La Setmana del Llibre en Català

Malgrat que la crisi ha empès moltes editorials a avançar les novetats de tardor i crear, així, un miratge de rentrée a la francesa, el setembre és el mes de la tornada a l’escola, de l’estalvi després de les vacances, i no estic segur que sigui la millor època per celebrar La Setmana del Llibre en Català, tot i que el Parc de la Ciutadella rep una afluència extraordinària de persones durant un parell de dies, amb motiu de la Diada Nacional. 

El millor reclam de l’edició d’enguany és una nova reinvenció de l’esdeveniment. Una Ciutat de la Lectura feta amb parades de fusta noves de trinca, gestionada per llibreries, editorials i entitats, amb activitats per a tota mena de lectors de totes les edats, i que s’adiu més amb el nou entorn que l’envelat tradicional, el qual semblava una condició irrenunciable dels organitzadors. El preu que s’ha pagat és molt alt: el llibre més antic, els títols que malgrat tot encara perduren als catàlegs de les editorials, i que era el tret que més em seduïa, no gaudeix del protagonisme que distingia La Setmana d’altres celebracions. A més a més, la recta final coincideix aquest cap de setmana amb la inauguració de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern. Com a contrapartida, els participants, tant si hi tenen una parada com si organitzen alguna activitat, s’han implicat molt en la difusió de La Setmana: cal esperar a les xifres oficials de visitants, però sospito que deuen haver augmentat força. 

Tot plegat té l’aire d’un naixement. Com si la nova Setmana del Llibre en Català fos un nadó que aviat veurem créixer amb més llibreries, més editorials i més entitats relacionades amb el món del llibre i de la lectura i que hi huarà més presència d’arreu de les terres de parla catalana i Barcelona exercirà de capital de la llengua, sense complexos, vist que hi ha qui no n’ha tingut mai a l’hora de capgirar conflictes i presentar els agressors com a víctimes.    

Setmana del Llibre en Català

Potser el canvi més rellevant de la Setmana del Llibre en Català hagi estat que hi havia també novetats, de manera que la cosa que més m’atreia de l’esdeveniment —redescobrir llibres de fons, sobretot els que creia que estaven descatalogats— s’ha diluït força. La nova ubicació al Parc de la Ciutadella m’ha semblat desaprofitada i s’hi percebia un cert aire d’improvisació: si les novetats es menjaven bona part de l’espai que altres anys gaudia el llibre de fons, crec que hauria estat raonable fer canvis més agosarats i engrescar editorials, mitjans de comunicació i llibreries i assajar altres models, com suggereix Manel Haro a Llegir en cas d’incendi. El ressò hauria estat més gran i no hauria calgut celebrar-la coincidint amb l’Onze de Setembre per garantir una bona afluència de públic.

Però potser és que, malgrat que ahir estava plena de lectors, he visitat la Setmana desanimat per la desaparició d’Arc de Berà i, sobretot, pel tancament de la llibreria Ona. Arc de Berà, al cap i a la fi, renaixerà dividit en diverses xarxes comercials que aprofitaran la mateixa base logística, ArcLogi. El comunicat que hem rebut a les llibreries insisteix en la futura continuïtat del servei amb altres noms. Normalment, el tancament d’una distribuïdora no sol rebre gaire atenció informativa, però el cas d’Arc de Berà és diferent pel pes simbòlic que havia acumulat després de molts anys d’activitat amb petites editorials. Després que el Grup 62 muntés la seva pròpia distribuïdora —unX1— i el seu propi magatzem —Àgora Solucions Logístiques—, Arc de Berà va perdre eficàcia i a poc a poc altres clients. La gestió de la darrera campanya de Sant Jordi va ser molt irregular i fa poc l’havia abandonat un compte tan important com el de l’editorial Actar, que s’ha traslladat a Àgora tot mantenint la seva pròpia xarxa comercial.

El desconcert hem patit les llibreries durant aquesta setmana se superarà, doncs, a poc a poc. No té remei, però, el tancament de la Llibreria Ona. I sobre això, la tristesa m’impedeix escriure res.

[Joan Carles Girbés parla de L'Arc de Berà i ens recorda l'excel·lent seguiment informatiu de Montse Serra a Vilaweb.]

Setmana del Llibre en Català

Edicions del Salobre ha rebut darrerament una certa atenció per part dels mitjans de comunicació i de les llibreries. Tot i que no es pot afirmar que s’hagi convertit en una editorial de moda, si és veritat que es pot percebre un merescut reconeixement a una trajectòria ascendent que ja compta amb molts títols valuosos. A la Setmana del Llibre en Català no he vist ni un sol llibre d’aquesta editorial. Això vol dir que aquest any tampoc s’ha resolt una de les més greus mancances d’aquest esdeveniment: que no dóna compte de la bibliodiversitat de les editorials catalanes.

