Rei Brossa

El meu Joan Brossa és una nit de reis de fa deu anys.

Posseït

«Posseït» és un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater:

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

A La poesia de Gabriel Ferrater, Xavier Macià i Núria Perpinyà enumeren algunes fites del tema de l’amor més enllà de la mort i situen «Posseït» en la línia d’un Quevedo —“polvo serán, mas polvo enamorado”—, en què l’amor transcendeix la caducitat de la carn, amb López-Picó —“Faran els verms de ma carn llur pastura, / i no et podran esborrar dels meus ossos”— i Carles Riba —“la mort faria de la bella carn pastura / sense que en tremolés la imatge dins mon pit”— com a precedents nostrats. Però la imatge dels cucs en un “sopar fred” —francament desagradable—, diria que no és gaire adequada per celebrar aquest tòpic literari. Sempre m’ha semblat, més aviat, un atac sarcàstic contra una tradició que Gabriel Ferrater coneixia però que li resultava insuficient per expressar els matisos contemporanis de la cosa amorosa, una broma privada a la manera de Ne me quitte pas de Jacques Brel. Un atac, però, que contribueix paradoxalment a la supervivència del tema.

El “sóc més lluny que estimar-te” inicial no implica necessàriament la prolongació de l’amor més enllà de la mort, potser al·ludeix a un sentiment que està un pas més enllà de l’amor quan l’amor ha patit la fractura de la traïció: l’odi?, la ridiculesa?, la impotència? El negre sarcasme dels cucs podria ser també un retret a la mateixa veu poètica, que constata com perdura la dolorosa dependència de l’estimada i cerca flagel·lar-se per prendre distància, per escrutar-se i mirar d’objectivar la situació. Però el poema continua amb retrets adreçats a l’estimada que es clouen amb un últim vers formidable, en què l’anècdota del poema sobtadament es concentra en la pura imatge de la desesperació.

Xavier Macià i Núria Perpinyà havien assenyalat també un precedent il·lustre, «Una carronya» de Baudelaire; en traducció de Xavier Benguerel:

Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina

que se’t beurà a besos goluts

que he conservat la forma i l’essència divina

dels meus amors més corromputs.

Unes estrofes abans, el poeta havia preguntat a l’estimada si recordava una carronya putrefacta que van veure tot passejant i, després de descriure-la amb detall, no s’està de plantejar que, més enllà de la mort, el poeta haurà conservat la forma i l’essència de l’estimada per a gaudi de les futures generacions. Una manera elegant de reclamar els favors amorosos. Potser l’últim vers de «Posseït» és una reelaboració d’aquest tema antic —que podríem anomenar “xantatge poètic”—, amb l’additiu de la desesperació: un últim avís inútil, una crida condemnada al fracàs o un consol fet només de paraules que sonen bé. Exactament com a una carta comercial.

L'amor més enllà de la mort reinterpretat per Morrissey

[La discussió més enllà del blog a El cau d'en Bau: «Sobre "Posseït"»]

Carrers de frontera

A propòsit del títol, Carrers de frontera, Arnau Pons escriu:

Calia domesticar en tot cas aquell estrany oxímoron. Nosaltres, en canvi, volíem defugir una lògica esperable. Preteníem apuntar, ja amb el títol, a l’espai habitable i transitable que pot constituir-se en una frontera que no és geogràfica sinó cultural —una frontera que, en comptes de separar, hauria de servir per al trànsit d’obres i de llibres, per al tràfic d’idees, per a les fugides i retrobaments de tota mena.

Uns carrers diversos, acollidors, on trobem contribucions magnífiques al voltant de les relacions entre les cultures alemanya i catalana, al costat d’altres més discretes, com la meva. Qualsevol dels dos volums es pot obrir a l’atzar i es pot recórrer amunt i avall, en un passeig que, sens dubte, convidarà a anar-hi més enllà. Potser algú s’aturarà un moment a les pàgines 286 i 287 del segon volum i llegirà aquest fragment d'«Un lector alemany i un llibreter català»:

Una altra pregunta del llibreter podria ser quin seria el nom més adequat per a una secció que aplegués els autors que escriuen en alemany. Un breu article d’Ilrich Greiner publicat al número 38, de gener de 2007, de la revista Caràcters sobre el concepte «literatura alemanya» potser li ha fet pensar en una qüestió més pràctica: «literatura alemanya»? «literatura germànica»? «literatura traduïda de l’alemany»? Un dels poetes més llegits és Paul Celan, que comparteix amb Kafka, Peter Handke, Soma Morgenstern i d’altres, el fet de provenir de la perifèria lingüística. El paral·lelisme amb la llengua catalana és inevitable, més modesta pel que fa al nombre de parlants però amb prevencions similars a l’hora de classificar els autors. Un moment delicat d’aquesta probable conversa fictícia, perquè suscitaria la curiositat de l’alemany respecte a les traduccions al català, llengua minoritària i minoritzada.

Onanisme hermenèutic

Al cèlebre i unànime relat «El Aleph», de Jorge Luis Borges, apareix Carlos Argentino Danieri, posseïdor d’un secret i d’un poema, «La Tierra»:

He visto, como el griego, las urbes de los hombres,

Los trabajos, los días de varia luz, el hambre;

No corrijo los hechos, no falseo los nombres,

Pero el voyage que narro, es... autour de ma chambre.

Que el mateix autor no s'està de comentar, perquè no passin desapercebuts els subtils ingredients d'una obra tan complexa:

Estrofa a todas luces interesante —dictaminó—. El primer verso granjea el aplauso del catedrático, del académico, del helenista, cuando no de los eruditos a la violeta, sector considerable de la opinión; el segundo pasa de Homero a Hesíodo (todo un implícito homenaje, en el frontis del flamante edificio, al padre de la poesía didáctica), no sin remozar un procedimiento cuyo abolengo está en la Escritura, la enumeración, congerie o conglobación; el tercero —¿barroquismo, decadentismo, culto depurado y fanático de la forma?— consta de dos hemistiquios gemelos; el cuarto, francamente bilingüe, me asegura el apoyo incondicional de todo espíritu sensible a los desenfados envites de la facecia. Nada diré de la rima rara ni de la ilustración que me permite ¡sin pedantismo! acumular en cuatro versos tres alusiones eruditas que abarcan treinta siglos de apretada literatura: la primera a la Odisea, la segunda a los Trabajos y días, la tercera a la bagatela inmortal que nos depararan los ocios de la pluma del saboyano... Comprendo una vez más que el arte moderno exige el bálsamo de la risa, el scherzo. ¡Decididamente, tiene la palabra Goldoni!

A Vacío perfecto, Stanislaw Lem aplega la descripció, recepció y crítica de llibres inexistents, entre els quals Gigamesh, de Patrick Hannahan, qui pretén, ni més ni menys, que superar l’Ulisses de Joyce. Hannahan potser no arribarà a saber mai, però, que supera amb escreix la peculiar autoexègesi a posteriori de Carlos Argentino Danieri: “para ser exactos: Gigamesh consta de 395 páginas, y la introducción, de 847”. Una mostra del mètode hermenèutic de Patrick Hannahan:

Prosiguiendo la lectura de la introducción, nos enteramos de que Gigamesh se puede interpretar como «A GIGAntic MESS», la terrible confusión y desgracia de la situación del protagonista, condenado a muerte. La palabra se compone también de «gig», una embarcación pequeña (Maesch ahogaba a sus víctimas en un gig cegado con cemento); GIGle —la risa diabólica— es una referencia (Nº.1) a la frase musical del descenso a los infiernos según «Klage Dr. Faustii» (volveremos a hablar de ello) [ … ] Pero hay más cosas: en su juventud, Maesch ha sido un «gigoló» (GIG-olo); «Ame», en germánico antiguo «Amme», significa nodriza; MESH significa red, por ejemplo aquella en la cual Marte atrapó a su divina esposa con el amante, y puede refererirse, por tanto a «lazo», «trampa», SOGA (de ahorcar), y además, a un sistema de ruedas dentadas (por ejemplo «syncroMESH»: cambio de velocidades sincronizado).

En resum:

Habiendo comentado de este modo en su exégesis 2912 términos sumerios, babilónicos, caldeos, griegos, cirílicos, hotentotes, bantúes, surcurílicos, sefarditas, apaches (los apaches, como se sabe, suelen gritar «Igh» o «Hugh»), junto con sus antecedentes sáncritos y referencias al Slang del hampa, Hannahan nos quiere convencer, e insiste en ello, de que todo aquello no era un amasijo fortuito, sino una rosa semántica de los vientos, un instrumento de precisión, una brújula multidimensional y un plano de la obra y su cartografía, una pre-presentación de todas la conexiones que la novela realiza polifónicamente.

