El Premi Llibreter d’enguany estava enverinat. Cap de les obres finalistes de l'edició anterior, l’any 2005, era d’un autor català i això, quan celebràvem l’Any del Llibre, va ser interpretat per alguns com una ofensa i per altres com una mostra d’independència. Imma Bellafont va acusar el jurat que hi havia llavors de menysprear la llengua catalana. Després va ser elegida presidenta del Gremi de Llibreters i com que no va rectificar, o ni tan sols matisar, les seves declaracions, el jurat va dimitir. I una matisació, almenys, sí que hauria estat necessària. Jo mateix vaig escriure alguna cosa a propòsit de la qüestió. El cas és que, amb la dimissió del jurat, el veredicte es va haver d’ajornar fins al Saló del Llibre de Barcelona, a la tardor. Els llibreters ens vam trobar, doncs, sense una selecció de títols, els finalistes i el guanyador, que ens facilitava molt la feina durant l’estiu. El verí inoculat pel desenvolupament dels fets va provocar que, fos quin fos el resultat, la selecció dels finalistes semblés sospitosa. Si s’hi incorporava un nombre significatiu d’autors catalans, algú podia al·legar que el nou jurat no seria independent perquè hauria seguit els dictats de la presidenta del Gremi de Llibreters. Si cap autor català viu no hi apareixia —com així ha estat finalment—, el mateix algú podria afirmar que tant d’enrenou era inútil si les coses continuaven igual.
L’any 2005 va guanyar la novel·la El port de les aromes de John Lanchester, la traducció al català de la qual dormia plàcidament en un calaix de can 62. Guillem Terribas va afirmar que el Premi Llibreter havia aconseguit, com a mínim, que s’edités ràpidament en català una traducció que semblava condemnada a l’oblit. Enguany ens trobem amb el fet que el llibre guanyador, El quinto en discordia de Robertson Davies, tampoc estava disponible català. Però l’editorial, Libros del Asteroide, posseïa també els drets de traducció al català. I aquí és on rau, segons la meva opinió, el problema: és un costum força estès que les algunes editorials comprin alhora els drets de traducció al català i a l’espanyol d’un llibre. Recentment, per exemple, hem llegit que Acantilado publicarà l’obra completa de Danilo Kis; no hem llegit enlloc que Jaume Vallcorba ha comprat també els drets en català i no sabem, de moment, si publicarà també Danilo Kis en català o no. El cas d’Imre Kertész ens pot servir per intuir que sí publicarà alguna cosa, però amb retard respecte a la traducció espanyola. Les raons que poden menar a una editorial a comprar alhora drets en català i en espanyol són molt diverses: des de voler evitar que es publiqui en català per evitar la competència fins a la confiança que el llibre tindrà èxit i negociar després a l’alça la venda dels drets. El fet indiscutible, però, és que gràcies al Premi Llibreter de 2006, la llengua catalana ha guanyat una nova editorial, que no es limitarà a publicar solament El quinto en discordia, malgrat les ofertes d’editorials més poderoses. Desconec si aquest era un dels objectius del nou jurat, en qualsevol cas recomanaria a Luis Solano que comenci a pensar seriosament en la traducció al català de Volvieron como golondrinas, un llibre que ha agradat, i molt, a tots els qui l’hem llegit a la llibreria.
Al final compta, però, l’encert o no del Premi Llibreter i El quinto en discordia és un molt bon llibre que mereix, sens dubte, el guardó. És el culpable, junt amb els Assaigs de Montaigne, de la poca activitat d’aquest bloc durant els darrers deu dies. La revista Benzina, a més a més, l’ha triat com a millor llibre de l’any 2006:
La màgia i la mitologia són precisament dos aspectes del, segons el meu parer, tema central del llibre: la meravella com a necessitat profunda de l’ésser humà. La fascinació del protagonista per l’il·lusionisme o la santedat tenen a veure també amb la fascinació que provoca l’home d’èxit —atractiu i ric—, la monarquia com a institució mítica o l’heroi de guerra que torna a un poble petit, entre altres coses, tan ben escrites que la novel·la imposa una lectura lenta i atenta, un autèntic plaer.
L’any 2005 va guanyar la novel·la El port de les aromes de John Lanchester, la traducció al català de la qual dormia plàcidament en un calaix de can 62. Guillem Terribas va afirmar que el Premi Llibreter havia aconseguit, com a mínim, que s’edités ràpidament en català una traducció que semblava condemnada a l’oblit. Enguany ens trobem amb el fet que el llibre guanyador, El quinto en discordia de Robertson Davies, tampoc estava disponible català. Però l’editorial, Libros del Asteroide, posseïa també els drets de traducció al català. I aquí és on rau, segons la meva opinió, el problema: és un costum força estès que les algunes editorials comprin alhora els drets de traducció al català i a l’espanyol d’un llibre. Recentment, per exemple, hem llegit que Acantilado publicarà l’obra completa de Danilo Kis; no hem llegit enlloc que Jaume Vallcorba ha comprat també els drets en català i no sabem, de moment, si publicarà també Danilo Kis en català o no. El cas d’Imre Kertész ens pot servir per intuir que sí publicarà alguna cosa, però amb retard respecte a la traducció espanyola. Les raons que poden menar a una editorial a comprar alhora drets en català i en espanyol són molt diverses: des de voler evitar que es publiqui en català per evitar la competència fins a la confiança que el llibre tindrà èxit i negociar després a l’alça la venda dels drets. El fet indiscutible, però, és que gràcies al Premi Llibreter de 2006, la llengua catalana ha guanyat una nova editorial, que no es limitarà a publicar solament El quinto en discordia, malgrat les ofertes d’editorials més poderoses. Desconec si aquest era un dels objectius del nou jurat, en qualsevol cas recomanaria a Luis Solano que comenci a pensar seriosament en la traducció al català de Volvieron como golondrinas, un llibre que ha agradat, i molt, a tots els qui l’hem llegit a la llibreria.
Al final compta, però, l’encert o no del Premi Llibreter i El quinto en discordia és un molt bon llibre que mereix, sens dubte, el guardó. És el culpable, junt amb els Assaigs de Montaigne, de la poca activitat d’aquest bloc durant els darrers deu dies. La revista Benzina, a més a més, l’ha triat com a millor llibre de l’any 2006:
Ho té tot: una història que enganxa i que retrata una odissea personal, però també les vicissituds d’una nissaga i, fins i tot, d’un país. També hi ha una prosa trenada amb delicadesa però capaç d’aportar sàvies reflexions sobre la condició humana. I fins i tot alguns tocs de màgia. I de mitologia.
La màgia i la mitologia són precisament dos aspectes del, segons el meu parer, tema central del llibre: la meravella com a necessitat profunda de l’ésser humà. La fascinació del protagonista per l’il·lusionisme o la santedat tenen a veure també amb la fascinació que provoca l’home d’èxit —atractiu i ric—, la monarquia com a institució mítica o l’heroi de guerra que torna a un poble petit, entre altres coses, tan ben escrites que la novel·la imposa una lectura lenta i atenta, un autèntic plaer.
— ¿Qué queréis, entonces? ¿Que os teman?
— Que se maravillen. Esto no es un acto de egoísmo. La gente necesita maravillarse con algo, y el espíritu de nuestro tiempo consiste, precisamente, en impedírselo. Pero si se hacen cosas buenas y maravillosas, habrá gente que pague por verlas.
