Història, memòria, literatura. Segona part

El llegat d’una vida, entre l’elaboració literària i els documents, es troba rera la recuperació monumental de Juan Ramón Jiménez. Lluny de l’ocultació propiciada per la victòria franquista i pels malentesos amb els poetes professors, l’aparició dels dos colossals volums de l’Obra poética ha donat pas a un gran nombre de llibres que rescaten la part més íntima del poeta i de la seva dona, Zenobia Cambprubí. Entre aquests llibres destaca, segons el meu parer, el primer dels tres volums de l’Epistolario, editat per Alfonso Alegre amb el mateix rigor i fervor amb què es va ocupar de Lírica de una Atlántida.

Cada lector passa per etapes en les quals les lectures solen decidir-se al voltant d’un tema, encara que alguns llibres escapin d’aquest itinerari. Les lectures que comento i les últimes novel·les que m’han agradat mostren interès per l’elaboració de la memòria: Déu no surt a la foto de Jordi Bonells, El mar de John Banville o la tan trist com subtil Vinieron como golondrinas de William Maxwell són novel·les que mostren el camins diversos que es poden recórrer per posar la vida en ordre. Però vull destacar Sorres blanques, la bella i pertorbadora novel·la de Jordi Coca, per la manera com aborda la qüestió de la veritat a l’hora d’afrontar la pròpia vida. La protagonista opta per la fragmentació, per utilitzar la ficció emmascarant-se en diferents personatges que viuen situacions més o menys properes a la pròpia experiència, per assolir una veritat que només és possible a través de la literatura, on les dades no importen tant com la manera amb la qual són establerts a través de la narració.

Com ja apuntava David Lodge a La conciencia y la novela, la narrativa sempre ha estat un lloc privilegiat per indagar en què consisteix la consciència. Cada època ha anat assajant diverses estratègies literàries per esbrinar el lloc que ocupem al món. La poesia, quan no cau en el meliquisme solipsista, també dóna aquest coneixement que només la literatura és capaç de proporcionar. Els llibres de Manuel António Pina és un llibre excepcional en el qual la tradició literària és un pretext per respondre a la pregunta de quina cosa hi ha de pròpia en cadascú: «Tot quant tenim pertany a uns altres / que desconeixem (...)». Anvers, de Miquel Bezares, és una delicada immersió en la poesia del tu, tòpic literari que el poeta, entre els dubtes que planteja la pròpia escriptura, encerta a reinventar tot convertint-lo en una resposta possible a la relació entre la consciència i la literatura.

La xafarderia i la novel·la

De vegades, un error pot orientar la lectura d’una novel·la en un sentit que no estava previst. A la pàgina 70 de Dissabte d’Ian McEwan llegim:

La Daisy, àrbitre de la seva educació literària, no hi estava d’acord. Quan estudiava va fer un llarg treball sobre les últimes novel·les de James i és capaç de citar de memòria un passatge de La copa daurada.

Això em va recordar un altre personatge que també és capaç de citar un passatge de Henry James: Helen Reed a Pensamientos secretos de David Lodge. Vaig creure llavors que es tractava d’una cita-homenatge, però he comprovat que Helen Reed recita un fragment de Les ales del colom i no de La copa daurada. Aquest nyap de la memòria, però, em va condicionar la lectura de Dissabte: llegia i relacionava les novel·les d’Ian McEwan i David Lodge.

A Pensamientos secretos, un investigador de la Intel·ligència Artificial manté una relació amb una professora de literatura. No m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb les diverses estratègies que fa servir l’home per entendre què és això de la consciència. Des del vessant científic, amb la construcció de models que, amb el permís de la tecnologia disponible, emulin el funcionament del cervell. Des de la literatura, amb la narració com a eina per organitzar i donar sentit a la percepció d’un mateix i dels altres. A partir d’aquí, establir un paral·lelisme amb Dissabte no em semblava desencertat. El protagonista, Henry Perowne, és un prestigiós neurocirurgià que no llegeix gaire ficció. La minuciositat amb què McEwan descriu les seves cabòries mèdiques no són una exhibició gratuïta del temps que l’autor ha dedicat a documentar-se: cal que el lector percebi la complexitat i la fragilitat del cervell. La filla, Daisy, és una poetessa convençuda de la necessitat de llegir literatura. La poesia, doncs, apareix també com a disciplina que s’ocupa de la consciència, un instrument per comprendre altres models de representació del món.

Al començament de Dissabte, Henry Perowne observa com un avió incendiat vola cap a Heathrow, cosa que el mena a formular diverses hipòtesis sobre les causes i conseqüències d’aquest fet, en un dia que hi ha prevista una gran manifestació contra la participació britànica en la invasió d’Iraq. El protagonista espera que les notícies de la televisió li donin l’explicació, cosa que no s’esdevé perquè rep informació nova que complica la seva pròpia narració. L’avió incendiat és un exemple de les moltes situacions que analitza, per acceptar o rebutjar possibles causes i conseqüències d’un fet. És un xafarder que mira a través de les finestres. Observa unes infermeres i fabula sobre la seva jornada laboral. O un grup de joves que seuen en un banc i fabula què hi fan, com viuen o si prenen drogues. O uns funcionaris que dinen i fabula sobre el sentit de les seves vides. L’incident més important de la novel·la s’inicia amb la topada amb Baxter, un delinqüent que es comporta de manera estranya. Henry Perowne posa en marxa el seu virtuosisme analític i troba un diagnòstic raonable: Baxter pateix una malaltia neurodegenerativa hereditària, un petit error de l’ADN de conseqüències terribles. Amb aquesta narració satisfactòria sobre com funciona la consciència de l’altre, Heny Perowne traça diverses possibilitats sobre què pot passar després. I no l’encerta. El tema de Dissabte tindria a veure, doncs, amb necessitat de narrar com part substancial de la consciència.

Pensamientos secretos és una novel·la força entretinguda que va obligar l’autor a documentar-se sobre les diverses disciplines que intenten explicar la manera com coneixem el món. El resultat és, a més a més, un magnífic assaig que dóna títol al llibre que l’inclou: La conciencia y la novela; hi llegim Ian McEwan citat per David Logde:

Si los secuestradores hubieran sido capaces de imaginarse en los pensamientos y los sentimientos de los pasajeros secuestrados, habrían sido incapaces de seguir adelante. Imaginar cómo es el hecho de ser alguien distinto de quien uno es constituye la esencia misma de su humanidad. Es la esencia de la compasión, el principio de la moralidad.

L’assaig de David Lodge és d’octubre de 2001; molt abans, doncs, que Ian McEwan comencés a escriure Dissabte. Aquesta cita explica molt bé el desenllaç de la novel·la, publicada en anglès a començaments del 2005. La comparació entre Pensamientos secretos i Dissabte no em sembla ara, doncs, tan errònia. He trobat una relació versemblant, i l’explico.