Entre el desig i la indolència

Llibres ajornats perquè em sembla que demanen molta atenció, llibres que vull tornar a llegir perquè m’han deixat perplex, llibres que encara no sé que els llegiré, llibres que tornaré a abandonar de nou i potser definitivament... Preparar les lectures de les vacances és una activitat tan llaminera com inútil, perquè sovint un llibre mena cap a un altre llibre que no estava previst i, de l’ara immens territori verge del descans, en trauré un mapa cada dia més precís on se situaran a poc a poc amics, viatges i lectures.

Entre el títols que reservo per a les vacances hi ha alguns llibres de la rentrée que els distribuïdors ens lliuren ara amb perspicàcia, perquè el tracte sovintejat saben quines són les nostres febleses. Normalment són llibres pendents de l’última correcció, com aquest exemplar de Pandora al Congo que l’any passat ens vam disputar entre alguns companys de la llibreria:

Però cada cop és més habitual que ens arribi un exemplar de l’edició definitiva d’aquests llibres que es posaran a la venda al setembre. Entre els que m’he reservat per a les vacances hi ha dos títols que m’obliguen a fer un gran esforç per vèncer la temptació de llegir-los immediatament. Jordi Coca m’agrada més a cada llibre que publica i Sorres blanques mereix aquest joc d’expectatives que elaboro cada any. Jorge Herralde em suscita molta curiositat perquè és la primera vegada que practica l’autoedició amb Por orden alfabético.

Com sempre, les vacances són la millor època per llegir de tot. La diferència és que el temps lliure permet planificar, somiar els llibres que llegirem perquè tot sembla possible. Per això és tan plaent esmenar la llista de títols que voldria llegir, entre el desig i la indolència.

Tan dolç al tacte com a la lectura

El número de maig de la revista Lignes està dedicat a la “Situation de l’édition et de la librairie”. Com és lògic, a més a més d’editors, crítics, bibliotecaris —que també tenen moltes coses a dir sobre la relació entre llibre i tecnologia, per exemple— periodistes i escriptors hi ha l’opinió dels llibreters, que pot ser discutible, encertada, esbiaixada, precisa, interessada, boirosa o tantes coses com es vulgui però, al cap i a la fi, necessària si es vol tenir algunes idees pertinents sobre el camp de l'edició.

Un dels autors més citats en aquest número és, lògicament, André Schiffrin, sobretot a l’hora de parlar de la difusió dels llibres d’editorials independents. No m’hi estendré perquè ja n’he parlat en moltes ocasions; només recordaré que la concentració en el sector la distribució a França perjudica la visibilitat dels petits editors: els gegants de la distribució depenen al seu torn dels grans grups editorials i, per tant, afavoreixen sobretot la difusió de les editorials més influents. A Catalunya la situació és molt diferent perquè el nombre distribuïdors és, en canvi, molt gran: Random House, Planeta o Santillana tenen la seva pròpia xarxa de distribució, però també hi ha distribuïdors especialitzats en editorials independents. La revista Lignes recull, a la manera de manifest de l’editor independent, la traducció al francès de la coneguda conferència de Roberto Calasso “L’editoria come genere letterario” [en pdf], inclosa a La follia che viene dalle ninfe.

La distribució és també un dels principals problemes que aborden els llibreters francesos, juntament amb la defensa del llibre de paper davant de la hipotètica amenaça tecnològica. Així, Isabelle Baladine de la llibreria Kléber, a Strasbourg, escriu sobre l’acurada selecció dels detalls que conflueixen en la bellesa del llibre com a objecte:

