Un llibre altre

El juego del otro és un llibre rar. Començaré pel final: no m’explico que el Gotham Handbook de Paul Auster i Sophie Calle no s’hagi publicat sol. I no dic que no gaudeixei de bona companyia amb Enrique Vila-Matas i Jean Echenoz o Paul Klee i Barry Gifford, o que no sigui coherent amb els altres textos, que sí que ho és, però trobo que hauria valgut la pena gaudir-lo a soles.

Al Gotham Handbook, Paul Auster imposa quatre regles a Sophie Calle per embellir la seva vida a Nova York, perquè ella sí ho va demanar: somriure constantment, parlar amb desconeguts, oferir menjar i cigarretes als captaires i rodamóns i adoptar un lloc de la ciutat. Malgrat que Sophie Calle esperava una altra mena d’instruccions, les segueix i anota cada dia el resultat de les regles que l’obliguen a modificar la seva conducta durant unes hores al dia:

BALANCE GLOBAL DE LA OPERACIÓN

125 sonrisas dadas por 72 sonrisas recibidas
22 sándwiches aceptados por 10 rechazados
8 cajetillas de tabaco aceptadas, por 0 rechazadas
154 minutos de conversación

A partir d’aquí podríem dir que el Gotham Handbook recull la incomoditat que provoca en la vida quotidiana la irrupció d’un acte d’aparent generositat gratuïta o l’apropiació inesperada de l’espai públic per algú que intenta deixar-hi la seva empremta, encara que sigui per a millorar-lo, com és el cas de la domesticació d’una cabina telefònica. I des d’aquestes consideracions prèvies podríem especular sobre la necessitat d’afirmació del perfil públic de cadascú enmig del desconcert causat per l’altre quan actua de manera imprevista.

Però tornaré al començament del llibre, al diàleg entre l’autor de «Porque ella no lo pidió» i Jean Echenoz sobre la impostura i l’apropiació en literatura, sobre —com va escriure Roberto Bolaño, que ho va escriure tot— “captar, robar, apropiarse, desviar, romper en mil pedazos la percepción del mundo y reunir esos pedazos en un orden diferente para intentar dar una imagen reconstruída de ese mundo”. Un diàleg estrany per obrir un llibre, encara que el llibre es tituli El juego del otro, perquè el lloc natural d’aquestes pàgines hauria estat un dossier sobre qualsevol dels dos autors, a un suplement cultural o a una revista literària.

Finalment, el subtil joc literari de Barry Gifford sembla reclamar també una altra mena de llibre. La invenció del diari que August Macke no va escriure durant el viatge al nord d’Àfrica on va coincidir amb Paul Klee, que sí va escriure’n un, exigeix les pàgines del catàleg d’una exposició mai feta. Imagino el diari i els esbossos de Paul Klee acarats al diari hipotètic i als esbossos d’August Macke i em resulta inevitable mirar de posar-me en el lloc d’un Barry Gifford que esdevé un August Macke possible tot llegint el Pau Klee que es va escriure a si mateix en el diari i penetrant-hi per descobrir un altre Paul Klee ocult.

El juego del otro consta aparentment de tres parts: un llibre que caldria haver editat sol, un diàleg que podria haver-se publicat en una revista literària o en un suplement cultural i una operació d’especulació dietarística que sembla el text d’un catàleg d’una exposició que malauradament mai no ha existit. La intervenció dels editors a l’hora de concebre un llibre d’aquestes característiques és la quarta part: la invenció d’un llibre que juga a ser un altre. Rar i esplèndid.

El mal d'escriptura

La primera visita a l’exposició que es pot veure al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA em va deixar absolutament aclaparat.

Joan Fontcoberta parla del seu treball.

Coses que passen

Grégoire Bouillier va trencar amb Sophie Calle amb un correu electrònic que tancava amb les paraules “prenez soin de vous”: cuidi’s. Sophie Calle va enviar el correu electrònic a desenes de dones perquè l’interpretessin i li trobessin una explicació. El resultat va ser l’exposició que va presentar a la Biennal de Venècia de 2007 amb les 107 respostes i, sobretot, el catàleg que l’acompanyava: Prenez soin vous, un llibre esplèndid. Si Grégoire Bouillier no hagués escrit el cèlebre comiat, no sé si jo hauria llegit mai Coses que passen, autoficció estranya, punyent i sensual.

