dissabte, de desembre 31, 2005

és que ja el tinc

. dissabte, de desembre 31, 2005
23 comentaris

“És que me l’han regalat i ja el tinc”: aquesta sol ser l’excusa habitual per canviar un llibre. Pocs diuen la veritat: que no els agrada, i prou. I és que l’art de regalar llibres pot ser força complicat. No ens resulta fàcil, per exemple, atendre els nolectors que volen enllestir ràpidament algun dels molts compromisos que s’adquireixen per aquestes dates i que demanen alguna cosa original per a algú que “llegeix molt”. La bibliomància no és una ciència exacta, depèn de la informació que et proporcioni el client; i si el client vol regalar un llibre a un cunyat que veu dos cops a l’any i que en una ocasió va afirmar que li agrada un autor que ara, vés per on, no hi ha manera de recordar, la cosa és ben difícil. És molt probable que pocs dies després vingui el cunyat a canviar el llibre que li han regalat i que “ja tenia”. En el fons, regalar un llibre és una manera de regalar qualsevol llibre que tingui un preu semblant. Dos perills: el primer, la temible pregunta: “cunyat, ¿ja te l’has llegit?”; el segon: si hi ha dedicatòria, no es pot canviar. Tret d’aquests detalls, regalar llibres és tot avantatges; no és com la col·lecció de figuretes estil Lladró, que cal tenir-les ben etiquetades per treure de l’amagatall exactament la que t’ha regalat el cunyat que vindrà a sopar i que potser ara et sorprendrà amb un llibre.

dijous, de desembre 29, 2005

Poligènesi

. dijous, de desembre 29, 2005
3 comentaris

És curiós com l’actualitat editorial m’ha menat a recuperar La lírica en la Edad Media, de Peter Dronke. La primera edició és de 1968 i la traducció a l’espanyol és de 1978, però els anys no han dissolt la seva capacitat de seducció; encara em sembla una obra engrescadora per començar a transitar els camins de les albes, pastorel·les, cançons d’amic, kharges, dances, etc. Precisament, el capítol dedicat a l’alba m’ha entretingut de nou aquests dies. Cita Peter Dronke:

LA DAMA
El gallo ha cantado;
ya es pleno día

EL AMANTE
No fue el gallo que cantó,
sino el zumbido de aquellos grillos

LA DAMA
El cielo resplandece a levante;
ya es pleno día.

EL AMANTE
No es el resplandor del alba,
sino el brillo de la luna que se levanta.
Los mosquitos vuelan soñolientos;
sería dulce compartir tu sueño

LA DAMA
¡Pronto! ¡Vete!
¡No sea que tenga que odiarte!


Impossible no recordar el fragment que segueix, que cito de la traducció de Josep Maria de Sagarra:

La cambra de JULIETA
Entren ROMEO i JULIETA

JULIETA.— ¿Te’n vols anar? Si encara no clareja;
si ha estat el rossinyol i no l’alosa
el que et punxava la poruga orella.
Canta de nit a dalt del magraner.
Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol.

ROMEO.— Era l’alosa, que anuncia l’alba,
no el rossinyol. ¿No veus aquelles franges
geloses, amor meu, partint els núvols
a l’orient llunyà? Ja són cremats
els ciris de la nit, i el dia alegre
punteja les muntanyes emboirades.
Cal partir i viure, o bé restar i morir.

JULIETA.— La llum no és del dia, que jo ho sé.
És algun meteor que el sol exhala;
per ser el portabrandons, aquesta nit,
que et faci llum sobre el camí de Màntua.
Queda’t, tan aviat no et cal anar-te’n.


La DAMA i l’AMANTE són els protagonistes d’una cançó d'alba xinesa del segle VI a.C. És sorprenent el paral·lelisme amb la famosa escena de Romeu i Julieta. La poligènesi o “progenie genuina del común de la humanidad”, segons Peter Dronke, constata la recurrència de temes i motius en èpoques i llocs separats per distàncies insalvables.