El llibre de fons és com una herència, és el llegat de centenars de persones que han treballat al món de l’edició, tant si és fruit d’una producció apressada com si és el resultat de nits de vetlla per aconseguir una edició perdurable i acurada. Per això és tan important la bona salut de la Setmana del Llibre en Català, perquè és una ocasió excepcional de suspendre durant uns dies l’atenció en la successió incessant de novetats i permetre que els llibres de fons recuperin el protagonisme; els llibres que normalment detectem pel llom a les llibreries o que descansen als magatzems fins que algú els reclama gràcies a una bibliografia, un catàleg, una cita o una conversa.

Si una part important de l’activitat editorial del país no hi és present, les discussions sobre la ubicació de l’esdeveniment, sobre si el Gremi de Llibreters ha actuat malintencionadament quan ha anunciat pocs dies abans de la inauguració la decisió de no col·laborar-hi —una decisió que s’havia pres mesos abans—, sobre si no seria millor que se celebrés a l’estiu o a la tardor, sobre la implicació de gremis i cambres del llibre de tots els territoris de parla catalana, etc. em semblen secundàries.

Avui feia un dia esplèndid i els envelats estaven força concorreguts. Els lectors parlaven de llibres, comentaven algun dels títols que s’anaven trobant: si els havia agradat, qui els l’havia regalat, si l’havien deixat a mitges... La Setmana del Llibre en Català suscita molt interès, però tinc la sensació que any rere any es fa menys representativa, es fa més petita.

La bibliodiversitat a la Setmana del Llibre en Català

Setmana del Llibre en Català

Potser perquè la superfície és menor sembla que hi ha més lectors que l’any passat. Però també pot ser que, efectivament, dissabte a la tarda hi haguessin més lectors que l’any passat. Caço discretament les paraules d’algú que sembla formar part de l’organització de la Setmana del Llibre en Català; unes paraules d’alleujament, perquè es pensaven que el canvi d’ubicació, davant la Catedral de Barcelona, dissuadiria molts visitants d’acostar-s’hi. Però una passejada pels blogs confirma que els qui anem cada any hem tornat a fer-hi un tomb. En Pere, de Saragatona, també enyora les Drassanes, una ubicació més digna que l’envelat, sens dubte, per bé que no tan cèntrica com la Plaça de Catalunya. I que oferia més superfície per exhibir els llibres per la portada i no pel llom, malgrat que enguany hagin col·locat més lleixes per compensar la manca d’espai. Potser sí que ha degenerat, com afirma Xavier Caballé: la senyalització és escassa i confusa i llibres de diferents temes es barregen a la mateixa secció de manera improvisada. No veig llibres amb fulls, sobrecobertes i lloms estripats, però sí torno a constatar que molts exemplars conserven restes de la pols dels magatzems i llueixen amb orgull la grogor inevitable dels anys: almenys no s’han convertit en pasta de paper. Sí que veig fulls rebregats a causa de la indòmita curiositat dels més petits. Veig molts lectors amb més d’un llibre triat a les mans i escrutant encara amb avidesa i moltes clapes que demostren que l’oferta satisfà bona part de la demanda; els organitzadors podran afirmar, quan acabi el nou de març, que ha estat un èxit. I segurament tindran raó.

Com sempre, anoto alguns títols que em pensava que estaven exhaurits per comprovar-ho demà a la llibreria i rescatar-los. Com sempre, em sorprèn l’absència d’algunes editorials perifèriques; un problema que s’arrossega any rere any i que no hi ha manera de solucionar: prou complicat deu ser això d’aplegar més de cinquanta mil títols diferents durant uns dies com per tenir en compte, a més a més, editorials modestes que no fan res més que enriquir la bibliodiversitat de l’edició en català.

En qualsevol cas, si puc fer de perepunyetes i criticar-ne l’emplaçament, la senyalització de les seccions, la disposició dels llibres, les absències, etc. és perquè hi vaig, perquè és un esdeveniment que desperta el desig de descobrir o recuperar llibres que d’una altra manera ni recordaríem que existeixen o que passarien desapercebuts. Com ja vaig dir al primer apunt que vaig dedicar a la Setmana del Llibre en Català, la majoria dels llibres de fons tornen a ocupar les taules, poden demanar una mica de l’atenció que ja no tindran mai més al llarg de l’any.

Setmana del Llibre en Català

L’inventari és una de les activitats més importants de la llibreria. Conèixer l’estoc real de llibres permet corregir les errades inevitables que s’han anat produint al llarg de l’any, com ara rescatar títols que hauríem de tenir però que no hi són. Des de la comanda que es perd en la boira digital del proveïdor a l’activitat del pispa miserable, són moltes les causes que provoquen la desaparició d’un llibre de fons. A banda dels llistats que puguem generar a partir de l’inventari o de les consultes dels clients, també és molt útil passejar-se per la Setmana del Llibre en Català: sempre que hi vaig anoto molts títols que crec recordar que fa molt que no els veig per la llibreria o que, simplement, ni sabia que encara estan disponibles. Malauradament, un dels retrets que feia l’any passat encara l’he de mantenir: hi ha editorials que estan molt ben representades però n’hi ha que mereixen major una atenció, sobretot les que publiquen fora de Catalunya. Potser caldria demanar als organitzadors que es plantegin seriosament la col·laboració amb els organismes equivalents dels altres territoris del domini lingüístic. Ahir, per exemple, sense al·ludir en cap moment a la coincidència, Josep Piera, Biel Mesquida i Jordi Coca intervenien junts en una taula rodona moderada per Àlex Broch.