Les livres, encore dénommés tels, se déroulent sous les yeux comme autrefois (en rouleaux dits volumen) sans pages et sans papier. [...] Qui sont-ils, ces « livres » virtuels? Volumen sur écran. C’est encore inimaginable pour beaucoup, oui, mais c’est déjà là. Quoi, plus ce toucher, plus cette odeur ? Plus ce corps, ce format, cette épaisseur ? Que restera-t-il ? Plus de quatrième de couverture, plus de colle ou de fil, plus de prière d’insérer (dejà a peu près disparus fors les livres de Galilée), plus de rabats, plus de papiers bible (la Pléiade ou le dernier Bergounioux chez Verdier, aussi doux au toucher qu’à la lecture), plus de signets (fors les livres d’Arlea et quelques autres), plus de pages encore attachées entre elles selon le découpage originel d’une feuille de papier (Corti, Fata Morgana, par exemple), plus d’achevés d’imprimer, plus de colophons signés au crayon à papier par l’auteur et numérotés à la main par l’éditeur ?

I continua amb altres trets que identifiquen l’editor: el tipus de paper, el color, la tipografia, etc.

Dos llibreters coincideixen a citar el mateix fragment de la Lettre sur le commerce de la librairie, publicada en català per les Publicacions de la Universitat de València:

Un fonds de librairie est donc la possession d’un nombre plus ou moins considérable de livres propres à différents états de la société, et assorti de manière que la vente sûre mais lente des uns, compensée avec avantage par la vente aussi sûre mais plus rapide des autres, favorise l’accroissement de la première possession. Lorsqu’un fonds ne remplit pas toutes ces conditions, il est ruineux.

Escriure digital

L’Any del Llibre i la Lectura es nega a extingir-se i ben avançat el 2006 ens arriba L’escriptura i el llibre a l’era digital. El volum recull les intervencions d’escriptors, editors, periodistes, creadors polièdrics i interdisciplinaris, enginyers informàtics, filòlegs, etc. a les diverses taules rodones que va organitzar el KrTU a la Universitat de Lleida durant el mes de maig de 2005. Com és normal en aquesta mena d’esdeveniments, al costat de ponències molt interessants hi ha també els convidats que aprofiten l’avinentesa per deixar anar tòpics més o menys simpàtics sobre el tema. Aquests convidats insubstancials, però, són molt importants per conèixer el grau d’estupefacció o d’indiferència que provoca la cosa digital.

Entre els escrits que més m’han agradat hi ha la intervenció de Joan Elies Adell: “La literatura i les seves tecnologies”. És una síntesi dels principals interrogants que ha obert la tecnologia digital respecte al lloc que ocupa la literatura i la relació entre el lector i el text. Una síntesi que només pot ser elaborada per algú que s’ocupa seriosament d’aquest temes i que realment té coses pertinents a dir. M’agradaria creure que la ubicació del text al final del llibre, a la manera de cloenda, no és casual, perquè comença així:

En un dels articles que conformen un dels seus primers llibres publicats, Apocalíptics i integrats, Umberto Eco comenta que l’ofici més fàcil ha estat sempre el de «moralista cultural». Defineix Eco el moralista cultural com aquella persona que, amb indubtable intel·ligència, sap identificar a la primera l’aparició de nous fenòmens ètics, sociològics i estètics però que, un cop els ha identificat amb claredat, defuig l’empresa més perillosa de posar-se a analitzar aquests fenòmens i tractar de descobrir les seves causes, els efectes a llarg termini o les particularitats del seu funcionament. Aquest «moralista cultural», segons Eco, prefereix, amb la mateixa intel·ligent perspicàcia, estigmatizar-los a la llum d’un pretès humanisme i situar-los entre els aspectes negatius de la societat de masses, excessivament tecnificada.

M’ha agradat molt també l’estratègia de Laura Borràs de retrocedir a l’època medieval per trobar analogies entre la difusió del llibre en forma de còdex, tal com el coneixem avui, i les incògnites que ens planteja el desenvolupament tecnològic respecte a la lectura:

Podem triar Steve Birkerts i compondre elegies aclaparadores al llibre. Podem emular els erudits als quals els va tocar viure canvis tecnològics epocals com ara el pas del rotlle al còdex, que es perdien davant l’abisme que apareixia davant dels seus ulls quan passaven la pàgina, de tan acostumats com estaven a una lectura contínua i fluida, sense ruptures i discontinuïtats, i creure —com ells van creure llavors—que la fi de la impremta significarà la fi de l’ésser humà individual tal com ha estat concebut en el text que coneixem com a cultura occidental.