Les literatures xinesa i japonesa tenen uns lectors fidels; no tan sols de la poesia, amb els inevitables haikus, sinó també de la narrativa. Dos dels llibres que més he llegit, amb la voracitat repetitiva de la infantesa, eren un volum de contes xinesos i un altre de japonesos il·lustrats per Emilio Freixas que no sé en quin moment, ni on, he perdut per sempre. Potser és la nostàlgia, però m’agrada tastar les novetats que recullen contes orientals. Les il·lustracions, també me les proporciona el cinema: El viatge de Chihiro va ser una manera de retrobar-me amb aquell món exòtic d’incomptables déus. La meva assignatura pendent és la novel·la. L’atzar proporciona sorpreses com l’edició simultània del primer volum de dues versions molt diferents de la història o novel·la de Genji de Murasaki Shikibu. També simultània és l’edició per Gredos d’un altre clàssic de la narrativa japonesa: Heike monogatari. La paraula poligènesi m’assalta cada cop que passo al costat d’aquests llibres, i d’aquí a Peter Dronke només hi ha un gest.

Una altra casualitat és l’edició simultània de dues traduccions, a Abada i a Galaxia Gutenberg, de Paradise Lost de John Milton, una colossal obra èpica que vaig llegir fa molts anys en una traducció en prosa de J. Ribera que em va deixar fascinat:

A Moloc seguía Chamós, obsceno numen de los hijos de Moab, desde Aroax hasta Nebo y el desierto más meridional de Abarim; en Hesebón y Horonaim, reino de Seón, allende el floreciente valle de Sibma, tapizado de frondosas vides, y en Elealé, hasta el Asfaltite.

[...]

Fija Satán su experta vista en las compactas filas; de una ojeada recorre toda la hueste; ve el buen orden de los combatientes, sus semblantes, su estatura como la de los dioses, y calcula por último su número. Dilátase entonces su corazón lleno de orgullo, y se vanagloria al verse tan poderoso, pues desde que fue creado el hombre, no se había reunido fuerza tan formidable.

divendres, de desembre 23, 2005

Els detalls del món

. divendres, de desembre 23, 2005
2 comentaris

Llegia Els detalls del món i un brunzit de fons, que aparentment no hi tenia res a veure, m’acompanyava i em convidava a tornar alguns paràgrafs enrera. Una lectura lenta, doncs, que discorria en el plaer d’avançar i de retrocedir, amb el neguit que molts lectors coneixem quan ens acostem al final d’una obra que ens agrada. El vell Todorov de Crítica de la crítica brunzia discretament i demanava intermitent, des del fons de la memòria, una mica d’atenció, i així vaig recuperar Xklovski amb aquestes frases força conegudes que cito de l’edició de Paidós:

Para devolver la sensación de vida, para sentir el objeto, para que la piedra sea piedra, existe lo que se llama arte. La finalidad del arte es la de dar una sensación de objeto como visión y como reconocimiento; el procedimiento del arte es el procedimiento de distanciamiento y el procedimiento de la forma difícil, que aumenta la dificultad y la duración de la percepción, ya que el proceso de percepción en el arte tiene su fin en sí mismo y debe ser prolongado; el arte es una manera de la experiencia de experimentar el objeto, lo que ha alcanzado su fin no interesa al arte.
Todorov retreu a Xklovski una manca de coherència a l’hora de definir quina cosa sigui la literarietat. Els formalistes russos es proposaven desxifrar la literatura des de la literatura mateixa, sense haver de recórrer a la psicologia, el biografisme o la història. Todorov veu en aquest paràgraf tan bell com antiquat la contradicció de parlar de l’art des de la percepció que en té el lector —una mena de teoria precoç de la lectura— i des de la funció que s’hi atribueix a l’art, no des d’elements capturats pròpiament a l’art com a cosa autònoma. I bé, a mi m’és igual si Xklovski es contradiu o no. Encara ara em sembla útil la seva manera d’acostar-se a la literatura. Com que la traducció no m’agrada, canvio “distancimiento” per estranyament i agraeixo a Xklovski que em doni paraules per parlar de Els detalls del món.

¿Cal insistir en la sensació de vida que és capaç de retornar-nos Biel Mesquida? Hi insisteixo, per si de cas algú encara no ho sap. Aquest Biel Mesquida, el del relat curt, té el do de concentrar en les poques pàgines d’un relat un esclat de noms, de circumstàncies, de paisatges i de sensacions que sovint mena directament al vertigen. Aquest do té a veure amb el domini excepcional de la llengua. Frase rera frase inventa formes noves d’anomenar les coses; i així, des de la paraula escrita aconsegueix desvetllar els sentits —sí: el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i l’oïda— del lector que seu i llegeix. Sedueix el cos perquè participi també en la lectura. L’estranyament com a procediment és descobrir que una forma exacta i insospitada de dir les coses ens les retorna amb escreix. Llegir Els detalls del món exigeix dosis raonables de lletra, el llibre no es pot devorar en unes poques sessions. L’estil imposa el ritme de lectura i aquí parlo d’un plaer en què el vertigen demana atenció.

