dissabte, d’abril 30, 2005

Rèquiem

. dissabte, d’abril 30, 2005
6 comentaris

A l’hora de classificar un llibre nou com a best-seller no podem tenir en compte les vendes -el Quixot hauria d’entrar en aquesta categoria-, sinó que considerem aquesta etiqueta com un gènere literari. La principal característica seria la repetició d’uns determinats esquemes narratius i temàtics i el fet que es tracta d’un producte efímer –tret d’algun best & long seller com El vuit o Els pilars de la Terra-. La principal dada que ens permet identificar-los és, però, que pertanyin a una col·lecció específica d’alguna editorial. A la llibreria els tenim en un racó; no cal destacar-los ni fer-ne piles enormes perquè la publicitat que solen rebre és suficient. Al cap d’uns mesos podem trobar bona part dels títols a les taules de saldos d’algunes llibreries de Barcelona; són apostes comercials i si el producte no funciona és substituït gairebé immediatament per un altre. Per això em sobta trobar-me saldos d’editorials com Crítica, o d’algunes col·leccions de Península o Destino : ¿es pot renunciar a tenir Ojazos de madera de Carlo Ginzburg o La inquietud que atraviesa el río de Hans Blumenberg al catàleg? ¿I El castillo de Axel d’Edmund Wilson i El salvaje en el espejo de Roger Bartra? Sembla ser que sí. Una altra estratègia que han seguit darrerament La Magrana i Edicions 62 és mantenir-los al catàleg però rebaixats substancialment. D’aquesta manera, Experiments amb la veritat de Paul Auster costa 5,95 € o La marca de l’home de Philip Roth, 10 €. Hi ha saldos que produeixen encara més tristesa, quan una editorial desapareix i et trobes pertot títols d’Ediciones Júcar o d’Edicions del Mall –hi ha una parada a la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió on any rere any s’exposen les despulles d’aquesta editorial: Josep Palau i Fabre, Vicenç Altaió, Agustí Bartra...

És per això que m’agrada destacar l’ambició d’editorials que mantenen viu bona part del catàleg, com Quaderns Crema o, principalment en format de butxaca, Anagrama. Fa poc, Saragatona es demanava si encara està disponible Papers, cartes, paraules de Gabriel Ferrater, de 1986, i la resposta és que sí: es pot encarregar en qualsevol llibreria –jo el tinc sempre de fons-, igual que els Articles de Francesc Pujols, de 1984.

La forma més habitual, però, d’escurçar la vida comercial d’un llibre és convertir-lo en pasta de paper. I no cal que sigui un best-seller perquè acabi d’aquesta manera; un bon llibre pot veure frustrades les expectatives comercials i l’editorial pot decidir prescindir de bona part del tiratge, perquè les despeses d’emmagatzematge no compensen la minsa rotació i surt més a compte mantenir un nombre reduït d’exemplars, fins que s’exhaureixi i el descataloguin. “Sota les meves mans i en la meva premsa expiren llibres preciosos i jo no puc impedir aquest flux” afirma Hant, el protagonista d’Una solitud massa sorollosa, de Bohumil Hrabal, i més endavant: “I només jo al món sé que en el cor de cada paquet descansa, ben obert, aquí Faust, allà Don Carlos, aquí, enmig de cartrons ensangonats, Hyperion, allà, enmig d’un paquet ple de sacs de ciment, Així parlà Zaratustra. Només jo al món sé quina bala serveix de sepultura a Goethe i a Schiller, quina a Hölderlin i a Nietzsche.”

dijous, d’abril 28, 2005

La calma

. dijous, d’abril 28, 2005
3 comentaris

Els llibreters hem desenvolupat l’habilitat de llegir sense que el llibre en pateixi les conseqüències: agafar-lo per sota, no obrir-lo del tot, passar les pàgines amb cura... perquè al desar-lo al prestatge ningú no s’adoni que l'han sostingut unes altres mans. Aquesta és una de les raons que m’indueixen a visitar la biblioteca almenys un cop per setmana: puc llegir còmodament amb els gestos habituals; un veritable alleujament que tan sols em permeten, a més a més, el llibres que tinc a casa. De vegades, quan ressegueixo els rengles de lloms em retrobo amb algun títol que em va enlluernar anys enrere. Per uns segons torno a viure la sensació que em va ocasionar aquest descobriment i retrocedeixo a la infantesa i a l’adolescència d’una manera singular: se’m fa present un lloc concret del mapa de lectures, que seria una mena de fotografia de la curiositat, que més o menys m’ocupava llavors. Si a la feina tinc milers de llibres a l’abast -amb un dels pitjors enemics de la lectura assetjant arreu: la urgència encomanada per l’excés- la biblioteca m’ofereix, en canvi, la calma.

