és que no tinc temps

Parlar de llibres davant d’algú que no llegeix sol provocar una indefinible incomoditat en l’interlocutor que se sol resoldre amb la famosa frase ‘és que no tinc temps’. Com que ens volen convèncer que llegir –o millor dit: comprar llibres- és una mena de via ràpida cap al Coneixement del Món, no llegir –ni comprar- provoca una mena de sentiment de culpa injustificat, perquè es pot viure perfectament sense llegir ni un sol llibre. De fet, llegir no garanteix absolutament res, tret de servir de pretext per escriure un bloc...

La solució a l’angoixa de l’estatus de no lector serien les delicatessen: llibrets breus, sovint d’un preu escandalosament baix, que demanen un temps de lectura curt i que quan els acabem els tornem a començar immediatament. Per exemple La frontera de Pascal Quignard, publicat per l’editorial Funambulista –6,95 €- que ahir vaig recomanar a un editor imparable amb l’argument que és exuberant –aristocràcia, revenja, estètica...- i dur –molt dur sobretot per als lectors masculins. L’he llegit perquè em consta que un escriptor que admiro molt, i del qual encara he de parlar, té predilecció per Pascal Quignard i aquest llibret m’ha permès fer-ne un tast certament encoratjador.

Un àmbit en el qual són comunes les delicatessen és la poesia. Cafè Central publica unes plaquettes, sota el nom d’Els ulls de Tirèsies, que només costen 3 €. Hi ha, per exemple, Com passes d’ocell a l’aire de Biel Mesquida, Quatre poemes de la Serra de Víctor Sunyol o Desperfecte de Màrius Palmés, entre d’altres. Cafè Central s’ha aliat amb Emboscall per editar uns llibrets que fa dues setmanes que ja circulen –la col·lecció Black Mountain: tota una declaració de principis- amb tres títols molt interessants: Autobiografia de Robert Creeley, Com si Girona de Víctor Sunyol i Ho vaig fer fer de Carles Hac Mor, i un quart que està anunciat però que encara no ha arribat –Vers projectiu de Charles Olson. 6 € cadascun. La poesia té l’avantatge, per al no lector, que es llegeix ràpid –el nombre de paraules per pàgina respecte a un llibre en prosa és incomparablement més baix- i permet parlar-ne sense haver de demostrar que has entès res.

També continuarà...

... fins als quixots! Segona part

És probable que el Quixot d'Enrique Suárez Figaredo -Editorial Carena, 23 €- s’hagi fet amb una bona dosi d’entusiasme i bona fe, que el curador cregui honestament que contribueix a retre un homenatge sincer a la memòria de Cervantes. Hi ha altres edicions, en canvi, que són clarament oportunistes: Don Quijote en Barcelona, d’editorial Península, són els cinc capítols que transcorren a la ciutat; que el curador sigui José María Micó no justica els 13 € que costa. Aquesta setmana passada han arribat Los cuentos del Quijote, de Siruela, amb una presentació d’Andrés Trapiello: 16 € per una selecció de contes que ja són al Quixot. No tinc res en contra de les antologies si estan ben fetes, com ara Escenas Cervantinas que Rosa Navarro Durán ha publicat a Alianza, però trobo obscenes les que fomenten la confusió.

D’edicions del Quixot, n’hi ha de tota mena, moltes amb alguna característica que certament justifica l’esforç d’editar-les. S’ha parlat molt de la llibreta d’estalvis de Francisco Rico a propòsit de la millor edició, la de Galaxia Gutenberg –de fet, una revisió més o menys superficial de la que havia publicat a Crítica abans de partir peres amb l’editorial i interrompre la tan celebrada, amb tota justícia, col·lecció de clàssics espanyols-, i de l’edició de la Real Academia Española publicada per Alfaguara, de llarga trajectòria en la difusió dels clàssics. No s’ha parlat gens, que jo sàpiga, de la salut financera de Martí de Riquer: moltes edicions commemoratives –i realment incòmodes de llegir per la mida desmesurada del llibre- prenen la seva darrera edició del Quixot per emmarcar els dibuixos de Mingote, Dalí o Antonio Saura, entre d’altres. No pretenc entrar en disputes sobre això: que Francisco Rico i Martí de Riquer guanyin calés amb el centenari em sembla molt bé, la veritat.

