Vida més enllà de la vida

L’assumpte de les obres completes de Blai Bonet encara ha suscitat més comentaris. M’ha sorprès la franquesa amb què Ernest Folch planteja a Vilaweb la qüestió de les subvencions i té raó: les obres completes es venen poc, com ja he apuntat més avall. De fet, en les darreres coses seves que he llegit sempre acaba referint-se d’alguna manera a les tendències de mercat, com si no exercís d’editor literari; i fa bé atès que ha de defensar la rendibilitat d’una editorial que també publica llibres molt bons: no tot han de ser retrets. També en parla Sebastià Alzamora, amb alguna inexactitud:

Tanmateix, l'avatar de la doble mort no és privatiu de Blai Bonet: molts eximis autors de les catalanesques lletres s'han vist en el destret de veure's mal enterrats dins els fondals del silenci i l'oblit després de cometre el descuit de morir-se. Per no allargar la llista en excés no retrocedirem gaire en el temps: limitem-nos als noms de Miquel Àngel Riera o de Josep M. Llompart; de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster; de Manuel de Pedrolo o de Joan Brossa. Tots ells tenen en comú que, en vida, van ser autors celebrats i reconeguts, i que, al cap de quinze anys com a màxim de la seva mort, ningú no sembla tenir-los en compte.

Almenys, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i Joan Brossa són autors que encara ara tenen lectors, els seus llibres es venen regularment; res d'espectacular, d’acord, però sí puc afirmar que gaudeixen d’un interès constant.

Cal que ens preocupem pels llibres que no tenim, perquè estan exhaurits o perquè encara no s’han publicat, però tot això em fa pensar en els llibres que sí podem tenir i que no destaquen gaire perquè no arrosseguen cap polèmica, que mantenen una presència discreta als prestatges de les llibreries o als magatzems de les distribuïdores i de les editorials. No podem encabir tots els títols disponibles a les llibreries, n’oferim una selecció —amb tots els errors i encerts que vulgueu— i sempre hi ha la possibilitat d’encarregar els que encara estiguin vius. La Setmana del Llibre en Català és una ocasió magnífica per recordar milers de llibres que estan disponibles. Comença demà divendres.

La paciència

L’admirat Jordi Coca llegeix Conversaciones amb Goethe de Johann Peter Eckermann i m’encomana les ganes de tenir-lo. Afirma Jordi Coca:

El llibre és una joia. I cal agrair-li a Jaume Vallcorba que, mentre el món editorial sembla esvair-se en una diabòlica dispersió de mediocritats comercials, ell continuï fent feina amb les idees clares. Naturalment, lamento que una edició així no s'hagi fet en català. I ho lamento perquè, tenint-t'ho en la nostra llengua, contribuiríem a la imprescindible continuïtat que centra tantes reflexions de Goethe. Ja que, si no m'erro, un llibre així no es tradueix, s'incorpora. I incorporacions d'aquesta mena garanteixen el futur. Potser és veritat que nosaltres no en tenim.

Una edició així no la tenim en català, és cert; sí tenim, però, Converses amb Goethe, obra publicada per l’editorial Columna, traduïda per Jaume Bofill i Ferro i que va merèixer el Premi Crítica Serra d’Or de l’any 1995. Fins fa poc dormia la pau dels saldos encoberts amb altres clàssics editats per Columna: el Kalevala d’Elias Lönnrot, Jane Eyre de Charlotte Brontë, Viatge a Itàlia de Goethe...12€ cadascun. No els trobareu al cercador de l’editorial: és la trista constatació de la condemna a la descatalogació. Quan s’acabin els exemplars que s’han salvat de ser triturats, la vida d’aquests llibres s’haurà acabat definitivament. I prou. Bé, i prou potser no del tot: alguns lectors han descobert ara, gràcies a l’èxit de Conversaciones con Goethe i a la paciència dels editors de Columna, que també hi ha una traducció al català.

A can Jauss es fan ressò de l’article d’Andreu Gomila a l’Avui: “La segona mort de Blai Bonet”. La poesia completa de Blai Bonet haurà d’esperar qui l’editi o l’entitat que en subvencioni l’edició, com també haurà d’esperar qui vulgui llegir El mar, incomprensiblement exhaurit; potser Ensiola, que ha recuperat Haceldama, s’anima a reeditar aquesta novel·la o potser el Gremi de Llibreters l'afegeix a la llista de llibres que cal recuperar. Paciència, doncs. A finals de febrer hauria de sortir el primer volum de l’obra completa de Joan Brossa que esmenta Andreu Gomila; espero que tingui més sort que el primer volum de l’Obra literària completa de Palau i Fabre, que no s’ha venut gaire malgrat que ha coincidit amb la campanya de Nadal. El segon volum ja és a la venda i algú ja n’ha comprat un exemplar, la qual cosa em fa sentir una mica de confiança.