La veritat és que d’ençà que em dedico a aquesta professió compro menys llibres, i acostumo a comprar-los sobretot després d’haver-los llegit. Adquirir algun llibre que no he llegit implica sovint condemnar-lo al llistat de títols pendents, perquè a la llibreria les temptacions són contínues. Una forma d’elogi que acostumen a fer els clients és afirmar que només s’hi poden quedar una estoneta, perquè la quantitat de llibres bons que tenen a l’abast els perjudicaria molt seriosament la butxaca. Imagineu-vos treballar-hi: hores i hores deixant lectures per més endavant... Això de la butxaca, que llegir és car –diuen alguns-, em podria menar a parlar precisament dels llibres de butxaca, però avui m’he aturat a les biblioteques –a veure si aconsegueixo que la Diputació em subvencioni el bloc-, on la lectura és de franc.

Una amiga em comentava fa poc que la nostra biblioteca no era gaire bona, i tinc la sensació que aquesta imatge sobre la precarietat de les biblioteques públiques està molt estesa. Li vaig haver de desmentir aquesta percepció superficial. És cert que hi ha temes amb una selecció de títols força antiquada, però també n’hi ha que són molt atractius, per la selecció i per la quantitat. Per adonar-se’n cal disposar d’una mica de temps i mirar sense cercar-hi res concret, és així com he trobat moltes de les joies que han canviat el rumb del meu itinerari lector. A més a més, cal tenir en compte els centenars de llibres que hi són però que no estan a la vista, com els de la Bernat Metge: com que no els consulta gairebé ningú, els mantenen amagats perquè no ocupin massa espai. Suposo que a tot arreu deu passar alguna cosa semblant. I si algú vol llegir un títol que no troba a la seva biblioteca habitual, ja ho sap: pot comprar-lo a les llibreries.

diumenge, d’abril 24, 2005

Prendre el te

. diumenge, d’abril 24, 2005
5 comentaris

De nit, amb la llibreria tancada, arriben les caixes plenes de llibres que no s’han venut. Amb el cansament que arrosseguem ens fa la impressió que el nombre de caixes és gairebé el mateix que sortia de bon matí cap a la parada que havíem muntat al carrer. L’ordinador, amb dades incontestables, ens demostra que aquesta percepció és errònia. És immensa la quantitat de llibres que hem de bellugar amunt i avall per oferir títols que no sabem si sortiran o no; la importància de Sant Jordi és tan gran que el risc d’equivocar-nos ens obliga a demanar molt de tot. I al llarg de la jornada ens adonem que tenim poc d’això i massa d’allò altre o que un títol anunciat als suplements i a les revistes no ens ha arribat encara. Cal afegir, a més a més, que els llibres que seleccionem per a la parada estan limitats per l’espai d’exhibició i triem, a priori, un bon grapat dels que semblen més comercials. Per exemple, l’autor més venut a la llibreria –si sumem les traduccions al català i a l’espanyol- ha estat Sándor Márai amb La dona justa; a la parada, en canvi, ocupa un lloc més discret, desplaçat per Javier Cercas, Empar Moliner i el Mortadelo de la Mancha.

De camí cap a casa queden sobretot les satisfaccions. S’han venut dotze exemplars de Sobre la lectura, i ja van setanta-dos al llarg d’aquest any, una fita certament espectacular. Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia, ja que es tracta d’una aposta personal; i aquí he d’agrair al programa El Favorit l’edició dedicada a Joanot Martorell que han emès aquesta mateixa setmana, a Màrius Serra l’entrevista que va fer a Albert Hauf a Alexandria –i que malauradament no vaig poder veure- i a l’Avui la portada i l’entrevista que el suplement cultural va dedicar al filòleg fa algunes setmanes. Espero que això serveixi perquè algú en faci una edició menys luxosa.