Passejar

Llegeixo lentament Mis dos mundos de Sergio Chejfec. Prescindeixo del punt de lectura i quan tanco el llibre jugo a no mirar el número de la pàgina que abandono, cosa que no sempre aconsegueixo; encara que, si perdo, potser no el recordi i pugui tornar al llibre més o menys on el vaig deixar, i d’aquesta manera transitaré de nou per indrets i recons que abans m’havien passat gairebé desapercebuts. Al protagonista, un escriptor argentí convidat a un congrés de literatura al sud de Brasil, li agrada passejar pels parcs de les ciutats que visita, els escruta a la recerca de signes que l’ajudin a comprendre la manera de viure dels habitants. Però mirar un mapa, localitzar el parc, caminar fins a trobar-lo, endinsar-s’hi, llegir els signes d’un recorregut que comença planificat i acaba a l’atzar, el menen recórrer la seva pròpia vida, a escrutar-la també, i el llibre és anar i venir del parc als records, d’observar la gent i les coses a observar-se ell mateix, fins al punt que en un paràgraf magnífic, el protagonista ocupa el lloc del vell amb qui comparteix un banc i es mira amb l’estranyesa d’un desconegut.

Sergio Chejfec no esmenta la ciutat de Mis dos mundos. Si en sabés el nom, segurament m’hauria dedicat a visitar-la des de Google Maps i hauria localitzat el parc, sense ànim de contrastar dades, per simple curiositat. Amb La Piel en La Boca, de Jordi Carrión sí he buscat carrers, encara que ja sabia que em serviria de ben poca cosa: és una crònica sobre una estada al barri de La Boca, a Buenos Aires, i la vida de les persones, una tradició de migracions successives que l’han fet créixer i degradar-se, està tan imbricada als llocs —els conventillos, les drassanes, la bombonera...— que observar-los a vista d’ocell deixa, més aviat, un cert regust d’insatisfacció que només s’alleuja si torno al llibre.

Al cafè de la joventut perduda de Patrick Modiano els carrers em són més familiars, però en blanc i negre, perquè els colors no s’adiuen amb la tristesa d’aquesta lectura lleugera i la paleta de grisos evoca amb exactitud un París que albergava llibreries i cafès on ara s’han instal·lat botigues de roba. Una tristesa confortable, però, amb el punt just de misteri per penetrar en les vides d’uns personatges que ara se senten expulsats d’una ciutat perduda. La mateixa ciutat que evoca Raúl Escari a Dos relatos porteños, amb l’habitual portada espantosa de l’editorial Mansalva, una façana que no m’ha dissuadit d’entrar-hi, persuadit per les paraules que Enrique Vila-Matas li dedica a Y Pasavento ya no estaba, un llibre que forma part d’una excursió d’estiu. Raúl Escari evoca París, però també Buenos Aires, i donar les adreces exactes o aproximades d’una ciutat o l’altra és una manera de situar la seva topografia afectiva, per on passegen Copi, la mare, Marguerite Duras, les tietes, Enrique Vila-Matas, el germà, Roland Barthes, Severo Sarduy, etc.

Pols digital

El número 27 de la revista Pasajes conté un dossier molt interessant titulat Internet, libros y cultura digital, que inclou un article excel·lent de Robert Darnton: «Las bibliotecas en la era digital», disponible també en anglès i en pdf: «The Library in the New Age». L’erudit dedica algunes pàgines a demostrar que alguns dels defectes que se solen atribuir a internet ja proliferaven alguns segles enrere. A propòsit de les notícies falses i inexactituds que es difonen per la blogosfera, parteix del treball de Will Slauter, un alumne seu, titulat significativament «Recycling the News in the Eighteen-Century Blogosphere», que estudia la propagació a Europa d’errors i informacions manipulades durant la Guerra de la Independència nord-americana. Com bé diu Robert Darnton:

Creo que las noticias han sido siempre un artefacto y nunca correspondieron del todo a lo que realmente sucedió. Hoy en día vemos la primera página de un periódico como un espejo de los acontecimientos acaecidos el día anterior, cuando en realidad fue compuesta a última hora por los maquetadores, que diseñan la página según convenciones arbitrarias: la historia principal en la columna de la derecha; las que no lo son tanto a la izquierda; las más ligeras dentro o en la parte inferior; los reportajes más llamativos introducidos con unos titulares especiales.

El desenvolupament tecnològic afavoreix, per tant, la propagació d’errors i encerts a una major velocitat i correspon als internautes desenvolupar les eines d’interpretació que creguin convenients per navegar per la Xarxa; la literacitat crítica és un objecte d’estudi en plena expansió.

Aquesta similitud entre pràctiques informatives del passat i del present serveix a Robert Darnton per abordar el nucli de la seva argumentació: que l’enlluernament per les noves tecnologies empobreixi el fons de les biblioteques. A propòsit de Google Book Search, sense menystenir la seva importància com a eina de difusió del llibre, assenyala algunes incerteses:

4. El declive de muchas compañías es rápido en el cambiante entorno de la tecnología electrónica. Google puede desaparecer o ser eclipsada por una tecnología inclusom mayor que podría hacer de su base de datos algo tan anticuado e inaccesible como nuestros viejos disquettes y el CD-ROM. Las empresas electrónicas van y vienen, las bibliotecas de investigación duran siglos. Mejor fortalecerlas que declararlas obsoletas, porque la obsolescencia es consustancial a los medios electrónicos.
5. Google incurrirá en errores. A pesar de su preocupación por la calidad y su control, faltarán libros, se saltarán páginas, habrá imágenes borrosas y muchas veces no podrá reproducir los textos a la perfección. Hubo un tiempo en el que creíamos que el microfilm solucionaría el problema de la preservación de los textos. Ahora sabemos más.

Entre la infinitat d’activitats de la darrera edició de Kosmopolis hi havia Kosmòtica, amb exposicions i conferències sobre l’ús de la tecnologia en l’escriptura i la difusió de la literatura. Una vitrina protegia de la pols els reproductors de llibres electrònics, perquè res no escapa a l’amenaça de la pols; ni abans ni ara.

Cos fràgil

Torno a Cuerpo transparente, de Max Blecher, i el llibre, fràgil, s'obre de nou pel poema «París»

¿Te acuerdas de cuando llegaste? La locomotora te zumbaba en la cabeza París París

Un poema iniciàtic sota el domini del viatge i del sexe. Arriba jove, de nit, romanès de poble àvid de mite urbà. En contrast amb altres poemes, de delicada factura surrealista, aquest em sembla més subtilment oníric i més dolorosament carnal. I sé que és important evocar el poeta al sanatori, vençut per una tuberculosi òssia que el manté immobilitzat, presoner d’una cotilla de guix, pocs anys després del viatge a París. Però no sé de quina manera és important. Un record fugaç de poetes i sanatoris del segle passat em retorna a les pàgines de Cuerpo transparente, breu, fràgil

Tu envoltura
como un pájaro en el nido del corazón
en ríos de sangre te bañas
y vuelas por la punta de mis dedos

Un embolcall que és alhora un ocell embolcallat amb un niu; ni a dins ni a fora, sinó als dos llocs alhora, de la mateixa manera que el tu és el poeta que es dialoga, que, immòbil, pren distància i es mira. Una paradoxa que potser indica de quina manera és important evocar el poeta malalt, un cos fràgil que escriu.

La catifa, objecte d'estudi

George Corvick, reputat crític literari, demana al narrador de La figura de la alfombra, de Henry James, que escrigui la crítica de la darrera novel·la de Hugh Vereker. Accepta l’encàrrec i, després d’haver-la publicat, coincideix amb l’autor i espera amb impaciència l’ocasió perquè li digui el seu parer. Es troba, però, amb una indiferència que esdevé perplexitat quan Hugh Vereker, escriptor de culte, li confia que ningú ha trobat encara el petit detall que caracteritza la seva obra literària:

Cuando digo lo de «mi pequeño detalle» me refiero —¿cómo lo podría expresar?— a aquello que me ha llevado, por encima de todo lo demás, a escribir mis libros. ¿No hay acaso en todo escritor algo especial, algún motivo, aquello que, por encima de todo lo demás, le hace esmerarse, aquello que si pudiera conseguir sin esfuerzo dejaría de ser el acicate sin el cual no escribiría, la pasión misma de su pasión, ese aspecto del oficio donde, para él, arde con mayor intensidad la llama del arte? Bien, ¡pues eso es!

