Des de fa uns mesos,
Hermeneia allotja
Intermínims de
Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l’hipertext. Per celebrar els deu anys de l’esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l’exposició virtual
Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l’escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.
Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de
Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots,
hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat.
Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.
La primera vegada que vaig escoltar
Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de
Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la
Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé
La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que
UH! hauria de trobar-se al web
transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.
Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir
l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La
Setmana de la poesia d’enguany demostra que la
dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.
