La tomba de les llumenetes

Al cinquè paràgraf de La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka, sabem que el protagonista, en Seita, mor. També sabem que la germana petita, la Setsuko, ha mort d'inanició. La breu novel·la continua, doncs, amb la vida cap a la mort dels dos germans a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb un Japó que pateix bombardeigs constants i misèria. Al final, arran de la mort de la Setsuko, llegim:

amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia... pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.

L’autor ens ofereix aquí els pensaments del protagonista. Aquesta al·lusió al més enllà es transforma a la pel·lícula d’animació del mateix títol, dirigida per Isao Takahata per a l'Estudi Ghibli, en una escena que no apareix al llibre: en Seita mor a l’estació de trens, tornem al començament doncs, i les llumenetes, a l’exterior, es multipliquen i il·luminen la Setsuko, amb qui es reuneix feliçment en Seita. Com si el director cregués necessari oferir una mica de consol ja des del principi, abans de continuar amb l’argument. Com si calgués alleujar el drama per al públic potencial de la pel·lícula, els nens. Perquè La tomba de les llumenetes és una història molt trista i despietada sobre les conseqüències de la guerra. I aquí rau, potser, la principal diferència entre l’obra d’Akiyuki Nosaka i la de Isao Takahata: si la novel·la, en principi, es llegeix com una obra per a adults, en convertir-la en una pel·lícula per a infants sembla que calgui oferir aquesta mica de consol, disfressar amb una conjectura sobre el més enllà la realitat cruel de la guerra. Com si calgués demanar-los disculpes .

Xarxa de paper

Un bon tema per a un bloc com aquest seria la relació entre les publicacions de paper i les electròniques. Per escriure alguna cosa sobre això caldria trobar una frase que em permetés començar d'alguna manera que em sembli prou suggerent, alguna idea al voltant de l’empremta que segles de passar la pàgina amb els dits han deixat en els lectors; afirmar, per exemple, que encara que demà aparegués el llibre electrònic definitiu i tothom deixés de banda el llibre de paper, evocar la lectura significaria igualment al·ludir a una gestualitat on la mà que sosté el llibre seria el centre.

Un cop establerta la importància de l’acte de llegir un llibre de paper en la cosa anomenada imaginari col·lectiu, podria continuar amb un parell d’exemples que demostressin la insuficiència d’aquest lloc comú —això de plantejar una cosa per mirar de refutar-la immediatament és una pràctica retòrica molt habitual. I així, seria insuficient perquè, al igual que les campanyes institucionals de foment de la lectura, no té en compte la complexitat que ha guanyat la lectura amb les noves eines tecnològiques.

Els exemples que reforçarien la noció de complexitat haurien de fer referència a notícies recents, per raons d’economia en l’exposició. El primer podria ser Llibròfags, un lloc que ha començat a funcionar fa poc i que aprofita els recursos del web 2.0. Llibròfags seria un pretext excel·lent per introduir finalment el tema de l'apunt —la relació entre les publicacions electròniques i les de paper— mitjançant nocions com web semàntica, conversa o interactivitat.

El segon exemple podria ser Transports Ciberians, un altra bona notícia, on la noció de complexitat faria referència a altres aspectes que també trobem al web 2.0, com l’ús del vídeo o l’enregistrament sonor o la ràdio on-line i la preservació d’esdeveniments i publicacions. Per alleujar la impressió que potser acumulo massa dades, podria escriure un acudit a propòsit de la intensa polèmica entre els partidaris de cave canis i els qui defensaven, en canvi, que la revista hauria d’anomenar-se cave canem.

Però la influència de Pessoa m’induiria a sospesar la possibilitat que els exemples fossin tres, i així hauria de trobar una altra dada que reblés el tema. La recent publicació de llibre L’home que mira em serviria per recuperar la noció d’atenció, que ja vaig tocar a propòsit del llibre L’aeroplà del Raval. Tant l’un com l’altre demostren que hi ha blocs que, tot i renunciar a elements essencials a l’hora de passar al paper, com els comentaris i els enllaços, superen amb nota la prova del canvi de suport. Amb aquesta darrera frase podria fer un joc de paraules per afirmar que Ramon Alcoberro deu ser un molt bon professor: els seus raonaments són clars i no deixen indiferent; simplicitat i lucidesa a l’hora de tocar qüestions que poden semblar abstruses als qui no freqüentem gaire la filosofia.

