diumenge, de maig 31, 2009

Exercici

. diumenge, de maig 31, 2009
0 comentaris

1. Paper de vidre, n.52: L’escola
2. Francesc Serés: «De quan dúiem bena als ulls», a L’arbre sense tronc, dins De fems i de marbres, p. 140-141

L’escola és una bena als ulls, fosca com la pissarra que dibuixa les lletres rodones que mai no has sabut reproduir prou fidelment, maldestre. Les lletres no poden anar per on volen, però les lletres van per on volen malgrat tot, encara que la mestra t’engrapi la mà ben fort, enutjada, prement-te els dits contra el llapis i et dugui ferm el pols dins de l’enreixat que hi ha imprès en el paper barat i fibrós de la cartilla. A la classe la llum ve de la paret de les finestres, l’única sense rectangle negre de pissarra, sense retrats, sense cristos; la llum, aquesta llum diàfana, prové de les eres, les mateixes que, després de creuar-les, transportes dins l’aula enganxades en les formes geomètriques del fang sec, empegat al dibuix de les soles. Les coses que recordes són els llocs on has crescut; has crescut en el fang de les soles, en les engrunes que deixava al fons de la bossa el pa gruixut que fèiem a casa, en els dibuixos del final de les llibretes o en els objectes heterogenis que sempre et carregaven les butxaques. Creixes quan la negror de la pissarra et transporta i aleshores esdevé la de les quadres, de vaques moreves, de fems, parets brutes i fosques, tot obscur; creixes quan els colors de la capsa es mostren com les eines ridícules que són, amb aquests colors enllaunats hom no podria dibuixar cap camp de blat ni pintar-hi retalls d’alfals. Creixes en les esquerdes, en allò que fuig, en els anells de la fusta polida del pupitre que et distreuen i et fan pensar en els de l’olivera, cap fusta no fa anells tan variats i distrets com l’olivera. Igual que el fang sec que, sense adonar-te’n, va empastifant el terra sota la cadira, portant l’era dins l’aula, el cap se’n va; mirant per les finestres de les eres, no ets aquí. Te’n vas perquè només et van ensenyar a esquarterar frases i oracions —en paraules que ni tan sols eren teves— en quadres de claus que no obren res; perquè les vaques mai no se sumen com els problemes, només se sumen quan carden, i una vaca i un brau sumen un vedell, tu ho has vist; marxes perquè els rius més cabalosos del món no duran mai aigua fins als secans; perquè les pregàries que et fan repetir matí i tarda són a casa renecs rabiosos, un seguit de l’altre, per la sequera, per les malalties de les bèsties, per les collites i les plagues. Fuges, escàpol, i ara no pots recordar quantes vegades t’has imaginat mirant-ho tot des de sobre de la classe com si el que estigués en aquell moment fent mostra al pupitre fos un parent llunyà teu, aliè.
3. El plaer de copiar.

dilluns, de maig 25, 2009

Tipografia i llegibilitat

. dilluns, de maig 25, 2009
5 comentaris

¿Qué ocurre mientras lees? Tipografía y legibilidad de Gerard Unger és una petita meravella sobre tipografia. Del procés de percepció del text a les principals convencions i tendències de la història de la tipografia, el llibre és una excel·lent introducció a una disciplina que sempre m’havia semblat poc menys que esotèrica. Hi ajuda, potser, el fet que no es tracta d’un manual sistemàtic sinó d’un assaig on preval l’experiència personal al voltant del tema principal, que és la llegibilitat dels textos, diferent de la lecturabilitat; segons José Martínez de Sousa:

La lecturabilitat o comprensibilitat es refereix a la facilitat de comprensió i interpretació d'un text relacionada amb l'estil i l'argument (és a dir, amb el fons del missatge). Afecta, doncs, factors personals d'índole espiritual (nivell cultural i intel·lectual, personalitat, actitud, etcètera) i està en funció de les característiques estructurals i de contingut del text: interès humà, dificultat, diversitat, densitat, longitud de les frases, elecció de les paraules, etcètera.

No s'ha de confondre amb llegibilitat, que, com veurem, es refereix a la facilitat de lectura deguda a la presentació tipogràfica. En efecte, un text pot ser molt llegible (claredat de lectura deguda a la percepció de paraules i frases) i poc lecturable (difícil de comprendre o interpretar), o, a la inversa, pot ser molt lecturable (una carta, per exemple) i poc llegible (si està escrita amb «lletra de metge»).

