Coses que passen

Grégoire Bouillier va trencar amb Sophie Calle amb un correu electrònic que tancava amb les paraules “prenez soin de vous”: cuidi’s. Sophie Calle va enviar el correu electrònic a desenes de dones perquè l’interpretessin i li trobessin una explicació. El resultat va ser l’exposició que va presentar a la Biennal de Venècia de 2007 amb les 107 respostes i, sobretot, el catàleg que l’acompanyava: Prenez soin vous, un llibre esplèndid. Si Grégoire Bouillier no hagués escrit el cèlebre comiat, no sé si jo hauria llegit mai Coses que passen, autoficció estranya, punyent i sensual.

El títol original, Rapport sur moi —o Informe sobre mi—, que ara és el subtítol de la traducció catalana d’Isabel Olid Báez, semblava anunciar una autobiografia més o menys convencional. Per sort, les expectatives es van frustrar ben aviat perquè la composició de l’obra s'organitza al voltant de fets significatius que permeten al narrador anar i venir constantment de la infantesa o l’adolescència a la maduresa. I la tria i la naturalesa dels fets sol ser sorprenent, fins i tot pertorbadora: la manera com va contraure una malaltia —de petit, llepant probablement la finestra d’un tren, segons li deien els seus pares—, per exemple, va desencadenar l’amor tortuós de Laurence.

Sembla voler comprendre els fets cabdals de la seva vida aplicant-hi una causalitat estranya, que sovint assoleix una rara bellesa, com el capítol que comença a la pàgina 125. Assisteix a un espectacle de dansa i a l’entreacte una ballarina resta immòbil al mig de l’escenari. Malgrat que sap que aquesta acció forma part d’una mena de provocació tolerada, es commou en veure-la plorar. Puja a l’escenari i s’agafen les mans fins que l’obra es reprèn. Llavors llegim els retrets de la dona que l’acompanyava i

Com li hauria pogut explicar que no era el primer cop que veia aquella ballarina? En aquell moment, no ho sabia ni jo. I, tanmateix, deu anys abans era ella que, en aquella època, tenia vint anys de més i errava, magnífica amargor, en la nit.

Aquest breu paràgraf és la frontissa que uneix el desconsol teatral però autèntic de la ballarina amb el desconsol autèntic però teatral de la dona madura que va rebre sobtadament el desig vehement i desordenat i finalment frustrat d’un noi de setze anys, i a més a més és el pretext per evocar el desconcert i la ràbia de sostenir una opinió rebel o l'escalf i la desorientació de la primera relació sexual consumada. Una meravella.

El narrador desvela aspectes molt íntims de la recerca del desig de l’autor, no tan sols de caràcter eròtic, com el breu incest amb el germà gran, sinó també d’una intimitat més difícil de confessar, més brutal, com la capacitat de desencadenar una violència tan fulgurant i efectiva com inconscient. De vegades m’ha incomodat sorprendre’m com una mena de voyeur d’un joc inesperat que m’ha resultat impossible abandonar. No sé fins a quin punt l’actitud de desvelar aquesta intimitat respon a una estratègia literària o a un autèntic caràcter impúdic. Arran d’haver perdut el sentit de l’olfacte, escriu:

Si és que sóc intel·ligent, m’hi vaig tornar enganyant el món. Havia d’estudiar molt les aparences per donar-hi un sentit que havia perdut. És així que vaig saber ben aviat que la versemblança no equival a la veritat, ni el real a la seva representació, i això em va allunyar ràpidament de la meva època. D’altra banda, em vaig tornar solitari molt d’hora, perquè no només havia de mantenir en secret la meva anòsmia, sinó que a més a més ho feia entre gent que no em creava cap interès, si els podia enganyar tan fàcilment.

Harmada

Ara que ja es pot trobar A cielo abierto a les llibreries escriuré la crònica d’un fracàs. Tot va començar amb Espectáculos de realidad, on Reinaldo Laddaga parlava de César Aira, Mario Bellatin i d’un autor brasiler que no havia llegit mai: João Gilberto Noll. Les paraules de Laddaga, autor també del desconcertant i exquisit Tres vidas secretas —John D. Rockefeller, Walt Disney i Ossama Bin Laden—, em van seduir i vaig devorar Harmada, un llibre excepcional.

M’hauria agradat molt escriure alguna cosa interessant sobre Harmada, però no he aconseguit acostar-me a l’enigma de l’escriptura de João Gilberto Noll. Podria haver copiat alguna frase d’Espectáculos de realidad amb l’esperança que a partir d’unes paraules alienes aconseguiria trobar paraules per dir la meva lectura del llibre. Per exemple:

Reposo e inmersión, parálisis y activación de las sensaciones, fusión y desprendimiento: éstos son los rasgos del trance que insisten en escribir estos libros, y que exponen como pausadas pérdidas de sí.

Podria, per exemple, haver associat la noció de trànsit a Mario Bellatin i la de moviment a César Aira, però em quedaria sense explicar que la prosa João Gilberto Noll té una textura singular, fascinant, entre l’al·lucinació i el realisme, o que l’acció transcorre sovint entre de personatges i escenes fugaces i detalls rars, que el narrador protagonista explica un esdeveniment excepcional de la seva vida com si fos una faula malgrat que efectivament havia passat poques hores abans, i tot plegat crea un efecte d’estranyament que podria tenir a veure amb la l’ambigüitat elàstica amb què mostra el pas del temps, però no ho sé.

No ho sé. Tinc la sensació que el desllorigador de tot plegat es troba a les pàgines de l’asil. El protagonista hi ha arribat després de rebolcar-se en el fang i d’escapar de la seva vida d’actor, després de la gana i del dolor del cos ferit, després de fugir de l’hotel on va conèixer Amanda, la mare de la seva filla. Abans de tornar a Harmada. Un asil on els vells celebren les seves històries inventades i on fracassa una sola vegada, en un fragment que he llegit moltes vegades, com el llibre, amb l’esperança de trobar una frase que me l’expliqui.

Potser hauria d’haver llegit algun llibre més de João Gilberto Noll, però Harmada era com una mena de desafiament que em barrava el pas als altres llibres seus. Potser aquest apunt és com una mena de conjur que m’alliberarà d’aquesta fascinació, potser també perquè tinc llibres poderosos davant meu, entre els quals A cielo abierto.

Si és dolent t'ho recomano

La cultura popular de masses gaudeix d’una sòlida mala reputació que li atribueix una constant degradació intel·lectual. Steven Johnson no hi està d’acord, de manera que serà millor que els comissaris de l’excel·lència no llegeixin Si és dolent t’ho recomano, perquè podrien patir l’estupefacció de llegir un llibre molt ben argumentat que recull tot de intuïcions que ja sospitàvem però formulades amb rigor i persuasió. L’autor parteix de l’Efecte Flynn, descobert per James Flynn, segons el qual el coeficient intel·lectual mitjà hauria augmentat més de tretze punts durant les darreres dècades. Aquest fet hauria passat desapercebut perquè els tests d’intel·ligència s’ajustaven periòdicament perquè la mitjana fos sempre de 100 punts, de manera que un test dels anys cinquanta seria més fàcil que un test dels anys noranta. Steven Johnson pren totes les precaucions a l’hora d’avaluar la validesa dels tests —des dels condicionants socioeconòmics a la mena d’intel·ligència que s’hi reflecteix— i planteja que bona part de l’agusament de les capacitats cognitives de la població es deu a la creixent sofisticació de la cultura de masses, contra la impressió general que internet i la televisió són cada dia més perillosos per a la salut intel·lectual de la gent. Parteix de la seva experiència com a nen que passava hores i hores jugant als primers simuladors de beisbol, amb tot de fitxes i regles que calia estudiar detalladament abans de començar:

Aquest llibre és, al cap i a la fi, la història de com la mena d’exercici mental que jo feia estirat al terra de la meva habitació ha esdevingut un component normal i corrent de l’entreteniment de masses. És la història de com l’anàlisi de sistemes, la teoria de la probabilitat, el reconeixement de patrons i també, sorprenentment, la paciència de tota la vida, han esdevingut eines indispensables per a qualsevol que vulgui trobar un sentit a la cultura de masses d’avui en dia.

Des de la seva infantesa fins als nostres dies, els videojocs han guanyat tanta complexitat que el procés de tempteig i prospecció per dominar-los exigeix un esforç cognitiu impensable dècades enrere. En el cas de les sèries de televisió, s’ha passat de la premissa que no havien d’exigir cap mena de coneixement previ per tenir èxit —amb la intenció que un espectador pogués veure per primera vegada qualsevol capítol de qualsevol telesèrie sense que això suposés un entrebanc per comprendre’l— a l’emissió d’artefactes narratius amb moltes trames secundàries i buits deliberats d’informació que cal emplenar a partir d’indicis ambigus que exigeixen un alt grau d’atenció i, sobretot, que suportin bé més d’un visionat —fet que explica l’èxit de les edicions en DVD.

La Corba del Dormilega és el nom que rep la hipòtesi de Steven Johnson, inspirat per la pel·lícula El dormilega, de Woody Allen:

El meu argument a favor de l’existència de la Corba del Dormilega prové de l’assumpció que el panorama de la cultura de masses sorgeix a partir d’una col·lisió de forces en conflicte: els apetits neuronals del cervell, el sistema econòmic de la indústria cultural i les plataformes tecnològiques en evolució.

L’aspecte que més m’ha seduït del llibre és l’elegància amb què l’autor planifica l’argumentació:

Per poder abordar el tema de la cultura de consum com un sistema complex de forces que interactuen entre si, necessitem fer una anàlisi que se serveixi de diferents disciplines. Aquest «salt disciplinar» ens hauria de sonar de les pàgines anteriors; vam estudiar l’evolució dels mecanisme narratius de les sèries televisives des d’una perspectiva narratològica; la discussió entorn l’augment del meta-comentari podria haver format part d’una anàlisi dels mèdia a l’estil dels que fa McLuhan; l’exploració del sistema de recompensa del cervell es basa fonamentalment en els últims descobriments de la neurociència. Aquest intercanvi de disciplines no ha d’enfocar-se com un simple cas de turisme intel·lectual; els diferents paràmetres han d’estar connectats entre si, en una mena de cadena que es regeixi pels principis de la consiliència.

En comptes de deconstruir amb benevolència la simbologia associada a la cultura de masses, Steven Johnson analitza les condicions que han fet possible aquest augment en el grau de complexitat de sèries de televisió, reality shows i videojocs. Evidentment, no afirma que aquest sigui l’únic factor que expliqui l’Efecte Flynn: la vida contemporània exigeix una contínua presa de decisions amb tot de factors que cal tenir en compte, des de decidir-se per una càmera fotogràfica fins a anar a comprar al supermercat.