El narrador tracta, debades, de trobar aquest motiu, i hi renuncia. No se n’oblida, però, perquè segueix molt a prop els esforços de George Corvick i de la seva futura esposa per desvelar-lo, cosa que els empeny a rellegir atentament tota l’obra de Hugh Verecker, fins al més mínim detall, precisament. No és, però, fins que George Corvick viatja a Àsia que descobreix l’enigma. Aquí, la ironia de Henry James es mostra ben esmolada: fins que el crític no pren la suficient perspectiva, espacial però també intel·lectual —perquè no s’emporta cap llibre de Hugh Vereker ni res que s’hi pugui relacionar— i emotiva, no és capaç de veure el dibuix complet i, doncs, de descobrir el detall revelador que es repeteix a cada obra del novel·lista.

Lògicament, George Corvick s’entrevista amb Hugh Vereker perquè li confirmi l’autenticitat de la troballa. Aconsegueix l’aprovació tan desitjada i, a partir d’aquí, el narrador persegueix apoderar-se, també, del descobriment del seu col·lega. En cap moment se li acut, però, que potser es tractava d’una altra cosa: davant de les expectatives del crític novell de rebre el reconeixement d’un autor consagrat, durant aquella nit llunyana en què Hugh Verecker va passar del desdeny a la revelació de l’existència del petit detall, potser l’escriptor va improvisar una broma inofensiva.

Entrevista a Francesc Serés

A Caure amunt: Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés trobem un Ramon Muntaner que es resisteix a escriure la història oficial, que amaga plecs de notes considerats subversius perquè defugen la glòria i narren la guerra amb totes les ferotges misèries de guanyadors i vencedors, atrapat enmig d’una teranyina de deutes i fidelitats, del rei als servents; trobem un Ramon Llull perseguit per la veu terrible i opaca d’un Déu insistent, perseguit per uns deixebles que es resisteixen a entendre que els infidels també tenen ànima i amenacen amb estrafer el seu llegat intel·lectual, perseguit per un passat en què les persones eren poc més que coses; trobem un Jaume Roig que renega de les seves obres serioses, dels tractats de medicina que li obrien les portes de la cort, que es refugia en el riure i la sensualitat per fugir de la pesta, que pateix el setge dels fills que desaproven la seva conducta i li volen prendre el patrimoni.

Després de llegir Caure amunt, empès per l’entusiasme, he gosat plantejar algunes preguntes a Francesc Serés, que generosament ha acceptat contestar-les.

Al prefaci de Muntaner escrius que l’obra intenta “veure com es produeix el frec entre, d’una banda, les voluntats privades, la família, l’amor entre pares i fills i, de l’altra, els propòsits del poder”. Aquest és, em sembla, un dels temes que vertebren tota la teva narrativa. ¿Per què el trasllades a l’època medieval?

El marc dels meus llibres sempre ha estat el país. Des d’Els ventres de la terra fins a La força de la gravetat, L’arbre sense tronc, i, sobretot, Una llengua de plom, han estat metàfores d’una mirada sobre el país, la meva mirada, clar. La matèria primera i Els camps de força (estic a punt d’acabar-lo) són cròniques, reportatges i entrevistes, però el fons sempre és el mateix. Els fets dels segles XIII, XIV i XV a Catalunya dialoguen bé amb l’actualitat. A més, els fets i les mentalitats que els produeixen i viuen, estan narrats, cosa que no passa sempre. La tradició literària és un país paral·lel, la Catalunya medieval, un altre. ¿Per què no mirar enrere o deixar-se caure amunt?

Aquesta elecció implica un ús de la llengua que ha de defugir localismes i reconstruccions filològiques.

La llengua que he fet servir és una convenció, no podia ser d’una altra manera. Era del tot obvi que no podia fer parlar als personatges en un català com el d’aleshores. L’espectador l’havia de poder entendre i, a la vegada, se l’havia de creure, havia de trobar una distància que no afectés a la comprensió del text. Em va venir al cap la conversa de Martí de Riquer amb Raimon, quan li demanava com parlava Ausiàs March: comprensió i credibilitat.

Pel que fa al gènere teatral, has optat per un drama clàssic: un tema elevat protagonitzat per aristòcrates amb el contrapunt humorístic, de la candidesa al sarcasme, de les classes més baixes —tot i que la dignitat, en aquest cas, no es mesura per la procedència social. El conflicte entre individu i societat és, precisament, el fil que uniria la tragèdia clàssica amb el drama contemporani.

Fas una pregunta, però amb moltes qüestions prèvies. Que en les obres aparegui un determinat estrat social és inevitable i, ha de ser per força, l’estrat que posseeix el superàvit econòmic que produeix textos com els que protagonitzen Caure amunt. Però, sí, és clar, tot està relacionat i, els problemes que tenen els protagonistes estan lligats amb els de la família, el país, el poder, etc. El que més m’interessava era que les raons, les voluntats privades de cadascun dels personatges s’incrustessin en els llibres de Roig, de Llull i de Muntaner, que una cosa fos indestriable de les altra. Déu o la història només són protagonistes si sabem a qui afecten, a qui interessen i a qui perjudiquen. El nucli dur, en totes tres obres era aquest, comprovar com un llibre distorsiona la vida dels homes que té a redós.

¿Ha influït la tria del gènere dramàtic en el fet que les tres obres presentin tants elements comuns?

Sí, clar, no de manera premeditada (si més no, no totalment premeditada). Hi ha personatges que tenen característiques comunes, situacions i conflictes que poden respondre a alguns dels elements que volia tractar. Si acotes el camp de treball és molt probable que després hi hagi arguments similars. De tota manera, la quantitat de situacions i la varietat dels desenvolupaments dilueix –em sembla- el risc de la repetició en l’estructura o en els personatges.

Cap al final de cadascuna de les peces de Caure amunt hi ha una intervenció decisiva d’un o més personatges femenins, amb unes paraules que no influeixen en l’acció però que aconsegueixen canviar substancialment la percepció dels fets. Les dones són les que s’ocupen de la llar i, per tant, semblen ser més conscients de la fragilitat de les persones. ¿Tenir cura dels altres els dóna una perspectiva més profunda / exacta / escèptica / tràgica de les relacions de poder?

Cherchez la femme, cherchez la femme... Ser fora dóna una visió de conjunt i una profunditat de camp que des de dins els personatges principals no poden acabar tenir. No tots els personatges poden saber-ho tot i atendre a totes bandes. Els matisos i l’enfocament de la Violant han de ser molt diferents dels d’Honorat, el fill de Roig. Les possibilitats es multipliquen sense parar: ¿com perceben la feina de l’escrivà Bertrana, Caterina o Valençona? ¿I la de l’amo, pare i marit? ¿I entre elles? Les variacions són grans i permeten introduir coordenades que tensen les voluntats i les dependències mútues. Les dones d’aquestes obres no estan tan sotmeses a la consecució de l’objectiu, el llibre, però, a la vegada, en rebran les conseqüències, positives o negatives. L’escepticisme no deixa de ser una forma de protecció, com el desig d’ordre o d’arrelament en una casa, la necessitat d’estabilitat que, per posar un exemple, es nega Roig però que necessita més que ningú.

Muntaner i la falsificació de la història, Llull i la usurpació del llegat intel·lectual, Roig i la lluita pel patrimoni i, alhora, pel bon nom de la família: ¿es pot dir que el nucli dur del qual depenen els altres temes rau en la transmissió d’una d’herència?

És que el tema de l’herència és importantíssim, per a mi, si més no. Herència entesa com a continuïtat i resistència al pas del temps però, també, com a font de creació continua, el patrimoni t’arriba, però tu l’has de fer més gran. Els personatges que envolten els protagonistes aspiren a dur un tipus de vida que determinats continguts o interpretacions dels llibres poden posar en perill. No és res més que la vida mateixa, això, les idees que es mouen pel mig de nosaltres, que nosaltres transformem i convertim en herència: per a altres que les modificaran, que d’això es tracta. Com un fractal, ara et tornaria a dir perquè he triat l’època medieval i la nostra tradició. Els béns materials són l’excusa.

¿I els morts? La seva presència és una constant.

Els morts fan molt de servei a l’hora d’escriure, si em permets la boutade. Tens un munt de personatges que no poden parlar i que serveixen per recolzar els altres, comodíssim. Ja t’he dit que era una boutade. Ara seriosament... Fan present el temps passat i quasi diria que fan present també el temps futur, el que vindrà. Els morts són el temps previ, els morts dels almogàvers, els almogàvers morts i el fill del protagonista són el motor de Muntaner. A Llull són una conseqüència, però també cal tenir en compte que una de les llavors que creix al llarg de tota l’obra és la presència d’aquell moro que va matar el propi Llull. L’agent provocador de la mort de la dona de Roig, clar, també. I els morts de la pesta, però és que la presència de la mort a l’edat mitjana és total i absoluta.

L’ús que fas de les acotacions, amb tot de dubtes a l’hora d’indicar el matís interpretatiu dels actors, m’ha semblat que en realitat es tracta d’un joc narratiu adreçat al lector, abans que al director o als intèrprets. ¿Quina era la teva intenció?

