Mutacions d'una selva

Jordi Ferré, de l’editorial Cossetània, reprodueix al seu bloc De tard en tard un fragment de la contribució del llibreter Àlvar Masllorens a Mutacions d’una crisi, llibre que ha gaudit d’un cert ressò a la catosfera. El fragment al·ludeix a un altre problema greu de la distribució: el de la gestió de la informació sobre les novetats:

L'editor treballa d'esquena a la realitat de la llibreria, amb mesos d'antelació, i generalment comunica al distribuïdor i/o llibreter allò que ha fet quan és l'hora de posar el llibre al mercat; amb les exigències i les presses d'allò que ja és un fet consumat i que cal posar a la venda entre la novetat anterior i la propera que ja s'està coent i del qual tampoc s'informa. És clar que hi ha excepcions. Generalment només en el cas de les grans apostes de les editorials. I així es fa molt dificultós que, des de la llibreria, o bé des de l'editorial, s'orquestrin llançaments adequats per als nous i diversos títols.

Hores d’ara, només disposo del pla de distribució complet per al mes de setembre d’algun gran grup editorial. Entre les novetats del grup Planeta en espanyol crec que val la pena destacar-ne tres de Seix Barral: El hombre del salto de Don DeLillo, M/T y la historia de las maravillas del bosque de Kenzaburo Oé i El aliento del cielo de Carson McCullers. I una reedició de l’editorial Ariel: la magnífica Historia de la crítica literaria de David Viñas. De Random House Mondadori hi ha també força coses interessants: La carretera de Cormac McCarthy —que publicarà Edicions 62 en català—, Diario Ruso d’Anna Politkòvskaia —que publicarà en català Ara Lllibres— i Hecho en México, una antologia preparada per Lolita Bosch que coincidirà amb Fet a Mèxic —festival de literatura mexicana que se celebrarà del 29 de setembre al 6 d’Octubre a Barcelona— i també amb l’aparició de la seva darrera novel·la Insòlit somni, insòlita veritat a Empúries, en espanyol a Mondadori.

Lògicament, en aquests casos ja hem fet la comanda de setembre; el perill és fer tard a enviar-la: seria força probable llavors que no arribessin alguns dels títols, perquè aquest sistema serveix precisament per fer una previsió del tiratge aproximat de cadascun. Si aquest tiratge és força ajustat, fer tard implica esperar les primeres devolucions d’exemplars no venuts o, si les expectatives de vendes se superen, que n'aparegui la segona edició.

Altres distribuïdores només proporcionen informació sobre el primer servei de novetat del mes. Gràcies a això sé que tindrem Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas a Anagrama, Certituds immediates de Miquel Bauçà a Empúries, Vostè ja ho entendrà de Claudio Magris a Edicions de 1984 o El carreró dels miracles de Naguib Mahfuz a Bromera.

Per últim, hi ha la informació que proporcionen algunes editorials amb prou antelació. És el cas d’Edicions 62, Empúries i Península —l’antic Grup 62—, que m'ha permès completar la informació de més amunt, o també de Quaderns Crema —La follia que ve de les nimfes de Roberto Calasso al setembre, o Les benignes de Jonathan Littell al novembre— i Acantilado —El dossier K. D’Imre Kertész al setembre, per exemple.

De la resta, gairebé res. I això vol dir des de la informació més esquemàtica en forma correus electrònics, on consten quatre dades del servei de novetat que es distribuirà pròximament, a la visita del comercial que coneix molt bé els llibres que ens presenta. A banda d’alguns ensurts, com les ocasions en què la presentació d’un llibre obté força ressò als mitjans de comunicació, amb el petit inconvenient que encara no s’ha distribuït i ningú no el pot trobar encara a les llibreries. Una mostra, com apunta Àlvar Masllorens, de la manca de coordinació entre editorials i distribuïdors a causa, sobretot, de l’excés de novetats.

No es tracta d’acumular informació sobre les edicions i reedicions que apareixeran a la tímida rentrée sinó de poder-la conèixer amb prou antelació perquè les llibreries puguin treballar còmodament amb els títols més afins a la línia que hagin decidit seguir. Això si la llibreria no depèn de l’ofegador servei automàtic de novetats, amb tot de títols que no han estat demanats i que ocasionen una acumulació de feina inútil, perquè molts es quedaran al magatzem fins que arribi el moment de fer-ne la devolució, sense passar per la llibreria.

[Ve de La selva de la distribució i continuarà...]

