Les interpretacions del discurs buit

S’acumulen els títols que m’agradaria llegir. La libido legendi, però, pateix la meva infidelitat amb tot de coses que em distreuen de la lectura. Un dit ressegueix, entre la mandra i el desig, els lloms de la pila de llibres que esperen el seu torn. S’atura a Les interpretacions de Lluís Calvo. Una veu virtual n’ha establert la complicitat, un mínim impuls que comença a teixir una xarxa d’afinitats des de les primeres paraules:

[I]

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament allí, a fora.

M’aturo, de moment, a la pàgina 54:

Cada paraula —ja no diguem una frase, un poema o una narració sencera— conté una sèrie de significats que no poden ser obviats i que condicionen el lector. Negar el llenguatge no és possible des del mateix llenguatge.

I m’hi aturo perquè precisament al voltant d'aquestes paraules es desenvolupa el tema d’El discurso vacío, de Mario Levrero:

Hoy comienzo mi autoterapia grafológica. Este método (que hace tiempo me fue sugerido por un amigo loco) parte de la base —en la que se funda la grafología— de una profunda relación entre la letra y los rasgos del carácter, y del presupuesto conductista de que los cambios de la conducta pueden producir cambios a nivel psíquico. Cambiando pues la conducta observada en la escritura, se piensa que podría llegarse a cambiar otras cosas en una persona.

Per això el protagonista, escriptor, s’imposa la disciplina d’escriure cada dia una estona per aconseguir una lletra que resulti més llegidora, amb la intenció que un resultat cal·ligràfic òptim es tradueixi també en una vida més ordenada on, per exemple, seria capaç d’establir prioritats correctes a l’hora d’abordar la convivència matrimonial o una problemàtica relació amb els animals domèstics. Però topa amb un obstacle imprevist: si es deixa arrossegar pel sentit dels mots, per la tendència a fabular i a dotar d’una coherència narrativa fins i tot als fets més aparentment irrellevants, la lletra es desboca i torna a la seva confusió original. Intenta, doncs, escriure frases banals; construir, doncs, un discurs buit a partir de les accions més rutinàries de la vida, un propòsit en el qual sembla reeixir. La seva dona és qui llegeix els exercicis i en determina el progrés. Però el protagonista s’adona que en tot moment ha tingut en compte que la seva dona llegiria els exercicis cal·ligràfics i que sota l’aparent banalitat del discurs —quan aconsegueix una lletra més elegant— hi ha alguna forma d’eloqüència soterrada adreçada a ella. Per això El discurso vacío conté dos fils: els exercicis de l’escriptor —públics perquè almenys una persona els llegeix— i «El discurso», on analitza el sentit amagat d’uns exercicis que aspiren a la buidor.

La novel·la és sorprenent i molt divertida, malgrat que les meves paraules no l'encertin gaire. Hi vaig arribar com vaig arribar a Les interpretacions: per atzar. Si una editorial exigent i arriscada com Caballo de Troya —que ha publicat, per exemple, La expectativa i anuncia Autobiografía médica, tots dos de Damián Tabarovsky— decideix publicar alhora dos títols de Mario Levrero —El discurso vacío i Dejen todo en mis manos—, cal parar-hi atenció. Un atzar que ha acabat per relacionar dues lectures recents, de dos autors geogràficament distants però no al meu estudi, on mantinc Les interpretacions i El discurso vacío l’un al costat de l’altre.

Cap a Frankfurt!

Les institucions han fet la feina que els correspon: convertir la cultura —una paraula buida que cal omplir— en una cosa concreta: espectacle. Només cal fixar-se en la tendència que consisteix a eliminar els suplements de cultura on els llibres són els protagonistes i rellogar-los a revistes on comparteixen espai amb el cinema, la música, el teatre, etc. Això va passar amb el suplement d’El Periódico i sembla ser que aquest serà el destí del suplement de l’Avui¹. Un cop d’ull al programa de la cultura catalana com a convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, presentat ahir a Barcelona, confirmaria aquesta tendència si no fos perquè alguns dels escriptors que han participat, per exemple, a la fira del llibre de Leipzig s’entesten a parlar de literatura i de l’excel·lent organització dels actes i de l’èxit de públic. És a dir, que hi ha un discurs oficial que s’adapta a les exigències dels signes del temps i un corrent subterrani que consisteix a treballar perquè els escriptors catalans siguin coneguts a Alemanya. I això malgrat l’animat ball de càrrecs a les institucions que hi estan implicades.