Els contrapunts són també contrapunts de les línies de continuïtat que van d’una obra a una altra. Em va agradar molt la idea de no fer acotacions tancades –mai no ho són, depenen de la interpretació i de la lectura personal de cadascú, ja ho sé- , però és interessant veure com amb les acotacions hauries pogut fer una obra paral·lela o fins i tot una obra a la contra, o introduir un element contemporani, quasi d’argot, com el poli bo.

Cadascun dels llibres que escriuen els protagonistes implica també un o més llibres perduts: la crònica que realment hauria volgut escriure Ramon Muntaner, la Disputatio que Ramon Llull perd al naufragi, les obres serioses que Jaume Roig menysté quan escriu L’espill. ¿És una manera d’al·ludir a les condicions que determinen tant l’escriptura com la recepció dels llibres?

Sense caure en la temptació malsana de fer obres d’idees o de parlar de literatura en la literatura, m’agradava molt la sensació d’estar parlant, a través de Muntaner, de tot allò que afecta a la literatura, a la seva producció i a la seva recepció. La quantitat de factors que s’han de tenir en compte és molt gran i no pots pretendre posar-los tot en joc perquè, en primer lloc, el que hauries d’aconseguir és que l’espectador no s’aixequi de la cadira fins que caigui el teló al tercer acte, no es tracta d’alliçonar a ningú, quina pretensió... Per tant, calia triar bé els temes, i esgotar-los tan com ho permetés una obra de teatre, situar-los com altres elements de l’acció. Que els deixebles de Llull tinguin aquella fal·lera per posseir el seu llegat té un vessant intel·lectual i també un vessant personal, però és que sempre és així. Les idees sempre estan barrejades amb els afectes, les idees són també afectes, d’alguna manera. L’agent provocador dins de Roig és veure que té una puta i una bruixa dins de casa. ¿Com hi ha arribat? ¿Quines relacions té aquesta presència amb les idees, els prejudicis i les percepcions de l’època? La literatura ho pot explicar, això i tot el que no ha explicat, el buit que ha deixat, que també s’entén i es dedueix a través de les obres que han arribat fins avui. Els llibres perduts m’agrada pensar-los com les variants que no hem llegit, ¿què hauria passat si la Crònica hagués estat una altra?

Carpetes

Ara que falten unes poques hores perquè acabi el termini per participar a l’enquesta que proposava dies enrere, recupero la carpeta de retalls amb escrits de tota mena sobre Gabriel Ferrater, de quan encara retallava o fotocopiava textos que em semblaven importants, i em sorprenc dels noms i subratllats que hi trobo. Malgrat el desig de llegir les darreres pàgines de Caure amunt, extraordinari, de Francesc Serés, abandono el llibre per prolongar-ne el gaudi i recorro la meva biblioteca a la recerca de Les dones i els dies i altres llibres de Gabriel Ferrater o sobre ell que caldria localitzar, perquè encapçala l’enquesta i, entre els pretextos que se m’han acudit per escriure l’apunt, n’hi ha que demanen recuperar algun paràgraf i, abans de decidir-me, voldria fullejar pàgines que no he tornat a llegir des de fa molt de temps.

Però el record de la prosa de Cristòfor Despuig, dels seus Col·loquis, em fa pensar en la injusta transmissió editorial d’una obra excepcional que mereix, indiscutiblement, més atenció. No trobo ara el meu exemplar de l’edició a cura d’Eulàlia Duran, però em cal localitzar-lo perquè, a causa de l’enquesta i de l’insospitat nombre de vots que ha rebut, vull llegir-lo de nou, a veure si trobo a manera de parlar-ne. Com també m’agradaria escriure alguna cosa sobre Bernat Metge, sobretot ara que, navegant a la recerca d’informació sobre Pere Mr. Bordoy-Torrents, autor d’un breu assaig de 1925: «Les escoles dominicana franciscanes en “Lo somni” de Bernat Metge», trobo un pdf titulat «L’humanisme i el tema de la immortalitat en el primer llibre de Lo somni de Bernat Metge» de Pedro Santonja, de l’any 1982, i no sé perquè el mot “humanisme” es lliga al mot "llibertí" i a la complicada recepció de l’autor lligat a l’exhortació “siats de natura de anguila” que m’ha menat a un altre pdf, en aquest cas d’Stefano Maria Cingolani: «Lo somni de Bernat Metge: Prolegòmens per a una nova edició» que deso també immediatament a la carpeta de favorits, abans de visitar Saragatona i tornar a la seva setmana ferrateriana.

Però La mort i la primavera, per sempre lligada al meu Excelsior o El temps escrit...

Edi.cat: una molt bona notícia

Bromera, Angle i Cossetània han anunciat la constitució d’Edi.cat, una plataforma oberta a la incorporació d’altres editorials independents amb l’objectiu de guanyar visibilitat a les llibreries i a internet. Crec que hi ha dos punt del dossier de premsa que val la pena destacar.

En primer lloc —per proximitat temporal—, l’organització d’unes jornades de reflexió sobre l’edició independent al primer trimestre de 2009. A més a més de les ponències, contribucions, discursos, taules rodones i tota mena de comunicacions que se solen compartir en aquesta mena d’esdeveniments, i que poden ser molt interessants, l’intercanvi d’experiències amb un sopar o un cafè com a pretext pot contribuir decisivament al creixement d’aquesta plataforma. Que un llibreter amb la trajectòria de Toni Cantó encapçali un projecte que té les relacions públiques com a eix, per superar les desconfiances que pugui suscitar i per engrescar-hi altres editors, em sembla molt significatiu.

En segon lloc, que l’edició independent es plantegi seriosament el text electrònic. La digitalització del fons editorial no és un aspecte més de la guerra de formats entre els diferents dispositius de lectura que competeixen actualment al mercat. Una funció essencial dels editors consistirà a garantir que els lectors puguin gaudir d’un text en qualsevol dispositiu, tant si és un lector d’e-books com si és un aparell multifuncional que permeti, entre altres coses, escoltar música, trucar per telèfon, navegar per internet i llegir —que és la mena de lectura en pantalla que, segons el meu parer, triomfarà finalment. Davant de la diversitat d’opcions que presumiblement hi haurà i davant de la més que probable obsolescència de molts d’aquests dispositius —que seran ràpidament reemplaçats per noves versions amb noves utilitats; com, de fet, ja passa actualment— caldrà que l’editor adapti contínuament el fons editorial a les futures modes tecnològiques, que garanteixi la llegibilitat de qualsevol text en qualsevol format anys després de l’adquisició de l’arxiu digital; és a dir: promoure la visibilitat dels autors des del punt de vista tecnològic. Al cap i a la fi, un llibre de paper publicat fa cent anys encara "funciona".

Algunes respostes sobre l’ofici de llibreter

El nuevo paradigma del sector del libro, de la nova col·lecció Tipos móviles de Trama Editorial, m’ha permès qüestionar, repensar, matisar i refermar moltes de les conviccions que he anat adquirint al llarg d’anys d’ofici. L’anàlisi que presenten Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez és discutible i aquest és un dels principals encerts: que dóna elements de discussió i no s’empara en la infal·libilitat de les receptes. Com que li dedicaré, almenys, un parell d’apunts més, avui miraré de respondre les preguntes que apareixen a la pàgina 119:

¿Por qué ningún niño quiere ser librero de mayor? ¿Por qué no se han normalizado y homologado estudios específicos? ¿Por qué no se ha exigido dicha formación para trabajar en las librerías? ¿Por qué se ha depauperado tanto el “empleo” en las librerías? ¿Por qué no hay —salvo algún resto de romanticismo trasnochado— un reconocimiento social de la profesión? ¿Por qué la entrega del premio Librero Cultural no es portada de los telediarios?

Jo, de fet, volia ser electrobioquímic fins que les desastroses conseqüències d’un experiment —electrocutar un cargol en got d’aigua amb sal— van transmetre urgentment al meu subconscient que potser les lletres serien més inofensives per a la instal·lació elèctrica de casa meva. Aquesta crisi vocacional de la infantesa es va resoldre amb una convicció que em va acompanyar durant molts anys: seria quiosquer i llegiria de franc totes les historietes del món.

Els meus estudis de llibreter van començar molts anys després, al primer dia de caixer: hi havia un programa de gestió molt i molt complicat i la feina de cobrar, d’entrar albarans, d’etiquetar, de fer les devolucions, de reclamar els errors de les entrades i sortides de llibres, d’adreçar les consultes dels clients a la persona adequada, d’informar que no fem fotocòpies sense perdre la paciència, de patir la libido legendi, etc. Quan vaig començar a dominar amb desimboltura tots aquests processos —tret de la libido legendi—, em van convidar a formar part de l’equip de llibreters i vaig haver d’aprendre encara moltes coses més: la gestió de les comandes de clients, el control de la rotació d’estocs, l’ús de diferents eines de cerca bibliogràfica per atendre tota mena de consultes, el virtuosisme en l’art d’encabir llibres en l’espai limitat de taules i prestatges, com decidir les reposicions de novetat i de fons, etc.