Són bones edicions, també, les de Cátedra, Alianza, S.M. i Castalia. Segur que me’n deixo alguna que val la pena. Una que no recomanaré mai és la que signen Alberto Blecua –sí, el mateix que té un excel·lent manual de crítica textual publicat per Castalia- i Andrés Pozo publicada per Espasa. Aquesta edició commemorativa, que es limita a reproduir la de la col·lecció Austral però amb tapa dura, costa només 6,95 €: 10 pàgines de pròleg, una breu biografia de Cervantes i cap nota al text. Un preu excessiu per tan poca cosa, perquè una obra literària de fa quatre-cents anys no es pot editar sense notes –perdoni’m l’atreviment, senyor Vallcorba, però és així.

[Esmenat el dia 30 de març. On deia el Quixot d'Endesa s'ha posat la referència correcta.]

... fins als quixots!

El quart centenari del Quixot s’està convertint en una festa de l’edició. Les grans companyies reserven una part del pressupost per celebrar com cal l’agermanament entre finances i literatura. Endesa ha patrocinat una nova edició del Quixot: un elegant estoig negre de cartró que acull els dos volums, de lletra grossa, amb una quantitat immensa de notes de tota mena i dues pàgines de pròleg perquè el lector no perdi el temps amb els criteris d’edició i pugui passar directament a gaudir de l’immortal Cervantes. El curador de l’edició es diu Enrique Suárez Figaredo i a propòsit d’ell llegim a la solapa:

“Su afición al quijote empezó hace unos cinco años, cuando comprobó que el texto del ejemplar que leía en casa discrepaba ocasionalmente del que lo acompañaba en sus viajes. Hombre inquieto, se interesó por el asunto, y empezó a acumular documentación, a consultar ediciones, antiguas y modernas, a contactar con quijotistas del mundo, a leer toda la producción cervantina y a otros autores del Siglo de Oro y, finalmente, a compulsar los ejemplares originales de las primeras ediciones del libro.”

La redacció del paràgraf és lluminosa: “su afición al Quijote” va començar no per la qualitat literària de l’obra sinó perquè va detectar discrepàncies entre dues edicions i perquè és un “hombre inquieto”. A més a més, el text ens regala una alta dosi d’intriga: sabem que el curador va començar a fer una pila de coses fa cinc anys, però ens deixa amb l’ai al cor: les haurà acabat? Hi ha indicis subtils que responen en part la pregunta: tenim l'edició del Quixot; la casa de la crítica textual és gran i acull generosament tothom qui vulgui “conseguir un texto con el que Cervantes habría estado conforme”. Als noms d’Aldo Manuzio, Karl Lachmann, Joseph Bédier, Cesare Segre, Francisco Rico, Martí de Riquer i Jaume Coll, entre altres ecdòtiques eminències, caldrà afegir el nom Enrique Suárez Figaredo. Si en temps pretèrits l’home ideal conreava les armes i les lletres, el segle XXI assisteix a una millor simbiosi: la de l’alt executiu amb el filòleg. Sí, perquè la proesa rau en compaginar la filologia amb la Sotsdirecció del Control d’Aprovisionaments d’Endesa, almenys durant cinc anys que han permès, entre altres coses, la publicació d’un llibre en què desvetlla la vera identitat d’Avellaneda (Cervantes, Figueroa y el crimen de Avellaneda) i una edició provisional del Guzmán de Alfarache apòcrif, pendent tan sols de tenir a l’abast l’editio princeps.

Convido els filòlegs a que deixin de pidolar almoines per investigar entre el polsim dels paperots pretèrits i sol·licitin que els permetin ocupar càrrecs importants de les grans empreses, amb el sou corresponent; un intercanvi just per compaginar –ja tocava!- diners i lletres. Sort tenim que Endesa ens il·lumina.

