Un llibre altre

El juego del otro és un llibre rar. Començaré pel final: no m’explico que el Gotham Handbook de Paul Auster i Sophie Calle no s’hagi publicat sol. I no dic que no gaudeixei de bona companyia amb Enrique Vila-Matas i Jean Echenoz o Paul Klee i Barry Gifford, o que no sigui coherent amb els altres textos, que sí que ho és, però trobo que hauria valgut la pena gaudir-lo a soles.

Al Gotham Handbook, Paul Auster imposa quatre regles a Sophie Calle per embellir la seva vida a Nova York, perquè ella sí ho va demanar: somriure constantment, parlar amb desconeguts, oferir menjar i cigarretes als captaires i rodamóns i adoptar un lloc de la ciutat. Malgrat que Sophie Calle esperava una altra mena d’instruccions, les segueix i anota cada dia el resultat de les regles que l’obliguen a modificar la seva conducta durant unes hores al dia:

BALANCE GLOBAL DE LA OPERACIÓN

125 sonrisas dadas por 72 sonrisas recibidas
22 sándwiches aceptados por 10 rechazados
8 cajetillas de tabaco aceptadas, por 0 rechazadas
154 minutos de conversación

A partir d’aquí podríem dir que el Gotham Handbook recull la incomoditat que provoca en la vida quotidiana la irrupció d’un acte d’aparent generositat gratuïta o l’apropiació inesperada de l’espai públic per algú que intenta deixar-hi la seva empremta, encara que sigui per a millorar-lo, com és el cas de la domesticació d’una cabina telefònica. I des d’aquestes consideracions prèvies podríem especular sobre la necessitat d’afirmació del perfil públic de cadascú enmig del desconcert causat per l’altre quan actua de manera imprevista.

Però tornaré al començament del llibre, al diàleg entre l’autor de «Porque ella no lo pidió» i Jean Echenoz sobre la impostura i l’apropiació en literatura, sobre —com va escriure Roberto Bolaño, que ho va escriure tot— “captar, robar, apropiarse, desviar, romper en mil pedazos la percepción del mundo y reunir esos pedazos en un orden diferente para intentar dar una imagen reconstruída de ese mundo”. Un diàleg estrany per obrir un llibre, encara que el llibre es tituli El juego del otro, perquè el lloc natural d’aquestes pàgines hauria estat un dossier sobre qualsevol dels dos autors, a un suplement cultural o a una revista literària.

Finalment, el subtil joc literari de Barry Gifford sembla reclamar també una altra mena de llibre. La invenció del diari que August Macke no va escriure durant el viatge al nord d’Àfrica on va coincidir amb Paul Klee, que sí va escriure’n un, exigeix les pàgines del catàleg d’una exposició mai feta. Imagino el diari i els esbossos de Paul Klee acarats al diari hipotètic i als esbossos d’August Macke i em resulta inevitable mirar de posar-me en el lloc d’un Barry Gifford que esdevé un August Macke possible tot llegint el Pau Klee que es va escriure a si mateix en el diari i penetrant-hi per descobrir un altre Paul Klee ocult.

El juego del otro consta aparentment de tres parts: un llibre que caldria haver editat sol, un diàleg que podria haver-se publicat en una revista literària o en un suplement cultural i una operació d’especulació dietarística que sembla el text d’un catàleg d’una exposició que malauradament mai no ha existit. La intervenció dels editors a l’hora de concebre un llibre d’aquestes característiques és la quarta part: la invenció d’un llibre que juga a ser un altre. Rar i esplèndid.

Invisible

La primera part d’Invisible, de Paul Auster, és la narració autobiogràfica que Adam Walker, moribund, envia a l’escriptor James Freeman. Hi explica un moment decisiu que determinarà el sentit de la seva vida, quan tot semblava més o menys previsible: jove poeta que estudia literatura a la universitat. D’alguna manera, James Freeman representa el camí que Adam Walker hauria d’haver recorregut, dels estudis a l’escriptura com a professió. Però Rudolf Born es va creuar llavors en la seva vida i Adam Walker va ensopegar amb una identitat sofisticada, enigmàtica i seductora que convertia les converses en esgrima verbal, més preocupat per l’elegància de l’aparença que per la sinceritat.

Amb un estil eficaç, entre la confessió i la novel·la de formació, el protagonista sol·licita, a la segona part d’Invisible, consell per continuar amb un episodi íntim i pertorbador. James Freeman li suggereix que prengui distància de la matèria narrativa amb l’ús de la tercera persona per mantenir, alhora, la versemblança. L’autoficció es reprèn, però, en segona persona, amb un “tu” que explica l’episodi incestuós amb una vitalitat i delicadesa admirables. Potser sigui aquesta la millor part d’Invisible i crec que és molt eficaç que sigui així: la novel·la flueix entre els textos d’Adam Walker, la narració de James Freeman —que intervindrà en els textos inacabats del protagonista—, els testimonis de personatges cabdals, creant una mena de dissolució de l’accés a la veritat, de manera que resulta impossible prendre partit; però precisament l'episodi incestuós, el més vívid, és alhora el més esquiu.

A l’entrevista que Francesc Peirón va fer a Paul Auster, publicada a La Vanguardia amb un títol exacte: «Tal vez la verdad es invisible», llegim:

Son giros, tan chocantes como los de su relato, donde juega con lo que es verdad o no...