Les polèmiques formarien, doncs, part de l’espectacle, cosa que Jürgen Boos entén perfectament com a director de la Fira. Opinió que no comparteix Antoni Comas, president del Gremi d’Editors de Catalunya. Per això, de les intervencions d’ahir, la d’Antoni Comas va ser la més interessant: començava explicant com va ser des del gremi que es va impulsar la candidatura de la cultura catalana com a convidada d’honor. D’alguna manera, vaig percebre com preparava un clatellot contra l’Institut Ramon Llull quan afirmava que la indústria editorial són totes les editorials, que la fortalesa de la indústria editorial en català no s’explicaria sense la fortalesa d’una indústria editorial en espanyol, que la Fira de Frankfurt és una fira d’editors, que la polèmica lingüística és innecessària, etc. Però el clatellot va ser desinflat pel propi Antoni Comas quan va al·ludir a una surrealista anècdota sobre l’assassinat de Kennedy que li va servir per afirmar que l’enrenou no clarifica, que la intervenció dels organismes oficials no resol l’enrenou i que tot plegat no serveix per ressuscitar ningú. És a dir: que cal aprofitar la Fira de Frankfurt per estimular el corrent subterrani que potser no és espectacular però aconsegueix resultats tangibles.

A Mutacions d’una crisi, el llibreter Àlvar Masllorens afirma:

A pesar del que hem esmentat, les llibreries catalanes han pres una opció uniforme,com si fos un pacte tàcit, en una aposta ferma i decidida pel català. Contradient els seus interessos empresarials i en pro de la seva faceta cultural, trenquen a favor del català la que seria la lògica correlació entre l’espai d’exposició de novetats i l’espai destinat al fons respecte ales vendes obtingudes. És a dir, apostant a favor del català l’espai que s’hi destina,malgrat el que els vendes justificarien.

Això és així perquè som conscients que el llibre en català té menys opcions de ser conegut a través dels mitjans de comunicació que el llibre en espanyol. Es tracta, simplement, de compensar aquesta manca d’informació, d’oferir l’opció de triar malgrat la manca de capacitat de triar d’alguns lectors, o de la mandra d'exercir-la. I si alguna cosa espero de Frankfurt no és ja la promoció de la cultura catalana a l’exterior —cosa que sembla garantida gràcies tant a l’espectacle com al corrent subterrani als quals he al·ludit, i sempre dins de les expectatives que imposa la pròpia Fira de Frankfurt— sinó la promoció de la literatura catalana a tot el domini lingüístic, que Frankfurt serveixi per difondre la literatura catalana a casa nostra i que alguns dels qui es miren els escriptors-catalans-que-escriuen-en-català com si fossin jugadors de tercera divisió, amb l’arrogància dels qui no necessiten llegir-los per emetre el seu veredicte, s’espolsin el provincianisme de sobre.

¹Als comentaris hi ha una alleujadora precisió d'Ignasi Aragay, Cap de cultura de l'Avui.

Mecànica literària

La mare octogenària i el fill sexagenari sopen a casa d’un amic. La conversa transcorre al voltant dels noms i genealogies de la ciutat que la tafaneria acumula sense una utilitat aparent però que es revelaran com a arma eficaç contra una invasió de zombies, a la segona part de la novel·la. Però estem encara al començament de La cena, amb una mare desconfiada i un fill que es deixa seduir per la col·lecció d’objectes rars que ha anat acumulant el seu amic al llarg de la vida. Rars i inútils però que en el desordre adquireixen sentits insospitats, com s’esdevé a l’excepcional Fragmentos de un diario en los Alpes —una de les vint-i-cinc millors novel·les de César Aira—, que es pot trobar en butxaca junt amb Las curas milagrosas del Doctor Aira —que dóna títol al volum— i El tilo. L’amfitrió els ha reservat un espectacle: una miniatura on l’enginy i la precisió estan al servei d’una escena absurda.