La destrucció de Mallorca, la dona que té cura d’un malalt aristòcrata, la bellesa amb què Biel narra la veu femenina, la minorització del català, personatges que amaren de vida les plaguetes o els cels, la violència atàvica del masclisme, la Història com a experiència íntima, noms propis i genealogies que lliguen els personatges als moments decisius, la mesquinesa de poderosos irresponsables i de idealistes per conveniència, la hipocresia que salva les aparences... Si teniu temps, visiteu la vostra llibreria favorita, seieu i llegiu la primera narració del llibre: “Un ull al jardí”. Tres pàgines on vivim unes hores de la vida d’Antònia i on es concentra la vida sencera de la protagonista i niguls negrots i esfilagarsats que semblaven vaixells de tempesta i cobricelaven el carrer Eusebi Estada i el drama de Catalina i don Enric i aquell invent dels constructors espavilats i la tragèdia txetxena i el fred de neu que talla com un trinxet i la violència de l’Església i el vell citroën de color pebre de cirereta... De la mateixa manera que el món narratiu de Biel Mesquida reapareix renovat i il·lumina novament l’obra anterior, Els detalls del món ens presenta la vida com a visió i com a reconeixement, amb un virtuosisme en la selecció dels detalls que restitueix la percepció de la complexitat que ens lliga al món. Contra la llengua convertida d’esma en un badall de tòpics, un hedonisme responsable i lúcid contra la barbàrie.

dimarts, de desembre 20, 2005

Els millors

. dimarts, de desembre 20, 2005
8 comentaris

Aviat començaran a sortir les llistes dels millors llibres de 2005. Hi ha revistes i suplements literaris que no poden esperar el final de l’any i ja han publicat les seves llistes, com The New York Times, The Guardian o Lire. Mal fet, perquè encara queden uns dies abans no arribi el 2006 i encara hi ha, doncs, la possibilitat que aparegui el millor llibre de l’any 2005 i poca gent se n’adoni. A més a més, el fet de ser encara dins de l’any 2005 no dóna una distància mínima que permeti observar l’objecte d’estudi amb la perspectiva adequada. La distorsió analítica pot ser considerable pel sol fet d’analitzar el fenomen dins del fenomen. En qualsevol cas, és una injustícia incloure en la mateixa categoria un llibre que va aparèixer a començaments d’any i un de més recent, perquè el primer ha tingut més oportunitats de ser criticat, ressenyat, bocaorellat i, doncs, d’aparèixer a les llistes dels llibres més venuts de la setmana, a la llista dels millors llibres per a l’estiu, a la llista dels millors llibres literaris de Sant Jordi, a la llista dels llibres més venuts del mes, a la llista dels llibres literaris més venuts per Sant Jordi, a la llista de llibres més sol·licitats a les biblioteques, a la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi tant si són literaris com si són mediàtics com si són d’autoajuda, a la llista de llibres més esperats de la tardor, a la llista dels millors llibres sobre Sant Jordi, etc.

Com que no em veig amb cor de triar els millors llibres d'enguany, he decidit repassar les lectures de l'any 2003. L’afany d’objectivitat m’ha menat a considerar algunes coses importants. Per exemple: no em sembla just tenir en compte tan sols les novetats publicades al llarg de l’any, atès que moltes d’aquestes novetats són reedicions de llibres publicats dècades —i fins i tot segles— enrere i d’una actualitat, si més no, discutible. Aboleixo, doncs, el criteri de novetat i prenc en consideració com a criteri objectiu tots els llibres que jo he llegit al llarg de l’any 2003, independentment de la data de la primera edició. Un altre problema és decidir les categories. Una possibilitat és la divisió per gèneres —dels gèneres majors o arxigèneres als talls genèrics més primets—, però la manca d’unanimitat en aquest terreny relliscós desaconsella seguir-la: ¿tragèdia, èpica i lírica? ¿narrativa, poesia i drama? ¿ficció i noficció? ¿novel·la postsimbolista dels anys setanta del segle XX, poesia del silenci dels anys del silenci, teatre de text posterior a la crisi del teatre de text? És per això que he decidit crear categories noves a partir de l’estudi intrínsec de cada obra en relació amb el context d'espai i temps en què la vaig llegir. Heus ací el resultat d’hores d’anàlisi minuciosa:

Els millors llibres de l'any 2003


Millor Novel·la Que Millor Mostra La Impossibilitat De Comprendre La Contemporaneïtat Amb Les Millors Eines Interpretatives Que Ens Ha Llegat El Passat Immediatament Anterior A La Contemporaneïtat Estricta:

Siri Hustvedt: Todo cuanto amé.