Pel que fa al Meu Llibre de Sant Jordi, la sorpresa ha estat un exemplar sense desbarbar de Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media d’Eugenio Asensio i, per postres, El diccionario del diablo d’Ambrose Bierce que acaba d’editar Galaxia Gutenberg.

Entre les anècdotes, una de ben simpàtica: una senyora que demana algun llibre de Jordi Coca. Li mostro Cara d’Àngel perquè és el darrer i com que li comento que és un autor que m’agrada molt, pregunta quin és el llibre que m’ha agradat més entre els més recents. S’endú Lena. Suposo que li venia de gust prendre un te.

divendres, d’abril 22, 2005

Bona diada a tothom!!!!

. divendres, d’abril 22, 2005
10 comentaris

Molta gent que se’n va de cap de setmana ha aprofitat per venir avui i avançar, així, unes hores la diada de Sant Jordi. Un tast de demà. Pensava fer una llisteta de llibres recomanats però estic cansat i cal que dormi per estar fresc tant com pugui. Així que només diré que m’agradaria que es vengués el Tirant d’Albert Hauf , publicat a València per la llibreria Tirant lo Blanch, i Els cants de Maldoror que ha publicat March Editor des de Vallfogona de les Monges, i Paper de Vidre –ens fan la competència i muntaran la paradeta al Passeig de Gràcia núm. 15-, i la poesia Vicenç Altaió –que ha publicat Massa fosca a l’editorial Moll, des de les Illes-, i els llibres de Jordi Coca –perquè no sóc rancuniós i tant de bo que es cansi de signar-los- i Homer de Carles Miralles i, posats a demanar, desitjo que els lectors es mirin més els prestatges... encara que demà pot ser un veritable esport de risc.

Oblido molts llibres que no puc esmentar perquè em llevaré a les cinc de la matinada i ja es fa tard. Ajudaré a muntar la parada del carrer i després tornaré a la llibreria per atendre les consultes i obrir-me pas entre els clients per localitzar els títols que em demanin i caminar quilòmetres amunt i avall dins l’espai curull de llibres i de persones. Com que Sant Jordi cau en dissabte, enguany no vindran les escoles i els nens no faran cua amb un llibre, mirant quins han agafat els altres per no repetir-ne cap i per intercanviar-los quan hagin llegit el seu; i a la redacció que hauran d’escriure dilluns explicaran que van passejar amb els pares o els avis o els oncles o els amics, si és que no són metapostmoderns i estan a favor del Drac.

Bona diada de Sant Jordi a tothom!!!!

dimarts, d’abril 19, 2005

Per cert, plourà?

. dimarts, d’abril 19, 2005
3 comentaris

[Actualització al final]

Encara queden uns dies per Sant Jordi. Fa setmanes que s’acumulen les caixes plenes de llibres, el paper per embolicar-los, les reunions i les trucades per garantir un bon assortiment de títols... Una feinada compensada per les sorpreses que ens trobem: divendres van arribar –ja tocava- El Nuevo Pascual o La Prostitución, de Francesc Pujols, i Después de la teoría, de Terry Eagleton, i encara han d’arribar més novetats que perduraran a les taules més enllà de la diada. Per poder triar-los bé, gosaré suggerir que aprofiteu els dies previs per visitar les vostres llibreries habituals. Si cal, atureu-vos una estona per fer-ne un tast que ajudi en la decisió i, un cop feta la selecció, demaneu que us els reservin fins dissabte. Quan arribi el dia, si resistiu la temptació de fer un darrer cop d’ull a la llibreria, recolliu-los i beneficieu-vos del descompte –un deu per cent no és moc de gall dindi.