Perquè l’apunt acabés de manera rodona, evitaria la temptació d’extreure’n cap mena de conclusió. I pensaria algun títol. L’última frase podria ser:

i així anem fent.

Afinitat de caràcters

L’aparició d’un nou lliurament de la revista Caràcters és sempre una bona notícia. Sobretot si comprovo que hi ha una certa afinitat amb la trajectòria erràtica de les meves lectures. El número 38 s’obre amb dos articles a propòsit del centenari d’Hannah Arendt. Fina Birulés ofereix una síntesi de la vigència de la pensadora alemanya i Simona Škrabec s’ocupa de la recepció mitjançant un comentari bibliogràfic, amb l’elogi de les Converses amb Hannah Arendt que ja vaig esmentar en una ocasió. Aquesta afinitat s’estén a altres títols que he també he intentat explicar al bloc i a la mateixa ocasió —Nacionalisme banal de Michael Billig i Els usos dels passat d’Enzo Traverso— o a algun article d’opinió com «Literatura o pensament», on Francesco Ardolino parla de la gestació del número 3 de la revista Descord. També hi trobo llibres que he llegit però que no he comentat. De vegades coincideixo amb l’opinió del crític, com és el cas de Jordi Rourera a la crítica de Cementiri de butxaca de Ramon Solsona:

sens dubte és un llibre amè, amb alguns relats on tot funciona com un rellotge i que proporciona força somriures. En canvi, en molts d’altres —massa— deixa en el lector una sensació d’inanitat i poca cosa.

O d’Arantxa Bea amb La decisió de Brandes d’Eduard Márquez:

Així, per l’obra desfilen, en lloc d’individus, ombres amb perfil humà, de traços més consistents o difuminats, segons els casos.

O de Manel Ollé sobre la trajectòria literària de Sergi Pàmies, autor d’un llibre magnífic que ha passat gairebé desapercebut: Si menges un neonoucentista sense fer ganyotes, o alguna cosa així. O d'Antoni Maestre sobre l'obra periodística del mateix autor, també al dossier que ocupa les pàgines centrals de la revista.

En altres ocasions discrepo, com és el cas de la crítica que Alícia Toledo fa de Qui vam ser de Lolita Bosch:

escrita al marge de les tendències dominants i amb una prosa audaç i rigorosa, visual i plena de colors. Brevetat i complexitat conviuen harmònicament en aquest conte llarg, singular, revitalitzador i que es distingeix des de la llunyania entre la muntanya de literatura accessible i de gèneres definits.

Les afinitats s’estenen a llibres que no he llegit però que d’alguna manera estic condemnat a fer-ho, com Un Home Vulgar de Miquel de Palol. O a l’entrevista a Josep Gregori i Joan Carles Girbés, amb el pretext dels vint anys d’Edicions Bromera.

Simulacre i castració

Dos castrati conversen. El Micchino, considerat com el millor cantant del moment, se sorprèn que el Mogano, un cantant veterà que encara manté viva la llegenda d’una veu prodigiosa, es trobi a Viena i desatengui així els seus compromisos a Londres. El Mogano li explica que s’ha fet substituir als escenaris. La gruixuda capa de maquillatge que sol utilitzar sempre, tant si interpreta una òpera com si pren un cafè, li permet trobar un substitut sense problemes. Però, i la veu mítica? Ningú no se n’adona? Doncs no. Tothom vol veure el Mogano i la seva fama és tan gran enmig de les grans rivalitats dels castrati del Londres rococó que eclipsa la realitat. Llavors el Micchino li confessa que durant una actuació del Mogano a Roma va adonar-se que havia nascut per al cant. Que va ser llavors que els anys de disciplina van trobar un sentit que li justificava la vida. Només que en aquella actuació el Mogano semblava més gras i potser un pèl més baixet. El Mogano li replica que, lògicament, en aquella ocasió tampoc no era ell.