Millor Novel·la Que Assaja Una Millor Possibilitat De Comprendre La Contemporaneïtat Amb Les Millors Eines Interpretatives Pensades Des De La Pròpia Contemporaneïtat:

Don DeLillo: Cosmòpolis.

Millor Llibre Que Millor Mostra El Camí Cap A La Millor Reflexió Crítica D’Un Mateix I Dels Perills I Malentesos Que Cal Evitar Per Poder Arribar A Formular Millor Alguna Afirmació Amb Sentit Sobre Un Mateix:

Pierre Bourdieu: Meditacions Pascalianes.

Millor Llibre Amb El Qual Més Millor He Rigut, A Banda De Constituir Una Sorpresa Per La Manera Com La Frase Breu Permet La Juxtaposició De Percepcions Allunyades Que Juntes Obren Una Millor Escletxa De Sentit Insospitada, Ex Aequo:

Emmanuel Bove: Mis Amigos
César Aira: Varamo.

Millor Llibre Excepcional Que Millor Parla De La Tercera Cultura Des De La Millor Gramàtica Generativa —Versió Minimista— I Que Millor Té En Compte Les Millors Alternatives Rivals:

José Luis Mendívil Giró: Gramática natural.

Millor Novel·la Que Quan Hom L’Acaba De Llegir La Torna A Començar Immediatament Per Esbrinar Millor On S’Amaga El Parany Estructural:

Amélie Nothomb: Cosmètica de l’enemic.

Millors Escriptors Més Llegits Perquè Acabar Un Llur Llibre Provocava Una Infinita Tristesa Que Tan Sols La Lectura D’Un Altre Llibre Llur Era Capaç De Donar Millor Consol:

Roberto Bolaño, Jordi Coca i Félix de Azúa.

Millors Llibres Que No Tenen Assignada Encara Una Millor Categoria Crítica Per Part Meva Per Poder-los Etiquetar Convenientment Millor Perquè Apareguin Sols O Ex Aequo En Aquesta Llista De Millors Llibres De L’Any 2003 I Que Mostro Tan Sols A Tall D’Exemple Perquè La Indecisió És Amiga De La Llengua:

Eduard Màrquez: Cinc nits de febrer
Gombrowicz: Ferdydurke
Enrique Vila-Matas: París no se acaba nunca
Imre Kertész, Sense destí
J.M. Coetzee, L’edat de ferro
Mercè Rodoreda: La mort i la primavera

dijous, de desembre 15, 2005

La treva

. dijous, de desembre 15, 2005
8 comentaris

Ho comentava amb un Gran Mestre Llibreter, i tots dos estàvem d’acord: aquests darrers mesos arriben moltes novetats interessants. Sembla com si les editorials s’haguessin volgut espavilar i, al costat dels inevitables productes efímers de sempre, dediquessin una major atenció als llibres que romandran als prestatges, tant si es venen gaire com si no. Alguns anys enrere, aquest fenomen m’hauria provocat molta angoixa, perquè és impossible tastar-ho tot. Ara ja sé que al llarg de la meva vida no llegiré sinó una part insignificant dels llibres que m’agradaria poder llegir. Així doncs, trio alguns títols, els examino per veure si em fan el pes, fins que decideixo. De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplida de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

Roger Chartier, a Kosmopolis 05, explicava la revolució de la lectura al segle XVIII. Els historiadors francesos tenen molta habilitat per adaptar els talls cronològics mundials a la història particular de França. Així, l’Edat Mitjana, tu sais, s’acabaria en realitat al segle XVIII —amb la Revolució Francesa, evidentment—, i tan important com l’aparició de la impremta és la generalització de la lectura extensiva —també al settecento—, contra la pràctica més habitual fins llavors de la lectura intensiva. Pensem que Isidor de Sevilla va escriure les Etimologies a partir d’una biblioteca personal d’unes poques desenes de títols, o que si volia consultar una obra havia de viatjar dies i dies fins a la biblioteca on guardaven algun dels manuscrits. Un llibre era llavors un luxe, es llegia i es rellegia i, gairebé sense adonar-se'n, els lectors-oïdors aprenien de cor llargs fragments de text. La lectura extensiva i la intensiva, de fet, conviuen; depèn del lector decidir quin autor, llibre, poema o capítol desa a cada categoria. Suplements culturals, revistes literàries, blocs o programes de ràdio i de televisió influeixen tant com cadascú vulgui ser influït. A mi, sovint em convenç més l’opinió oportuna d’un company, un amic o un client que altres opinions tan documentades i lúcides com llunyanes.