La viejecita en la cama también tenía movimiento, aunque muy discreto y casi imperceptible: balanceaba la cabeza hacia la derecha y la izquierda, en una imitación muy lograda de los gestos de un ciego. Y mirando con atención podía verse que con las manos, con el índice y el pulgar de cada mano, recogía miguitas o pelusas del cubrecama. Era un verdadero milagro de la mecánica de precisión, si se tiene en cuenta que esas manitas de porcelana articulada no medían más de cinco milímetros.

[…] Se agitaron los faldones del cobertor que caían al costado de la cama (imitaban tela pero también eran de porcelana), y de debajo de ésta salían reptando una aves grandes, grullas o cigüeñas, muy blancas, se arrastraban por el piso, moviendo las alas extendidas, y, aunque aves, no alzaban vuelo sino que seguían pegadas al piso. Seguían saliendo de debajo de la cama, hacia los lados, diez, doce, una bandada entera, hasta cubrir el piso del dormitorio, mientras el cantor gordo despachaba su tango mecánico en francés.

Es tracta d’una diminuta meravella, aparentment impossible, un miracle mecànic de més cent anys on el virtuosisme artesanal està al servei de l’absurd. Un artefacte inútil o una andròmina de precisió. La segona part de La cena és també un objecte literari tan absurd com precís: el morts abandonen les tombes i ataquen la ciutat de Coronel Pringles a la recerca d’endorfines. Un esdeveniment que el protagonista segueix gràcies a una potinera retransmissió televisiva. L’endemà de l’atac zombie a Coronel Pringles, el protagonista dubtarà de la realitat de l’atac; en part degut a la indiferència amb la qual l’amfitrió del sopar despatxa l’afer, en part per l’ambigüitat amb què el protagonista organitza la percepció de tot plegat. Una certa incapacitat que no és un obstacle per criticar amb lucidesa la retransmissió de l’atac zombie, perquè podem llegir-la com una admonició de caràcter més, diguem-ho així, literari:

Era como si no les importara que saliera bien o mal, cosa tan frecuente y que se vuelve tan intrigante. La luz faltaba o sobraba, el sonido fallaba. Si se veía o se oía algo, era por casualidad. Querían darle un aire improvisado, informal, juvenil, pero con tanta ingenuidad que creían que eso se conseguía actuando de modo improvisado, informal y juvenil. El resultado era ininteligible.

Fragmenta

A les primeres pàgines d’El diàleg interreligiós —primer lliurament de la col·lecció Introduccions de l’editorial Fragmenta— Raimon Ribera escriu sobre la distinció entre diàleg interreligiós, diàleg intrareligiós i diàleg extrareligiós, una distinció que adquireix caràcter programàtic perquè es correspon amb el tema cadascun dels tres primers títols de la col·lecció. Així, Ramon Ribera, que defineix el seu objecte de reflexió des d’un punt de vista aconfessional, estableix des de l’experiència quins serien els objectius del diàleg entre religions i de quina manera caldria abordar-lo perquè els prejudicis no el menin a un atzucac. Un propòsit certament ambiciós i, segons el meu parer, molt difícil d’aconseguir. Com a requisit proposa, per exemple, que els que hi participin comparteixin una lectura simbòlica de les religions:

El símbol és una imatge mental o física, un objecte, una idea, una narració, un gest, un text, un ritual, un lloc, un paisatge, una música, una llum, qualsevol cosa que, quan ho s’hi apropa, impacta de tal manera que dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els quals s’acostuma a operar.

No sé si dins el cristianisme hi ha gaires confessions que admetin la creença que la mort i resurrecció de Crist o l’Antic Testament siguin intel·ligibles únicament com a símbols. En qualsevol cas, des de l’ateisme, em sembla força difícil que aquesta premissa permeti dialogar i pregar plegats a gaires creients. No obstant, malgrat el llast de la reiteració de determinades idees, el llibre de Raimon ribera em sembla molt útil per conèixer una forma d’activisme que intenta reescriure el paper de les religions en el món contemporani. Si seguim aquest fil, Els mestres de la sospita de Francesc Torralba, segon lliurament de la col·lecció Introduccions, és exemplar en tant que des d’un punt de vista crític es planteja de quina manera els creients de qualsevol religió poden aprofundir en l’obra de Marx, Nietzsche i Freud i integrar-la en el propi pensament religiós. Es tracta, com deia més amunt, de diàleg extrareligiós i, a tall d’exemple, podem llegir a propòsit d’Així parlà Zaratustra:

En aquest sentit, el text és alliçonador per a la comunitat creient i introdueix en el seu si una greu sospita referent als processos de transmissió de la fe i de configuració i representació de Déu. La paràbola de l’home boig i el diàleg entre Zarathustra i el més lleig dels homes és simptomàtic i exigeix una autoanàlisi crítica dels processos de confecció i transmissió de la idea de Déu en el marc de la institució. Només per aquest motiu, les sospites de Nietzsche ja són estimulants i fecundes.

