El 18 de febrer retiraré de la taula de novetats el Secretum de Petrarca, editat al febrer de 2004 per Quaderns Crema, amb la traducció i el pròleg a càrrec de Xavier Riu. L’hauré mantingut, doncs, un any a la taula de novetats, amb un adhesiu que l’identifica com a llibre recomanat. Un any és molt de temps, si tenim en compte que són molt pocs els llibres que aconsegueixen ocupar un lloc destacat més de tres mesos. En aquesta ocasió coincidia que se celebrava el 700 aniversari del naixement del poeta i la qualitat del llibre s’ho mereix, malgrat que la traducció grinyola en alguna ocasió: es tracta d’un diàleg entre Petrarca i Sant Agustí, una mena de manual d’autoajuda d’alt nivell, la llengua ha de mantenir un to elevat i en algun moment es deixen anar algunes expressions que no s’adiuen amb la resta de l’obra. Perquè el tema és molt interessant: som a les portes de l’humanisme, de la recuperació del món clàssic i d’uns valors que contradiuen la doctrina catòlica. Entre cites de Ciceró, de Boeci o del mateix Agustí d’Hipona, Petrarca pateix entre la seducció pels llibres de l’antiguitat i la por de perdre l’ànima per tota l’eternitat. Un drama psicològic gens banal –ja voldrien els llibres d’autoajuda que inunden algunes, diguem-ne, llibreries tenir l’ambició i els referents que el té Secretum-, encara que Petrarca es permeti algun divertiment dialèctic per no deixar de banda la gran preocupació que el turmentava: la fama. I l’interlocutor està molt ben triat: va ser justament Sant Agustí qui va demanar a Déu:
— atorga’m el do de la castedat, però no encara...
I el van fer bisbe.
— atorga’m el do de la castedat, però no encara...
I el van fer bisbe.