Durant les darreres setmanes he llegit llibres de poesia que m’han agradat molt, i per raons molt diverses: Jardí amb cangurs de Melcion Mateu, El lago de los botes d’Edgardo Dobry, Pragari de Mireia Vidal-Conte, El cigne cec de Josep Maria Sala-Valldaura i Odiseo confinado de Leónidas Lamborghini. M’ha entusiasmat El somriure de l’atzar, on Feliu Formosa es concentra a esbrinar el orígens de la creació artística, des dels grans noms de la literatura com Thomas Mann o Kafka fins al treball quotidià de l’actor que prepara el seu personatge. M’ha fet mal tot el cos pel riure que m’ha provocat César Aira amb Cómo me reí, després de gaudir amb Diario de la hepatitis i La princesa Primavera durant lànguides hores que vaig arrabassar indolent a la son. Ajorno la lectura de Gog de Giovanni Papini, Bienvenidos al desierto de lo real d’Slavoj Žižek, En la llama de Juan Eduardo Cirlot, La República mundial de las letras de Pascale Casanova, la relectura de Profanaciones de Giorgio Agamben, i d’altres, entre novetats i llibres pendents des de fa molt de temps. La raó és una obra que espero des del setembre, que ha endarrerit la seva aparició fins ara i que després de les primeres pàgines m’ha convençut de la conveniència d’aturar uns dies el riu de lectures i seure amb el propòsit de fer-ne una lectura lenta i atenta: Els detalls del món, de Biel Mesquida.

dilluns, de desembre 12, 2005

Abracadabra

. dilluns, de desembre 12, 2005
11 comentaris

Tornava a llegir els assaigs de Profanaciones de Giorgio Agamben i, com passa de vegades, el començament de “Magia y felicidad” m’ha menat a pensar en coses que no tenen gaire a veure amb el tema de la lectura. Cito el començament:
Benjamin dijo una vez que la primera experiencia que el niño tiene del mundo no es “que los adultos sean más fuertes, sino su incapacidad para la magia”. La afirmación, hecha bajo el efecto de una dosis de veinte miligramos de mezcalina, no es por eso menos exacta. Es probable, de hecho, que la invencible tristeza en la que se precipitan a veces los niños surja de esa conciencia de no ser capaces de magia.

Aquestes paraules m’han fet recordar els llibres infantils que aquests dies trobem disseminats per la llibreria. Els colors vius de les portades i la diversitat de formes i mides ens permeten detectar-los i deixar-los a lloc més fàcilment que els altres, els llibres per a adults. Aquest desordre posa en evidència que malgrat els jocs d’ordinador, el cinema, la televisió i altres distraccions tecnològiques, els llibres infantils i sobretot els àlbums il·lustrats exerceixen una rara fascinació sobre els infants. Una explicació seria la gran qualitat i imaginació que es reparteix per un bon grapat d’editorials. De fet, anomenar-ne algunes s’assembla molt a conjurar un encanteri: Kókinos, Media Vaca, Corimbo, Kalandraka. No entenc gaire de psicologia, i menys encara de psicologia infantil, però tinc la sensació que obrir un llibre com Enciclopèdia prehistòrica: Dinosaures de l’editorial Cruïlla, un llibre desplegable —o amb pop-ups com els que hi havia a l’exposició de CajaMadrid a la Plaça de Catalunya— deu ser una cosa molt semblant a creure encara en la possibilitat de la màgia. Quan el procés de socialització dels infants els aboca a comprendre les limitacions reals amb què conviuran durant tota la vida, aquesta mena de llibres, que poden obrir, tocar, llegir i admirar semblen un refugi contra la “incapacidad para la magia”.