La selva de la distribució

La principal raó que ens impedeix gaudir d’un Amazon propi, per sort o per desgràcia, és el sistema de distribució del llibre. Com escriu Paco Goyanes, de la llibreria Cálamo, al número 2 de la revista Trama & texturas:

Siempre he defendido que el mejor librero de Europa es el español, ya que es ante todo un auténtico detective, y no por gusto, sino por obligación. Localizar y conseguir algunos-muchos libros es una labor propia de Sherlock Holmes o del más castizo Carvalho. Y siempre he envidiado a mis colegas franceses o alemanes, que emplean una centésima parte del tiempo que los hispanos dedicamos a las tareas administrativas y de almacén, gracias sobre todo a la concentración en la distribución.

Efectivament, el nombre d’empreses dedicades a la distribució de llibres és extraordinàriament elevat si el comparem amb països que tenen un bibliosistema similar. A Alemanya, per exemple, hi ha dues grans distribuïdores que ofereixen un servei impecable i un marge comercial per a les llibreries d’un 42%: un somni. La concentració en la distribució permet reduir molt el temps dedicat a la gestió d’albarans, emmagatzematge, devolucions i altres feines que resten temps a la bona gestió de la informació. Però el problema no és tan sols la quantitat d’empreses de distribució que cal conèixer per oferir un bon servei als lectors, sinó també un seguit de particularitats que de vegades fan perdre els estreps.

Si un client encarrega un llibre és normal que vulgui saber quant de temps trigarà a arribar. L’habilitat en l’art de la bibliomància permetrà al llibreter endevinar amb més o menys encert una dada que sovint es converteix en un malson. Hi ha distribuïdores que treballen molt bé amb el llibre de fons i no és gaire arriscat pronosticar que un títol determinat trigaria aproximadament una setmana a arribar a les mans del lector. N’hi ha d’altres que també treballen molt bé el fons però que exigeixen un import mínim de comanda per enviar llibres sense despeses de tramesa; en aquest cas, el llibreter haurà de calcular ràpidament quan es podria arribar a aquest mínim abans d’informar el client. Però n’hi ha que dediquen el magatzem sobretot al llibre de novetat i que no mantenen un fons representatiu de les editorials i llavors el temps d’espera es duplica o triplica davant la incredulitat del client que pretenia llegir un determinat títol. Cal no oblidar, però, les distribuïdores especialitzades que ofereixen un marge comercial baix —al voltant del 25%—, envien els llibres per correu —aquí el grau d’incertesa respecte al temps d’arribada és incalculable— i no admeten dret de devolució —amb la qual cosa, cal anar amb molt de compte a l’hora de fer comandes de llibre de novetat.

La relació entre proveïdors i editorials tampoc no és uniforme. Hi ha grups editorials, com Planeta en espanyol, que confien el procés d’emmagatzematge i distribució a una gran empresa però mantenen una xarxa pròpia d’agents comercials que són els s’ocupen de la relació amb les llibreries; gestionen, per exemple, els serveis de novetats. Altres grups, com Random House Mondadori, sí tenen la seva pròpia distribuïdora. El cas del nou Grup 62 és certament singular, i sospito que provisional: el grup Planeta en català es distribueix a través d’Arc de Berà —que també distribueix, per exemple, Bromera— i són els agents comercials d’aquesta empresa els que s’encarreguen de la relació amb les llibreries —de manera que un llibre de l’editorial Destino segueix diferents canals de distribució segons la llengua—, l’antic Grup 62 utilitza la històrica Distribuciones de Enlace —que inclou també Anagrama— i, finalment, Enciclopèdia Catalana manté la seva pròpia distribuïdora després que la divisió de llibreries abandonés l’Arc de Berà. Després dels grans grups, trobem, a més a més, una constel·lació d’empreses més petites que normalment tenen com a nucli dur una o dues editorials independents fortes; a banda de les editorials que s’ocupen de la seva pròpia distribució, tant si ho fan arreu com si ho fan només als grans nuclis urbans i confien la resta a una altra empresa.

[Continuarà...]

