Cosmografia del tedi

Una de les coses que més em fascinaven de Star Trek era la tan admirable com incomprensible contenció amb què els personatges tractaven tots els enginys que proporcionaven desitjos materials i virtuals, i és que tenien totes les necessitats materials resoltes. Els personatges de La nau, de Pau Planas, gaudeixen d’un benestar comparable; no tan sofisticat ni tan llaminer, però sí suficient perquè durant els dos anys que dura el viatge cap a Xeix no hagin de patir, almenys, per les coses materials. La diferència és que el benestar, a Star Trek, era interromput contínuament per aventures i paradoxes, mentre que a La nau s’instal·la ben aviat un confortable tedi.

Un tedi on el desig en forma de colònia interestel·lar dóna pas de manera subtil a indicis pertorbadors que menen cap a la lenta construcció d’una amenaça. Però l’encert de Pau Planas rau en el fet que l’amenaça és un pretext per plantejar el que seria, em sembla, el tema de la novel·la. Més enllà de les hipòtesis sobre la naturalesa de la nau i de l’autèntic propòsit del viatge, que contribueixen a dosificar una angoixa que creix com més ens acostem al final, diria que tot plegat té a veure amb la identitat com a cosa intercanviable; com si, independentment que els passatgers de la nau arribin o no a destí, el nus consistís a mostrar com són de prescindibles, com —en un nivell determinat de desenvolupament tecnològic i de planificació social— qualsevol persona podria exercir qualsevol funció, de manera que l’experiència, allò que més íntimament distingeix cadascú dels altres, fos irrellevant. Un tema certament angoixós, que impregna les cabòries contemporànies, des de les elucubracions dels savis a l’oficina de l’atur. Sense oblidar la literatura.

Guerres de plàstic

Un palestí, un sirià, un libanès i un israelià són en una cantonada. Un periodista se’ls apropa i els diu: disculpin... em podrien donar la seva opinió sobre l’acord de pau? El palestí diu: què es pau? El libanès diu: què és un acord? El sirià diu: què és una opinió? I l’israelià diu: què és disculpin?

El subtítol de Guerres de plàstic, de Jordi Raich, és El conflicte quotidià entre palestins i israelians, un llibre que recull les cròniques emeses al programa de ràdio Els viatgers de la Gran Anaconda, a partir de la seva experiència com a mediador a Israel i Palestina. Al pròleg, ens recorda que hi ha un excés informatiu sobre el pròxim orient, si el comparem amb les notícies que generen altres conflictes tan o més cruels. També que la diversitat política i religiosa és única al món: palestins, israelians, drusos, jueus etíops o Falasha, armenis, ultraortodoxos de Mea Sharim, maronites, asquenasites, bahaistes, ortodoxos grecs, xiïtes, periodistes... I una geografia amb noms que ressonen poderosament en la memòria: Jerusalem, Acre, Gaza, Tel-Aviv, Galilea, Haifa, el alts del Golan, Hebron, el riu Jordà, la Mar Morta...

La mirada de Jordi Raich es fixa amb atenció allí on sovint acaba la notícia, o es considera que no hi ha notícia. Conversa amb persones. Entra a les llars perquè sovint troba qui el convidi a un sopar genuí de les moltes menes de genuïnitat que esquitxen aquelles terres, o assisteix al funeral d’Arafat i és sacsejat per les multituds, o passeja pels mercats i fa una breu sociologia del souvenir, o fa de mediador perquè es pugui celebrar una boda de quaranta-cinc minuts en terra de ningú, sota l’estricta vigilància de l’exèrcit israelià, perquè tothom torni després a enyorar-se des del lloc que li pertoca, amb mesos i anys de separació per endavant.

Jordi Raich no pren partit, que en aquest cas no significa fugir d’estudi sinó adoptar una forma de compromís realment valuosa. Escriu i diu, doncs, la seva experiència i elabora unes cròniques que defugen les grans paraules o les grans solucions: parteix del convenciment que, d’aquí a seixanta anys, israelians i palestins continuaran matant-se, i ho destaca a la contraportada del llibre. O alguns israelians i alguns palestins, perquè n’hi ha que a banda i banda s’entesten a batre’s per la convivència. Perquè el conflicte s’ha convertit, malauradament, en la forma natural de conviure, o de malviure en aquell recó de la Terra. Guerres de plàstic és la mirada de l’estranger vol entendre alguna cosa, amb unes cròniques on sovint una anècdota o una frase resumeixen amb exactitud el punt de vista de l’autor. Com un dia que s’espera en un dels centeners de punts de control que fracturen Cisjordània, que converteixen activitats quotidianes com anar a l’hospital, jugar una lliga de futbol o visitar la família en complicats i lents rituals on impera l’arbitrarietat dels soldats israelians, i llavors escolta i més tard transcriu un acudit. O dos:

