanya, a Alemanya... Una violència emmascarada entre commemoracions oficials, solemnes sempre.

Però el tema és més complex i té a veure amb la funció de l’art enmig la història desbocada, sobre qui i com determina el sentit de les obres que admirem als museus, sobre el moment que l’artista s’acara amb el poder, sobre el moment que van ser concebudes: qui les va encarregar, amb quina intenció, qui va ser triat per pintar-les o esculpir-les, per executar-les.

Setmana del Llibre en Català

Potser el canvi més rellevant de la Setmana del Llibre en Català hagi estat que hi havia també novetats, de manera que la cosa que més m’atreia de l’esdeveniment —redescobrir llibres de fons, sobretot els que creia que estaven descatalogats— s’ha diluït força. La nova ubicació al Parc de la Ciutadella m’ha semblat desaprofitada i s’hi percebia un cert aire d’improvisació: si les novetats es menjaven bona part de l’espai que altres anys gaudia el llibre de fons, crec que hauria estat raonable fer canvis més agosarats i engrescar editorials, mitjans de comunicació i llibreries i assajar altres models, com suggereix Manel Haro a Llegir en cas d’incendi. El ressò hauria estat més gran i no hauria calgut celebrar-la coincidint amb l’Onze de Setembre per garantir una bona afluència de públic.

Però potser és que, malgrat que ahir estava plena de lectors, he visitat la Setmana desanimat per la desaparició d’Arc de Berà i, sobretot, pel tancament de la llibreria Ona. Arc de Berà, al cap i a la fi, renaixerà dividit en diverses xarxes comercials que aprofitaran la mateixa base logística, ArcLogi. El comunicat que hem rebut a les llibreries insisteix en la futura continuïtat del servei amb altres noms. Normalment, el tancament d’una distribuïdora no sol rebre gaire atenció informativa, però el cas d’Arc de Berà és diferent pel pes simbòlic que havia acumulat després de molts anys d’activitat amb petites editorials. Després que el Grup 62 muntés la seva pròpia distribuïdora —unX1— i el seu propi magatzem —Àgora Solucions Logístiques—, Arc de Berà va perdre eficàcia i a poc a poc altres clients. La gestió de la darrera campanya de Sant Jordi va ser molt irregular i fa poc l’havia abandonat un compte tan important com el de l’editorial Actar, que s’ha traslladat a Àgora tot mantenint la seva pròpia xarxa comercial.

El desconcert hem patit les llibreries durant aquesta setmana se superarà, doncs, a poc a poc. No té remei, però, el tancament de la Llibreria Ona. I sobre això, la tristesa m’impedeix escriure res.

[Joan Carles Girbés parla de L'Arc de Berà i ens recorda l'excel·lent seguiment informatiu de Montse Serra a Vilaweb.]

¿Qué clase de espanto ha sido capaz de generar una escritura semejante?

Com a Demerol sin fecha de caducidad, el temps de Biografía ilustrada de Mishima transcorre durant una conferencia sobre Yukio Mishima a la qual assisteix Mishima: “viste de militar y carece de cabeza”. S’hi projecta “una especie de película de la realidad” on Mishimia confia que durant el torn de preguntes sabrà més de la seva vida que la resta d’assistents. Recorda el seu suïcidi i el ressò de l’escàndol, i a partir d’aquí els esdeveniments anteriors i posteriors al suïcidi; breus històries escrites amb efecte d’onada, que són insinuades, al·ludides, emergint dedins del relat, i finalment narrades i abandonades en l’escuma que es dissol sobre la següent història.

Si Demerol sin fecha de caducidad apareixia amb fotografies de Graciela Iturbide, preses a la casa abandonada de Frida Kahlo, la Biografia ilustrada de Mishima conté fotografies de Mario Bellatin que documenten el text: «Ratón del que se vale Mishima para realizar la parábola de la existencia», «Personaje creado por Morita: un padre que abandona la casa familiar», «El hombre-poema en el momento de mostrar una espalda sin cicatrices», «Vasija en la que Mishima acostumbra a inspirarse para escribir su inacabado libro sobre una mujer que cocina arroz» són alguns dels peus de les fotografies.

Com Frida Kahlo a Demerol sin fecha de caducidad, Mario Bellatin projecta la seva obra sobre la figura de Mishima, de manera que projecció i figura desvelen també una lectura de Mishima. Motius, temes i procediments recurrents a l’obra de Bellatin s’hi concentren i s’hi despleguen. Com l’intent de Mishima de fer-se passar per víctima de la talidomida i adquirir un cap ortopèdic. Com els límits del cos en la malaltia o en l’exercici del dolor i l’anestèsia. Com la invenció de rituals o costums, descrits amb la precisió d'un antropòleg, que sostenen breus històries d’una bellesa cruel.

Com a Demerol sin fecha de caducidad, tot Mario Bellatin és a Biografía ilustrada de Mishima.