Al final del llibre, Gerard Unger reprèn un assumpte força conegut: la preferència o no per les fonts de pal sec o sans serif sobre les altres. Als que ens dediquem a l’autoedició —això dels blogs no deixa de ser una forma d’autoedició— ens ha cridat l’atenció en algun moment i ens ha obligat a prendre alguna decisió i a mantenir algun dubte. A La paraula nostra hi ha un molt bon apunt sobre la qüestió: Llegibilitat, serifes i estàndards web —completat més tard amb Les lletres del moviment modern— que a més a més té en compte les limitacions en l’ús de fonts en funció del programari que s’utilitzi. De fet, a Blogger no hi ha gaire on triar, però la Verdana em sembla suficient, malgrat que sigui una de les fonts més utilitzades.

Gerard Unger constata que no hi ha cap estudi concloent sobre la major o menor llegibilitat de les fonts amb o sense serif. Malgrat això, escriu:

Pero comparando dos textos iguales, con el mismo número de caracteres por línea, con cuerpos e interlineados iguales, uno con letras con remates y el otro sin ellos, podremos encontrar algo de luz. El texto sin remates se lee bien, sin duda. Pero con remates las líneas se conforman mejor. Los remates crean nexos entre las palabras y las líneas. El texto sin remates tiene una estructura menos compacta y muestra, en comparación con el que tiene remates, un movimiento vertical que reduce la cohesión horizontal de las líneas.
La cosa tindria a veure, doncs, amb la percepció del conjunt, encara que aquesta percepció depengui, paradoxalment, de la trama de detalls. Llegir és mirar les lletres sense veure-les, i encara que una de les exigències dels lectors sigui sempre una bona tipografia, en el meu cas sóc incapaç de reconèixer poc més que unes poques fonts tipogràfiques.

En un cuarto de segundo —lo que dura una fijación— recopilas varias palabras, encuentras sus significados y comienzas la reconstrucción de la frase, al tiempo que esbozas el mensaje y almacenas parte de él en tu memoria. Estas son acciones que no se producen de forma consecutiva, sino seguramente de modo simultáneo. Tu cerebro es capaz de estableces muchas conexiones neuronales a la vez y durante la lectura —y otras actividades— trabaja en paralelo. Estas operaciones se ejecutan tan deprisa que los lectores ni siquiera se dan cuenta de los procesos lingüísticos, y casi nunca son conscientes de las letras.

dimecres, de maig 13, 2009

Twistanschauung

. dimecres, de maig 13, 2009
12 comentaris


A «Empantanegar», a Twistanschauung, de Víctor García Tur, llegim el viatge d’una família cap a un poblet per enterrar les cendres de l’avi. Sembla una excursió, com si fos un ritual modern per amagar la mort, per no haver de parlar-ne. No com abans, que hi havia un codi precís per viure la pèrdua; si algú no recordava algun gest o alguna expressió que permetés manifestar el dol, llavors la iaia, o la mare, o la tieta s’encarregaven de recordar-lo discretament. A «Empantanegar», però, el dol és absent de l’excursió, i no és fins un temps després, amb el to de la confidència, que es manifesta, en privat, el dol, les últimes paraules que s’haurien volgut dir.

Twistanschauung tracta de la dificultat de dir determinades coses i de com això pot condicionar, i fins i tot enverinar, la vida dels personatges. El llibre, de fet, ofereix un correlat sorprenent d’aquesta dificultat. Cada narració comença a la página 13, la majoria va precedida d’un reguitzell de cites amb un cert aire de nonsense, inclou jocs —les 7 diferències, definicions d’encreuats, criptogrames amb Wingdings, etc.— i reflexions sobre el joc —«Apunts per a un elogi de Quiying Zhou», p.13—, cada narració acaba amb la icona d’unes tisores —la coberta també llueix una icona d’unes tisores—, són quinze narracions segons l’índex, però també tretze perquè dues es repeteixen, hi ha fotografies, etc.

A «Elspuntsvermells.doc» el protagonista detecta uns punts vermells als testicles. El diàleg amb la dermatòloga:

—No et preocupis.


—No?


—Són punts robí.


—...?


—Punts robí, oi que és bonic el terme?


—No és un fong?


—Són capil·lars, simplement. És genètic. Segurament el teu pare també en té.


Vaig callar.