Les interpretacions

Ahir vaig arribar de nou a la pàgina 54 de Les interpretacions de Lluís Calvo. Fa alguns dies que vaig acabar la primera lectura del llibre i el bon record d’alguns assaigs excepcionals m’ha convidat a tornar-hi. Com el [XXV] de la primera part, una visió panoràmica del noucentisme que parteix de l’arquitectura com a estratègia per explicar millor la literatura. Està escrit d’una manera tan sintètica i lúcida que em sembla agosarat parafrasejar-ne res. Però si hagués de fer-ho, diria que el nus consisteix a explicar el noucentisme com un lloc de confluència d’artistes i escriptors desorientats davant la ràpida evolució dels corrents estètics durant el primer terç del segle passat. Una mena de pont on difícilment trobaríem algun noucentista pur que hi hagués volgut viure. Lluís Calvo desfà aquest nus a partir de les trajectòries individuals, dels noms propis que van haver de viure unes condicions històriques determinades. Davant de la crítica que acostuma a tractar els escriptors com a símptoma d’alguna tendència i, doncs, a polir-los les arestes que precisament els defineixen, Lluís Calvo aconsegueix, en un poques pàgines, escriure un resum molt pertinent sobre un moviment estètic, el noucentisme, sense desatendre la personalitat d’alguns dels seus protagonistes. Així, la crítica que fa de Carner, té en compte tant la individualitat del poeta com el context en què es desenvolupa:

El problema de Carner fou, doncs, d’actitud, no pas d’aptitud. Però el cert és que la seva pròpia disposició vital determinà, finalment, l’amplitud de l’acció creadora. El fet de restar immòbil enmig del segle més convuls i trasbalsador de tota la història de la humanitat no és una postura que el lector atent pugui passar per alt.

Aquí, sens dubte, el lector atent són, com a mínim, dos: Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, tots dos bons coneixedors del new criticism i de la lectura atenta o close reading i cavallers de la causa carneriana. Com a admirador de tots tres, les paraules de Lluís Calvo em semblen, però, exactes. El new criticism, com altres corrents que augmentaven perillosament el cabal de la teoria literària durant el segle XX, se centra en l’anàlisi acurada del text sense tenir en compte la vivència que l’havia ocasionat. Una altra manera d’apartar l’individu, el qual esdevé tan sols l’etiqueta que permet identificar una determinada producció literària. Un dels fils que recorre Les interpretacions és, precisament, refutar tant els qui només volen veure textualitat com els qui només saben veure l’escriptor com una simple baula en la llarga cadena de la llengua, que es manifesta a través d’ell.

Abans d'escriure tot això, he tornat a llegir l’assaig [X] de la segona part on Lluís Calvo —un desconegut— m’explica a mi perquè no m’agrada Heidegger. El començament em sembla magistral:

La religió, avui dia, ha abandonat Déu per envair les ànimes dels escriptors, els rtistes i els filòsofs,els quals en manlleven termes, conceptes i visions per aproximar-se a la idea del sagrat. Cap novetat —podria argüir-se—, si no fos que tot això, paradoxalment, té lloc des de posicions agnòstiques o deliberadament hostils a qualsevol forma de religió.

I encara copiaria més paraules, però m’allargaria massa. Quan publiqui aquest apunt tornaré, unes pàgines més endavant, a les paraules que Lluís Calvo dedica a Gadamer, un autor antipàtic des del dia que Verdad y método en va caure de les mans en llegir les seves idees sobre el sentit comú, el més dòcilment conservador dels sentits. No és estrany que el penúltim fragment de Les interpretacions sigui, precisament, un elogi de Jean Bollack. L’últim fragment del llibre és:

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament aquí, a dins.

Dir el vers

David Figueres ens proposa un tast dels poemes que presentarà a la Setmana de la Poesia de 2008. M’han sorprès la seva veu i la seva manera de dir el vers, d’una naturalitat o, potser millor, d’una franquesa que s'adiu amb l’experiència del poema. És molt gratificant comprovar com, de vegades, escoltar el poema l’enlaira. També sol passar al contrari, que la xerrameca del poeta esdevé un llast que ens allunya dels poemes. Sort que casos com el de David Figueres ens reconcilien amb la veu de la poesia.

Escric això acompanyat, finalment, d’Uh! d’Enric Casasses en la reedició que acaba de publicar Pagès editors. Ja n’havia escoltat i llegit alguns fragments. Per exemple, en una ocasió als dimarts de juliol de les jornades de Poesia a Torres Muntadas, que ha començat aquesta setmana i que, com sempre, mostra les moltes maneres de dir el vers.