Els meus companys havien obert i havien fet créixer la llibreria i la meva escola és la seva experiència perquè, de fet, no he deixat mai d’aprendre d’ells. Si hagués estudiat a una hipotètica escola de llibreters, segurament hauria adquirit molts coneixements i els meus companys no haurien hagut d’ensinistrar la seva paciència gràcies als meus errors. Però una escola de llibreters, em sembla, resultaria útil sobretot com a lloc de difusió de pràctiques comunes en la gestió de processos, des de l’ús de programes de gestió de llibreries fins a l’atenció al client. Segurament esdevindria un agent actiu a l’hora de combatre la fractura tecnològica i, sens dubte, s’hi discutirien els problemes que pateix la llibreria en relació amb altres agents del món del llibre. Amb el benentès que els alumnes de l’escola aspirarien tant a treballar en llibreries ja existents com a obrir-ne de noves.

El cas és que no deixem de rebre currículums i això em sembla un bon símptoma pel que fa al reconeixement social de l’ofici. Ara bé, un cert romanticisme és precisament la causa de la deserció de molts nouvinguts a les poques setmanes d’haver començat. Les converses amb col·legues d’altres llibreries confirmen el desconcert de molts aprenents, que es pensen que treballar-hi és una mena de llarga tertúlia de vegades interrompuda per alguna activitat, fins que es troben amb la realitat: que la feina és complexa, amb tot de processos delicats que cal realitzar amb cura perquè, per exemple, cada edició d’un títol és una referència més entre milers de referències i un petit error pot fer-la desaparèixer dels prestatges. Els hipermercats de l’oci han resolt aquesta situació amb la reducció de les tasques que pot desenvolupar el personal, mentre que a les llibreries independents és imprescindible que tothom sigui capaç de desenvolupar gairebé qualsevol feina. Els primers tenen una rotació de personal molt elevada mentre que els segons aspirem a formar i a mantenir les persones que entren a treballar-hi. Si hi ha una pauperització de l’ofici, tindria a veure, doncs, amb aquesta limitació en l’aprenentatge que comporta una rotació alta de personal com a estratègia comercial.

Pel que fa als mitjans de comunicació, diria que cada cop es té més en compte l’opinió dels llibreters a l’hora de parlar del món del llibre, tant als informatius com als programes culturals, tant si aquests últims són estrictament sobre llibres com si són d’abast més general. Però si el premi al Llibreter Cultural no és portada dels telenotícies crec que es deu tan sols al fet que nosaltres exercim de mediadors i que els protagonistes sempre seran els escriptors.

Hamlet i l'esperit lúdic

Al capítol «No tenir vergonya» de Com parlar dels llibres que no hem llegit, Pierre Bayard explica una escena de la novel·la Intercambios, de David Lodge, on els personatges juguen al “joc de la humiliació” i que consisteix a confessar una obra literària canònica que no s’hagi llegit. Evidentment, guanya qui la diu més grossa, i qui deixa tothom estupefacte és Ringbaum, professor universitari de literatura anglesa, quan afirma que no ha llegit Hamlet. La reflexió de Pierre Bayard em sembla molt pertinent:

Comptat i debatut, un professor de literatura anglesa pot reconèixer que no ha llegit Hamlet (o fingir-ho) sense haver de patir gaire. D’una banda, té tots els números perquè ningú no se’l cregui i, de l’altra, no hi fa res que l’afirmació sigui certa perquè tothom coneix aquesta obra. Així, encara que Ringbaum no hagi «llegit» Hamlet, també és cert que disposa d’un gran nombre d’informacions sobre l’obra, com ara l’adaptació cinematogràfica de Lawrence Olivier i altres obres de Shakespeare. Per tant, cal esperar que Ringbaum pugui mesurar perfectament la situació de Hamlet a la biblioteca col·lectiva sense que mai no hi hagi tingut un accés directe.

Aquest joc de David Lodge em va inspirar per proposar l’enquesta que 45 internautes han tingut el bon humor de respondre durant la darrera setmana. Com que es podia votar més d’una obra —jo vaig votar-ne dues—, el total ha estat de 80 vots repartits de la següent manera:

• Poesies, Ausiàs March: 15
• Tirant lo Blanch: 16
• El quadern gris: 16
• Bearn o la casa de les nines: 20
• La Plaça del Diamant: 13

No cal dir que l’enquesta no és representativa de res i que l’objectiu era estrictament lúdic. Com vaig comentar a en Pere de Saragatona, em vaig limitar a triar els cinc primers títols del cànon català que el suplement especial de Babelia d'El País va publicar amb motiu de la Fira de Llibre de Frankfurt de l’any passat. I precisament aquest cànon em servirà de pretext per a la pròxima enquesta, amb un canvi significatiu: em comprometo a publicar un apunt sobre l’obra més votada.

El punt de partida serà les obres que vaig proposar-hi llavors i que són les següents:

• La poesia d’Ausiàs March
• Bernat Metge: Lo somni
• Joanot Martorell: Tirant lo Blanc
• Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa
• Verdaguer: Canigó
• Gabriel Ferrater: Les dones i els dies
• Joan Fuster: Diccionari per a ociosos
• Pere Calders: Cròniques de la veritat oculta
• J.V. Foix: Diari 1918
• Mercè Rodoreda: La mort i la primavera
• Biel Mesquida: Excelsior o el temps escrit
• Miquel de Palol: Les concessions
• Jordi Coca: Sorres blanques
• Quim Monzó: Vuitanta-sis contes
• Francesc Serés: La força de la gravetat

He posat l’enllaç corresponent a les que ja he comentat en alguna ocasió, de manera que es tracta de votar quines de les obres restants us agradaria comentar al blog. També es pot votar més d'una opció. Jo ja he votat.

Aiguafang

No sabem de quin fenomen meteorològic sorgeix l’aiguafang que plou constant sobre Barcelona i que amb la merda dels estornells degrada els edificis i esdevé el símptoma més visible d’una catàstrofe general però capaç de generar una convivència quotidiana amb el desastre. No sabem quina guerra va perdre Japó que li va treure la dignitat de ser considerat un país i que va convertir els supervivents en esclaus. No sabem els orígens ni la incidència demogràfica d’una malaltia que provoca somnis premonitoris fins que el malalt és incapaç de somiar res mes que la seva pròpia mort. No sabem el perquè de la conversió en espectacle informatiu dels crims d’un assassí en sèrie que no causa alarma social sinó una certa resignació.

Joan-Lluís Lluís dosifica amb cura la informació sobre l’escenari d’Aiguafang. Amb aquestes preguntes no resoltes contribueix a elaborar una atmosfera d’estranyesa que dóna més relleu a les lleis implícites que regeixen la vida dels protagonistes: l’assassí, l’esclau i l’oreneta. En aquest sentit, el personatge de l’esclau és el que em resulta més pertorbador: trasplantat de Japó amb alguns tòpics intactes —una submissió gairebé genètica i un temerós respecte envers les tradicions—, accepta sense ni una ombra de rebel·lia seva situació com a esclau domèstic i sexual en un pis benestant. Aprèn, doncs, quin lloc ocupa en una societat estranya, i en la manera d’acatar aquest lloc és possible entendre també que els altres dos protagonistes siguin igualment presoners d’unes convencions —les convencions de la marginalitat— que semblen condemnar-los a la soledat.

Amb tot aquest clima d’estranyesa, Joan–Lluís Lluís incita a escodrinyar els mecanismes que també ens fan presoners d’unes convencions i que condicionen les nostres relacions amb els altres. Una certa desolació de la ficció es manté després d’haver tancat el llibre, com si una mica de l’atmosfera de la novel·la penetrés en el món real, i així les preguntes sobre l’aiguafang, la guerra o la malaltia ja no importessin tant com la fragilitat del cos que trobem a dins i a fora d’Aiguafang. I és aquesta manera subtil de dir la fragilitat que m’ha captivat.

