dimarts, de febrer 27, 2007

L'autoajuda al descobert

. dimarts, de febrer 27, 2007
1 comentaris

L’autoajuda al descobert de Francesc Miralles és una mostra excepcional del l’excel·lent moment que viuen els estudis literaris a casa nostra. L’autor desenvolupa un procediment agosarat, i reeixit malgrat la novetat, per estudiar un corpus textual certament incommensurable: ha escrit un llibre sobre l’autoajuda que sembla un llibre d’autoajuda. Les perspectives que s’obren davant d’aquest nou procediment hermenèutic són immenses: un estudi sobre Ausiàs March que sembli escrit per Ausiàs March, per exemple, eliminaria la necessitat de llegir l’autor medieval.

Una de les característiques principals del llibre d’autoajuda és seduir el lector des del títol, encara que després el contingut doni pas a la frustració d’expectatives. Francesc Miralles opta per explicar la seva experiència a un parell d’editorials, que no esmenta, i així oferir alguns dels trets principals del gènere: com escriure un llibre a partir de refregits d’altres llibres —una tècnica que qualsevol universitari apressat domina amb perfecció—, l’ús dels pseudònims i els problemes que planteja si el llibre té èxit, el públic al qual va destinat, la participació dels diferents oficis editorials: traductors, maquetistes, il·lustradors, correctors i redactors, etc.

Un altre tret imprescindible de l’autoajuda és que aquests llibres no expliquen res que el lector no conegui per endavant. D’aquesta manera, L’autoajuda al descobert toca tots els prejudicis; per exemple, que la majoria de llibres són escrits per encàrrec i no per vocació. Francesc Miralles sembla confirmar-ho des de la pròpia organització del material: un inici força divertit, on se sent molt còmode amb l’ús dels tòpics laborals aplicats a la seva experiència editorial, dóna pas a una avorrida tipologia de gurús i a una innecessària relació de best-sellers d’autoajuda de tots els temps, un final que sembla escrit per arribar al nombre de pàgines contractat per endavant.

Com que la intenció —reeixida— és escriure un llibre sobre l'autoajuda com si fos un llibre d’autoajuda, l’autor evita desenvolupar línies d’investigació que haurien resultat molt interessants. Abordar els límits de l’autoajuda, per exemple, hauria permès aportar hipòtesis agosarades a l’estil de «tota paraula escrita és d’alguna manera autoajuda». Així, hauria pogut incloure alguna referència a autors ben nostrats com Francesc Eiximenis o, inclús, Joanot Martorell: els burgesos que aspiraven millorar la seva posició aprenien gràcies al Tirant lo Blanch com havien d’escriure cartes o com calia comportar-se en presència de la noblesa. Però aquesta mena de consideracions impediria que el llibre assolís el seu propòsit: entretenir una estona sense gaires complicacions.

divendres, de febrer 23, 2007

Conspiració

. divendres, de febrer 23, 2007
2 comentaris

Una conversa nocturna que s'interromp de matinada. La dona misteriosa abandona al narrador escèptic i deixa sense respondre tot d'interrogants sobre legions de déus terribles que usen la humanitat com a camp de batalla. Hi ha el savi japonès, penúltim representant d'una estirp que amaga un secret i un elegit. Hi ha un manuscrit perdut amb evidències esparses trobades al llarg de la història i a tot arreu i que reunides prenen un sentit abismal. Hi ha la bomba atòmica com a símptoma de conspiracions còsmiques. Hi ha una història que finalment no escriurà el protagonista i que esdevindrà un best-seller.

Los papeles de K. és una novel·la breu sobre la fascinació que poden exercir aquesta mena de narracions. Manuel António Pina, l'autor, ni les condemna ni es mostra indulgent. D'alguna manera, les fantasies amb conspiracions secretes alimenten la imaginació. A diferència d'El pèndol de Foucault, on Umberto Eco elabora una dissecció precisa dels tòpics argumentals que se solen utilitzar en el best-seller esotèric, Los papeles de K. planteja fins a quin punt l'atracció per l'ocult no formaria part de la naturalesa humana. La novel·la seria, llavors, la narració d'una història que busca qui l'escrigui de nou, i que serà escrita tantes vegades com calgui.

dilluns, de febrer 19, 2007

La matèria primera

. dilluns, de febrer 19, 2007
11 comentaris

Cal estar molt segur de les pròpies eines literàries per escriure «Una tarda al teatre». Francesc Serés ho demostra amb aquesta narració d'una assemblea de treballadors acomiadats de la SEAT, un fet datat el "dos de febrer del 2006, a dos quarts de cinc de la tarda al casinet d'Hostafrancs". Els qui mai han sentit a parlar d'aquesta mena d'actes hi trobaran la posada en escena, les disputes i la retòrica habituals. Els qui han llegit o escoltat alguna cosa sobre això hi reconeixeran els tòpics i els matisos. Els qui hem participat en reunions semblants recuperem l'experiència exacta. Després que les mobilitzacions sindicals han donat pas a la convicció que res ja no pot canviar, Serés dóna veu a la fatalitat, la ràbia, a les conspiracions indemostrables, a les insinuacions esmolades, a l'enveja pels qui han conservat la feina. Amb una gran capacitat d'escoltar i comprendre les raons dels altres —sense cap necessitat d'identificar-s'hi o de compartir-les—, el distanciament del narrador implica una aposta ètica que defuig el sentimentalisme previsible i s'arrisca a discutir conceptes bàsics, com la paraula solidaritat:

La Merche torna a insistir en la solidaritat que han rebut de tants i tants grups i que hi ha escoles que volen que treballadors de Seat vagin a explicar-los què ha passat... Tanta solidaritat embafa, cansa, fins i tot diria que fastigueja. Solidaritat. Quina merda de paraula, no encaixa enlloc. Justícia o pietat, si més no, tenen un pes bíblic, social i històric que fa que, davant de les connotacions de la solidaritat, aquesta quedi com si estigués impresa en paper diari defa setanta anys. Les bones intencions... Com les paraules compañero i compañera.

La matèria primera és un llibre que afronta el repte de narrar històries que tots hem escoltat més d'una vegada. Francesc Serés recull els testimonis d'algunes persones sobre l'esforç de guanyar-se la vida i els converteix en literatura. De vegades explica com es troba amb els protagonistes de cada relat i com es desenvolupa l'entrevista, d'altres assumeix la veu del personatge i narra la història en primera persona. Tant en un cas com en l'altre, hi ha algú que vol comprendre la seva vida i aprofita l'oportunitat per organitzar-li un sentit. Francesc Serés inclou, per tant, els tempteigs dels personatges a l'hora de donar coherència als fets que expliquen. Un joc de proximitat i distanciament que sembla eixamplar el temps i l'espai de cada narració.

Espero que algun crític en desveli perquè m'ha agradat tant aquest llibre. Jo difícilment podré fonamentar el meu entusiasme, però potser si dic que aquestes històries quotidianes són noves i exactes gràcies a la força de la prosa i de l'actitud de l'autor, potser així se m'entendrà. Parlar d'una noia que sembla assumir la condemna a fer un psicotècnic rera l'altre, del noi de que fa de taxista i alhora es dedica a trobar altres formes de guanyar diners gràcies al turisme, dels professors que s'enfronten a la passivitat de pares i alumnes i a la mandra d'altres professors, de les fàbriques que desapareixen perquè a Catalunya cada cop es fabriquen menys coses i sembla més un immens hotel, de la crueltat que poden exercir els obrers davant la desesperació de veure com es perd ineviblement el lloc de treball, dels errors de l'empresari que paga tota l'empresa quan se'n va en orris... parlar d'això i no caure en el fàcil sentimentalisme, en la lliçó moral previsible, en els tòpics sobre la Catalunya que desapareix, és excepcional.

dimecres, de febrer 14, 2007

El lector

. dimecres, de febrer 14, 2007
8 comentaris

Quan me n’adono ja fa força estona que es mira els llibres de filosofia. No sé per quina raó m’he fixat en la manera lenta com els observa. Dues hores més tard paga el llibre que ha triat i se’n va. Mentrestant ha recorregut amb atenció les línies de títols d’algunes de les seccions, he vist com fullejava alguns llibres i com descartava endinsar-se en alguns prestatges; com si fos un volum miscel·lani amb capítols que demanen una immediata relectura i capítols sense interès, s’ha llegit la llibreria.

diumenge, de febrer 11, 2007

D'anada i de tornada

. diumenge, de febrer 11, 2007
2 comentaris

Uns que se’n van...

Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca signen CONTRASTANT: punt final. Plega una de les webs de referència en català. Dos temes, recurrents al llarg dels sis anys d’activitat de la web, m’han ensenyat a filar prim a l’hora d’interpretar la informació: els coneguts recomptes d’assistents a les manifestacions i el concepte de nacionalisme banal. Els reculls de premsa i l’hemeroteca Ramon Barnils han estat també dues eines que m’han permès atendre perspectives noves i eixamplar la manera de mirar el món.

Uns que tornen...

Emili Manzano torna a la televisió. Substituirà un conegut criptocatalanoescèptic amb un programa que manté l’esperit que ha convertit el creador de Saló de lectura en un punt de referència indiscutible en el món de les lletres: fer de l’experiència de la lectura la protagonista de cada emissió. Una manera eficaç d’arrabassar els llibres a la sacralització habitual de les campanyes de foment de la lectura i de retornar-los als lectors. El títol del programa no és gaire original, però no pot ser més exacte: L’hora del lector.

divendres, de febrer 09, 2007

No pots no sentir-ho

. divendres, de febrer 09, 2007
3 comentaris

Hi ha llibres que et deixen una estranya sensació d’inquietud; una mena de soroll de fons que perdura després d’interrompre la lectura. Segurament el títol, No pots no sentir-ho, no al•ludeix a aquesta percepció, que potser és massa personal i difícilment justificable. Suposo que els tan celebrats finals abruptes de Pere Guixà hi tenen alguna cosa a veure. El final d’un relat, com se sap, sol projectar-se cap enrere, de manera que assenyala les fites que l’han anat construint. En aquest cas no sempre és així. A «El mur de contenció» hi ha la sospita que l’obsessió del protagonista per un escriptor oblidat acabarà determinant la seva estada a Londres. El final, per tant, no sobta. Com tampoc no ho fa a «La pèrdua», on el protagonista també s’obsessiona, ara per la possibilitat que algú de l’hotel on s’hostatja hagi robat alguna cosa que no pot precisar. Ara bé, hi ha altres narracions en què el final abrupte m’ha induït a pensar que se m’havia escapat alguna fita, alguna el•lipsi important, i he tornat enrera amb la intenció de trobar-la. Debades, però. A les dues narracions que he esmentat, l’atmosfera d’inquietud o el soroll de fons a què al•ludia estan molt ben aconseguits. Un cert neguit acompanya la lectura. A d’altres, però, aquest efecte s’aconsegueix precisament a través del final, com a «Cicerone en coma» o «Començar». O potser tampoc no és ben bé això.

dilluns, de febrer 05, 2007

Dos anys

. dilluns, de febrer 05, 2007
24 comentaris

— Autor, autor!
— Digues, Llibreter.
— No t’oblides d’una cosa?
— Me n’oblido de moltes, la veritat. A veure quina una et passa ara pel cap virtual.
— Res... el passat divendres, dia 2 de febrer, vaig fer dos anys!
— Un moment: jo em pensava que no t’agradaven gaire els aniversaris ni les efemèrides.
— Però això és diferent: era el meu aniversari!
— Ara ja és massa tard, no trobes? Què en pensarà la gent?
— Doncs que estàs tan despistat com sempre, que no segueixes gaire l’actualitat, que et deixes moltes coses per comentar, etc.
— Et noto una mica empipat.
— És que em tens una mica abandonat.
— És que faig altres coses, a banda de ser llibreter i de llegir una mica, saps?
— Però és que jo només existeixo si m’escrius. I hi ha molts temes que hauria volgut comentar.
— Em sap greu. Potser tens raó. Potser és que no puc opinar sobre totes les coses que tenen a veure amb els llibres. Tampoc no voldràs que et faci dir massa foteses, oi?
— No et demano que et converteixis en un grafòman de la nit al dia.
— Igualment, després de dos anys, crec que ja t’he escrit la part essencial dels temes que més m’interessen: sobre la bibliodiversitat, sobre la lectura, sobre la llibreria...
— Home, l’informe aquell sobre la presència del llibre en català a les llibreries mereixia un apunt, no trobes?
— Uffff! Massa complex i massa emprenyador. Potser més endavant.
— Hi ha també alguns llibres que mereixen un bon comentari i encara no t'hi has posat.
— Hi ha molt de temps per endavant. També he de tancar la sèrie d’apunts dedicada a Pierre Michon i altres coses que tinc pendents. Però, de tant queixar-te, tu també oblides algunes coses.
— Com ara què?
— Has sortit als papers. Dos articles al Cultura/s i un altre que encara t’he d’escriure per Sant Jordi.
— Doncs sí, aquí tens raó. La col·laboració de Nadal, sobretot, va quedar molt maca.
— Recorda també que l’apunt sobre el preu únic, o preu fix, va circular força pel correu electrònic. Em va arribar a través de tres llibreters diferents.
— Sí que fa goig el reconeixement dels col·legues! Ep! No oblidis els correus d’alguns editors i escriptors o els llibres que t’han arribat a la bústia de correus.
— Per tant, no pots queixar-te de la falta de reconeixement, oi? Així, en general.
— No, no em queixo. Aquí tens raó. Fins i tot hi ha hagut una mica de rebombori inesperat. Allò del Saló del Llibre de Barcelona, per exemple.
— Sí, una excepció. En general t’he escrit força positiu. No t’he ficat en gaires afers tèrbols.
— Cert, cert. Però m’agradaria que em deixessis contestar més sovint els internautes que escriuen comentaris.
— Ja saps que això no sempre és possible. Mai no escric res des de la feina i sovint, simplement, no sé què contestar. També m’agrada que les visites tinguin l’última paraula. No sóc amic de les conclusions.
— No hi estic gaire d'acord. Tu manes, però. Tornem, si m'ho permets, al començament. Tinc dret a emprenyar-me: dos anys!
— Perdona per l’oblit. De fet, em pensava que l’aniversari era avui dilluns, dia 5.
— Sí que anem bé!
— Ni que sigui una mica tard, per molts anys, Llibreter!
— Per molts anys, autor!

dijous, de febrer 01, 2007

Catalanoescepticisme

. dijous, de febrer 01, 2007
11 comentaris

Com sempre, les sàvies reflexions de Vicenç Villatoro m’han tornat al bon camí, i vet aquí que em proposo lluitar contra el catalanoescepticisme. La feina més urgent és augmentar el nombre de llibres en català a les llibreries catalanoescèptiques. Per sort, se m’ha acudit un procediment molt eficaç.

En primer lloc, suprimir seccions com la de filosofia, on el percentatge de llibres en espanyol sol ser d’un 99,5 %. Suposem que aquesta secció representa el 10 % de l’oferta d’una llibreria catalanoescèptica; en suprimir-la augmentaria automàticament el percentatge total de llibres en català. Els llibres de filosofia publicats en català es poden ubicar a la secció de narrativa fantàstica o de ciència ficció, cosa que s’adiu molt amb la seva heroica anomalia. Si algú vol llegir Foucault, Derrida, Nietzsche, Adorno, Benjamin, Hegel, Arendt, etc. s’haurà d’acontentar amb aquests pocs llibres. Però si volem que la croada anticatalanoescèptica sigui realment eficaç, caldrà suprimir les facultats de filosofia de les universitats, així acabaríem, a més a més, amb bona part de la demanda.

Després de suprimir les seccions que corresponguin a branques del saber on l’edició en català és testimonial —llibres de divulgació científica i foteses per l’estil—, s’haurà de suprimir el llibre de butxaca.

Un cop resolt el problema de les llibreries catalanoescèptiques, caldrà suprimir dels mitjans de comunicació la presència dels criptocatalanoescèptics i criptonarrativoescèptics. Per exemple Vicenç Villatoro, especialista en maltractaments televisats contra escriptors i escriptores que han comès la gosadia de publicar un bon llibre de narrativa en català. Una cosa és que Vicenç Villatoro sigui incapaç de reconèixer el valor de llibres que a mi em semblen molt bons, com Febre de carrer o La força de la gravetat, fet que no criticaré perquè cadascú té les seves preferències i de llibres, catedrals i finestres, el món n’és ple. Però una altra cosa de ben diferent és la prepotència amb què va menysprear els autors d’aquests llibres. La pitjor forma de catalanoescepticisme és deixar ben clar que has convidat algú al teu programa pel sol fet que escriu en català i a continuació demostrar públicament que ni has entès ni t’interessa el seu llibre. Confesso que em vaig proposar, amb èxit, de no veure cap més emissió de De llibres després del programa dedicat a Mercè Ibarz. I no me’n penedeixo. Vaig escriure, de fet, l’esquelet d’un apunt on denunciava aquest aire de patum perdonavides de Vicenç Villatoro. Com que no m’agrada tocar coses desagradables, vaig optar per publicar-ne un sobre Saló de lectura, on els autors catalans que escriuen bons llibres eren tractats amb el respecte i l’interès que es mereixen.