Una senyora gran, prima, lenta, em distreu d’un documental a l’exposició Literatures de l’exili, al CCCB. Per l’edat que aparenta és molt probable que tingui records de l’època dels camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, Adge... No la segueixo, no vull envair el seu recolliment ni que sigui furtivament; miro més documentals fins que ja no la veig i continuo l’itinerari. La distribució dels objectes, papers, pel·lícules i obres d’art és molt encertada: abundant però sense aclaparar. Des del començament, des dels testimonis de la desfeta i de l’èxode, noto un nus a la gola que no es desfarà fins molta estona després d’anar-me’n. El record és el lloc, com diria un amic. Un dels comissaris, Francesc Abad, és el responsable d’una altra exposició molt colpidora: El camp de la bota, que s’ha pogut veure en diversos pobles i ciutats. Un vincle entre ambdues exposicions és el rebuig de construir una gran epopeia de la derrota i acostar-se, en canvi, a les històries individuals: posar noms i cognoms als darrers refugis, als camps de concentració, a les ciutats de França i d’Amèrica que finalment els van acollir. Les filmacions de Joaquim Jordà recullen els records dels qui des del segle XXI encara poden oferir un testimoni del pas dels exiliats. Un pagès parla de tot el que la gent abandonava: bestiar, roba, mobles, automòbils... i malalts que morien a pocs quilòmetres de la frontera.
Julià Guillamon: “La corbata de Pere Vives. Agustí Bartra va conservar al llarg de tot l’exili la corbata que el seu amic Pere Vives li va donar en el moment de sortir del camp de concentració d’Adge. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de Benzina al cor l’any 1942, quan Bartra ja vivia a Mèxic”.
Julià Guillamon: “La corbata de Pere Vives. Agustí Bartra va conservar al llarg de tot l’exili la corbata que el seu amic Pere Vives li va donar en el moment de sortir del camp de concentració d’Adge. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de Benzina al cor l’any 1942, quan Bartra ja vivia a Mèxic”.
Em sorprenc mirant una pantalla on es mostren portades de llibres. Són algunes de les editorials que els exiliats van fundar o impulsar: Ediciones Era, Quetzal, Fondo de Cultura Económica, Siglo XXI... Pere Quart recita les Corrandes d’exili al Price del poetes. A la sortida, més llibres. No podia ser d’una altra manera.
Llegeixo el catàleg escrit per Julià Guillamon i celebro que no sigui un simple apèndix de l’exposició. Tot i que l’autor explica una part de la feina de recerca de dades, el llibre descriu la trobada amb testimonis de l’exili. Enric Cluselles, l’últim supervivent dels intel·lectuals que van viure uns mesos a Roissy-en-Brie, junt a Anna Murià, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra o Carles Riba, entre altres. Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili. Núria Folch, vídua de Joan Sales. Roger Bartra, fill d'Agustí Bartra i Anna Murià. Onze capítols, titulats amb noms propis: com es van adaptar al nou país, les estratègies per mantenir unes mínimes estructures culturals en català, com seguien l’evolució de la Segona Guerra Mundial, què feien per viure, quan i per què decidien tornar —si és que tornaven—, les xarxes de persones i entitats que els donaven suport en els inicis, les desavinences, detalls reveladors de la vida quotidiana, etc. Com a bon lector, Julià Guillamon reconeix un indret que apareix en alguna novel·la oblidada que fa molt de temps que no es troba a les llibreries, identifica un personatge a partir de la descripció fortuïta d’un conegut de la família, vincula situacions de la ficció amb fets viscuts. Molts llibres que encara no he llegit i que ara se m’han fet necessaris, que llegiré amb les veus del catàleg i de l’exposició.
I havia guardat un manyoc de claus: les claus de Barcelona, de la caseta de Castelldefels, de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquelles claus que a l’abril de 1941 Francesc Trabal encara duia a la butxaca.
Julià Guillamon: Literatures de l'exili, pàg. 22.