Per cert, plourà? Si plou, potser alguna de Ses Excel·lències que diu que no es digna i que no signa per Sant Jordi, perquè és un espectacle mediàtic i tal, tindrà el melic content. Suposo que amb una breu explicació entendrien que cal vendre llibres mediàtics per poder mantenir un bon fons –que vol dir molts títols amb una rotació anual molt baixa o, de vegades, fins i tot nul·la-. L’operació aritmètica és molt senzilla: si venem molts Quixots –l’obra més mediàtica del moment- podrem mantenir als prestatges alguns volums de la correspondència de Joan Coromines –o Lleures i converses d’un filòleg-; si venem molts Prohibit als pares, podrem oferir una bona selecció de Roís de Corella. Amb poques paraules: les vendes espectaculars d’uns maquillen la poca rendibilitat dels altres. En definitiva, que Buenafuente ha contribuït, i molt, a garantir la diversitat en les llibreries que s’ocupen, justament, de mantenir-la; i Sant Jordi és un dia massa important perquè els Esnobistes pretenguin jugar-hi en contra. No vull creure que no tenen en compte els qui ens esforcem perquè una bona part de l’obra dels Excelsos estigui immediatament a l’abast dels lectors. Si en lloc de conrear un elitisme maldestre parlessin d’això amb algun dels llibreters amb ofici que hi ha a Catalunya –i n’hi ha molts, i molt bons-, potser s’ho pensaven una mica abans d’anar en contra dels propis interessos –si ens hem de creure la seva ambició literària, és clar; que jo d’alguns sí me la crec, i és per això que certes declaracions fan mal.


[Actualització, dia 30 d’abril de 2005]

La relectura d’aquest escrit en la calma posterior a la diada de Sant Jordi m’ha permès adonar-me d’una negligència imperdonable: amb Excel·lències, Esnobistes i Excelsos em refereixo als escriptors que volen fer soroll una setmaneta abans de Sant Jordi per vendre un pobre simulacre de l’honestedat. En cap cas he volgut acusar de res als escriptors que no signen però que sí treballen, amb el to de veu escaient i de manera molt més efectiva, perquè la literatura catalana sigui coneguda millor.

diumenge, d’abril 17, 2005

L'últim lector

. diumenge, d’abril 17, 2005
0 comentaris

Desconec quina relació pot haver entre l’editorial Anagrama i els organitzadors del cicle de conferències Al voltant dels grans mestres de la crítica del segle XX. No sé si és poca o és molta casualitat que Roberto Calasso i Ricardo Piglia fossin els convidats pocs dies –quatre o cinc només- després d’haver-se distribuït el darrer llibre de cadascun d’ells. Tampoc no em vull aturar a considerar si val la pena esbrinar-ho o no; sí que vull, però, dir que el llibre de Ricardo Piglia és excel·lent i que la conferència va ser molt bona. Després d’algunes consideracions molt pertinents sobre la crítica literària feta pels escriptors, Piglia ens va parlar dels anys argentins de Gombrowicz; dels saraus que muntava per fer-se notar i que es poden resumir en el crit que va llançar des del vaixell quan se n’anava: “¡Hay que matar a Borges!” És clar que Gombrowicz és Gombrowicz...

Si a algú li ve de gust llegir El último lector, em permeto suggerir que deixi pel final ‘Un cuento sobre Kafka’: un assaig molt intel·ligent sobre ‘La condemna’. Piglia fa una anàlisi –gosaria dir que inèdita- de les relacions entre el conte, el diari i les cartes de Kafka a Felice, amb els hàbits del Kafka lector com a fil conductor i amb el rebuig –o la por- de la interrupció com a clau interpretativa del conte. Un altre assaig que mostra la precisió amb què treballa Piglia és ‘Cómo está hecho el Ulysses’: segueix l’itinerari d’una patata per explicar la mena de lector que demana la novel·la de Joyce. Els bons llibres sobre llibres tenen la virtut, no tan sols d’encomanar-te la necessitat de llegir determinats autors –o de rellegir-los des d’un punt de vista nou i estimulant-, sinó també el plaer de llegir d’una determinada manera: atenir-se a les coses que el text diu efectivament per gaudir-lo en la seva singularitat i en les relacions que manté amb altres textos; res, doncs, de fantasiejar amb l’hermenèutica del tot s’hi val –que, segons com, pot estar molt bé, exuberant i divertida fins i tot, però que sovint estrafà i nega les paraules.

