dimarts, de setembre 06, 2011

Plantes d'interior

. dimarts, de setembre 06, 2011

A propòsit de Defensa pròpia, vaig suggerir fa uns anys que el tema dels contes tindria a veure amb la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. «Una vida exemplar», el primer conte de Plantes d’interior, s’emmotlla molt bé dins d’aquesta hipòtesi. Sospitosament bé. Exageradament bé, fins i tot. Com si Borja Bagunyà practiqués una mena d’autoparòdia abans d’entrar en una variació del tema que uneix la resta de narracions i que ara tindria a veure amb l’aclimatació, amb l’adaptació a l’entorn, tal com suggereix el títol del llibre.

«La perspectiva adequada» és un bon títol per a un conte —el segon, de fet— i també podria encapçalar un hipotètic estudi sobre un procediment que trobem en els millors contes del llibre: el joc amb el punt de vista. Sovint es produeix una distorsió que fa dubtar on és i qui és el narrador, fet que subratlla l’angoixa de determinades situacions, fins i tot les que semblen més banals. Aquest procediment és inseparable d’un estil minuciós, ple de detalls, abundant i hipnòtic que conflueix amb el gust per l’ambigüitat i la indeterminació en un lloc on el joc amb el punt de vista se submergeix i emergeix per obligar-me a aturar-me i fer enrere i rellegir les línies precedents i mirar de resoldre un enigma que, per sort, mai no es resol del tot.

Els dos primers contes són una mena d’aperitiu. Si algú s’ha desanimat llegint-los, li recomanaré que continuï, que «Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai» és el més hipnòtic de tots els contes de Plantes d’interior, que hi ha poderoses miniatures com «Sempre, en algun moment del dia», que hi ha ironia i sarcasme, costumisme crític, tendresa i fúria, i moltes coses més que Pandémica explica millor que jo.

0 comentaris: