dimarts, de gener 15, 2008

La literatura en un xip

. dimarts, de gener 15, 2008

Un company m’explica que l’autor va pensar el llibre en un avió, quan l’atzar li va fer veure que tenir una novel·la de César Aira al costat d’una altra de Mario Bellatin i encara una altra de João Gilberto Noll era un bon punt de partida per escriure un assaig sobre la narrativa llatinoamericana dels darrers vint anys. De manera que agafo Espectáculos de realidad de Reinaldo Laddaga i m’espero a més endavant per llegir alguna cosa de l’inconegut João Gilberto Noll. I ja el primer capítol és impressionant: les breus pinzellades sobre els tres escriptors són precises i prometen una lectura engrescadora quan desenvolupi els seus arguments alguns capítols més endavant. De moment, unes poques consideracions li permeten caracteritzar els trets principals de la literatura llatinoamericana més innovadora, entre els quals:

Estos son libros que ensayan responder a la cuestión de qué literatura debiera hoy escribirse ensayando la imposible articulación del espacio de la narración y el espacio de la información, proponiendo su coexistencia en textos que pueden abordarse un poco como si fueran secuencias de mensajes, puntuales, lacónicos, de una brevedad que es el efecto del hecho de que sobre ellos gravita una presión de tiempo: es como si en ellos se sugiriera que no hay tiempo de acabar de escribir lo que se escribe, que es preciso que se proyecte de inmediato.

Reinaldo Ladagga resumeix en cinc punts la hipòtesi que vol demostrar al llarg del llibre que continuaré llegint immediatament després de publicar aquest apunt:

1. toda literatura aspira a la condición del arte contemporáneo
2. toda literatura aspira a la condición de la improvisación
3. toda literatura aspira a la condición de la instantánea
4. toda literatura aspira a la condición de lo mutante
5. toda literatura aspira a la inducción de un trance

Precisament la condició mutant m’ha cridat l’atenció perquè Mutantes és el títol d’una antologia de «Narrativa española de última generación» elaborada a partir del fenomen Afterpop. Un grup d’escriptors que és conegut per eixamplar els horitzons de la literarietat amb un cert enrenou, molts dels quals saben que la literatura en espanyol més interessant es fa —tret d’alguna excepció— a Amèrica.

De retruc, Reinaldo Ladagga m’ha explicat perquè vaig abandonar Dies feliços a la presó de Martí Sales la primera vegada que m’hi vaig enfrontar: perquè tenia posat el xip de descobrir un escriptor català jove i unes poques pàgines van ser suficients per defraudar les expectatives que aquest xip porta incorporades de fàbrica. La segona lectura va ser en un autobús, amb la intenció de passar l’estona sense pretensions. I, doncs, sense xip predeterminat. És per això que en aquesta ocasió algun mecanisme va fer saltar automàticament el xip de llegir César Aira o, més segurament, el de Mario Bellatin. I la percepció del llibre va canviar.

9 comentaris:

ea! ha dit...

sap vostè que m'ha fet fan de bellatín! si totes les lectures de bus fossin així! la pileta a l'avió amb les cobertes que solen sofrir aquests autors devia ser un impacte estètic brutal.

salutacions!

subal ha dit...

I quan parlarà el nostre llibreter de Help a él, d'un outsider argentí anomenat Fogwill? Jo friso per poder-lo llegit ben aviat.

I una altra cosa; tant li ha agradat Afterpop?

el llibreter ha dit...

És que Bellatin és ideal per a l'autobús: algun llibre seu es pot llegir en vint-i-cinc minuts, fet que permet rellegir-lo a la tornada. Igual un dia d'aquests m'invento el Premi Llibrer —el Premi Llibreter ja se li va acudir abans al Gremi— a la pitjor portada de l'univers. Però dubto entre el Bellatin i un Aira de l'editorial Mansalva.

Tinc el Fogwill en la llista de llibres-que-segurament-llegiré-aviat-si-res-—cosa-força-probable—-no-ho-impedeix. I Afterpop no és que m'agradi o no, tampoc no l'he llegit sencer —ha reculat posicions respecte del Fogwill, per exemple— sinó la mena de debat que ha suscitat: això sí que em sembla important.

Salutacions cordials.

Quimet ha dit...

fa temps que rumio que vull llegir alguna cosa de Bellatí, però és que ara mateix tinc a les meves mans LA NOIA DEL BALL, del nostre admirat J Coca, senyor llibreter, i d'aquesta nit no passa que m'hi poso.

el llibreter ha dit...

Doncs jo, Quimet, fa temps que vull escriure alguna cosa sobre La noia del ball —una gran novel·la, per cert— i ja veus: escric sobre Mario Bellatin.

Per cert, perquè no t'indignis massa, ja t'aviso que han maltractat el Coca amb força més errates de les habituals.

Salutacions cordials.

Quimet ha dit...

Una cosa, senyor llibreter, ja sé que vosté no és massa partidari de recomanacions, però si m'hagués de dir un títol d'en M Bellatín, amb quin es quedaria?? Ho dic per començar pel títol que em recomani vosté (com en el seu dia va fer amb C Aira, de qui ja he n'he llegit cin o sis). Gràcies.

el llibreter ha dit...

Bé, tot comentari d'un llibre que agrada és sempre una recomanació implícita. Però en aquest cas, la cosa és ben fàcil: una primera redacció de Flores es troba a la xarxa amb el títol de Fórmotón asai. Si t'agrada, pots continuar amb la redacció final de Flores o amb El jardín de la señora Murakami. Ja veuràs que Mario Bellatin, en realitat, escriu un sol llibre, amb tot de referències internes i obsessions que s'estenen per les seves novel·les.

Bon profit!

Quimet ha dit...

Moltes gràcies, senyor llibreter.

joan per fer ha dit...

és curiós perquè el llibre del martí sales aixeca passions enfrontades, sembla. a mi em va agradar (el vaig llegir gràcies a les llargues hores de viatge al regional), però déu n'hi dó el bastó que li han fotut.