Un palestí arriba a un checkpoint i un soldat israelià li ordena que descalci i porti un te. Després de queixar-se, el palestí, resignat, deixa les sabates amb el soldat i se’n va a buscar el te. Quan torna, troba el soldat pixant sobre les seves sabates. Mentre el soldat es beu el te, el palestí protesta: com se suposa que hem de negociar la pau si tu pixes a les meves sabates i jo pixo al teu te!

Un qüestionari...

...a Antaviana

La mort triomfal de les avantguardes

És curiós com de tant en tant sorgeix la necessitat d’enterrar les avantguardes literàries del segle XX. El darrer lliurament del suplement Cultura/s de La Vanguardia hi torna d’una manera que estic temptat de qualificar, si més no, de surrealista. S’hi barreja el certificat de defunció de les avantguardes històriques —innecessari, atès que el pas del temps és inexorable— amb una altra manera d’entendre l’avantguarda literària que és més una actitud, una consciència dels reptes de la literatura ara mateix, que una escola determinada. Enrique Murillo reconeix aquesta distinció, però deixa anar algun cadàver exquisit:

No importa demasiado que los libros sean formalmente archicomplejos o estilísticamente hipersutiles. [...] Lo que nos importa de los libros es que sean inteligentes. Importa que nos digan algo nuevo acerca del mundo en que vivimos.

El nonsense de l’afirmació rau en el fet que sí que importen, i molt, la complexitat i la subtilitat d’un llibre, tan arxi o hiper com es vulgui, a l’hora de dir coses intel·ligents sobre el món en què vivim.

J.A. Masoliver Ródenas apel·la a la confusió entre renovadors i avantguardistes per distingir, al seu torn, entre postmoderns —Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Álvaro Pombo, etc.— i escriptors amb “voluntat clàssica” —Miguel Delibes, Luis Landero, Jose María Merino, etc.— la síntesi dels quals es confon en una frase pop: “Todos tienen una cosa en común: la voluntad de narrar”. Sorprèn que no tingui en compte la literatura americana en espanyol, tant se val que l’hagin escrit a Catalunya —Roberto Bolaño, Osvaldo Lamborghini, entre d’altres— com a Buenos Aires o Mèxic D.F.

Julià Guillamon, per la seva banda, constata la bona salut de l’experimentalisme en la literatura catalana i es demana com és que, malgrat aquest fet incontestable, “la percepción habitual es muy distinta y desde diferentes frentes se alude regularmente a la falta de riesgo y de calado de la literatura catalana”. Hi estic d’acord, malgrat que entre els noms propis que esmenta manqui, precisament, un escriptor que ha sabut utilitzar els recursos literaris esmolats des del formalisme i l’estructuralisme per escriure una narrativa plenament contemporània: Jordi Coca.

Imitar ara el surrealisme o l’experimentalisme dels anys setanta és, sens dubte, un anacronisme. Una antigalla. Però utilitzar-ne el llegat que, en forma d’obres rotundes o de fracassos descomunals, ofereix un repertori vastíssim de troballes, intuïcions i encerts —sense desdenyar la tradició més, diguem-ne, conservadora des del punt de vista formal— és el gran triomf de les avantguardes. Un triomf que es resumeix en el fet que l’escriptor s’ha de guanyar la capacitat de triar a l’hora d’escriure. Una actitud més que una determinada escola o recepta.

No és casual, doncs, que Jordi Coca, en una resposta que sense aquest context resultaria críptica — “Sembla que hi ha un mini debat sobre les avantguardes”, afirma—, destaqui la contribució de l'agent literari David Miller al mateix lliurament de Cultura/s:

Estrictamente hablando, la novela avant garde no morirá jamás. Lo que está muriendo es nuestra capacidad para clasificar a los escritores. La forma más reciente de etiquetar a los escritores es perseguirles con el calificativo de postmoderns, más útil para los teóricos que para los autores. En un texto de Barry Lewis sobre Kazuo Ishiguro, la ficción posmodernista es definida “por su desorden temporal, su desprecio por la narración lineal, su combinación de diversas formas de ficción y sus experimentos con el lenguaje”. Que es una forma endiabladamente adecuada de describir lo que hizo Laurence Sterne cuando escribió Tristram Shandy entre 1759 y 1769.