Sant Jordi s'acosta

Abans de ser llibreter estalviava alguns calerons per la diada de Sant Jordi. Encara conservo el costum de reservar per aquest dia l’adquisició d’algun llibre especialment gustós –enguany dubto entre l’edició crítica del Diari de 1918 de J.V. Foix a cura de Joan R. Veny-Mesquida i publicada per l’Institut d’Estudis catalans i la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna en dos volums publicada per Adelphi, amb traducció espanyola a Acantilado-, però no podré recuperar el plaer de passejar per les Rambles –evitant les paradetes clòniques que ofereixen exactament els mateixos llibres- i per les meves llibreries de capçalera amb la disposició de reconèixer la sorpresa entre tants llibres i tanta gent. Una pèrdua compensada pel fet de viure la jornada des de dins, amb el benentès que la jornada comença ara, a finals de març, quan molts ‘sanjordiables’ comencen a arribar a les llibreries i cal organitzar el magatzem i a casa s’acumulen els llibres que caldria llegir o, almenys, fullejar.

La millor activitat, però, no ha canviat: el neguit de triar El Llibre que regalaré, amb la impaciència de rebre el meu Llibre. Hi ha per endavant un mes de lleus inquisicions i de suggeriments disfressats –com, per exemple, indicar més amunt en quins dos llibres no cal que s’hi pensi perquè ja hi he pensat jo-, fins que s’apaguin els llums de la llibreria i, un cop a casa, cadascú retiri, a poc a poc, el paper que amaga un llibre condemnat a ser especial.

Em sap greu, però hem prescindit de les roses.

Continuarà...

Cara d'àngel

Cara d’àngel és una novel·la molt incòmoda. Un home vulgar aparentment s’enamora d’una noieta en un peepshow, una nínfula fàustica en la qual concentra totes les seves aspiracions vitals. La novel·la és la fabulació, o millor les fabulacions –perquè hi ha diverses contradiccions i reinvencions en l’al·lusió a determinats fets- amb què l’home pretén fer-se entendre. L’encert de Jordi Coca rau en la densa construcció de la xarxa de banalitats i idees comuns que utilitza el narrador per aconseguir el gran frau de la seva història, la trista premissa major: que comprendre vol dir perdonar. Tots els seus esforços van encaminats a justificar la seva relació amb un cada cop més reduït entorn, a emmascarar una contradicció que el mena cap a l’abisme: encara que les persones no li importen gens, sent, en canvi, la necessitat de difondre unes determinades imatges de la seva actitud, de fabricar un sentit a la seva vida, ni que sigui amb simulacres de tercera mà, i de fer-se la víctima dels malentesos provocats per una ambigua passió per la nínfula. Perquè aquesta passió està feta de retalls en què es barregen tòpics com la salvació a través de l’amor, que estimar ennobleix o que l’amor ho justifica tot. Utilitza els altres per llegir-hi el relat, el consol, d’ell mateix que escriu a batzegades.

Sabem que el narrador menteix, que amaga fets, que la seva memòria no li serveix per bastir la història d’una consciència sinó per apedaçar els fragments d’una personalitat indecisa, acrítica i esquinçada. La incomoditat rau justament en la manera com l’autor el fa tornar obsessivament sobre uns mateixos temes amb la pretensió de trobar-hi un sentit que no sigui la sòrdida buidor d’una solitud. Perquè amb la magistral elaboració d’aquest cas extremat, Jordi Coca aconsegueix mostrar la complexa ubicació d’alguns símptomes del discurs general, de les idees gastades, del mínim comú denominador que plou incessantment, sense estridències, de l’imperi banal dels mitjans de comunicació.

