Poètiques

Des de fa uns mesos, Hermeneia allotja Intermínims de Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l’hipertext. Per celebrar els deu anys de l’esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l’exposició virtual Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l’escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.

Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots, hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat. Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.

La primera vegada que vaig escoltar Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que UH! hauria de trobar-se al web transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.

Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La Setmana de la poesia d’enguany demostra que la dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.

Parles digital?

No podré assistir a les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs, que se celebren els dies 6 i 7 de juny al Monestir de Sant Cugat del Vallès, sobre les quals ja haureu llegit alguna cosa a altres blocs. Els organitzadors han tingut l’amabilitat d’acollir unes Reflexions del Llibreter —en format PDF— a la secció Blogosfera. En sap greu no anar-hi, sobretot perquè em perdo l’oportunitat de compartir taula amb blogaires i escriptors i escoltar de viva veu per què desapareix Notes al marge. Sort que Toni Sala ens explicarà el desenvolupament de les jornades aquí.

Aprofito l’avinentesa per saludar l’aparició de Textualidades electrónicas, un llibre de paper que recull un bon grapat de treballs escrits sota l’aixopluc del projecte Hermeneia de la Universitat Oberta de Catalunya. A manera d’exemple, hi ha el capítol de Joan-Elies Adell titulat “Ficción o dicción”, on planteja de quina manera les noves tecnologies poden provocar la modificació de tot el sistema literari, en comptes d’esdevenir-ne un simple apèndix. Al llibre hi trobareu aportacions de Laura Borràs, Oriol Izquierdo, Raffaele Pinto —que sí ha llegit l’obra de Frederic Jameson—, Manel Ollé —a propòsit de l’aplicació de l’hipertext a l’ecdòtica i a la docència—, Isabel Clara Moll —sobre el Cibermapa d’Hermeneia— i altres investigadors sobre aspectes que, sens dubte, enriquiran les aportacions dels assistents a les jornades de Sant Cugat. Si les noves tecnologies generen llibres com aquest, els llibreters podem respirar tranquils —de moment.