Avantguarda zombi

Sembla que ningú discuteix l’afirmació que cada generació hauria de tenir la seva pròpia traducció dels clàssics, però diria que és una proposició injusta. Si els catalans podem gaudir de diverses traduccions dels sonets de Shakespeare, per què s’hauria d’acontentar l’anglophonie amb l’original? No tinc en compte, és clar, les traduccions a l’anglès que ara es parla adreçades a les persones que o bé no llegeixen poesia o bé aprenen aquesta llengua. És a dir: els catalans tenim la sort immensa que podem delectar-nos amb diferents assaigs de fusió d’horitzons d’expectatives en relació amb la recepció dels sonets de Shakespeare a casa nostra gràcies a traduccions que reflecteixen propòsits estètics, ideològics i personals diferents, però un anglès o un australià pateixen la desgràcia d’enfrontar-se directament només amb l’original.

Això és més greu encara amb la novel·la del segle XIX, el tret principal de la qual és l’avorriment que produeixen les infinites descripcions de mansions, paisatges i estats anímics esclaus del seu temps i que res tenen a veure amb els reptes estètics de la postmodernitat. És una veritat universalment reconeguda que Orgull i prejudici de Jane Austen és una novel·la sobre temes —unes senyoretes de casa bona que aspiren a casar-se amb algun hereu atractiu i ric— i situacions —qui pot gaudir amb les nimietats de la vida quotidiana de l’aristocràcia rural de l’Anglaterra victoriana?— que hores d’ara no interessen a ningú. Sort que Seth Grahame-Smith ha trobat una solució exquisida, elegant i subtil per ressuscitar l’interès envers Orgull i prejudici: reescriure-la de manera que conservi els trets més valuosos que la van fer cèlebre al seu temps però afegint-hi elements radicalment contemporanis que satisfacin les expectatives dels lletraferits més exigents. El resultat és Orgullo y prejuicio y zombis.

La presència constant de l’ominosa amenaça zombi contribueix a crear una atmosfera d'inquietud perpètua que no té res a veure amb la fotesa del desordre hormonal d’uns joves a l’Anglaterra de l'any de la picor sinó més aviat amb la complicada situació actual del món, més a prop del Don DeLillo de White Noise que dels totxos de Balzac. D’aquesta manera, Seth Grahame-Smith se situa a l’avantguarda de la innovació literària universal i obre un camí que l’actual prisma estètic —polièdric, pluridisciplinar i apropiacionísticament líquid i efímer— reclama amb urgència.

Qui serà el valent que escrigui L’orfeneta de Menargues i els vampirs? O Tirant lo Blanch a l’Imperi Gormiti? O Solitud i alienígenes?