dijous, de setembre 29, 2005

Vicis inconfessables

. dijous, de setembre 29, 2005

Ja he escrit en altres ocasions que la lectura de llibres no és garantia de res. Ni diàleg amb morts il·lustres —on hi ha la rèplica?— ni saviesa en píndoles de paper. Per gaudir amb els llibres cal una actitud prèvia —interès per les coses que pensen els altres, per exemple— i sobretot el costum de llegir. Les campanyes de foment de la lectura s’equivoquen amb les seves promeses d’orgasmes lletraferits, i a mi m’interessa que estiguin ben fetes per vendre molts llibres i viure d’aquesta professió molt de temps. Un error greu és intentar crear mala consciència en els nolectors; es pot viure perfectament sense llegir ni un sol llibre en la vida: milers de milions de persones no poden estar equivocats. Entre les conseqüències d’aquestes campanyes hi ha la indiferència o el badall, tant dels lectors com dels nolectors. Entre els darrers, la indiferència pot esquitxar-se lleument, en algunes ocasions, per un vague sentiment de culpabilitat d’uns vint segons com a molt, si és un anunci televisiu. Hi ha una minoria, però, que ha desenvolupat una clara hostilitat envers la lectura i els lectors.

Si un aficionat a la mecànica automobilística es dedica a explicar, en el corresponent llenguatge incomprensible propi dels entesos, la darrera modificació que ha realitzat en el motor del seu vehicle, algú pensarà, com a molt, que és un pesat. Si aquest algú afirma que li ha agradat molt Pandora al Congo i se li acut afegir que ha rigut molt pel to paròdic magistral i la ironia i coses així, llavors és un pedant i pobre d’ell que expliqui això a un nolector hostil. L’ús de mots com parataxi o analepsi garanteixen la visita a urgències. Les llibreries, entre moltes altres funcions d’interès general, acollim aquests lectors que tenen la mala sort de conèixer més d’un nolector hostil. Arriba el client, demana per un llibre que ja té i que ha llegit un munt de vegades: si al llibreter se li escapa el més mínim gest d’aprovació o de complicitat, és molt probable que el client aprofiti per fer un parell de comentaris furtius a propòsit d’arguments, personatges o cronotops i tot seguir se’n vagi, alleujat, a llegir una estoneta més.

Hi ha campanyes de foment de la lectura, però, que amaguen un propòsit secret molt difícil de captar. Desconfiar sistemàticament de les institucions és molt lleig: hi ha centenars de tècnics que estudien tota mena de subtileses per aconseguir objectius molt lloables. Per exemple, atendre les víctimes de la minoria nolectora hostil. Una bona dosi de llenguatge triomfal garanteix que els lectors habituals se sentin càlidament colgats sota una flassada de confiança i optimisme. Atacar directament els nolectors hostils, que han arribat a aquesta situació com a conseqüència de campanyes anteriors a favor de la lectura, agreujaria el problema: la violència genera més violència, és matemàtic.

17 comentaris:

mar ha dit...

tu ho has dit: hi ha centenars (jo diria milers) de tècnics que viuen de fer campanyes...
i hi ha institucions que tenen la consciència tranquila perquè ja han fet campanyes (per paliar el problema que calgui)
en ves de destinar els pressupostos a millorar (o abaratir) l'ensenyament, la cultura, l'art...
en fi...

Anònim ha dit...

Les campanyes no serveixen per gaire cosa, l'acció sí. A l'escola on treballo acostumen els alumnes a llegir des de ben petits, es treballa l'hàbit a l'escola i tenen lectura un cop a la setmana, individual i silenciosa. Els meus alumnes de tercer d'ESO han de llegir un mínim de tres llibres en català i tres en castellà per trimestre. Això són divuit llibres per curs. No n'hi ha cap de superdotat i, amb excepcions, ho fan de gust perquè llegeixen els llibres que volen (i si ho demanen se'ls dóna consell). L'any passat treballava en un institut on els alumnes llegien, a empentes i rodolons, sis llibres per curs. Algú ho fa malamament, i hi ha qui demostra que és possible crear lectors. D'altra banda, estic d'acord que es pot viure sense llegir, i fins i tot es pot ser bona persona, no mitifiquem les coses.

Anònim ha dit...

El vici de llegir és inconfessable o ho deixar de ser...

Pedro ha dit...

Hi havia un anunci on sortia una merda i posava: "mengi merda, 17 milions de mosques no poden equivocar-se".

Pedro ha dit...

Per cert, el saló de lectura d'ahir va tenir dos grans convidats, Sánchez Piñol i Bezonoff. Sincerament, en Manzano hauria d'haver usat més l'amistat i la complicitat entre els dos autors, fins que no faltaven 3 minuts no vaig adonar-me que es coneixien, eren amics i havien llegit les respectives obres. A més, no es van dedicar a fer-se la pilota.

Anònim ha dit...

Em va semblar molt encertat com Almodóvar retratava a "Kika" un programa televisiu de divulgació de la lectura: es titulava "Hay que leer" i el presentava la seva mare, desimbolta nolectora militant.

Anònim ha dit...

Les campanyes no serveixen per a gran cosa, només per a pagar sous a qui les dissenyen. Per altra banda, crec que a l'escola es fomenta l'hàbit lector, però això tampoc no vol dir res, després la gent creix i fa el que li sembla, no tothom, ni molt menys, segueix llegint. Per altra banda l'hàbit lector, en abstracte, no vol dir res, es pot llegir coses de tota mena, com per la tele es poden veure tota mena de coses. Referent a l'opinió de Teixidor, no m'estranya, hi ha un mercat infantil i juvenil del qual viu molta gent i que s'hauria d'analitzar en profunditat, també hi ha molta palla i molta mediocritat, els sistema de promoció és diferent, però, en el fons, també busca, moltes vegades, satisfer interessos particulars del gremi.