Més enllà dels llibres

Quan Sfer em va convidar a fer un meme em vaig adonar que potser sí que hi ha qui considera que no faig res més que pensar en els llibres tot lo dia. Com vaig comentar fa poc a cal Llunàtic, més que la possibilitat d’escriure sobre qualsevol cosa de qualsevol manera —independentment que el resultat sigui més o menys tolerable—, m’estimulen les restriccions que m’he anat imposant al llarg d’aquests anys d’activitat. Per això, mantenir un blog on aspiro a transmetre una experiència de la lectura que té com a singularitat el meu ofici, amb la constatació que no sé parlar de tot i que dins del món immens de l'edició m’interessa un repertori molt reduït de temes, pot donar aquesta imatge d’obsessió per la cosa llibresca. Però tinc clar que aquesta identitat virtual és, de fet, un personatge fruit de la selecció o projecció, com es vulgui, d’alguns trets, com ja vaig escriure fa més de tres anys a «Un bloc en la vida», l’article amb què vaig participar a les jornades sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blocs, organitzades per VilaWeb.

Però ara cal agrair la invitació d'Sfer i fer el meme i parlar d'aficions que no tinguin a veure amb el blog. Podria explicar les dues darreres representacions teatrals a les quals he assistit —La vida es sueño i Les criades—, les últimes pel·licules que he vist —Otto; or, Up with the Dead People de Bruce LaBruce al cinema; Zoo de Peter Greenaway, una antologia de curtmetratges de Jesús Ramos i Ratatouille a casa—, la música que he escoltat darrerament —Morrissey, La casa azul, Antònia Font, Keane, Mishima, Vivaldi, Bach i Caldara—, les darreres exposicions que he visitat —Blowback de Bruce LaBruce a l’Antiga Casa Haiku i Kosmòpolis—, o publicar aquí alguna de les moltes fotos que faig —també n’he fet moltes, com Sfer, de graffiti que em sorprenen—, i altres coses, però escric això i m’adono com sóc d’influenciable i que la meva afició principal és compartir les aficions de les persones que estimo i, sobretot, passejar molt i negociar les pel·lícules, les obres de teatre, les exposicions, els concerts, els viatges, etc., que compartirem R. i jo. Però no sé si responc prou bé la pregunta del meme, perquè més que una afició, aquesta és la meva passió.

Tràiler d'Otto; or, Up with the Dead People

Com parlar dels llibres que no hem llegit

Tenia la intenció d’escriure un apunt sobre Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard, sense haver-lo llegit. Però sovint no sé vèncer la temptació i el vaig devorar fa algunes setmanes. El cas és que ara no sabria fer veure que no l’he llegit i recuperar la predisposició original per escriure aquest apunt. No em resultaria prou versemblant dir, per exemple, que es tracta d’un llibre breu però intens o que consta d’un determinat nombre de parts ben diferenciades i construir un text amb tot de frases per l’estil, que de vegades són molt útils per farcir les ressenyes que no demanen gaire compromís. Segurament em falta imaginació o, almenys, em falta la mena d’imaginació a la qual al·ludeix W.H. Auden quan escriu que és incapaç d’imaginar un falsificador prou hàbil com per imitar la seva pròpia signatura amb tal inexactitud que un perit cal·lígraf jurés que es tractava d’una falsificació.

Com parlar dels llibres que no hem llegit és, sobretot, una obra molt irònica —de vegades, fins i tot, sarcàstica— que desemmascara les actituds reverencials que sovint suscita la cultura escrita. Em va divertir molt, sense que la diversió impliqués, en cap cas, desdenyar les moltes idees consistents que Pierre Bayard desenvolupa sobre la lectura com a fet social i psicològic; fins que, al final, em vaig adonar que m’havia ben ensarronat.

Tot i que és en via de desaparició, avui dia encara vivim en una societat on la lectura és objecte d’una mena de sacralització. Aquesta es basa principalment en un determinat nombre de textos canònics —la llista varia segons el grup social— que hem d’haver llegit si no volem ser desacreditats.

Cal advertir que es tracta d’un llibre molt francès, per això s’ha venut tant a Alemanya. La qüestió dels llibres canònics, en l’àmbit lingüístic català, no em sembla tan intimidadora com a França, perquè qualsevol lletraferit pot admetre que no ha llegit, per exemple, el Tirant lo Blanch sense que disminueixi per aquest motiu la reputació intel·lectual que pugui tenir. Malgrat que Pierre Bayard escriu reflexions molt pertinents sobre la percepció subjectiva de la lectura, al llibre predomina, sobretot, el caràcter social de la cosa llibresca.

Comencem a oblidar des del moment que comencem a llegir. És inevitable. Ara bé, aquest procés no s’acaba amb la lectura: l’oblit s’allarga fins que ens trobem en la mateixa situació que un no-lector, com si mai no haguéssim llegit el llibre. Un no-lector que, diguem-ho de passada, hauríem pogut ser nosaltres mateixos si haguéssim estat més ben informats.

Aquesta “mateixa situació” es refereix a les ocasions en què cal parlar d’aquest llibre oblidat; és, per tant, un fet social diferent del fet íntim de la lectura, de les hores dedicades a submergir-se en un llibre i de les quals, amb els anys, potser només en queda una sensació, com jo mateix escrivia fa gairebé tres anys:

De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplerta de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

O pot perdurar —com en el cas d’Auden que esmentava més amunt— un record mínim però prou precís com per extreure la cita que cercava sense dificultats, d’una revista que vaig llegir fa més de quinze anys. No em semblen, per tant, situacions objectivament equiparables la lectura com a fet social i la lectura com a experiència íntima. De vegades, de fet, parlar amb un altra persona que també ha llegit aquest llibre oblidat pot servir per descabdellar a poc a poc els records d’una manera que no es pot comparar, en cap cas, a la no-lectura.

Pierre Bayard, però, basteix una molt lloable —i necessària, afegiria— defensa de la no-lectura com a activitat creativa, en tant que instrument necessari per conèixer les relacions que s’estableixen entre els llibres, com a condició indispensable per a adquirir la cosa més o menys boirosa anomenada cultura. Una forma de no-lectura que els llibreters, per exemple, utilitzem cada dia per orientar els lectors que ens demanen informació. Però equiparar la informació dels llibres llegits però oblidats a la informació que es pot obtenir dels llibres no llegits significa supeditar la lectura com a experiència individual a la funció social que pugui tenir. I és amb aquest parany que Pierre Bayard prepara l’ensarronada final.

La dilació

No tornaré mai més a somiar que volo indolent de nit i que sobtadament recordo que he d’anar amb urgència a un lloc que ara mateix no podria precisar i, alhora, m'adono també que en realitat no sé volar i començo a descendir ràpidament, amb un vertigen que no m’amoïna tant com una nostàlgia desesperada que frustra la pretensió d’oblidar que no sé volar, una estratagema inútil per recuperar la facilitat amb què volava tan sols uns instants abans, fins que aterro i, com que no em faig mal, arrenco a córrer per arribar al lloc desconegut, però debades, perquè el cos pesa cada cop més i, al final, resto immòbil, desconcertat, i potser llavors em desperto.

Sé que partir d’ara somiaré que llegeixo un llibre de Mario Levrero.

Com La ciudad, on el protagonista té la intenció, ben senzilla, de comprar algunes coses a una botiga de queviures i acaba en un petit poble, a causa d'una cadena d’esdeveniments que l’obliguen a ajornar constantment els seus propòsits.

Com París, la ciutat polsosa on arriba el protagonista després de tres-cents segles de viatge en tren i on un asil esdevé una mena de presó de la qual escapa cada dia i a la qual fatalment retorna perquè les circumstàncies l’obliguen a ajornar constantment el pla d’escapar de nit, volant.

Com El Lugar, que llegeixo ara, quan m’adono que el pas per aquestes tres novel·les que formen la Trilogía involuntaria s’ha convertit, en realitat, en una dilació inconscient per retardar el moment d'arribar a La novela luminosa, obra pòstuma i major de Mario Levrero. Potser perquè m'angoixa la sospita que quan obri el llibre recordaré que, en realitat, no sé llegir i llavors escrutaré els signes desconeguts, el dibuix de les línies i dels paràgrafs, amb una nostàlgia desesperada que frustrarà la pretensió d’oblidar que no sé llegir, i restaré desconcertat amb el llibre a les mans; i no sé si llavors despertaré.

Els estius

Potser perquè ha plogut i sembla ser que la tardor vol deixar-se veure finalment que he tornat a Els estius, de Josep Porcar, el llibre que em va acompanyar durant els meus dies d’agost, a la platja a o a Londres o a casa, sempre a la bossa, a l’abast, perquè sóc un mal lector de poesia i Els estius sembla escrit per als qui trobem una mica d’ordre després de sovintejar el desordre en la lectura.

Els estius al cafè de l'Institute of Contemporary Art, Londres

I perquè després de llegir «Contravent», per exemple, continuava amb altres poemes, però una imatge de «Contravent» m’acompanyava com un zumzeig a penes audible i calia tornar a llegir aquest poema una altre cop, i un altre, i deixar reposar el llibre per, més endavant, obrir-lo de nou, a l’atzar.