El títol original, Rapport sur moi —o Informe sobre mi—, que ara és el subtítol de la traducció catalana d’Isabel Olid Báez, semblava anunciar una autobiografia més o menys convencional. Per sort, les expectatives es van frustrar ben aviat perquè la composició de l’obra s'organitza al voltant de fets significatius que permeten al narrador anar i venir constantment de la infantesa o l’adolescència a la maduresa. I la tria i la naturalesa dels fets sol ser sorprenent, fins i tot pertorbadora: la manera com va contraure una malaltia —de petit, llepant probablement la finestra d’un tren, segons li deien els seus pares—, per exemple, va desencadenar l’amor tortuós de Laurence.

Sembla voler comprendre els fets cabdals de la seva vida aplicant-hi una causalitat estranya, que sovint assoleix una rara bellesa, com el capítol que comença a la pàgina 125. Assisteix a un espectacle de dansa i a l’entreacte una ballarina resta immòbil al mig de l’escenari. Malgrat que sap que aquesta acció forma part d’una mena de provocació tolerada, es commou en veure-la plorar. Puja a l’escenari i s’agafen les mans fins que l’obra es reprèn. Llavors llegim els retrets de la dona que l’acompanyava i

Com li hauria pogut explicar que no era el primer cop que veia aquella ballarina? En aquell moment, no ho sabia ni jo. I, tanmateix, deu anys abans era ella que, en aquella època, tenia vint anys de més i errava, magnífica amargor, en la nit.

Aquest breu paràgraf és la frontissa que uneix el desconsol teatral però autèntic de la ballarina amb el desconsol autèntic però teatral de la dona madura que va rebre sobtadament el desig vehement i desordenat i finalment frustrat d’un noi de setze anys, i a més a més és el pretext per evocar el desconcert i la ràbia de sostenir una opinió rebel o l'escalf i la desorientació de la primera relació sexual consumada. Una meravella.

El narrador desvela aspectes molt íntims de la recerca del desig de l’autor, no tan sols de caràcter eròtic, com el breu incest amb el germà gran, sinó també d’una intimitat més difícil de confessar, més brutal, com la capacitat de desencadenar una violència tan fulgurant i efectiva com inconscient. De vegades m’ha incomodat sorprendre’m com una mena de voyeur d’un joc inesperat que m’ha resultat impossible abandonar. No sé fins a quin punt l’actitud de desvelar aquesta intimitat respon a una estratègia literària o a un autèntic caràcter impúdic. Arran d’haver perdut el sentit de l’olfacte, escriu:

Si és que sóc intel·ligent, m’hi vaig tornar enganyant el món. Havia d’estudiar molt les aparences per donar-hi un sentit que havia perdut. És així que vaig saber ben aviat que la versemblança no equival a la veritat, ni el real a la seva representació, i això em va allunyar ràpidament de la meva època. D’altra banda, em vaig tornar solitari molt d’hora, perquè no només havia de mantenir en secret la meva anòsmia, sinó que a més a més ho feia entre gent que no em creava cap interès, si els podia enganyar tan fàcilment.

Nòmada

Llegia un apunt de Pierre Assouline titulat «Le livre des Patronymes nomades» on apareix la coberta de Prenez soin de vous de Sophie Calle, la narrartdora que protagonitza un text que cada cop que el llegeixo em fa feliç: «Porque ella no lo pidió», inclòs a Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas. I llegia Assouline i esperava trobar la relació entre el llibre Changer le nom, un estudi sobre les peticions de canvi de nom a França entre 1917 i 1943, i el catàleg de l’obra que Sophie Calle va presentar a la biennal de Venècia de 2007, i que ara es pot veure a París, a la Bibliothèque nationale de France. Però la solució ha arribat en forma de nota al peu de l’apunt: «Ces couvertures ont été récemment distinguées au “Concours des plus beaux livres français” ».