Editar obres ambicioses, com els clàssics o les obres completes dels autors més necessaris o reconeguts, tret d’alguns casos excepcionals, no és gaire rendible: l'esforç de reunir una obra sovint molt dispersa, previsibles discrepàncies filològiques que criticaran la metodologia i els resultats de l’esforç, urgències econòmiques amb uns volums que neixen amb la lenta vocació de perdurar, d’esdevenir la referència obligada per a futures edicions de títols solts... Uns llibres que generalment es venen poc, molt poc, que demanen paciència.

Resurrecció

Els badocs que contemplen París des de la Torre Eiffel ignoren la indiferència dels francesos davant l’absència, a les llibreries, d’alguna edició dels Poèmes saturniens de Paul Verlaine. La boira de Londres no impedeix percebre la tranquil·litat amb què s’accepta que no hi hagi ni una sola edició viva de The Waste Land, de T.S. Eliot. Roma, desmesurada, no és un bon lloc per adonar-se dels anys que fa que no es pot comprar una edició d'Ossi di seppia d’Eugenio Montale. A Lisboa, ningú pot passejar pel Chiado amb un exemplar nou de Mensagem de Pessoa. El laberint urbà de Mèxic D.F. no explica perquè no hi ha una edició disponible de Libertad bajo palabra d’Octavio Paz. El deliri de normalitat que esquitxa els escrits de la intel·lectualitat catalana no és un obstacle perquè, en silenci, les Elegies de Bierville de Carles Riba estiguin exhaurides.

Això podria ser un malson amanit de tòpics turístics o l’inici d’una novel·la de biblioficció. Per sort, tot és mentida. Respecte a Carles Riba, en concret, fa pocs dies que és mentida. Les Elegies de Bierville també es podien llegir abans de la setmana passada, és clar: a les biblioteques, dins del primer volum de l’obra completa de Carles Riba o a l’edició bilingüe de l’editorial Visor. Però el volumet que lluïa el número 87 de la col·lecció Els llibres de l’Escorpí / Poesia estava exhaurit. Com també estava inexplicablement exhaurit Domini màgic de Joan Vinyoli.

A la contraportada llegim: “La reedició d’aquest volum és una iniciativa conjunta d’Edicions 62 i el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya”. Elegies de Bierville i Domini màgic es venen junts pel preu de 12 €, és a dir: 6 € cada llibre, cosa que permet incloure’ls en la categoria de les delicatessen. Estic convençut que el preu indica la implicació del Gremi de Llibreters en aquesta sorpresa, atès que els darrers llibres de poesia publicats per Edicions 62 costen entre 15 i 16,50 €. En qualsevol cas, les meves fonts assenyalen que el Gremi de Llibreters té la intenció de continuar amb el rescat d’obres importants de la literatura catalana o de traduccions al català que hores d’ara es troben exhaurides o descatalogades. Malauradament no puc oferir encara dades sobre el pla de publicacions, però sí puc dir que hi ha la voluntat de tocar tots els gèneres i de trucar a la porta de totes les editorials. No sé si seria demanar massa que s’arribés a un conveni amb els gremis de tot l'àmbit lingüístic per estendre l’abast de la iniciativa.

Taifa

Abans de treballar de llibreter acostumava a dedicar la tarda dels dissabtes a visitar les meves llibreries favorites. Ara ja no té gaire sentit: quan m’interessa un llibre que no tenim, el demano i prou. Per això m’agrada visitar la llibreria Taifa de José Batlló, al carrer de Verdi, perquè l’espai dedicat al llibre vell em permet oblidar-me de les urgències de les piles de novetats i aplicar la curiositat als llibres descatalogats. Acostumo anar-hi, com a mínim, un cop al mes, no fos cas que hagin adquirit alguna biblioteca particular i se m’escapin els llibres més interessants. Encara recordo com vaig deixar per més endavant un llibre que pocs dies després, quan hi vaig tornar amb la intenció de reparar l’error, ja no hi era perquè algú se m’havia avançat: Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media de Eugenio Asensio, que tinc fotocopiat –fa molts anys que està exhaurit- però que el record dels meus anys d’estudiant em persuadia perquè el comprés. Com que obre els diumenges, si el dia és plujós com avui m’hi estic una bona estona, sospesant què m’emportaré, per no retreure’m haver perdut una bona oportunitat quan ja sigui massa tard.