Jordi de Sant Jordi

Mentre esperava que arribés a la llibreria el primer lliurament de la col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino —Poesia de Jordi de Sant Jordi amb la versió en català de Carles Duarte—, vaig tornar al volum Poesies, l’excel·lent edició crítica d’Aniello Fratta per a la col·lecció Els Nostres Clàssics, de la mateixa editorial. Un llibre admirable, no tan sols pel rigor amb què estableix el text, que lògicament serveix de base per a la versió de Carles Duarte, sinó perquè és una autèntica festa literària: a la introducció, als davantals que precedeixen els poemes i les notes hi ha un exquisit treball de detecció de fonts i cites que es converteix en un apassionant viatge per la literatura precedent i que alhora és, també, un homenatge als estudiosos i divulgadors de l’obra de Jordi de Sant Jordi, molt especialment a Martí de Riquer. 

La primera vegada que vaig llegir aquesta edició crítica, em va desconcertar i seduir la interpretació que Aniello Fratta hi fa de «Jus lo front». Fins llavors, estava convençut que la primera estrofa es referia a l’empremta indeleble que els assassins deixaven als ulls de les seves víctimes. Es tractaria, doncs, d’una barreja dels motius de la mort per amor i de l’amor més enllà de la mort, amb una petita dosi de belle dame sans merci. Anniello Fratta, en canvi, aprofundeix en la tesi que ja havien defensat Costanzo di Girolamo i Donatella Siviero sobre la relació entre els Estramps i el Dant. 

Copio la primera estrofa de l'edició crítica d'Aniello Fratta:

Jus lo front port vostra bella semblança,

de què mon cors nit e jorn fa gran festa,

que, remiran la molt bella figura,

de vostre ffaç més romassa l’empremta,

que ja per mort no se’m partrà la forma;

ans, quant seray del tot fores d’est segle,

çels qui lo cors portaran al sepulcre

sobre me faç veuran lo vostre signe.

Aquesta és la traducció de Martí de Riquer i Lola Badia a Les poesies de Jordi de Sant Jordi, publicada per Tres i Quatre al 1984:

Sota del front porto la vostra bella semblança, per la qual cosa faig gran festa nit i dia, perquè contemplant la molt bella figura, m’ha quedat l’empremta de la vostra faç, de tal manera que encara que em mori so se me n’anirà la imatge, ans quan seré del tot fora d’aquest segle, aquells qui portaran el cos al sepulcre, veuran el vostre signe sobre la meva faç.

I, finalment, la versió de Carles Duarte per a la col·lecció Tast de Clàssics:

Porto sota el front el vostre bell semblant

i en fa el meu cos nit i dia gran festa,

que, contemplant la molt bella figura,

del vostre rostre, me’n queda l’empremta,

que ni la mort n’esvanirà la forma;

ans, quan seré del tot fora del món,

els qui el meu cos portaran al sepulcre

sobre el meu rostre veuran la vostra ombra.

"Jus lo front", finalment, es refereix al pensament i no als ulls, de manera que aquella primera interpretació un xic tenebrosa sembla esvanir-se davant del deute de Jordi de Sant Jordi amb la poesia del Dant, com es pot llegir a «Per una rilettura di Jus lo front di Jordi de Sant Jordi». Però, d’on venia aquella interpretació? La felicitat de tenir a les mans la nova edició en un sol volum de Los trovadores de Martí de Riquer —l’obra que he navegat tantes vegades a la biblioteca, en l’antiga edició en tres volums d’Ariel— s’ha convertit en gratitud per haver-me obert les portes de la literatura medieval fa tant de temps i he tornat als volums, tan desfasats com es vulgui però sempre estimulants, de la Història de la Literatura Catalana, el famós Riquer-Comas-Molas. Gilabert de Próixita, Ramon Savall, Andreu Febrer, Pere Queralt, Melcior de Gualbes, Arnau d’Erill... Jordi de Sant Jordi, p. 664:

És a dir, als ulls (car això significa la perífrasi “sota el front”) el poeta porta retratada la imatge de la seva dama, ja que l’ha contemplada tant i tan devotament que sembla que la seva figura ha romàs fixada i immòbil a la retina. Quan el poeta morirà, els qui portaran el seu cos al sepulcre comprovaran que la imatge ha romàs gravada a la part més noble de la faç. Hi ha ací el ressò de la creença popular segons la qual als ulls de la persona assassinada resta gravada la imatge d’aquella que l’ha occida. El poeta ha mort per amor, i a la seva retina ha restat el retrat de l’assassí, o sia la dama.