Una vegada, un client va demanar que li emboliqués un àlbum il·lustrat, no recordo quin, però va afegir que deixés obert l’embolcall d’un costat per poder-lo llegir abans de regalar-lo. No és estrany veure algun lector que s’està força estona a la secció de llibre infantil, i que s’entreté amb els àlbums amb el pretext que n’ha de triar un per regalar-lo a una neboda, un nét o al fill d’uns amics. I és veritat que molts d’aquests llibres també em sedueixen amb el seu encanteri. Una felicitat que ens sorprèn entre dibuixos i històries que ja no són per a nosaltres, i que quan els deixem als prestatges o els regalem als infants ens fan sentir una mena de nostàlgia de la màgia, una “invencible tristeza”, també.

dijous, de desembre 08, 2005

Els ulls de Tirèsies

. dijous, de desembre 08, 2005
14 comentaris

Ahir a la nit buscava enllaços per a l’apunt d’avui quan vaig recordar que els dimecres emeten Saló de lectura. És l’inconvenient dels ponts i aqüeductes festius: el calendari pren complicats arabescs. Encenc la tele i em trobo que parla Antoni Clapès just quan acaba la seva intervenció sobre Els ulls de Tirèsies. Acaba de publicar un llibre d'aforismes molt recomanable, Carnet al margen, en edició bilingüe espanyola i catalana amb traducció de Carlos Vitale. L’acompanyaven Valeria Bergalli, de l'editorial Minúscula, Gabriel Bravo de l'editorial Morsa i Jesús Aumatell de l'editorial Emboscall. Estaria bé organitzar un Micro-Saló del Llibre per difondre aquestes editorials que editen pocs llibres i sovint amb molt d’interès: Rosa Cúbica, Perifèric Edicions, Labreu, Funambulista, Ensiola —que acaba de reeditar Haceldama de Blai Bonet—, Afers, L’esguard, Hiperdimensional, etc.

Estic convençut que la col·lecció de plaquettes Els ulls de Tirèsies és un dels esdeveniments més importants de la poesia catalana del darrer any. Uns pocs fulls plegats i sense relligar —rebutgeu imitacions— que ofereixen una molt saludable diversitat. De l’obra acabada a l’esbós d’un llibre en curs d’escriptura, del poeta consagrat al jove poeta que comença, de la nuesa formal a la densitat conceptual, del vers precís a l’error imperdonable, de Catalunya a Mèxic, passant per Itàlia i altres països. Des de la senzillesa, i sense oblidar les altres activitats que l’ocupen, Antoni Clapès ha sabut construir un refugi discret però ample per als amadors de la poesia. Els qui pensin que la poesia només pot ser d’una sola manera i prou faran bé de llegir altres coses.

El 2 de novembre es va celebrar la presentació dels 10 darrers lliuraments de la col·lecció, amb una lectura de poemes a l'Horiginal. Són aquests:

11. Carlos Vitale: Duermevela. Poesia mínima, densa, que es clou amb un sol dibuix senzill de Benet Rossell.

12. eduard escoffet: carrer d’urgell. No fa llibres. Es manté fidel a la promesa: això és tan sols una plaquette.

13: Josep Pedrals. Ajornat: sortirà a la primavera, amb el nou lliurament de plaquettes.

14. Joan Duran i Ferrer: Assaig d’àngel. Tremola, recita, sensual tremola, recita. De CEL: "Mira que tot estava escrit i al penja-robes".

15. Laia Noguera i Clofent: Incendi. Abans que surti a recitar m’apunten discretament que és la veu més eròtica de la poesia catalana.

S’ofereix nafra per ficar-hi el dit o la polla.
Econòmic. Sang inclosa.

16. Pietro Civitareale: En el matí de les paraules. Poesia nua. Una precisió de diamant. Atemporal. El temps.

17. Jorge Souza: Ojos de ágata.

Vine de fuera, quizá de un espejismo
en el que alguien soñaba que era éste
y encontraba en sus sueños al otro que yo soy,
construyendo estos ojos, inventando
esta luz, estas palabras.

18. Ester Xargay: Ainalar. Unes fotografies de Roser Bover són el pretext d’uns poemes que animen i adverteixen sobre la vida a un infant.

19. Yael Langella: Unbekannter Dichter. Poeta desconegut. A les antologies de l’Alemanya nazi, Lorelei de Heine ja no era de Heine —jueu— sinó d’un poeta desconegut, esborraven Heine, però no podien esborrar Lorelei.