L’any passat ja vaig destacar les aportacions de Laura Borràs i Joan Elies Adell a Textualidades electrònicas; els dos investigadors col·laboren a Hermeneia i, com és lògic, comparteixen punts de vista semblants en algunes qüestions; així, Laura Borràs:

Jo he posat les meves cartes al damunt de la taula i he mirat de trobar complicitats en el meu entorn acadèmic —que és especialment reticent als esforços i a les novetats— per, en primer lloc, ignorar els moralistes culturalsi la seva vacuïtat discursiva i poder així, després, ser capaços d’obrir els ulls i estar en condicions de projectar una mirada «neta».

El llibre conté moltes més intervencions interessants, com la d’André Schiffrin —que recull els arguments principals de L’edició sense editors i El control de la paraula— que cal llegir junt amb les intel·ligents matisacions de Joan Tarrida —director general de Galaxia Gutenberg—. Entre les que són interessants en tant que mostren la mandra dels moralistes culturals hi ha, per exemple, la de Sebastià Alzamora:

I segurament podríem fer esment de les pàgines personals d’escriptors o dels anomenats blocs o weblogs, o com se’n digui: en definitiva, aquesta casta de pàgines en què un o més individus —que de vegades són escriptors— pengen els seus dietaris personals, els quals poden comprendre textos més o menys literaris. De moment, però, les pàgines d’aquesta mena que he pogut llegir en català (i també en castellà) són d’un interès molt relatiu, i, sobretot, d’una qualitat literària irrellevant. Altra cosa serien els blocs, generalment escrits en altre llengües, dedicats a la divulgació d’algun tema en concret —ja sigui literatura, ciència, art o qualsevol altre saber— i que de vegades contenen informacions d’interès.

Aquí, Sebastià Alzamora detecta alguna cosa, percep una situació nova de forma boirosa i constata determinades mancances, però no va més enllà: des del menyspreu —“o com se’n digui”, “aquesta casta de pàgines”, “generalment escrits en altres llengües”—, eleva el seu desinterès a la categoria de veredicte. Com deia, trobo que els moralistes culturals són útils per comprendre la recepció dels canvis en qualsevol àmbit.

Una cosa que no entenc de L’escriptura i el llibre en l’era digital és l’absència de llibreters. Tal com diu Virgínia Mascaró a l’Avui, les jornades van reunir “una quarantena de narradors, científics, filòsofs, poetes, assagistes, crítics, periodistes, editors, directors de cinema, artistes, antropòlegs i professors d'universitat” però ni un sol llibreter. La implantació de les noves tecnologies a les llibreries ha comportat un canvi substancial no tan sols en la gestió diària del fons sinó també en la manera com els llibreters accedim a la informació i la compartim; en la manera, doncs, com exercim de mediadors. A Catalunya hi ha Grans Mestres Llibreters que han viscut aquesta implantació, que ha sabut aprofitar-la i que haurien pogut oferir un punt de vista diferent i necessari per conèixer millor l’escriptura i el llibre en l’era digital.

La bella mort

[Ampliat el 15 de juliol]

El propòsit de La nació i la mort d’Idith Zertal és analitzar l’ús ideològic que s’ha fet a Israel de l’extermini jueu a mans dels nazis. Es tracta, doncs, d’identificar qui usa la Xoà, de quina manera i amb quin propòsit. El nucli argumental del llibre mostra com l’abús del tema, acompanyat de la descontextualizació reiterada de l’esdeveniment, l’ha desdibuixat fins a la banalització:

De fet, des de 1948 i fins a l’actual crisi, que va començar a l’octubre de 2000, a Israel no hi ha hagut cap guerra que no hagi estat definida ni conceptuada per la societat israeliana en termes relacionats amb la Xoà.