Aquesta interpretació primera, la que m’ha acompanyat tant de temps quan llegia els Estramps, manté —fins i tot ara i segurament per sempre— la seva empremta. Llegeixo la versió de Carles Duarte i les paraules de Martí de Riquer conviuen amb la interpretació d’Aniello Fratta, més exacta, admirable sens dubte; però ja mai no s’esvanirà la forma de l’altra, amb la qual faig gran festa literària.

Demà a la batalla no pensis en mi

... però l’edició que tinc de La chanson de Roland és la de Martín de Riquer a El festín de Esopo, el primer intent d’exportar l’experiència Quaderns Crema a l’espanyol, una operació que no va reeixir fins a l’aparició d’Acantilado. Hi vaig arribar després d’haver gaudit l’€®0$ i amb la petita decepció que Eloy Fernández Porta no dóna prou importància a l’amor cortès. La culpa la té l’afirmació que l’amor és un invent del segle XII, que Joan Fuster va difondre a casa nostra, probablement a partir de la lectura d’El amor y occidente, on Denis de Rougemont analitza aquesta idea atribuïda a Charles Seignobos.

El públic medieval coneixia bé l’entrellat de les cançons de gesta gràcies a les llegendes i cantilenes que n'evocaven els episodis principals. Abans de seure i escoltar el joglar, sabien que Ganeló era el traïdor de la Chanson de Roland i l’autor de la versió més antiga s’ocupa de deixar-ho ben clar quan Ganeló accepta fer d’ambaixador de Carlemany davant dels sarraïns:

23

«Sé bien que me toca ir a Zaragoza. Quien va allí, no puede regresar. Por encima de todo, yo tengo a vuestra hermana, y de ella tengo un hijo (no existe otro más hermoso). Es Baldovinos, del que se dice que será un bravo. A él dejo mis honores y mis feudos. Cuidadlo bien, que ya no lo verán mis ojos.» Carlos responde: «Tenéis el corazón demasiado tierno; ya que os lo mando, tenéis el deber de ir.»

Ganeló està disposat a sacrificar la vida per l’emperador, però Carlemany, en comptes d’agrair el seu esperit de sacrifici, li retreu que té el cor massa tendre perquè en comptes de pensar només en el seu senyor abans d’emprendre una missió molt delicada, perd el temps pensant en la dona i els fills, en la llar, en els foscos dominis de la feminitat. L’autor anònim subratlla encara més la feblesa de Ganeló amb les últimes paraules que diu abans de partir a l’encontre de l’enemic:

27

[ ... ] Responde Ganelón: «No plazca a Nuestro Señor. Mejor es que muera yo solo que tantos buenos caballeros. Iréis, senyores, a la dulce Francia: saludaréis de mi parte a mi mujer, a Pinabel, mi amigo y mi par, y a Baldovinos, mi hijo que bien conocéis, y ayudadlo a tenerlo por señor»

De nou, el contrast entre l’esperit de sacrifici i la feblesa de l’evocació amorosa envers la dona i el fill. Una actitud que contrasta amb les narracions de masses actuals, el cinema comercial on l’heroi evoca precisament la dona i els fills, la família en definitiva, per trobar les forces que li permetran consumar la revenja i tranquil·litzar els espectadors. Què ha passat entre ambdues actituds? Ha passat l’amor cortès.

Una lliçó difícil

Quan algú copiava un manuscrit, solia enfrontar-se a paraules que no tenien una lectura unívoca: tot depenia de com s’interpretés un conjunt de traços i de la competència lingüística del copista. No és, però, un repte antic: la digitalització de llibres a Google Book Search, per exemple, pateix el mateix problema. Així, si cerquem “ubi sunt”¹ donarà com a resultat tots els llibres digitalitzats que contenen aquesta expressió, però si teclegem “ubi snnt” obtindrem centenars de resultats que poden provenir d’errates originals, de transcripcions errònies o massa primmirades o... del mateix procés d’escanejar un document. És evident que “ubi snnt” és un error i qualsevol editor l’esmenaria. De vegades, però, no és tan evident.