20. Robert Creeley: Primavera a Sant Feliu.

Conec
una història
que puc explicar
i explicaré

21. Maria Baranda: Fictícia. "Todo comienza con la luna y un cielo desolado": un torrent de versos, un vertígen.

22. Carlos Serrano: Ronda del mig.

No puc acabar l'apunt sense felicitar la Barcelona Review pels seus 50 números, una activitat que celebro i agraeixo.

diumenge, de desembre 04, 2005

Cromatisme polièdric

. diumenge, de desembre 04, 2005
12 comentaris

Sempre he volgut ser artista, treballar amb tot de materials diversos i crear Obres d’Art que omplissin el món de nous sentits per explicar-lo. I guanyar molts calés. Tret de la part econòmica, l’Art no s’ha convertit en una frustració: la llibreria m’ofereix l’oportunitat d’assajar formes de creació inèdites i secretes. La matèria que treballo són els llibres i la desplego sobretot per les taules de novetats que són, alhora, el taller i l’obra de l’artista.

Dispersió cromàtica. Al llarg dels anys he experimentat diverses formes de composició cromàtica. La forma clàssica establia el procediment per articular els llibres per col·leccions, de manera que s’organitzava una distribució de masses i volums de coherència interna polièdrica que tendia a expressar amb infinitat de matisos les contradiccions, confrontacions i indiferències de la discursivitat aplicada a la indústria editorial. Darrerament, el meu art ha evolucionat cap a la dispersió. La percepció de les formes de producció de sentit està mediatitzada per infinitat de condicionadors impolièdrics que obstaculitzen una visió directa de les coses en el seu essencialitzament. Per exemple, repensar i destruir la contigüitat dels títols que pertanyen a una mateixa col·lecció em permet mostrar la complexitat que afegeix la sobredeterminació discursiva a l’hora de construir la identitat de l’individu. He intentat en diverses ocasions treballar la dispersió des del minimalisme, però l’excés de producció editorial no m’ha permès encara introduir aquesta intuïció creativa en la Història de l’Art.

Nomadisme. L’exili com a estranyament del jo constituït transitòriament com a Altre és el punt de partida per a un distanciament crític respecte al llibre com a objectització de(l) discurs. L’autoreflexivitat és imprescindible sempre que el lloc de l’exili sigui parentesitzat i admès com a modificabilitat inestable. Posar una pila de llibres d’Antonio Gala en contigüitat immediata dels autors de narrativa eslava i germànica durant una hora i vint-i-cinc minuts permet desemmascarar les categories que impedeixen el reconeixement de nosaltres mateixos com a Altre.

Interacció. Les taules de novetats són una plataforma d’interacció oberta als lectors, que esdevenen així coautors de l’obra. El fet de comprar o consultar un llibre modifica la relació volumínica que presentava fins llavors la taula de novetats, ni que sigui durant un lapse temporal incert. Això és evident, sobretot, en la secció de llibre infantil, on la intervenció altament caòtica i irreflexiva dels lectors aconsegueix resultats d’una bellesa tan intensa com espontània. Les innovacions més agosarades han consistit en apilar llibres jugant amb la inestabilitat. Un lector podia, llavors, passar, interactuar i fer caure la pila, amb la qual cosa l’atzar intervenia amb una nova disposició del material sobre el terra. La fragilitat del subjecte, quan la constitució mateixa del subjecte és posada en qüestió, és, doncs, l’argument conceptual que permetia passar de la instal·lació a la performance, en un híbrid interactiu de conseqüències tan imprevisibles com enriquidores. Malauradament, l’alt volum de devolucions d’exemplars en mal estat desaconsella perseverar en aquesta línia d’investigació creadora.

Poliedrisme. Una de les meves paraules favorites és polièdric, la faig servir molt sovint: aquest llibre és polièdric, aquest autor és polièdric, aquesta pàgina en blanc és polièdrica. I el meu art és polièdric, evidentment.

Ironia. Aquest és un dels conceptes clau de la postmodernitat. I jo sóc irònic perquè sóc polièdric. Des del punt de vista artístic, hi ha diverses formes de treballar la ironia. El material textual és un dels més mal·leables a l’hora d’intervenir en la disposició dels llibres de novetats. De la creació de cadàvers exquisits a partir dels títols dels llibres a la interacció entre autors que pertanyen a capelletes rivals mitjançant l’intercanvi de les faixes de promoció on s’inscriu la cita, nom del premi que ha guanyat o altres mostres de la riquesa intrínseca de la frase publicitària.