Canto castrato, de César Aira, és una novel·la sobre el simulacre. Una novel·la històrica, atès que es desenvolupa en una convulsa Europa rococó, en l’ambient tan artificiós com aristocràtic dels castrati. Malgrat que es tracta d’una de les primeres novel·les de César Aira, ja hi trobem moltes de les joguines literàries que ha anat utilitzant després, com el gust per l’anacronisme, que arriba a la perfecció a Parménides. A Canto Castrato, per exemple, fa coincidir el naixement de l’espionatge internacional —activitat a la qual els protagonistes no auguren gaire èxit— amb la invenció de l’aria da capo: a la primera part el cantant respecta escrupolosament la partitura perquè conté missatges xifrats que ha de transmetre amb exactitud si no vol provocar un daltabaix diplomàtic; després d’una breu transició, el cantant improvisa i fa gala del seu virtuosisme. En un món on la simulació ha substituït la cosa anomenada realitat, l’espionatge —ofici de simuladors— és una redundància incomprensible.

Al final de la novel·la, Donato, un jove castrato que havia estat expulsat del seguici del Micchino, assassina un cantant per tal d’interpretar un paper secundari en una òpera on el protagonista és el Micchino. Vol acabar amb ell davant de tothom com a revenja per l’expulsió. Es troben cara a cara sobre l’escenari. Immediatament després de desenfundar un estoc de metre i mig de llarg, Donato s’adona que el Micchino no és el Micchino sinó el Mogano. Però no s’atura.

La secta sic

He llegit a Fum i estalzí una crítica, tan fonamentada com necessària, a la traducció catalana de La Gran Guerra per la civilització de Robert Fisk. Als comentaris del bloc es desenvolupa un debat molt interessant sobre la responsabilitat d’aquests nyaps: de les presses que imposa l’editor a la competència de la pròpia traductora. És indiscutible que l’ofici de corrector es troba en vies de desaparició, fins al punt que hi ha qui pretén assumir-lo des del desconeixement: Tina Vallès també ha tocat aquest tema a propòsit d’una traducció que, a diferència del llibre de Robert Fisk, ha estat retocada amb l’excés de zel propi de qui no sap on acaba la correcció d’un text i on comencen les manies estilístiques, cosa que prova la decadència de l'ofici. A Errata ja vaig parlar sobre el fet que la correcció de textos sembla dependre cada dia més de programes informàtics que de lectors competents capaços de detectar errors que d’una altra manera passarien desapercebts.

A la seva crítica de No pots no sentir-ho, Jordi Llavina detecta una incongruència a la pàgina 127 que qualsevol corrector hauria vist sense problemes. L’ús d’inicials per anomenar els personatges ja hauria estat una raó suficient per posar-hi més atenció. Però al llibre de Pere Guixà hi ha, malauradament, més nyaps, com aquest de la pàgina 169:

X decideix que si entre l’eufòria del 16 de novembre del 1917 —la penúltima anotació del dietari— i la del 2 d’octubre del mateix any —l’ultima anotació— i el silenci fins que troben el seu cos a l’habitació —deu dies més tard, el 10 o 11 d’octubre del 1917— no hi ha cap rastre biogràfic a seguir, potser això és un senyal que l’escriptor li envia perquè s’oblidi d’ell i faci la seva vida, perquè X sigui l’únic responsable dels seus actes.

Per sort, errors com aquest desvien momentàniament tan sols l’atenció del lector i no entrebanquen la lectura, com sí s’esdevé, en canvi, al cas que es comenta a Fum i estalzí. A la pàgina 180 tornen a aparèixer les dues anotacions a les quals es refereix el narrador, però en l’ordre lògic. Es tracta de distraccions força habituals i l’autor no és la persona més adequada per detectar-les, perquè tendeix a llegir les paraules que creu que ha escrit en comptes de les que ha escrit realment. Una dada que reforça la hipòtesi que a No pots no sentir-ho s’ha utilitzat algun corrector automàtic és, a més a més, l’accent que manca a “l’ultima anotació”. Potser els lectors ens haurem d’armar de llapis i protestar més sovint per aquesta manca de respecte. En el cas de No pots no sentir-ho em sap molt greu perquè és un llibre que no es mereix aquesta descurança.