Teclejo a Google “parts mascles” i trobo a una antologia de l'espai lletra un vers de «Jus lo front port vostra bella semblança», el meravellós poema de Jordi de Sant Jordi, tal com el va editar Martí de Riquer als anys cinquanta: “L'amor que us hai en totes les parts mascles”. Ara no disposo de cap transcripció diplomàtica del manuscrit que li va servir de base, però segurament devia trobar-se una cosa com “les part mascle”. Martí de Riquer va optar llavors per la lliçó fàcil, però un xic barroera perquè no feia sentit amb el conjunt del poema. Anys després, però, va tornar a editar les poesies de Jordi de Sant Jordi i va optar per la lliçó difícil: “L’amor que us hay en totes les part[s] m’ascla”, tal com la llegim al repertori de poesia medieval Rialc.

Suposo que els traductors deuen enfrontar-se a problemes semblants a l’hora d’interpretar un text. L’aparició gairebé simultània de dues edicions illenques dels Cants Òrfics de Dino Campana a finals del 2007 m’hi va fer pensar. L’interès pel llibre em ve del fet que Arnau Pons és traductor i deixeble de Jean Bollack i, per tant, em refio molt del seu criteri a l’hora de triar un poeta i de la seva competència com a traductor. Es pot dir, per tant, que jo no podia ser imparcial a l’hora de triar una versió o una altra dels Cants Òrfics. Però caldria afegir el silenci inicial amb què va ser acollida l’edició de Lleonard Muntaner; tan sols perquè l’altra traducció, la de Susanna Rafart a l’editorial Moll, va sortir unes setmanes abans. I afegiré, encara, que les comparacions crítiques entre ambdues traduccions han estat favorables —amb les matisacions calgui— en tots els casos a la versió d’Arnau Pons.

I m’hi ha fet pensar ara, que n’he reprès la lectura, la nota 7, a la pàgina 41 de l’edició de Lleonard Muntaner, a propòsit de l’expressió “strane teorie di regine”:

L’italià diu «strane teorie» («estranyes teories»), en l’accepció de «sèrie», «seguici», «enfilall» o «processó». Tot i que d’entrada podria presentar una certa ambigüitat, s’ha de dir que en els textos literaris de l’època romàntica i posterior el mot «teoria» pot tenir sovint aquest sentit. Vegeu infra el vers que diu «han travessat en llarga processó (teoria)» del poema “Imatges del viatge i de la muntanya” (p.88) o també la carta de Leonetta Cecchi: «l’enfilall» (p.18). La quarta accepció del mot «teoria» en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana és ben bé aquesta.

De manera que la tradueix com “estranyes processons de reines”. Susanna Rafart la tradueix, però, amb un vaporós “estranyes meditacions de reines”. Arnau Pons opta per la lliçó difícil i Susanna Rafart per la lliçó fàcil. La crítica textual ens adverteix que no sempre les lliçons difícils són les millors, però en aquest cas és evident que és Arnau Pons qui té raó, com es demostra al context:

agitada per gràcies infantils que renaixien amb l’esperança, mentre treia d’un joc de cartes llargues i greixoses estranyes processons de reines llangoroses, reis, sotes, armes i cavallers.

Fragment que Susanna Rafart tradueix així:

neguitosa pels seus rampells infantils que renaixien amb l’esperança d’extreure, d’un feix de papers inacabables i greixosos, estranyes meditacions de reines lànguides, fets d’armes i cavallers.

quan l’original diu, amb les negretes que m’he permès afegir:

agitata da grazie infantili che rinascevano colla speranza traendo essa da un mazzo di carte lunghe e untuose strane teorie di regine languenti re fanti armi e cavalieri.

[Addenda:

Cercava debades la font de l'exemple de Google Book Search i m'he trobat, en canvi, amb un assaig de Costanzo di Girolamo a propòsit del vers de «Jus lo front port vostra bella semblança» al qual al·ludeixo, també, més amunt: «Mascle. Una nota agli estramps di Jordi de Sant Jordi». ]

¹Anthony Grafton utilitza el mateix exemple però amb la paraula qualitas a l'article «Future Reading: Digitization and its discontents» publicat en espanyol al número 5 de la revista Trama & texturas amb el títol «La lectura futura».