A partir d’aquí. Boi, el protagonista, troba tot de punts vermells a edificis, llibres, animals, plantes, pintures i, més tard, a altres zones del seu cos, que fotografia i documenta, al temps que explica la seva vida a Barcelona, amb el seu amant, la seva rutina, la seva feina, a Esgarre, amb els tiets i la cosina i els seus records, anant i tornant del present al passat. Els punts robí són una herència que es manifesta en la part més íntima de cos. Els punts vermells que documenta i que li serveixen de pretext per explicar-se són, alhora, la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, parlar i pensar la relació amb els pares, morts en un accident de trànsit —un punt negre—, a la part més íntima de la seva vida.

El joc paratextual i enigmístic de Twistanschauung s’assembla molt als punts vermells que documenta Boi, i seria pertinent perquè al·ludeix a una altra cosa. Potser a la dificultat d’escriure un primer llibre, de manera que la dificultat que pateixen els personatges de dir —i dir-se— determinades coses seria la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, de trobar un estil i uns temes.

I crec que els ha trobat: feia dies que intentava escriure aquest apunt, però el llibre m’ha atrapat cada cop que pretenia triar un fragment, comprovar les relacions entre determinats contes o recordar una escena.

«Elspuntsvermells.doc», «Empantanegar», «El conte de fons i figura», «Les 7 diferències» / «Las 7 diferencias», «Els ocells de Hitchcock»... cada narració comença a la pàgina tretze, com si cadascuna fos un començar el llibre, esplèndid.

divendres, de maig 08, 2009

Ingredients

. divendres, de maig 08, 2009
9 comentaris

Per escriure sobre Temporada de caza para el león negro, de Tryno Maldonado.

Alguns enllaços: Afterpost, Berliner Haus, Literaturas.

Però sobretot el blog de l’autor: atari2600.

Un resum: el narrador explica la seva relació amb Golo, un artista jove, fulgurant, irresponsable, bell, salvatge, etc. —trobar més adjectius. Golo carda constantment, es droga sempre que pot, és gairebé analfabet, sembla autista, juga amb videojocs constantment, borda i mossega com un gos, ganduleja constantment, en un misteriós rapte de geni crea en pocs dies l’obra que li obrirà les portes de galeries, museus i diners, molts diners, li agraden els parcs d'atraccions. El narrador demana en diverses ocasions que no li preguntem per què va estimar Golo amb tota l’ànima.

Un fragment significatiu, per exemple la pàgina 9:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.
O potser millor la pàgina 41:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.
Una referència culta i moderna: entrevista a Eloy Fernández Porta a propòsit d’Homo Sampler:

Iván Humanes Bespín¿Qué Pop se aborda desde el RealTime? También denominas a este tiempo como el TiempoÔ sampleado…

Eloy Fernández Porta Lo que planteo aquí es qué relación hay entre el tiempo tal como es configurado por los dispositivos mediáticos / audiovisuales y lo que llamamos “tiempo privado”, nuestra vivencia personal e íntima de latemporalidad. Si yo vivo en un medio en que el tiempo de circulación de los objetos está determinado por ciclos cronológicos como la moda, el revival o la obsolescencia planeada, ¿en qué medida eso va a influenciar los tempos y períodos de mis relaciones personales? En otras palabras: ¿puedo tener una historia de una noche / relación de pareja / ciclo de ruptura y reconciliación independientemente de las dinámicas de la moda? La publicidad, y el sentido común que la publicidad ha generado, nos dicen que sí, que existe tal cosa como una “temporalidad íntima e irreductible” que nos hace singulares y nos confiere identidad.

Una hipòtesi: el protagonista de Temporada de caza para el león negro no és Golo: és el narrador. Golo és el pretext per projectar la seva dependència del temps marcat pel consum contemporani i narrar la seva posició com a espectador del vertigen suprem: el mercat de l’art.

Una explicació: El narrador usa la repetició de fragments i situacions a la manera d’un dejà vu, com si el temps avancés en espiral, o com un bucle. Si Eloy Fernández Porta planteja la possibilitat de trobar un temps íntim com a reacció crítica al temps del consum, el narrador assumeix com a propi el temps del consum i Golo esdevé la seva major adquisició: el prototipus d’artista autèntic, posseïdor d’un geni no mediat pel discurs de l’art contemporani, que crea amb una força radical que és l’hereva directa d’una actitud primigènia, salvatge, brutal.

Una conclusió: UrPop: paradoxalment, només la xerrameca cool és capaç d’avaluar —de preuar— Golo.

No, millor sense conclusions: que bulli tot plegat.