Miquel de Palol maquina un pla

“En Qüimogin fa un esgarip, estrafà amb els morros frunzits una expressió bestial no exempta de comicitat i treu bola amb els braços en L a banda i banda (..)“ Aquesta és l’única vegada que Miquel de Palol esmenta aquesta expressió. Suposo que això de Contes en forma de L deu venir d’aquí: una exhibició dels músculs de la capacitat fabuladora amb versions alternatives de contes ja publicats, exercicis combinatoris a l’estil de Grafomàquia i narracions de diversa procedència que, entre les quals hi ha algunes que enllacen el món narratiu que es clou amb El Troiacord amb un nou cicle, inaugurat amb l’impressionant Les concessions. A l’última pàgina del llibre hi ha el programa d’aquest cicle: nou llibres amb una advocació formal –en el cas dels Contes en forma de L seria Figuracions- relacionada amb una musa –que aquí seria Terpsícore, musa de la música coral i de la dansa-. Queda explicat, doncs, el retorn als cànons, gigues i cintes, a tot el joc de màscares, intercanvis i variacions amb repeticions de personatges, temps i espais que fa pensar sovint en una mena de transposició d’Escher a la narrativa.

Segons s’afirma al programa, el títol de Les concessions hauria d’haver estat Tots els Ets i el Uts –advocació formal: la Nouvelle; musa: Polímnia, la de la musica sacra, la retòrica, l’agricultura i, suposo que de manera més general, dels rituals, d’acord amb el comportament altament formalitzat de moltes situacions-, si no s’haguessin imposat els “imperatius aliens a l’autor”; és a dir: adéu a tota l’hermenèutica paratextual i hipotàctica implícita en el títol.

Si Grafomàquia és un llibre central en l’obra de Miquel de Palol, una mena de motor narratiu combinatori, Contes en forma de L sembla un volum improvisat, amb moltes pàgines memorables, és cert, però amb una sensació constant de dejà lu. De vegades m’assetgen els excessos de la interpretació i hi ha un detall que m’ha cridat força l’atenció: com és que la reinvenció de l’editorial Moll admet que en el llibre de Palol i només en el de Palol s’exhibeixi una ela geminada tan lletja? El punt volat és més a prop de la ela de la dreta, amb el resultat d’una ela geminada asimètrica. Potser té alguna cosa a veure amb l’enorme quantitat d’errates –moltes de les quals podrien obeir a sorprenents innovacions lingüístiques de l’autor- ¿o és que la disposició de les errates respon a una calculada estratègia geomètrica generadora de sentits amagats? Per editar una obra de l’autor “d’una de les obres cimeres de la literatura occidental del nostre temps, El Troiacord”, segons consta a la contracoberta del llibre, caldria una mica més cura.

Sobre la lectura

Hi ha un llibret de Proust, Sobre la lectura, que no "és una defensa apassionada de la lectura", sinó la defensa d’una determinada manera lúcida de llegir. Escriu Proust: “Mentre la lectura sigui per a nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc”.

Sobre la lectura és, en realitat, el pròleg a un llibre de John Ruskin, El sèsam i els lliris, i Proust aprofita l’avinentesa per negar-ne la tesi principal: que la lectura és un diàleg privilegiat amb els autors; que si en la nostra vida a penes podem concebre l’oportunitat de parlar ni cinc minuts amb un rei o amb un geni, llegir ens permet establir-hi un intercanvi d’impressions. Escriu Proust: “Per ensenyar-nos el preu de la lectura, només va voler explicar-nos una mena de preciós mite platònic, amb aquella simplicitat dels grecs que ens van ensenyar, més o menys, totes les idees verdaderes i van deixar la cura d’aprofundir-les als escrúpols moderns. Però si jo crec que la lectura, en la seva essència original, en aquest miracle fecund d’una comunicació dins de la solitud, és alguna cosa més, alguna cosa diferent del que va dir Ruskin, tanmateix no crec que se li pugui reconèixer en la nostra vida espiritual el paper preponderant que sembla que ell li assigni.”

Recullo aquestes cites a propòsit d’un fenomen curiós. Com que celebrem l’Any del Llibre i de la Lectura, vam decidir treure del prestatge aquest llibret traduït per Anna Casassas, publicat l’any 1996 per Quaderns Crema, i posar-lo en un lloc destacat. Durant el 2003 se’n van vendre quatre exemplars. Durant el 2004 se’n van vendre dos exemplars. Durant els mesos de gener i de febrer del 2005 se n’han venut vint-i-vuit.