La història d'Edgar Sawtelle

Al principi, el llibre de David Wroblewski em desconcertava. Comença com una novel·la negra amb un pròleg on es mostra la fricció entre el misteri oriental i la racionalitat occidental. El primer capítol, però, és el relat de l’arribada de la família del protagonista a una granja a prop de la frontera dels EUA amb Canadà. El tercer capítol relata la vida a la granja des del punt de vista d’una gossa: L’Almodine. El quart capítol tracta de la mudesa del protagonista i confirma la rellevància d’un cert element fantàstic, o màgic, que impregnarà la resta de la novel·la. La història d’Edgar Sawtelle avançava en forma de collage d’influències i de tècniques narratives, però mantenia un aire propi que m’estimulava a continuar.

La família de l’Edgar es dedica a l’ensinistrament de gossos, els Sawtelle, coneguts arreu per la manera com segueixen les ordres dels amos. Tenen una mirada particular que, de fet, és on es troba el secret d’una tècnica elaborada a partir de la influència d’un criador japonés però aplicant-hi un minuciós pla d’encreuament. Un secret que no serà revelat del tot, com altres elements que contribueixen a mantenir l’atmosfera de misteri. Un exercici habitual en l’ensinistrament de gossos és la crida amb distraccions: primer se’ls ensenya a reconèixer i a seguir l’ ordre i després s’hi introdueixen elements de distracció perquè facin l’exercici sense desviar-se’n. Aquest procediment s’esmenta en diverses ocasions al llarg de la novel·la, però no em vaig adonar de la seva rellevància fins que no havia llegit més de cinc-centes pàgines:

I a poc a poc va anar sabent coses d’en Claude. Un geni en l’art de distreure. Gairebé sentia un plaer malèvol a temptar els gossos mentre ella els entrenava. Un dia, quan ella feia exercicis de crida amb distraccions, en Claude va travessar el pati amb una caixa plena d’esquirols —és clar que ella no ho sabia. Quan els gossos avançaven cap a ella, en Claude va aixecar una de les solapes de la caixa i tres bestioles grises van travessar com llamps el tros d’herba. Els gossos es van girar en rodó i es van posar a empaitar-los.

D’alguna manera, en narrador de La història d’Edgar Sawtelle actua amb la mateixa actitud que en Claude: introdueix elements de distracció al llarg de la novel·la perquè el final resulti més espectacular. I ho aconsegueix. El tema principal té a veure amb la dificultat de comunicar determinades coses: l’Edgar és mut i utilitza un llenguatge de signes mig inventat que li permet parlar amb els pares i els gossos, però ha de recórrer a altres recursos quan escapa de l’ambient on ha crescut. David Wroblewski desenvolupa el tema amb el collage d’influències i tècniques narratives que esmentava al principi: novel·la de misteri amb element meravellosos, americana, novel·la de formació, novel·la d’aventures, Mark Twain, Rudyard Kipling... de la mateixa manera que els gossos Sawtelle no es distingeixen per la raça sinó per la mirada, la novel·la no es distingeix, però, per les distraccions sinó pel l’estil del narrador, que la condueix cap un final shakespearià inesperat, espectacular, però que s’havia mantingut latent durant tota la narració.

Venècia i la cosa moderna

Llegia Las correspondencias de Pedro G. Romero i a poc a poc es dibuixava un mapa de Venècia que traduïa a paraules el mite i el traçat urbanístic de la ciutat: carrers estrets i caòtics, entre els atzucacs i la interrupció dels canals, però també amb places i ponts. Carrers que no han estat enregistrats al Google Street View perquè Venècia és una ciutat sense cotxes, sempre.

Els corresponsals confien a la paraula sancionada pels segells transaccions de tota mena, afectives i econòmiques; cada carta és l’esbós d’una història possible però al llibre totes estan lligades a la història de l’únic corresponsal sense nom, un fugitiu: la seva presència o la seva ombra crea una comunitat de persones que ignoren aquest vincle, una xarxa que només es perceptible des del lloc de l’autor o del lector.

Hi ha, doncs, històries d’un passat revolucionari acomodat a les circumstàncies del present, d’un present entre llibres i detencions abusives, de recerques sobre foteses erudites —com el llenguatge de les gallines— o sobre eminències literàries —com Raymond Russell—, sobre les despeses de viure a una ciutat que aplega palaus atrotinats, la Biennale d’art contemporani i els turistes que ho envaïm tot plegat.

Pedro G. Romero va participar a Venezia, Catalunya, una de les propostes que més em van atraure, sorprendre, engrescar, agradar, etc. l’any passat. La Biennale de 2009, de fet, va confirmar la sensació que bona part de l’art més recent sembla cada cop més antic, una mena d'artesania sofisticada i fàcilment identificable, elaborada segons el gust d’un mercat amb unes tendències previsibles. Tot i que no hi entenc gaire, sospito que La comunitat inconfessable em va agradar perquè s’inscriu en una mena d’art que aspira al relat. No es tracta de la justificació teòrica, de vegades francament il·legible, de determinades patums internacionals, sinó de donar elements perquè l’espectador llegeixi l’obra i n’extregui el relat, de la paròdia autobiogràfica de Sophie Calle a l’assaig sobre la relació entre l’individu i les mercaderies de Pedro G. Romero.

Potser per això l'autor escriu:

Querido lector:

Lo que acaba de terminar no es exactamente un relato, tampoco una novela epistolar, más bien se trata de una de esas «cosas» modernas que se mencionan en la última de las cartas.