Robar llibres és molt lleig

L’entrevista als membres d’Astrud va proporcionar un dels moments més tenebrosos de L’hora del lector. Genís Segarra va dir amb una normalitat esfereïdora que roba llibres. Quan esperava un bon clatellot —dialèctic almenys— d’Emili Manzano, vaig contemplar astorat que el lladre rebia l’aquiescència dels qui l’escoltaven al plató. Lamentable. No cal dir que ja el tinc clissat i que si mai ve per la llibreria penso vigilar-lo. El cas és que robar llibres sempre ha gaudit de bona reputació i Genís certifica que ara, a més a més, és cool. Suposo que això deu tenir a veure amb el fet que els llibres són unànimement considerats com a cultura i tothom sap que cultura és tot allò que permet demanar descompte. I no hi ha descompte més gran que el cent per cent. Lògicament, la gastronomia queda fora de la cultura perquè es tracta d’una activitat que tothom paga sense protestar, i amb un escreix sovint injustificat anomenat propina.

El marge comercial del llibre a les llibreries independents està al voltant del 30%. Un 18% del preu del llibre cobreix les despeses previsibles: sous, lloguer o hipoteca, electricitat, etiquetes antifurt, etc. Amb l’altre 12% es cobreixen els imprevistos, les reformes o els llibres robats. És a dir: cal vendre més de 10 vegades el preu de cada llibre robat per recuperar-ne la inversió. El lladre de llibres ocasional, tant si és cool com si no, sol acontentar-se amb un exemplar per cada incursió. Resulta més perillós el lladre professional. Fa un parell d’anys vam enxampar-ne un de molt espavilat: un home d’uns cinquanta anys, molt prim, que duia inexplicablement sota la jaqueta ni més ni menys que 10 llibres de la col·lecció d’obres completes de Galaxia Gutenberg. Els llibres nous dels mercats de segona mà, els que no fa ni una setmana que s’han distribuït i ja s’hi poden trobar, provenen principalment dels crítics que se’ls venen i dels lladres.

Una diferència entre el lladre ocasional i el professional és la mena d’excuses que donen quan els enxampem: el primer pot anar-se’n avergonyit o argüir que els llibres són cars —mentida—, que els llibres són cultura i cal que circulin lliurement —mentida també: el lladre que així argüeix no està en contra de la propietat privada sinó a favor de la seva pròpia propietat privada— i d’altres excuses per l’estil; el segon, en canvi fa veure que se n’avergonyeix i se’n va. Perquè, lògicament, no compensa entrar en denúncies i judicis: una impunitat, doncs, que afavoreix la reincidència d’aquesta xacra social. Una altra diferència fonamental és que el lladre de llibres ocasional de vegades s’acontenta amb un llibre de butxaca que es pot trobar a qualsevol biblioteca pública i que després —en part degut al sentiment de culpa de li desitjo sincerament— potser ni tan sols no es llegirà. El lladre professional busca llibres de més de trenta euros i mira de robar més d’un exemplar del mateix títol.

Però els problemes que ocasiona el robatori de llibres no és tan sols econòmic. Un llibre robat és un llibre que l’ordinador afirma tossudament que es troba a la llibreria i que s’afegeix als maldecaps ocasionats per la vulneració de l’ordre alfabètic. A més a més, com que coneixem les preferències que senten els lladres envers determinades editorials i col·leccions, hi ha qui, com jo, demana només un parell d’exemplars de novetat d’un candidat a ser furtat o evita tenir-los als prestatges, de manera que només es venen mitjançant una comanda.

El segon lliurament de la revista Trama & texturas dedica algunes pàgines a aquest tema tan enutjós. Cap de les tres persones que s’hi refereixen són llibreters; dada si més no curiosa perquè hi col·laborem quatre: Paco Goyanes de la llibreria Calamo, Roger Michelena de la llibreria Michelena, Ricardo Nudelman de la llibreria de Fondo de Cultura Económica i jo. Un tast: Libros robados de Carlos Yusti. El bloc de la revista ha seguit el tema i de totes les aportacions que recull voldria destacar un apunt de La decadencia del ingenio, del qual no em puc estar de reproduir un paràgraf tan lúcid com subtil:

Es más, tal y como está el negocio editorial, no me extrañaría que lo pasara peor un librero al que le quitan un par de novelas que un joyero que se queda sin un par de anillos. Por tanto, si alguien tiene que robar para leer, empresa que algunos creen casi tan noble como robar para comer, que birle un reloj o una gargantilla y que luego venda lo sustraído para poder pagarse el vicio de los libros. Un poco de criterio, por favor.