No pots no sentir-ho

Hi ha llibres que et deixen una estranya sensació d’inquietud; una mena de soroll de fons que perdura després d’interrompre la lectura. Segurament el títol, No pots no sentir-ho, no al•ludeix a aquesta percepció, que potser és massa personal i difícilment justificable. Suposo que els tan celebrats finals abruptes de Pere Guixà hi tenen alguna cosa a veure. El final d’un relat, com se sap, sol projectar-se cap enrere, de manera que assenyala les fites que l’han anat construint. En aquest cas no sempre és així. A «El mur de contenció» hi ha la sospita que l’obsessió del protagonista per un escriptor oblidat acabarà determinant la seva estada a Londres. El final, per tant, no sobta. Com tampoc no ho fa a «La pèrdua», on el protagonista també s’obsessiona, ara per la possibilitat que algú de l’hotel on s’hostatja hagi robat alguna cosa que no pot precisar. Ara bé, hi ha altres narracions en què el final abrupte m’ha induït a pensar que se m’havia escapat alguna fita, alguna el•lipsi important, i he tornat enrera amb la intenció de trobar-la. Debades, però. A les dues narracions que he esmentat, l’atmosfera d’inquietud o el soroll de fons a què al•ludia estan molt ben aconseguits. Un cert neguit acompanya la lectura. A d’altres, però, aquest efecte s’aconsegueix precisament a través del final, com a «Cicerone en coma» o «Començar». O potser tampoc no és ben bé això.