El tercer lliurament correspon al diàleg intrareligiós: La teologia feminista en la història, de Teresa Forcades i Vila. Com els anteriors, es tracta també d’un llibre d’encàrrec destinat a la divulgació. El caràcter dialogant de la col·lecció s’exemplifica amb un apèndix on cada volum compta amb la rèplica de tres persones que en discuteixen algun aspecte que consideren rellevant. Per exemple, Andrés Sánchez Pascual a propòsit de l’escola de la sospita:

I, d’altra banda, ¿què tenen a veure entre si Marx, Nietzsche i Freud? Marx ha de ser sens dubte un nom important en la història de l’economia —els economistes ho afirmen—, però com a filòsof és força tosc. [...] ¿I Freud? Sense ell la història de la psicologia no seria el que és avui. Però tampoc no són memorables els seus tempteigs filosòfics.

Nietzsche sí que pertany a l’eix central de la filosofia. Per això és pur confusionisme voler barrejar Marx, Nietzsche i Freud com si fossin tres filòsofs. Francesc Torralba eludeix bé aquest perill i passades les primeres pàgines d’aquest llibre, s’oblida de la sospita i de l’escola de la sospita, i aborda temes importants en si mateixos.

Més mutacions

Un dels assaigs de Mutacions d'una crisi que més m'ha interessat ha estat «L’edició electrònica» d’Oriol Izquierdo. La seva experiència en el món editorial li permet descriure de manera breu i eficaç els grans canvis que ha experimentat el procés d’edició d’un llibre durant els darrers anys. Un exemple:

Disposàvem d’un parell o tres de màquines d’escriure per a tots. En aquella època, fa poc més de vint anys mal comptats, els originals ens arribaven mecanografiats, en circulaven fotocòpies i encara alguna còpia feta amb paper carbó i les fotocòpies tendien a esborrar-se abans que es completés el circuit de producció del llibre. Només hi havia uns enormes terminals IBM a administració i al departament de subscripcions.

Ara és impossible imaginar el despatx més humil d’una editorial sense ordinador. Bona part dels processos d’edició ja no requereixen la circulació de grans quantitats de paper, de manera que fins i tot s’ha generat un excés de confiança envers la implantació de les noves eines tecnològiques que de vegades es manifesta en forma de nyaps:

Hi ha en l’enlluernament d’aquesta facilitat, és evident, un cert risc de desprofessionalització. Un risc en el qual van caure nombrosos editors comercials durant la darrera dècada del segle XX, temptats d’abaratir costos convertint les taules de secretaria o de coordinació editorial en petits despatxos d’autoedició.

Ara és més fàcil que mai crear una nova editorial o mantenir-ne una d’independent, però encertar-la a l’hora de fer-se un lloc al mercat és tan difícil com sempre: des de la tria de títols i autors a les decisions que afecten al llibre com a objecte, però sobretot pel que fa a la visibilitat. Les editorials consolidades han aconseguit dotar al catàleg d’un valor afegit, intangible, que permet identificar-les ràpidament tant als prestatges com a les taules de novetats. És aquesta familiaritat, fonamentada en l’experiència dels lectors, el principal repte que es plantegen les editorials que tot just comencen. Descobrir zones desateses en el camp de l’edició, mantenir un disseny singular que distingeixi l’editorial i que s’adigui amb el contingut de cada títol, trobar una distribució òptima, guanyar-se la complicitat de lectors, crítics, llibreters, etc. no depèn d’un bon programa informàtic. Que una editorial es pugui muntar des de casa, amb tot l’entusiasme i tot el rigor que es vulgui, no significa que sigui més fàcil que l’esforç pagui la pena. Per això, sense ànim de desvirtuar la còmoda inèrcia d’atendre les editorials que ja s’han guanyat la nostra confiança, crec que val la pena fixar-se en els llibres que proposen les editorials més modestes.