Però, quina seria la imatge de Laurence Stern sense la lectura que n’han fet, precisament, els postmoderns? Com se sap, almenys des de Borges, cada escriptor es tria els precursors. És David Miller també qui suggereix com s’hauria d’haver plantejat la qüestió sobre quina cosa sigui ara mateix l’avantguarda.

El mundo ha visto pasmosos cambios tecnológicos en los últimos diez o cinco años y los escritores se han hecho más conscientes de otras formas, otras ficciones, y también de cuál es su especialidad y cuál su papel. Ahora tienen que reflejar unos conocimientos más fracturados y de naturaleza más fragmentaria. ¿Cómo podemos medir qué efecto ha tenido todo esto en los autores y en sus obras?.

Unes paraules que s’assemblen, malgrat les distàncies, a les de Reinaldo Laddaga que transcrivia fa poc a La literatura en un xip, apunt bessó de Ciberquimera.

Començar per final

Podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no, com en el cas de L’home manuscrit: no m’agrada el final, perquè ja me l’ensumava quan Morena —que, per empitjorar les coses, també es diu Esperança— entra sola a Villa Carmen. Me l’ensumava i pensava que no, que sisplau, que aquesta novel·la no es mereix acabar així. Però acaba com acaba, i en cap cas dues o tres pàgines del final són suficients per espatllar un llibre que m’ha agradat molt. Agraeixo a Manuel Baixauli, sobretot, la seva capacitat per restituir part de la meva memòria de lector, amb el benentès que una cosa així no em sembla senzilla: és molt fàcil esmentar escriptors famosos i obres canòniques amb estridència, però és molt més efectiu suggerir-los de manera subtil, com a part natural de la narració, i em sembla que Manuel Bauxali ho aconsegueix; fins i tot amb un final que no m’agrada però que m’ha fet pensar en el «Discurs de Bremen» de Paul Celan. Un fragment, segons la traducció de José Ángel Valente:

El poema, en la medida en que es, en efecto, una formade aparición del lenguaje, y por lo tanto de esencia a dialógica, puede ser una botella arrojada al mar, abandonada a la esperanza —tantas veces fràgil, por supuesto—de que cualquier día, en alguna parte, pueda ser recogida en una playa, en la playa del corazón, tal vez.

Hi ha res més terrible, abismal, per un poeta que concebre el poema com una ampolla llançada al mar? Un poeta o un escriptor grafòman com el protagonista de L’home manuscrit, que omple centenars de llibretes amb paraules que esmenen o completen o matisen altres paraules, que envaeixen els marges i irrompen en l’espai entre les línies, amb un Dietari atapeït de lletra menuda, de diferents èpoques, amb correccions i afegits. Amb la incertesa de trobar mai un lector. Impossible no recordar els microgrames de Robert Walser explicats per Enrique Vila-Matas a El mal de Montano, o en aquest fragment d’un article:

Y además siempre admiré esa caligrafía suya que, en el último periodo de su actividad literaria, antes de recluirse en manicomios (cuando se volcó en esos textos de letra minúscula conocidos como microgramas), se fue haciendo cada vez más pequeña, hasta el punto de que le llevó a sustituir el trazo de la pluma por el del lápiz, porque sentía que éste se encontraba «más cerca de la desaparición, del eclipse».

L’home manuscrit sembla un homenatge als manuscrits que apareixen en les novel·les de Roberto Bolaño. Al final de Los detectives salvajes apareixen les llibretes manuscrites que Cesárea Tinajero havia escrit sense intenció de publicar-les. Al final de 2666 apareix el manuscrit, amagat amb cura en una casa abandonada, de Borís Anski, escriptor sense obra reconeguda perquè les seves novel·les les signava un mediocre adulador de la cosa soviética que va patir les purgues estalinistes. Quaderns que semblen, certament, ampolles llançades al mar.