dissabte, d’abril 16, 2005

Dolor de llengua

. dissabte, d’abril 16, 2005
2 comentaris

CCG Edicions ha tret un llibre trist: Veus que s’apaguen. Els autors, Daniel Nettle i Suzanne Romaine, escriuen sobre les llengües que desapareixen a tot el món, generalment idiomes de pobles que pateixen el drama postcolonial, després d’haver patit l’explotació colonial; a Europa, però, també se li moren les llengües. El llibre comença recordant el nom del darrer parlant d’algunes llengües: Tevfic Essenç, darrer parlant d’ubykh; Ned Maddrell, últim parlant de manx; Marie Smith, darrera parlant d’eyak... N’hi que estan tan a la vora de l’extinció que una epidèmia de grip o una riuada poden fer desaparèixer segles d’anomenar les coses d’una determinada manera. Els autors estableixen un paral·lelisme entre biodiversitat i riquesa lingüística que fa d’eix vertebrador del llibre; a partir d’aquí, fan una anàlisi molt acurada de les condicions que provoquen la mort de les parles. Defugen l’estadística grandiloqüent i dediquen molta atenció a realitzar distincions entre, per exemple, el nombre de parlants i la situació respecte a les llengües veïnes: una llengua amb uns pocs milers de parlants pot tenir un entorn més favorable que una altra més estesa –la substitució lingüística pot afectar les generacions més joves o pot patir un procés de criollització o de calc des de la llengua forta que la diluiria en pocs anys-. Al llibre, no s’hi exhibeixen receptes generals: cada veu que s’apaga és única. Sobretot deixen ben clar que els conflictes lingüístics són un símptoma de conflictes força més complexos.

Aquest llibre em recorda Dolor de llengua –Edicions 3i4-, on Enric Larreula dóna els noms dels darrers parlants de català d’algun racó que abandona definitivament domini linguïstic. Aviat, potser, també podrem saber el nom del darrer parlant d’alguna urbs com Alacant o València. Un client em comentava que durant la darrera visita a València va conèixer un empleat de l’hotel que parlava valencià. La llengua fa mal quan el client s’adona que l’empleat allarga massa la conversa, quan l’empleat acaba confessant que les poques persones del seu entorn amb les quals pot parlar en valencià són alguns amics i els catalans que s’hostatgen a l’hotel; quan el client s’assabenta que els valencians que s’hostatgen a l’hotel eviten parlar la llengua del país. El llibre d’Enric Larreula és lúcid i trist; massa trist, i potser per això no el compra ningú.

dijous, d’abril 14, 2005

El fàstic

. dijous, d’abril 14, 2005
17 comentaris

Va ser una diada de Sant Jordi que vaig descobrir l’editorial Riopiedras. Hauria estat inevitable descobrir-la més tard però, encara que no puc reconstruir els pensaments que em va provocar aquella paradeta al davant del Museu de Cera, res no podria ser comparable a la sensació de tenir Història prop; fàstic, respecte, curiositat, vergonya –era molt jove-, i seducció pels títols que s’hi exhibien. Dos llibres de Gerschom Scholem m’ho recorden des de llavors.

El fàstic encara me’l provoca periòdicament un client. La primera vegada que em va demanar informació volia un llibre sobre els camps de concentració que no l’hagués escrit un jueu, perquè els jueus donen un punt de vista massa parcial. No li vaig fer cas: LTI: La lengua del Tercer Reich de Victor Klemperer o com la perversió del llenguatge pot bastir ideologia; La historia desgarrada d'Enzo Traverso o la història de la comprensió de l’extermini; Imre Kertész o com l’alliberament dels camps fou, en realitat, una derrota. El client deia que no, que els camps havien servit perquè sobrevisquessin els millors. Vaig pensar en Primo Levi però no el vaig esmentar. Em vaig limitar a indicar on eren les novetats i els prestatges d’història contemporània i me’n vaig anar. De vegades sóc una mica mal educat.

Fa un parell de setmanes ha tornat. Volia els Protocols dels Savis de Sió perquè –afirmava- “són la millor guia per entendre la història del segle XX”. Servia de res dir-li que eren una falsificació? Que s’havien propagat justament des de Rússia, el lloc en què els jueus eren més pobres i patien més discriminacions? Ho vaig dir. Va constatar que no teníem el libel i se’n va anar. Ara Riopiedras publica La mentira que no ha querido morir, de Hadassa Ben-Itto; l’hi guardo.