Alberto Manguel

Arribo deu minuts tard a la conferència que Alberto Manguel llegeix a CaixaFòrum. Hi ha força gent, però la sala no està plena. Mentre trio un seient, l’escolto i tot just seure ja estic indignat: llegeix un assaig inclòs al darrer llibre seu, Vicios solitarios, un que du per títol ‘El sida y el poeta’, si no recordo malament. A la fila del davant, un home pren notes i dedueixo que a la presentació no han dit que la conferència ja s’ha publicat. Quina decepció. Manguel llegeix sobre la noció de copyright que esgrimeixen les companyies farmacèutiques per evitar que el medicaments genèrics arribin al tercer món, on milions de persones moren perquè no poden pagar el luxe de la marca. Manguel llegeix sobre la història dels drets d’autor, sobre el coneixement que procura la literatura –la capacitat de plantejar preguntes, encara que els millors llibres no resolguin res, com a molt regalen una mica de consol-, sobre els objectius estrictament lucratius d’una indústria mèdica que s’empara sota una idea esbiaixada de la noblesa científica, etc. Manguel llegeix un text que està molt ben travat, planteja el tema, entra en divagacions i al final ho lliga tot. Perfecte, un bon domini de la retòrica. Mentrestant, m’he plantejat la conferència com una mena de relectura i escoltar la veu de Manguel, els matisos que introdueix una determina inflexió del to, una pausa, esdevé una cosa comparable a un concert amb un programa conegut. La indignació s’esvaeix, perquè en escoltar-lo he recordat exemples memorables, he atès frases que havien passat desapercebudes, i en el col·loqui, en què es parla de l’epidèmia de l’originalitat i de l’afany mercantil per la novetat, m’he reconciliat secretament amb ell, un bon divulgador que ja ens va bé que idealitzi tant l’estatus insignificant de la lectura.

Sempre recomano Una historia de la lectura, en què fa una excel·lent exposició de les diferent formes amb què l’home s’ha relacionat amb la paraula escrita, des dels condicionaments que imposa la forma mateixa de l’escrit –la revolució que suposa el pas del rotlle de papir al còdex- a les qüestions que afecten a la circulació dels texts –el pas de la lectura intensiva causada pels pocs llibres que hi havia a l’abast a la lectura extensiva que patim ara-. Un llibre imprescindible abans d’entrar en el terreny dels especialistes en cultura escrita (Roger Chartier, Walter Ong, Armando Petrucci, Robert Darnton, etc.). Manguel exhibeix un magnífic equilibri entre la història de la lectura i la seva experiència personal com a lector. Aquest equilibri grinyola al Diario de lecturas i l’equilibri es trenca definitivament a Con Borges, en què parla de la seva relació amb l’autor de 'Siete noches' i no aporta res, tret dels tòpics habituals. A l’últim número de Letras Libres -una revista magnífica sobre la qual he d'esriure alguna coseta- hi ha una ressenya que compara aquest llibre al llibre que ha publicat Alan Pauls, El factor Borges i, en certa manera, els posa al mateix nivell. És mentida. El llibre de Pauls és molt bo, potser la millor introducció que he llegit a l’obra de l’autor de 'La busca de Averroes'.

En certa manera envejo Manguel. Viu d’explicar què bé que s’ho passa llegint. Llegeix conferències a tot el món sobre la lectura i sobre les seves lectures. No és l’únic que llegeix la mateixa conferència desenes de vegades; de fet és una pràctica habitual i comprensible: si és bona, reca desar-la al calaix a l’espera de publicar-la i, un cop publicada, reca pensar que molts no la llegiran. La immensa majoria dels qui l’escoltaven a CaixaFòrum mai no comprarà Vicios solitarios, una bona col·lecció d’assaigs –conferències?- i les paraules d’Alberto Manguel els eren noves i originals.