La fascinació pels manuscrits es refereix, alhora, tant el contingut com la sola percepció d’unes paraules escrites a mà. Potser perquè l’escriptura autògrafa projecta una certa estranyesa sobre la lletra tipogràfica, des d’unes notes apressades a, més prosaicament, una agenda. L’home manuscrit juga amb la fascinació per aquest relatiu anacronisme; i és eficaç perquè, en l’era de la tipografia virtual, la lletra manuscrita és l’empremta de la relació física entre l’escriptor i l’escriptura. Una relació que comença amb la voluntat d’anotar-ho tot al Dietari, de ser un reflex fidel de la cosa anomenada realitat, i que continua amb un procés de destil·lació que m’ha fet recordar la síntesi sobre la història de la creació literària que proposa Jorge Luis Borges a «El espejo y la máscara», amb els tres regals del rei: el mirall de plata, la màscara i la daga, on la daga representa l’abisme de dir l’indicible; el secret i l’aniquilació. La faula de Borges i L’home manuscrit proposen, però, poètiques diferents, tot i que el procés s’assembla: l’aprehensió ideal de la realitat als primers quaderns del dietari dóna pas, mitjançat les correccions i afegits, a un altre concepte de literatura, en el qual l’obra aspirar a substituir la realitat fins que al final s’avança un tercer pas que mantrindria una relació més ambigua amb la daga borgiana.

La segona part m’ha semblat molt unamuniana, sense la lluita agònica entre personatge i autor que sí trobem al capítol XXXI de Niebla; parlen Miguel de Unamuno i Augusto, el protagonista:

–No puede ser, Augusto, no puede ser. Ha llegado tu hora. Está ya escrito y no puedo volverme atrás. Te morirás. Para lo que ha de valerte ya la vida...
–Pero... por Dios...
–No hay pero ni Dios que valgan. ¡Vete!
–¿Conque no, eh? –me dijo–, ¿conque no? No quiere usted dejarme ser
yo, salir de la niebla, vivir, vivir, vivir, verme, oírme, tocarme, sentirme,
dolerme, serme: ¿conque no lo quiere?, ¿conque he de morir ente de ficción? Pues bien, mi señor creador don Miguel, ¡también usted se morirá, también usted, y se volverá a la nada de que salió...! ¡Dios dejará de soñarle! ¡Se morirá usted, sí, se morirá, aunque no lo quiera; se morirá usted y se morirán todos los que lean mi historia, todos, todos, todos sin quedar uno! ¡Entes de ficción como yo; lo mismo que yo! Se morirán todos, todos, todos. Os lo digo yo, Augusto Pérez, ente ficticio como vosotros, nivolesco lo mismo que vosotros. Porque usted, mi creador, mi don Miguel, no es usted más que otro ente nivolesco, y entes nivolescos sus lectores, lo mismo que yo, que Augusto Pérez, que su víctima...

A L’home manuscrit trobem, en canvi, una resignació, una dissolució del personatge que s’adiu més amb la contemporaneïtat líquida, que no té tant a veure amb l’acceptació de l’autoritat com a la indecisió; el simulacre postmodern de la paradoxa modernista. Una novel·la que m’ha agradat molt malgrat que podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no.

[Apunt dedicat a Antaviana i Més llibres, més lliures, amb gratitud.]

Més distribució

He obert a l’atzar Por orden alfabético de Jorge Herralde i, tal com intuïa, he trobat això al cap de poques pàgines:

Desde luego Salvador [Pániker] era un rara avis. Nosotros, y me refiero al grupo de editores que nos asociamos por afinidades electivas para fundar Distribuciones de Enlace —Barral, Castellet, Alfonso Carlos Comín, Esther Tusquets, Beatriz de Moura y yo mismo—, éramos antifranquistas izquierdosos, con mayor o menor énfasis, y él retroprogresivo con énfasis.

Era l’època que Gramsci, per exemple, encara era publicat i tenia lectors. Distribuciones de Enlace, l'empresa que Jorge Herralde ha evocat en tantes ocasions als llibres que ha escrit, ha desaparegut el passat dia 1 de febrer. Es va fundar l’any 1970 pels editors d’Anagrama, Edicions 62, Tusquets, Lumen, Barral Editores, Fontanella, Laia i Cuadernos para el diálogo. D’aquestes editorials, només Anagrama i Edicions 62 s’hi mantenien. Barral, Fontanella, Laia i Cuadernos para el diálogo van desaparèixer. Les Punxes, una de les meves distribuïdores favorites, s’ocupa ara de Tusquets. Lumen va ser comprada per Random House Mondadori.