Improvisació. Aquest és el concepte cabdal que engloba tota la meva vida artística. És molt important no reflexionitzar per endavant com ha de quedar la taula. Les novetats arriben de manera imprevisibilitzada. Per encabir tres títols nous cal decidir de manera intuïtivable —això és: tenint en compte un munt de dades que manipulitzades sense saber ben bé com— quins s’han de treure, quins cal desplaçar nomadismàticament per mantenir la dispersió cromàtica, quina quantitat d’exemplars hi deixo per posar en evidència la tensió polièdrica / impolièdrica del material, de quina manera la introducció d’una nova pila de llibres modifica la xarxa de relacions iròniques establertes fins llavors, etc.

dijous, de desembre 01, 2005

Rosa Cúbica

. dijous, de desembre 01, 2005
2 comentaris

Acumulo llibres, revistes i només m’adono de l’excés quan no trobo alguna cosa. Volia escriure sobre la revista Rosa Cúbica, sobre l’oportuna reedició alguns mesos enrere del número 15-16, titulat Paul Celan: rosa de nadie, i ha estat justament aquesta la revista que buscava, que no he trobat fins fa un minut, després de perdre algunes hores remenant paperam pertot. La col·lecció completa —ara sí, quin descans— de Rosa Cúbica és una de les joies de la meva biblioteca. El número 0 és de 1987, té tan sols 20 pàgines i recull poemes de Paul Klee, Albert Ràfols-Casamada i Alfonso Alegre, que hi escriu:

Asumir de forma crítica una pluralidad de pasados sin prefijar nuestro futuro; no buscar un lugar en el equívoco generacional. Construir un espacio de creación donde hacer sensible la objetividad secreta de las cosas y la luz que las sueña; un espacio de creación que tenga lo único que permanece: el temblor de lo efímero.

Alfonso Alegre i Victoria Pradilla dirigeixen una revista de lenta elaboració, de periodicitat erràtica, que justifica l’esforç i la paciència d’elaborar-la per la bellesa inqüestionable del resultat. Al marge dels corrents predominats en la poesia espanyola, si hi ha un fil conductor és la diversitat a l’hora de reivindicar l’heterodòxia. Dedicar el número 3-4 de 1989-90 al Tercero mar, l’època última de Juan Ramón Jiménez, era llavors necessari i agosarat. A partir de La estación total, la seva poesia escrita a l’exili era coneguda a través d’algunes antologies i si algú volia saber-ne més havia de cercar a les biblioteques per capturar volums descatalogats. Havia de ser precisament Alfonso Alegre qui ens oferís alguns anys després Lírica de una Atlántida.

La millor declaració d’intencions és el número 10-11: La tradición otra, amb escrits de Joan Brossa —reivindicat també amb la publicació de Suite tràmpol o el compte enrera—, Juan Eduardo Cirlot, Pere Gimferrer, Francisco Rico o José Ángel Valente, entre altres. En l’assaig de Valente sobre Edmond Jabès —la singularité est subversive— llegeixo:

Cecil Roth narra el encuentro, en 1917, del judío polaco Manuel Scwartz, un ingeniero de minas, establecido en Lisboa, con la comunidad marrana de Belmonte, un lugar fronterizo perdido en el norte de Portugal y próximo a tierras españolas (...) Los marranos de Belmonte creían que eran los únicos judeos de la tierra. Sólo llegaron a identificar a Schwartz como “uno dos nossos” cuando aquel recitó el Schema, Israel y oyeron la única palabra hebrea que, al cabo de tantos siglos, habían conservado: el nombre de Dios, Adonai.

Jabès, el Zohar, la Epístola moral a Fabio, Marius Schneider, Màrius Torres, la cançó popular. Qualsevol número de Rosa Cúbica ha estat per a mi un plaer que m’ha permès descobrir autors i maneres singulars de llegir-los. L’últim que han publicat, el 23-24, tardor de 2002-2003, està dedicat a la poesia mexicana: Con la x en la frente. Diré tan sols que és excepcional.

A més a més del de Joan Brossa, Ediciones de la Rosa Cúbica ha publicat alguns llibres. Pocs i selectes. Seré injust i n’esmentaré tan sols un, una altra joia que es troba exhaurida: En compañía de Genios, de Frances Steloff, subtitulat Memorias de una librera de Nueva York. Cito:
(...) por repetir las palabras que Frances Steloff le oyó decir Ciryl Connolly después de su primer contacto con la Gotham Book Mart: “Jamás había visto bajo un mismo techo tantos libros que me apeteciera leer”.