Unes vacances a una urbanització a tocar de la platja són el pretext perquè Josep Porcar convoqui al versos un examen moral de la vida contemporània; de la catàstrofe —com a «Piano», brutal— a la tendresa —com a «VIII. Cantilena per al meu fill», brutal—, tot de matisos i situacions de les quals emana el tema, que pot vibrar amb l’ecologia, la immigració, el desconcert, el turisme, la introspecció, etc., sempre amb una ponderada exactitud crítica i sovint, sobretot, condensant-se en una imatge poderosa que perdura, com a «Contravent», com un zumzeig, durant molt de temps.

Però encara ets a temps d’aprendre
que l’estiu formidable que inaugures
pot lluir l’infinit, que els horitzons poden
ser verticals, que amb la mandra dels déus
hauries de poder, també tu, segrestar el sol.

Els estius a Issuu

Els estius en PDF

Els estius en paper

Per haver d'amor vida

En Litus em recordava l’altre dia que rellegir és, exactament igual que llegir, rellegir-se un mateix, i hi he pensat ara, que he tornat a Ausiàs March de la mà de Per haver d’amor vida, tot recordant el descobriment del poeta, l’enlluernament que em va incitar a llegir-lo en les edicions que tinc a casa: la d’Amadeu Pagès —la meva favorita—, la de Pere Bohigas i la de Joan Ferraté. En subjugava llavors sobretot la llengua: les dificultats amb què em desafiava la paraula medieval, les comparacions i l’organització retòrica dels poemes, la indefinible fascinació pels estramps... Ara, en canvi, estic més atent a la manera com exposa els dubtes al voltant de l’amor i de la vida, entre el desengany i l’esperança.

Malgrat la distància temporal i, per tant, literària amb les inquietuds d’Ausiàs March, val la pena l’esforç d’entendre’l i no perquè sigui un clàssic consagrat pels estudiosos, sinó perquè els matisos psicològics amb què basteix la seva veu troben formes sorprenents que desfermen la imaginació. L’antologia de Francesc J. Gómez i Josep Pujol està al servei dels lectors i ofereix la informació imprescindible per gaudir de nou de la seva poesia, per facilitar l’atenció als matisos, que salven així segles de distància. Un davantal situa cada poema en relació amb la resta de l’obra d’Ausiàs March i identifica la tradició dels temes que tracta, a més a més d’incorporar aportacions recents dels especialistes. A continuació, el poema gaudeix d’un aparell de notes abundant i pertinent que permet resoldre els dubtes lingüístics i conèixer els trets imprescindibles de l’entorn cultural, amb especial atenció a les fonts temàtiques més probables que s’hi han utilitzat.

Per haver d’amor vida m’ha semblat una bona antologia per començar a llegir Ausiàs March, però sobretot m’ha semblat una manera excel·lent de rellegir-lo, i de constatar com modifica la nova lectura el record que mantenia d’una lectura antiga.

KONDAL-BERNA, d'Osvaldo Lamborghini

Revista Trafalgar Square, primavera 1983, Laertes, p. 19-23^*

KONDAL – BERNA

osvaldo lamboghini

... en la pasión que provoca la posibilidad …

1

—¿Quiere usted ser un Kafka?
Yo sí. Lo soy, y también lo soy yo. Tengo por el Amor un respeto de Culebra, reptante. El latido de la barriga contra el ardor del desierto. Escribo. En la silla me siento y sé mirar una clavícula. Contemplarla a ella en sus senos, y aun cuando dice: «con la pierna hice un movimiento».

2

Que haya paz. Éste es un pequeño intento de practicar el arte de quedarse en casa. Los cigarrillos se queman con la variación del fémur, pelvis de rey. La respiración es casa. El mismo cuerpo (del otro) se niega a continuar. Una desgracia de balcón, cómo penetrar en los secretos de las señoritas de Kierkegaard. Mi cultura no me permite recoger los pasos, y, sin embargo, recogí mis pasos. ¿Qué he vuelto? Un buen almuerzo, un rato de televisión-dormitar luego. Y mucho té (contra los símbolos).

3

Y las palabras que se ganan cuando se pierde la memoria, como la verdad —un círculo perfecto—: grabado a fuego en el entrecejo femenino. Este cigarrillo ya ni tira. Cuelga chato, ennegrecido, de la comisura. Este escritor. Éste. Que no sobrepasará (su captura por la tiniebla).

((Oh, es hora de dormir. Antes, pero antes, anteriormente una plegaria, plegarse al lugar frástico —del imposible encuentro, pero de catastrófica revelación: no, epifanía— donde los con (puntos) de palabra recorren el tálamo, hasta el sepulcro. Ese riesgo de arcilla, de plantío de arroz, que no los soporta: —Hemos dicho lo que había que tajear. Buenas noches sombra. Un segundo: buenas noches)).

4

Con astillas de botella en la cara, así ingresó la mujer al hospital —y clamaba. Clamaba por una muerte mejor, porque su amante era inmejorable.

5

Un desayuno portentoso: dos tazas de té. Pero también unas migajas cuantas que había (y quedado) de la semana anterior. Como siempre —aún y todavía— antes, anteriormente. Pero también. La casa guardada en un arcón: lleno de comida suculenta. Las tazas de té. Té solo. Un desayuno portentoso.

6

Apí. Apipé. Yguazú-foz, guazú. Las cataratas me llenaron de admiración porque los pájaros no escatiman su cuerpo (inocente, como los pájaros), no: no lo hurtan a la espuma —y comen sol dorado. Más jaguares, los típicos en la madre selva: —Al no verme nacer entiendo mejor mi muerte interminable. Al no escribir mejor, el que pierde pierde (la pérdida), pero no un con algo, el lago, anagrama de esperanza. Esperar también el sueño en la cuadrícula. Las manos tiemblan —¿es el papel, cuadriculado? Oh apí. ¿Apipé? Oh, guazú. ¿Yguazú?— ¡Foz!

7

Yo tengo una cosa. Es el saber de la enfermera debajo del ombligo. Es la flecha del bisturí emplumado. Yo tengo una enfermera olorosa bajo las axilas. Otra en el recto, que es la vía y el conducto: por allí se empieza a investigar la nada.

8

Ente la comicidad de escribir y la tragedia de comer, el sueño. En la calle que se tuerce, hace voluta, se tiende: entre la cirugía y el cigarrillo. Pero sería bueno (es decir: soy un imbécil) seguir escribiendo. La cabeza se inclina —y no es el sueño. Hay un placer entripado en jugar, laudar, un juicio: hay un… en la tensión no cabe —para nada— la intensidad. La cabeza inclinada es humo, compañero. La nube entornada.

9

Los hijos y la muerte son la misma cosa, pero en el barrio del Soho donde —parece— todos los pisitos los puso Maple, en los departamentos se vive entre la alegría (la exaltación) y las funerarias. También, ¿pero por qué también?, las pasiones que conducen al fracaso a medio planeta. Se lo tiene merecido.

10

Sinué, el artista de «César Aira», decidió por autogestión, en su solitaria conferencia cumbre, un definitivo pase al acto: el suyo. Se suicidó de buen talante, cortándose las venas (y el ombligo de enfermera decapitada) frente a unas cámaras que funcionaban solas. Solas o tal vez sopladas, alentadas, desde el oscuro cuarto oscuro del féretro de Fassbinder. Aquel Fassbinder. El del gramo de cocaína-flip emplumada, que certeramente hizo matriz de aquel (Fassbinder) estómago. La película se veló por culpa de unas bragas negras que igual, igual se abrían al sol. Hay tantos puntos como navíos, hay tantos puntos como velámenes. Hay tantas madres —vestidas de caramelo— como barras de chocolate envueltas en papel dorado. Hay tantas madres como pintores ingenuos. Piedad al fin por la svástica. Que descanse en paz. Y que florezcan, florezcan sus verdes calaveras.

¿Son paparruchas los asesinatos? ¡Me cago en la literatura!

11

Andaba y me apoyaba en mi bastón de fresno que me recordaba la stebánida lujuria materna. Pero mejor hubiera sido un cuchillo de monte para extirpar el bisturí, y un bisturí anestésico para rapar de cuajo la piedra solar de su cabellera infinita. Me encontré en cambio con la argie-polaca. Pero cuidado, que aquí las chupatintas son montañas de pechos blancos. Pero antes de andar y apoyarme en mi stebánida, antes (aún y todavía) había apagado las brasas del rancho orinando sobre ellas. Pero antes, incluso había mateado a fondo. El rancho, la cabaña: quedó helado, helado luego el meo sobre el fuego. Así fue que entonces salí y ensillé el caballo, que me desarmó con una puta mirada de inocente. Así que me eché al camino, a pie, con mis congéneres del puro exilio (—«imagínese: de pie y sin tierra»—). Caminé como un suicida sin pena, esa que da la gloria. La argie-polaca estaba sentada en un triángulo de roca. Sonreía de buena fe. Mi seriedad, en cambio, es una abrumadora tiniebla de canalla. «estoy pensando» (es una triste, larga historia). ¿Habrá sido esta mujer de trenzas de oro y de labios de pécame a mí, habrá sido alguna vez enfermera (como es obvio me pregunto)?