Enlace integrava tant la part logística de la distribució —emmagatzematge i gestió d’estocs— com la comercial. La nova distribuïdora que Anagrama impulsa junt amb els segells d’assaig del grup Planeta dirigits per Gonzalo Pontón —Ariel, Crítica i Paidós—, les editorials en espanyol del Grup 62 —bàsicament, Península i El Aleph— i altres editorials com Alba, es diu Enlaces Editoriales i s’ocupa tan sols de la part comercial. De la part logística —de preparar i d’enviar les comandes a les llibreries— s’ocupa Logista, la mateixa que s’encarrega de servir els llibres del grup Planeta —excepte la venda a crèdit i algun segell més. Es tracta, per tant, d’una important deslocalització logística, perquè els magatzems es troben a Guadalajara.

La poca informació que tenia a l’octubre sobre aquests moviments, junt amb la notícia que el Grup Planeta es venia les accions de Logista, em van animar a fer una predicció que no s’ha complert. A l’article «Distribució i bibliodiversitat», publicat a la revista cultura21.cat, edició de paper, escrivia això:

Ara mateix, el Grup Planeta confia la part logística de la distribució a Logista però manté la seva pròpia xarxa comercial per garantir una bona informació sobre novetats i reedicions. Amb la creació d’una nova distribuïdora que començarà a treballar a partir de febrer —on s’agruparan els segells d’assaig de Planeta junt amb Anagrama i les editorials que publiquen en espanyol del Grup 62— el Grup Planeta controlarà més directament tant la part logística com la comercial d’una part de les seves editorials.

Finalment no ha estat així.

Els magatzems de la desapareguda Distribuciones de Enlace són els mateixos que utilitzarà Àgora, la nova empresa de distribució de llibres que, de moment, es troba en el procés d’incorporar l’emmagatzematge i control d’estocs dels segells en català del nou Grup 62, procés que culminarà al setembre. La intenció, però, és oferir els serveis a altres editorials i xarxes comercials, de manera que ens trobem en un procés de concentració en el sector de la distribució del llibre en català.

Tres anys!

Compro cada mes la revista Quimera des de fa una pila d’anys. Per a mi, sempre ha estat una publicació de referència, una de les millors revistes sobre literatura en espanyol. Per això he sentit una alegria immensa per l’article que Jesús Casals dedica a aquest blog, dins del número de febrer. La secció «Bitácoras: Apuntes sobre la blogosfera» va ser una de les sorpreses que va anar introduint la revista arran del canvi de direcció, quan Fernando Valls va donar pas a Jordi Carrión, Jaime Rodríguez Z. i Juan Trejo. Com diu Jordi Carrión al «Balance del primer año» publicat al número 286 de setembre de 2007, la nova etapa ha estat més atenta a la literatura nord-americana —“la más potente y arriesgada de las literaturas contemporáneas”— i a la literatura d’América Llatina, especialment l’argentina. La revista Quimera, en resum:

quiere tender links sólidos con las escrituras emergentes y con los lenguajes propios de nuestra pos-posmodernidad. Sin olvidar que la red actual se cimenta en un hipertexto secular, en cuyos nudos se ubican lo que llamamos clásicos.

Els atzars han volgut que sigui ara quan es comenci a distribuir el nou número de la revista cultura21.cat, la versió en paper del portal digital. Una cosa que ha canviat molt els darrers anys és l’interès pels llibreters als mitjans de comunicació i prova d’això és que en aquest número, que conté un dossier sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, hi ha un article d’Imma Bellafont, presidenta del Gremi de Llibreters, una entrevista a Miquel Àngel Oliva on es parla del conflicte entre Abacus i el Gremi, un reportatge sobre la llibreria Ona i un article meu titulat «Distribució i bibliodiversitat», del qual ja vaig avançar un fragment al novembre. Com que el vaig lliurar fa gairebé tres mesos, quan les dades sobre les noves distribuïdores que havien de sorgir arran de la divisió d’Enlace no eren gaire precises, l’article conté un error que miraré d’apedaçar pròximament al blog.

L’epíleg a Soldados de cerca de un tal Salamina, la pàgina de Jesús Casals a la revista Quimera i l’article a la revista cultura21.cat són tres guspires gairebé imperceptibles, però el fet que coincideixin amb el tercer aniversari d’aquest blog em sembla un magnífic regal. Perquè si cal subratllar alguna cosa d’aquests darrers tres anys és, sens dubte, l’enorme creixement de la blogosfera. I la major contribució dels blogs que parlen de llibres, tant se val si és el tema principal o solament ocasional, és que ofereixen reflexions que no es trobaven als mitjans de comunicació tradicionals. Em refereixo a les experiències de lectura, a la relació personal dels lectors amb llibres i autors, una aproximació al món del llibre ben diferent de les ressenyes i crítiques convencionals.