[Anterior: Mutacions d'una crisi. Continuarà...]

Helicòpter

Primer em va semblar un llibre de poemes lleuger, agradable, amb l’inevitable rerefons irònic i tèrbol de la cosa contemporània. Amb una lectura desordenada, com sempre, el vaig tastar encuriosit. I la curiositat s’esllanguia entre belles paraules, associacions sorprenents i versos incomprensibles.

Però una nit vaig escoltar com recitava els seus poemes Silvie Rothcovic. Una veu clara, probablement tímida, matisava cada paraula. “Imagina que escoltes Satie” em va dir algú. L’Helicòpter s’enlairava, doncs, i les estranyes referències musicals ja no m’ho semblaven tant.

Un paisatge urbà poblat d’interiors, habitacions plenes de música i llibres. Dunes i onades de paraules i sensacions que no sacien. Un tu inabastable que s’esmuny entre les esquerdes del desig. Un jo incòmode que s’amaga, poetes i compositors li fan de disfressa. El tedi. Versos apedaçats amb el fil del neguit. Un joc i la impossibilitat de resoldre el joc. He perdut el compte de les vegades que l’he llegit.

Braille

tachadura

t’escriuré una carta
amb una sola paraula

l’enviaré a qualsevol altra persona

Plenairisme ebrenc

Albert Roig escriu a Cecília de Florejats:

És la divisa del poeta plàstic: caminar, llegir, escriure. En la pràctica del plenairisme, sota la pedra presa del natural, i aïllada, trobem la rael i la saó del sobrenaturalisme del poeta de Les irreals omegues. Se’m fa difícil d’imaginar els més celebrats palimsestistes d’avui ensumant fem, dinant mosques, trescant pels cingles i les timbes i els mars de Jacint Verdaguer i Joaquim Ruyra i Caterina Albert, pastors i mariners, jardiners i ascetes. Tots sols, lluny de seu sotallit, lluny d’un eixample que habiten tigres, panteres, jaguars, i altres galindaines de la fum lírica.

El llibre és, doncs, una celebració del plenairisme, d’una manera de pescar, pintar o escriure sensual i barroca, però d’un barroc antiromàntic i antiretòric —antisentimental i reflexiu i àdhuc postutòpic—, que partiria d’un primer barroc català que es caracteritza —i aquí Albert Roig cita paraules d’Enric Casasses— per ser pobre i de poble. De Francesc Vicent Garcia al propi Albert Roig —diríem—, passant per J.V. Foix, Carles Fages de Climent o Blai Bonet. El plenairisme s’oposa al palimpsestisme, una mena de plagiarisme que descendeix de les avantguardes i cau en un formalisme buit, en un neobarroc que en traeix els principis fundacionals, amb una certa exuberància decorativa. El barroc, al contrari, és arquitectura i justesa verbal.

Com I pelava la taronja amb les dents, Cecília de Florejats és un llibre sobre llibres. Com tots els bons llibres sobre llibres, no cal haver llegit els autors que s’hi comenten. Mai no m’ha interessat el Rector de Vallfogona. Però m’agrada llegir les idees que Albert Roig teixeix al seu voltant. Sí m’agraden, i molt, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, llibre que sembla condemnat malviure enmig de la cosa historiogràfica quan, de fet, es tracta d’un esplèndid diàleg humanista; és a dir: narrativa.

Com totes les classificacions que volen ordenar la literatura, també aquesta distinció entre plenairisme i palimpsestisme és inexacta. I seria superficial si no fos perquè contribueix a entendre i a gaudir l’arquitectura secreta de Cecília de Florejats. Paradoxalment la defensa del plenairisme implica l’ús d’eines palimpsestistes: com a El gos del poeta o a Creació del poema, Albert Roig cita, interpreta, experimenta i basteix genealogies literàries sorprenents. Hi ha, doncs, la força de qui és capaç de crear-se una tradició feta a mida, per reivindicar una geografia literària doblement perifèrica:

Dol, sobretot, que no s’haja comprès ni preuat prou la lletra i la llengua de Cristòfor Despuig i de Vicent Garcia. Un pont i una font viva a la cruïlla de la llengua. Com si més enllà de Verdaguer no hi hagués res, només una illa i, més enllà, l’or de la posta, ben lluny, a València.