La vergonya que he esmentat abans me la provocava el fet que de petit, al meu poble, el pitjor insult era judío; la mare m’explicava que “los judíos mataron al Señor”. A Catalunya vaig haver de canviar d’insult; maricón o hijoputa –maricó o filldeputa després-, són molt més efectius. Fa molt de temps que tampoc no els faig servir. Són la mena d’insults que fa servir algun client.

diumenge, d’abril 10, 2005

Assaig de reflexió en la sauna

. diumenge, d’abril 10, 2005
4 comentaris

Com que s’acosta Sant Jordi, he decidit augmentar la durada i la intensitat dels exercicis que acostumo a patir al gimnàs. Res de musculació, però; les meves preferències van cap al rem, la bicicleta, un aparell que no sé com s’anomena que sembla com si caminessis a gran velocitat amb dos bastons coordinats amb les cames, i un altre aparell anomenat stepper que és com pujar escales contínuament. Ah, i les inútils abdominals. La feina del llibreter és sedentària i cal compensar-ho d’alguna manera. Darrerament coincideixo amb una dona misteriosa. Llegeix i pedaleja a la bicicleta estàtica, tot alhora, i contradiu així la imatge del lector immòbil, encara que aquest lector es desplaci en algun mitjà de transport públic. De fet, jo sóc dels qui llegeixen al tren o a l’autobús; i, a més a més, acostumo a fixar-me en les lectures del s altres. Gràcies a això puc donar per acabada la febre Codi da Vinci, ja no se’n veuen gaires –estem molt lluny dels set exemplars oberts que vaig comptar un dia en el trajecte que va de la feina al tren i del tren a casa.

Observar la gent que llegeix als transports públics ofereix una prova irrefutable que la diada de Sant Jordi sí fomenta la lectura; només cal comprovar-ho l’endemà al metro, per exemple: el nombre de lectors augmenta de forma considerable. Una paradoxa: la dona misteriosa pedaleja es mou però roman al mateix lloc tota l’estona, al contrari que el lector de l’autobús, que roman quiet i es desplaça de debò.

Les converses que se solen mantenir a la sauna del gimnàs són la cosa més banal del món. Eludeixo tant com puc dir la meva feina, perquè la reacció inevitable és que algú comenti el llibre que ha llegit durant el darrer any –que coincideix gairebé inevitablement amb llibre que li van regalar per Sant Jordi- i en demani el meu parer; cosa que despatxo de manera sibil·lina: els dic que només llegeixo poesia i em diverteixo amb la reacció immediata: tots es tapen dissimuladament l’entrecuix amb la tovallola. Hi ha un jubilat que, sospito, reparteix totes les seves relacions socials entre la piscina, el gimnàs, la pista d’atletisme i la sauna. Fa poc, enmig d’una interessant conversa –cinc homes suats i en pilotes- sobre la gentada que anava a veure el cadàver del Papa, em va demanar com és que no vinc gaire sovint al gimnàs –dos o tres cops per setmana, com a molt- i jo, tot cofoi, li vaig respondre: - És que no tinc temps...

dijous, d’abril 07, 2005

El pretext

. dijous, d’abril 07, 2005
4 comentaris

Potser em faig una mica pesat amb l’assumpte dels no lectors. Continuaré amb la meva proposta didàctica: les delicatessen, els llibrets que en la seva brevetat embolcallen petites meravelles. Per exemple, L’analfabeta d’Agota Kristof; 52 pàgines que haurien de ser de lectura obligatòria a l’ensenyament secundari. El text, autobiogràfic, és molt senzill i alhora molt dens: l’evocació de la infantesa, l’emigració, les ferides de la Segona Guerra Mundial, la dictadura comunista, la maternitat i el món laboral... L’autora va ser una lectora precoç, però quan va haver de deixar Hongria i fugir a la Suïssa francòfona es va trobar que s’havia convertit de cop i volta en una analfabeta. Per cert, Agota Kristof escriu en francès, llengua que va començar a aprendre als vint-i-un anys.

Una altre llibret delitós és La tardor Barcelonina de Francesc Pujols, precedit per un magnífic pròleg de Joaquim Auladell, d’on he tret la cita que encapçala el bloc des de fa un parell de setmanes. Potser el tema és com la culpa pot distorsionar la percepció de les coses, generar una rica vida interior contradictòria i fascinant, augmentar l’egoisme fins a la còmica desmesura... O potser millor com la rica vida interior genera l’egoisme capaç de distorsionar la culpa a través de la còmica desmesura del tema. Com que no me’n surto, ho deixo a les mans de Saragatona, o de Teresa Amat, que escriu sobre El nuevo Pascual o de la prostitución –l’han presentat abans de distribuir-lo: espero que arribi durant la pròxima setmana.