Setmana del Llibre en Català

L’inventari és una de les activitats més importants de la llibreria. Conèixer l’estoc real de llibres permet corregir les errades inevitables que s’han anat produint al llarg de l’any, com ara rescatar títols que hauríem de tenir però que no hi són. Des de la comanda que es perd en la boira digital del proveïdor a l’activitat del pispa miserable, són moltes les causes que provoquen la desaparició d’un llibre de fons. A banda dels llistats que puguem generar a partir de l’inventari o de les consultes dels clients, també és molt útil passejar-se per la Setmana del Llibre en Català: sempre que hi vaig anoto molts títols que crec recordar que fa molt que no els veig per la llibreria o que, simplement, ni sabia que encara estan disponibles. Malauradament, un dels retrets que feia l’any passat encara l’he de mantenir: hi ha editorials que estan molt ben representades però n’hi ha que mereixen major una atenció, sobretot les que publiquen fora de Catalunya. Potser caldria demanar als organitzadors que es plantegin seriosament la col·laboració amb els organismes equivalents dels altres territoris del domini lingüístic. Ahir, per exemple, sense al·ludir en cap moment a la coincidència, Josep Piera, Biel Mesquida i Jordi Coca intervenien junts en una taula rodona moderada per Àlex Broch.

Humanisme institucional

Octavi Martí publicava al número de la setmana passada de la revista El Temps un article titulat «França vol rellançar la cultura humanística...», seguit de «...i acusa la lingüística moderna d’escanyar la llengua i la literatura», signat per Lluís Bonada. La impressió que vaig rebre fou brutal: França —subjecte de l’oració, no puc negligir aquesta dada fonamental— ha identificat un altre factor que contribueix a la disminució del nombre de lectors. Per estimular aquest rellançament, el ministre d’educació, Gilles de Robien, ha creat una comissió d’experts entre els quals es troba Tzvetan Todorov qui, com recull Octavi Marí, ha dit:

Els joves escriptors francesos aprenen que el personatge és mort, que contar històries és d’una ingenuïtat absoluta i que creure en la relació entre la literatura i el món és una cursileria. Però la literatura no és un simple joc de paraules sinó que ens descobreix el món i ens permet descobrir-nos a nosaltres mateixos!

La culpa deu ser del paradoxalment anomenat pensament francès, altrament conegut com postestructuralisme. Per la seva banda, Lluís Bonada recull aquestes declaracions de Marc Fumaroli, un altre membre de la comissió ministerial:

La lingüística, en escombrar la gramàtica, ha privat diverses generacions de joves francesos del plaer de l’anàlisi dels textos, de la joia de construir una frase, un paràgraf, de distingir un adverbi d’un adjectiu... Els grans textos, poemes i prosa, han esdevingut insípids a causa d’una pretesa ciència transcendent que els posa sobre el mateix pla que la guia telefònica. Cada dia veig antics estudiants que només coneixen dos temps verbals, el present i l’imperfet.

És una notícia sensacional que França, sempre segons Octavi Martí i Lluís Bonada, hagi iniciat una croada contra la lingüística, i m’estranya molt que hagi passat desapercebuda a casa nostra, el país amb més filòlegs —universitaris i vocacionals— per centímetre quadrat del món. Em sembla que el propòsit de França —repeteixo: subjecte de l’oració que fa de títol dels dos articles— consisteix, doncs, a atacar les línies de pensament que propaguen el dubte davant la transmissió jeràrquica del coneixement, que ofereixen alternatives a una determina manera tradicional d’entendre la literatura. Lluís Bonada resumeix així els trets principals d’un informe d’Alain Bentolila, professor universitari:

S’ha privat els alumnes d’una primera relació íntima amb la gramàtica; s’han condemnat els pares i avis a no poder seguir l’aprenentatge des seus fills i néts i s’han permès, en autoritzar la combinació incontrolada de termes, les discontinuïtats terminològiques al llarg de període escolar.

Ara que la literatura no ocupa un lloc preeminent en el pastís de la cosa anomenada cultura, alguns volen rellançar a França una manera molt concreta d’entendre les humanitats per atresorar la major quantitat d’engrunes. Es tracta sobretot d’un problema d’autoritat, d’establir com s’ha de llegir i on rau l’excel·lència, de desconfiança envers la capacitat de cadascú de triar-se el propi cànon i les pròpies eines crítiques. De fer-se, doncs, amb una posició de poder en un camp cada cop menys important.

Però després d’intentar descobrir a qui pot interessar quina sigui la situació de la lingüística a França, m’he adonat que els dos articles potser volien tractar en realitat una altra qüestió. Lluís Bonada, al final, parla dels “artesans del DIEC” i de la seva escassa preparació literària. Una gran marrada per arribar al punt que de debò volia tocar: preparar el terreny davant la pròxima aparició de la nova edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un diccionari que ha rebut moltes, i ben sovint del tot justificades, crítiques.