Anònim ha dit...

Sobre lectures obligatòries a l'escola i hores de lectura silenciosa a l'ensenyament també caldria parlar-ne, i molt. De vegades -moltes- aquestes obligacions generen un refús evident. Porto molts anys a l'escola, no parlo per parlar. A més, qui pot mesurar la qualitat d'un llibre? Amb quins criteris? En fi, un tema complex.

el llibreter ha dit...

Sí Mar: les campanyes tenen a veure més amb la consciència que amb l’eficàcia. Per això deuen ser tan eficaces.

Pedro: els alumnes trien els llibres? Em sembla fantàstic. Més feina per als professors, bibliotecaris i llibreters, però més alegria per als alumnes. A nosaltres ens resulta més fàcil que tothom llegeixi els mateixos llibres obligatoris, així podem fer previsions i demanar els títols. Ara bé, hauries de veure “l’entusiasme” amb què compren els llibres obligatoris. ¿Heu pensat a organitzar una visita a una llibreria? Explicar-los com s’organitza per seccions, què són les taules de novetats, com funciona el servei de comandes... Nosaltres, de visites només en rebem per Sant Jordi i, com és lògic, és impossible explicar res.

Ximm: mantindré el secret de confessió.

Xavi: l’Emili Teixidor té la rara virtut de ser lúcid. També és qui ha dit les coses més interessants sobre la fira de Frankfurt, per exemple.

Pedro: també és veritat que en cas de cataclisme mundial, les mosques tenen més possibilitats de sobreviure que els humans.

Xuxy: regalo aquesta idea a tevetrés: un programa en què el presentador, o el públic, NO ha llegit els llibres que es comenten i demanen a l’autor o als que sí l’han llegit que els convencin per llegir-lo.

Júlia: cal acontentar els editors de productes efímers i fer-los veure que l’administració es preocupa per la indústria. Suposo que cal orientar la tasca docent a donar elements de distinció més que inflar les xifres de llibres obligatoris. Intentar que l’alumne sàpiga trobar les coses que li interessen en els llibres i que sigui capaç de llegir tota mena de llibres per conquerir la llibertat de triar, si li ve de gust. A la llibreria parlo amb professors i és trist que alumnes de 15 anys siguin incapaços d’entendre l’editorial d’un diari. No és tan sols l’hàbit de la lectura, és que no entenen què hi diu; és més aviat el coneixement del món, de l’actualitat en el sentit més ample: què passa al seu voltant. Trist.

Anònim ha dit...

Hi ha poca gent que ho entengui, què diu al diari. Aquesta prova s'ha fet amb gent gran, amb gent universitària, fins i tot amb professors... també caldria analitzar com s'informa i de quina manera, a través dels mitjans. En fi, un tema difícil. De tota manera penso que, gairebé sempre, la cultura entesa d'una manera àmplia i comprensiva ha estat cosa de poca gent.

Anònim ha dit...

No té res a veure amb les campanyes de lectura. Volia demanar si em podeu dir on es va publicar l'article d'Héctor Bofill que carregava contra la "literatura menor" representada per "Rodalies" de Toni Sala. Mercès!

Anònim ha dit...

Quina mania amb la lectura. "Més llibres, més lliures", i absolutes bajanades del tipus. Ni els llibres ens fan més lliures, ni més intel·ligents, ni més savis, ni res. Només entretenen i, a vegades, ens parlen de nosaltres i del veí. Res més i res menys. A llegir més Gombrowicz i menys fulletons i teories vanes. O a no llegir res i passejar.

Anònim ha dit...

Es pot viure sense llegir, i tant que sí! Com es pot viure sense escoltar música, sense anar mai a cap exposició de pintura o sense entendre un borall de filosofia. Però no hi ha dubte que tot plegat ens ajuda a entendre millor el món i els que hi viuen, començant per nosaltres mateixos. N'hi ha que poden viure sense llegir, però també n'hi ha que no poden viure sense escriure, i això sí qué és un gran misteri.

Anònim ha dit...

Ui, se m'ha colat un accent al "que" del final que no hi hauria de ser.

el llibreter ha dit...

No cal exagerar: la saviesa, la intel·ligència i la llibertat també es poden trobar als llibres, amb el benentès que no depèn dels llibres. Ningú escriu com Biel Mesquida després de gaudir dels seus llibres i ningú esdevé un antisemita col·laboracionista després de llegir Ezra Pound o Céline. Una conversa de quinze minuts amb una persona sàvia pot ser més transcendental que l’obra completa de Pla, perquè potser et permet llegir Pla, Mesquida, Pound o Céline de forma engrescadora. A més a més, hi ha llibres amb molta merda, és cert. No es tracta tant de relativitzar com de definir què ofereix de debò la lectura. Res d’idealitzacions publicitàries, una mica més de sentit crític i prou.

Xuxy: pots trobar l’esgarip de l’Hèctor Bofill al cercador de l’Avui.

Anònim ha dit...

Com deia el millor prosista català: collonades.
La barbàrie més gran de la història es va gestar a un dels països més cultes, més civilitzats i més llegits de l'època.
Ja n'hi ha prou de la sacralització de la cultura en general i de la literatura en particular.

Anònim ha dit...

les campanyes de lectura més potents les fan els crítics. Després de veure el De llibres del 33 m'he interessat per Rodalies de Toni Sala, però en llegir les crítiques d'Hèctor Bofill i el seu mecenes Sam Abrams se m'han passat una mica les ganes. Això sí que és fer campanya. Pobre Toni, per què se l'han de carregar, quina culpa en té de guanyar premis?