La verdad es una de las cosas más frágiles del mundo, no sabemos qué sucede realmente. Incluso nuestra propia memoria se destruye mientras trabaja nuestra experiencia. Y descubrimos más cosas conforme nos hacemos mayores. Si yo fallo, si me equivoco al recordar cosas, y es mi propia vida, ¡imagínate cómo son las consideraciones que hace la gente! Es fascinante. La memoria juega con nosotros.

Y usted juega con el atractivo de las versiones que se niegan. Gwyn que desmiente el relato de su hermano, Adam...

Sí, dice que nunca sucedió. Ella tiene un argumento, es muy lúcida y resulta convincente.

Pero Freeman, su alter ego dentro de la historia, certifica que todo lo otro que explica Adam es cierto...

Es lo que Freeman concluye, nada más. Es un punto de vista, y de nuevo, ¿dondé está la verdad? Este es el libro de lo invisible. Tal vez la verdad es invisible.

James Wood, guardià sever de l’excel·lència literària i aspirant a heretar els dominis de Georg Steiner i Harold Bloom, condemna Auster i Invisible en un excel·lent article publicat al New Yorker: «Shallow graves: The novels of Paul Auster», on inclou una divertida paròdia dels seus recursos narratius habituals. Clancy Martin, en canvi, afirma a The New York Times que Invisible anuncia un nou, i millor, Auster. A ¡Esto es Brooklyn! podeu trobar més crítiques i reflexions al voltant de la novel·la. On és, però, la veritat?

Seria molt fàcil afirmar que la veritat deu reposar en una plàcida equidistància entre la condemna i el fervor. També seria molt fàcil defensar que tant James Wood com Clancy Martin tenen raó perquè cadascú exhibeix amb honestedat els criteris que l'ha menat a publicar el veredicte. Almenys a mi em resultaria molt fàcil: la crítica de James Wood em sembla molt bona, malgrat que discrepi en moltes coses. En qualsevol cas, no tinc cap resposta concloent sobre la qualitat de la novel·la: puc dir, però, que m’ha agradat molt la manera com Paul Auster ordeix la dissolució de la veritat i basteix una ambigüitat molt eficaç en tant que mina les conviccions que ell mateix s’encarregava de suggerir.

L’últim paràgraf, brutal i inesperat, clou el tema amb un gir virtuosístic: la veritat és invisible fins i tot quan és tangible, dolorosa i propera.

Un home a les fosques

Un home a les fosques no és la història d’un malson, és la història d’un insomni. August Brill, el protagonista, ens explica que manté una guerra amb el passat i, com cada nit, li presenta batalla amb una estratagema que es revela inútil: inventa històries, però fracassa una vegada rere l’altra. Malgrat tot, reprèn la història de la nit anterior, en què Owen Brick es desperta enmig d’una guerra civil apocalíptica que, segons sembla, ell és l’únic capaç d’aturar o volatilitzar. Malgrat l’advertència de fracàs que llegim al començament, el gir inesperat que Paul Auster introdueix en la història imaginada d'August Brill sembla pensat deliberadament per frustrar les expectatives del lector. De fet, em va incomodar, però poques pàgines després em va semblar endevinar-hi un cert sarcasme.

És menys dolorós imaginar immenses guerres futures amb milions de morts, amb estats sencers convertits en camps de presoners, que es desenvolupen en realitats paral·leles i juguen a les matrioixkes amb els somnis, guerres que imiten una moda de la catàstrofe i la devastació del món. És menys dolorós que enfrontar-se als records, en què una guerra evoca nom i cognoms concrets; persones. Paul Auster obliga a August Brill a enfrontar-se, doncs, a guerres reals i, a partir d’aquí, la novel·la guanya en profunditat perquè davalla d’una atmosfera apocalíptica prefabricada al cos decrèpit i fràgil d’un home de més de setanta anys.

Historias de guerra. En cuanto bajas la guardia un momento, se te viene una avalancha encima, una tras otra.

August Brill, que no va fer cap guerra, evoca la resistència francesa, la persecució dels jueus, la guerra freda... coses que li han explicat i que també podrien servir per distreure’l de l’insomni, si no fos perquè estan lligades a la seva experiència. Però, a més a més, s’escura la gola i tus i una manifestació tan banal de la decrepitud del cos desencadena la batalla final de la seva guerra particular amb la consciència. Katya, la seva néta, alertada per la tos, baixa a al dormitori i fa preguntes:

¿Por qué has dejado de escribir tu libro, abuelo?

Per la mateixa raó que tots dos veuen pel·lícules de manera compulsiva durant el dia i l’avi inventa històries durant la nit: per distracció, per no evocar els seus morts, un dels quals, Titus, l’ex de Katya, va morir a la guerra d’Iraq, la mort que va acabar d’enfonsar la família en una devastació infinitament més colpidora que les fantasies sobre guerres sofisticades i descomunals. Però també per una altra raó: és August Brill, el protagonista i narrador, qui està cansat i es fa vell, qui abandona històries i llibres abans d’acabar-los. Però no tots, evidentment. És August Brill. I no Paul Auster, que ha escrit una novel·la que m’ha agradat molt, perquè estableix la seva pròpia versemblança i la seva pròpia coherència, des de dins, amb digressions, interrupcions i una reeixida frustració d’expectatives que concentra l’atenció en l’insomni i no en un simple malson.