A l’origen, fa més de mig segle, aquesta actitud tenia una funció ben definida: anava encaminada a la construcció de la potència israeliana i d’una voluntat de força oposada a la impotència jueva durant la Xoà. Però amb el temps, i a mesura que la situació històrica israeliana s’allunyava temporalment i materialment del fet històric, aquesta manera de fer ha acabat transformant-se en un clixé devaluat.

De manera admirable i lúcida, Idith Zertal rebutja el sentimentalisme boirós que impedeix capbussar-se en la complexitat de la qüestió i inicia el relat dels fets molt abans de la Xoà, per inscriure’n la recepció en el context particular de la zona. Comença doncs, un 1 de març de 1920: Iossef Trumpèldor mor a la batalla de Tel Khai i immediatament és convertit en un heroi de la causa sionista. Tant se val que el testimoni —silenciat— d’alguns supervivents mostri que la batalla va ser el resultat d’una cadena d’errors que va abocar un reduït grup de colons a lluitar sense preparació contra els àrabs en un context de conflicte entre potències colonials que els superava. Però en aquella època, el sionisme era una forma de nacionalisme emergent que necessitava mites heroics, i no hi ha res més convincent que una bella mort lluitant contra l’enemic.

Durant els anys cinquanta, la Xoà va ser silenciada per un estat israelià que necessitava relats edificants. La poca resistència que van trobar els nazis, facilitada per la col·laboració que van obtenir dels Consells Jueus, no eren les eines ideològiques més adequades per crear una consciència nacional sòlida al mateix temps que es lluitava pel reconeixement internacional. Només algun fet aïllat com la revolta del gueto de Varsòvia, la bella mort dels resistents, va ser hàbilment convertida en un precedent de la lluita per preservar Israel de les amenaces de l’entorn. L’apropiació de la revolta és un símptoma molt eloqüent: un fet que no tenia res a veure amb la construcció de l’Estat d’Israel es va convertir en precedent de l’home nou que hauria d’habitar-lo.

La imatge del jueus conduïts com ramats de xais cap a l’extermini no convenia, doncs, al gran relat nacional que s’escrivia llavors. Però els supervivents de la Xoà s’instal·laven a Israel i alguns reconeixien els capos dels barracons que havien col·laborat a mantenir l’ordre en el camps. La llei de 1950 contra els nazis i els seus col·laboradors, de fet, no va ser pensada contra els nazis sinó, com va demostrar la pràctica, per facilitar la delació d’aquells capos. L’home nou israelià havia de ser pur dins de la visió transcendent dins la qual es volia entaforar el nou estat. Els matisos, les circumstàncies individuals de cadascú, rebaixar la sacralitat de l’esdeveniment a la mida humana, no entraven en la planificació ideològica. El judici contra Eichmann l’any 1961, l’aplicació de la llei de 1950 per primera vegada a un nazi, era un pas més enllà: calia rescriure i apropiar-se definitivament la Xoà per tal de donar-li un sentit nou que s’avingués amb la política exterior d’Israel:

En una altra entrevista, al New York Times, Ben Gurion va explicar què n’esperava, del procés: «És possible que el procés Eichmann permeti desemboscar altres nazis —per exemple, revelant el lligam entre els nazis i certs dirigents àrabs. Si hem de jutjar pel que diu la ràdio egípcia, una part de la propaganda que s’hi emet obeeix a una lògica purament nazi. Els egipcis acusen els jueus —normalment parlen dels “sionistes”, però volen dir els jueus— de dominar el Estats Units, de dominar Anglaterra, de dominar França, i declaren que se’ls ha de combatre. No dubto gens ni mica que la dictadura egípcia es beneficia dels consells del gran nombre de nazis que viuen en aquell país.»