77 pàgines té Una historia: dos relatos que aplega Expediente d’Imre Kertész i Vida y literatura de Péter Esterházy. Kertész és un dels escriptors que més m’estimo –per cert, fa alguns mesos que ha sortit el Kaddish pel fill no nascut en català-. Si no l’heu llegit mai, aquest relat pot ser una bona presa de contacte perquè parla d’una de les constants de la seva obra: com el totalitarisme penetra en la gestualitat i en l’actitud de les persones, i com romanen intactes fins i tot quan les dictadures desapareixen. A partir d’una situació duanera semblant, Peter Esterházy reprèn la narració de Kertész i en fa una lectura molt lúcida.

Si el no lector encara no s’ha decidit per cap d’aquestes propostes, pot, mentrestant, tastar algun dels dos fotopoemes que ha publicat Labreu edicions: són efectivament breus, no són llibres, integren imatge i paraula, són estranys... Les fotografies, en els dos casos, són d’Ester Andorrà i el poema és, a Eclosions, de Josep Pedrals i ,a Nuatges, de Marc Romera –autor, per cert, d’un magnífic volum de relats que recomano vivament: Amanida d’animals-.

I amb això deixo tranquils els no lectors, que han esdevingut un pretext com qualsevol altre per parlar de llibres.

dimecres, d’abril 06, 2005

L'orgasme

. dimecres, d’abril 06, 2005
4 comentaris

Un defecte de les campanyes a favor de la lectura és que prometen coses exagerades. Al no lector li agradaria que li agradés la lectura: ho intenta, fins i tot s’hi esforça una mica, i no hi troba de forma immediata ni els delitosos paradisos, ni les emocions desmesurades, ni la gimnàstica neuronal infal·lible, ni les altes dosis de cultura que prometen les institucions; però com que la lectura és tant i tant bona, déu ser, simplement, que és un mal lector. És per això que, abans d’admetre que és un insensible incapaç d’arribar a l’orgasme amb un llibre –llegint-lo, és clar-, expressa la seva decepció amb la frase famosa: és que no tinc temps. No sap, perquè la publicitat ho amaga, que per gaudir de la lectura cal temps, és a dir: lectures; o trobar-se amb un Harry Potter o amb un Codi da Vinci i voler-ne més.

Si passegeu per Barcelona trobareu unes tanques publicitàries en què una senyora de la neteja, al bell mig del passadís una mica claustrofòbic d’una biblioteca, exhibeix tota cofoia un llibre. A partir del lema ‘Més llibres, més lliures’, els publicistes ens volen fer creure que una persona amb una feina avorrida pot, pel preu d’un llibre, esdevenir més lliure. Si li agrada, és cert que s’ho passarà molt bé llegint-lo, però serà igual de lliure abans, durant i després de la lectura: la llibertat depèn d’altres coses; amb els llibres podem, com a molt, jugar a definir-la, cosa que ja és bastant complicada. Bé, he d’admetre que si llegeix durant la jornada laboral sí que serà més lliure.

Sobre els llocs comuns que s’utilitzen per evitar la temptació de pensar quina cosa sigui de veritat la lectura, ha escrit un llibre Víctor Moreno: Metáforas de la lectura. És curiós que per afirmar el plaer que procuren els llibres, moltes persones doctes hagin optat per les banalitats més recurrents. L’autor desmunta tòpics com els que equiparen la lectura a una aventura, a una conversa amb celebritats mortes, a un viatge, a una porta o finestra al món, a un amic, etc. Especialment interessant és el capítol al voltant dels tòpics que contraposen la lectura a la televisió. El llibre es mou entre la ironia i el sarcasme i sovint va massa lluny en les seves afirmacions –destraleja sense embuts d’Aristòtil a Javier Marías, passant per Nietzsche, Schopenhauer, Kafka, Alberto Manguel...-; encara que he de dir que els excessos de l'autor són la part més divertida. Al cap i a la fi, cal ser humil: els tòpics són necessaris, ajuden a articular el discurs sempre que hi hagi alguna intenció de persuadir. El recomano a tots els qui participen en l’organització dels actes del l’any del llibre i de la lectura, hi trobaran moltes de les buidors que en lloc de fomentar la lectura –o la compra de llibres- espanten els no lectors del vici confessable de llegir.