12

No venimos aquí a escribir. Venimos, si es que lo hacemos, a un despliegue petit, casi petit a, de la obra anterior. No venimos a escribir aquí: aquí no se escribe, las puertas están cerradas; y ya lo dijimos: el espacio es demasiado sutil. Tragedias —tales como perder justo (la boina de vasco en la aeronave), quedarán, debieran, descartadas: no insistirán ellas (en su insistencia) sobre nosotros. Escribir, no (—«Dios mío, lo horrible»: «Raschella»). Es la punta de un aire. Bataclán, introvertido.

13

La enfermedad enloquece las taras. Pero son las taras las que hacen enloquecer. No empecemos: por Dios y por favor. La tarde es azul y hace frío, ¿habría peor causa? Tal vez sí y tal vez no; pero en Dinamarch no podíamos seguir; entonces (vaya) recogí mis pasos. Cuando la vida de depaisado tiene su lógica clemencia. Abigarrado y arbitrario, cuando las páginas se llenan: de lo abigarrado y arbitrario. Simple como la pampa (—pam/pa—), y, sin embargo, su lógica demencia; una lógica contracción, pampa. Mientras haya un grito en la calle… mientras haya una Irlanda verde y lejana, verde como el halcón del ojo. O como dice «Fogwill», lo malo y lo bueno «sólo por añadidura». Si bien «Fogwill» está perdiendo en sus anhelos, así como otros se apresan en la desesperanza (de entereza clara).

14

¿Quién sería tan presuntuoso de suponer una continuación? Mantener otras conversaciones (—pero es más difícil que silbarle a un tero—). El chiflido de la perdiz, de hacerse perdiz, cruza el Atlántico de mil amores.
Esta lengua inmensa que Dios nos ha quitado, por perder América, por perder España: —Esta lengua inmensa, que Dios nos ha quitado.

15

La noche perpetua de los televisores encendidos.

^*Dono les gràcies:

• a Enrique Vila-Matas per indicar-me l'existència de KONDAL-BERNA
• a Miquel Adam per proporcionar-me un exemplar de la revista Trafalgar Square
• a Jordi Carrión per haver-me facilitat el contacte amb César Aira
• a César Aira per l'autorització per publicar KONDAL-BERNA al blog

un laberint de complicitats del qual no val la pena cercar-ne la sortida.

La síndrome del laberint

Els laberints provoquen des de temps immemorials una gran fascinació i el llibre Laberints de Ramon Espelt em té fascinat fins a al punt que visc sota la síndrome dels laberints. Veig laberints pertot. El món d’octubre se’m presenta sota la forma d’un complicat laberint neobarroc, no solament amb passadissos que s’estronquen sobtadament, o falses dreceres que em retornen a una cruïlla on cal tornar a triar entre camins que es bifurquen o es trifurquen, sinó també amb estances plenes de portes, cadascuna de les quals mena a un altre laberint en forma de desert, de jardí, de palau o de ciutat. Perquè el laberint, quant s’és a dins i no es gaudeix del privilegi d’escodrinyar-lo a vista d’ocell, obliga a triar sense saber ben bé les raons de la tria, sempre a l’atzar.

Només cal fer un cop d’ull a l’agenda del laberint Literata per veure la gran quantitat d’opcions que oferia aquest dimarts. Entre la celebració del primer any de la mateixa revista Literata, una lectura de poemes a l’Ateneu amb Felipe Sérvulo, Edgardo Dobry, Vinyet Panyella i Raimon i Miquel de Palol com a presentador o la inauguració de l’edició d’enguany del Liber, entre moltes possibilitats, al final he optat per acostar-me al recinte firal de L’Hospitalet i fer-hi un primer tomb. Podria haver triat qualsevol de les altres, però el laberint de l’edició tenia l’avantatge que un simple fil d’Ariadna em permetria tornar aviat a casa i continuar la lectura de Laberints.

El Liber, les jornades de poesia de l’ACEC, el cicle «L’edició es reinventa» a CaixaFòrum, Kosmòpolis al CCCB, el Festival de poesia de Sant Cugat, etc., cada esdeveniment, doncs, un laberint amb tot de racons insospitats. Com dissabte passat, amb l’homenatge a Bolaño celebrat a Blanes, que es podria resumir en la delicadesa amb la qual algú sostenia tres llibres a les mans, una delicadesa impregnada de l’atenció amb què el lector seguia el debat entre Enrique Vila-Matas, Miquel Adam i A.G. Porta. I un camí que vaig descartar, quan parlaven de quina cosa sigui escriure, perquè no vaig preguntar què els semblava una frase d’Osvaldo Lamborghini, de Las hijas de Hegel: “primero publicar, después escribir”. I amb això, em sembla que he arribat al final del laberint d’avui: primer publicar, després llegir.

Els futurs de la lletra

Un dels principals estímuls de Trama & Texturas és que cal llegir-la al costat de l’ordinador. Els tres articles que més m’han interessat en un primer cop d’ull van plens de referències a llocs d’internet ben llaminers. Per sort, però, la revista està publicada en paper i per això puc controlar millor la temptació de teclejar una adreça URL que si fos una edició digital, on un simple clic segurament menaria a un altre clic, i aquest clic a un altre clic, etc., i probablement hauria de fer un esforç addicional per reprendre el fil de la lectura.

El «Manifiesto de una editora para el siglo XXI» de Sara Lloyd —disponible en pdf: «A book publisher’s manifesto for the 21st century»— aborda de manera molt lúcida la situació dels editors davant les noves formes de publicació i difusió de textos digitals. L’autora analitza les qüestions més pertinents, com el futur dels dispositius de lectura —que ella també preveu multifuncionals i connectats a la xarxa, com un microordinador o un iPhone amb unes pantalla capaces d’emular el paper digital—, els drets d’autor, les textualitats que discorren als marges del concepte “llibre”, els problemes que planteja el domini de Google Book Search en la digitalització del fons editorial, etc., però m’agradaria destacar la referència al canvi d’actitud de molts lectors que no s’acontenten amb la lectura solitària sinó que esdevenen productors de continguts a partir de la seva experiència com a lectors, però afegint-hi a més a més altres recursos que s’han desenvolupat a partir del creixement del web 2.0. Els “prosumidors” serien, doncs, els internautes que consumeixen i produeixen alhora, els qui practiquen el pas de la “generació Download” a la “generació Upload”.

Joaquín Rodríguez planteja «Diez preguntas al Observatorio de la Lectura» que contribueixen tant a desmuntar conclusions triomfalistes a partir de dades, si més no, mal interpretades com a proposar eines d’anàlisi que tinguin en compte la diversitat social. Per exemple:

Cuando algunos trabajos de campo demuestran, además, de manera fehaciente e incontestable, una férrea relación estadística entre capital cultural y educativo heredado y éxito escolar, entre consecución académica y hábitos de lectura adquiridos en el contexto familiar, y se encarna esa correlación sobre el territorio, arrojando un mapa de diferencias sociológicas irrebatible, nadie parece caer en la cuenta de que los planes de fomento de la lectura no pueden ser indiscriminados, sino que necesitan aplicaciones contextualizadas.

També m’ha semblat molt rellevant aquesta observació:

Es urgente que comprendamos qué está ocurriendo con los jóvenes lectores que, en gran medida, leen casi exclusicamente en pantalla, fragmentariamente, siguiendo rastros dispersos y descoyuntados. ¿A qué tipo de cerebro y de comprensión, de capacidades cognitivas, está dando lugar este tipo de lectura?

Als qui encara pensen que això de la lectura en pantalla és una simple qüestió de formats, una mena de batalla entre el llibre i els nous dispositius de lectura, els recomano la lectura del blog Los futuros del libro o dels lliblogs Edición 2.0: Los futuros del libro i Edición 2.0: Sócrates en el Hiperespacio, que apareixerà pròximament.

Herederos de Juan Palomo proposen sis cartells, cadascun dels quals està dedicat a una font tipogràfica: Helvètica, Bodoni, Gill Sans, Cooper Black, Trochut i Ibarra Real. Una manera atractiva i eficaç de reivindicar un aspecte sovint descuidat a internet.

Com a propina, la secció «07_Picadura» m’ha permès descobrir el blog de la llibreria TodoLibros de Cáceres, ¿Qué me cuenta mi librero?, que ja he afegit a la meva col·lecció virtual de llibreters del món.