Groc

Diumenge no hi havia gaire gent al centre de Barcelona. La pluja escassa i persistent del migdia segurament va dissuadir els consumidors d’aprofitar que els comerços eren oberts. Per això em va sorprendre, i em va alegrar, que a la Setmana del Llibre en Català, a la Plaça de Catalunya, hi haguessin tants lectors. Si bé la nova ubicació no és tan acollidora com les Drassanes, sembla que el canvi ha donat bons resultats, és més senzill arribar-hi. Un grup força nombrós de nens escoltava un conte. Els pares s’esperaven discretament o aprofitaven per tafanejar una estona. Dues cues de compradors a les caixes. Mirar llibres durant una hora en un dia festiu, mirar quins llibres mira la gent, anotar alguns que oficialment estan exhaurits per comprovar-ho l’endemà, deformació professional.

Milers de llibres de fons exposats com si fossin novetats “molts encara amb la pols dels magatzems, les taques del temps a les cobertes i el groc senil del paper”, tal com vaig escriure l’any passat. No hi ha clíniques per rejovenir els llibres de fons. Hi ha tallers que enquadernen i restauren llibres antics d’un cert valor —incloent-hi l’afecte—, però si només queden uns pocs exemplars d’un títol, segurament són els que pateixen les taquetes d’òxid i el paper esgrogueït, els que han quedat arraconats fins que han esdevingut els únics disponibles: no hi ha res fer. A la llibreria també tenim llibres així, que contrasten amb l’aspecte impecable dels més recents. De vegades algun client demana si podem encarregar-li un exemplar diferent, l’aviso que segurament arribarà amb un aspecte semblant, i efectivament és així. La bona notícia, desapercebuda sempre, és que hi hagi editorials que encara els mantinguin al catàleg en comptes de convertir-los en pasta de paper.

La Setmana és una ocasió excepcional per recuperar el lloc que havien ocupat anys enrere, ni que sigui durant uns pocs dies. Dubto, però, que hi haguessin els 60.000 títols diferents que els mitjans de comunicació s’han apressat a acceptar com a xifra d’assistència llibresca. Haurem de demanar a Contrastant que ofereixi una quantitat més creïble. Potser és que l’èxit de vendes dels primers dies ha sorprès els organitzadors i diumenge encara no havien pogut omplir els buits. Potser és que hi ha menys espai d’exposició. Potser és que falten editorials: hi ha unes poques amb bona part del catàleg sobre les taules i d’altres poc o gens representades; sobretot falten editorials de fora de Catalunya. En qualsevol cas, em va resultar profitós acostar-m’hi, ni que fos per trobar-me alguns títols que ja vaig comprar fa anys i per considerar que potser ja toca llegir-ne algun.

Setmana del Llibre en Català

Amb la discreció de sempre, se celebra a les Drassanes la Setmana del Llibre en Català. Les editorials treuen a la llum els llibres vius dels catàlegs, molts encara amb la pols dels magatzems, les taques del temps a les cobertes i el groc senil del paper, i podem recuperar títols que ja ni ens recordàvem que existeixen. És clar que també hi ha les novetats d’editorials petites i mitjanes i valencianes que les distribuïdores catalanes mantenen en secret per afavorir l’exposició a les llibreries dels títols comercialment importants de debò. Així que la passejada em va servir per prendre nota d’alguns títols que cal tenir a la llibreria i que misteriosament no hi són: si a les limitacions pròpies de qualsevol ésser humà hi afegim les limitacions que imposa el món de l’edició, és normal que alguns llibres no arribin mai a l’abast dels lectors.

Que la llengua decorativa del país tingui la seva setmana del llibre sense grans esdeveniments mediàtics, amb el propòsit preferent d’exhibir el llibre de fons en lloc de l’ornamentació efímera que embelleix les taules de novetats, pot explicar-se pel fet que encara som una mica lluny de Sant Jordi i no cal que pateixi el devorador imperi de l’actualitat, que contribueix matar la biodiversitat editorial. Alguna vegada hem comentat a la llibreria que creix la tendència a mirar més les taules que els prestatges. Sóc de l’opinió que les bones llibreries es distingeixen justament pel contrari, pels llibres que trien mantenir amb el sol reclam del llom. A les Drassanes, la majoria dels llibres de fons tornen a ocupar les taules, poden demanar una mica de l’atenció que ja no tindran mai més al llarg de l’any.