El procés contra Adolf Eichmann, doncs, se situa entre la sacralització i la instrumentalització de la Xoà. Per això, Eichmann a Jerusalem d’Hannah Arendt va ser atacat de manera tan furibunda. En primer lloc, perquè el concepte de banalitat del mal, tan discutible com es vulgui, té el mèrit de rescatar la Xoà del segrest transcendent i recupera la mida humana de la tragèdia: no és un holocaust inefable sinó un esdeveniment que pot ser explicat malgrat la complexitat. En segon lloc, perquè desvela el propòsit propagandístic del procés. Si als anys 50 es va jutjar alguns capos dels camps d’extermini com a col·laboradors dels nazis i si finalment es va aconseguir jutjar un nazi, ¿quan tocarà acarar-se a la responsabilitat dels jueus notables que formaven part dels Judenräte o Consells Jueus? La impertinència d’Hannah Arendt, des de la llibertat i la lucidesa, va merèixer la seva condemna a l’ostracisme per part del sionisme.

La nació i la mort és un llibre excepcional que no hauria de passar desapercebut. Des de la dissidència, Idith Zertal rescata la complexitat de l’horror; per exemple, la difícil situació ètica dels capos dels camps d’extermini i dels membres del Consells Jueus quan després, des d’Israel, sense tenir en compte les circumstàncies ni els matisos, el sionisme exigia herois, una bella mort que servís com a exemple perquè l’home nou israelià la imités sense pensar.

[Afegit el 15 de juliol]

No és casual que l’única ressenya a la premsa que La nació i la mort d’Idith Zerthal ha merescut fins ara l’hagi escrit Simona Škrabec, autora de L’atzar de la lluita. Tots dos llibres comparteixen, d’una banda, el risc de plantejar una crítica molt ben fonamentada de temes que gaudeixen d’una gran quantitat de tòpics i, d’una altra banda, el fet que hagin estat dues editorials petites les que han tingut l’encert de publicar-los: l’editorial Afers de Catarroja, en el cas de L’atzar de la lluita, i Lleonard Muntaner de Palma, en el cas de La nació i la mort. Estic convençut que si qualsevol dels dos títols haguessin estat publicats per alguna editorial independent de les grans, haurien ocupat la portada de més d’un suplement cultural.

He afegit la ressenya de Simona Škrabec als comentaris.

A casa nostra, només el bloc de Miquel Àngel Llauger se n’ha fet ressò.

Tanca Tartessos

És una de les meves llibreries favorites, especialitzada en llibres de fotografia però amb una molt bona selecció de fons en altres temes, sobretot literatura. La sovintejava des de ben jove. Una tarda de dissabte, fa molts anys, em vaig adonar que en una de les lleixes més altes hi havia una gran quantitat de números endarrerits de la revista Poesía. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida de lector. Estaven, encara, al preu de venda al públic i vaig comprar un exemplar de cadascun dels números que no tenia. És el record que em va venir ahir a la memòria, quan llegia que tancarà al setembre. Fa alguns anys que no la visito; de fet, d’ençà que sóc llibreter i he renunciat al dissabte mensual de passeig per les meves llibreries favorites. Ben a prop de dos grans hipermercats de l’oci, el Gran Mestre Llibreter Miguel Arribas ha sabut mantenir la independència i el bon gust. Clou un cicle, afirma; vol canviar d'activitat després de vint-i-cinc anys de dedicació.

Ahir dissabte vam visitar la llibreria. Vam comprar una revista i un llibre descatalogats que demostren un profund coneixement de l’ofici de llibreter. Vam sortir al carrer amb l’alegria de la troballa i la tristesa pels records d'amics, converses i llibres captius entre les taules i els prestatges que aviat desapareixeran. Amb discreció, un petit cartell avisa que la llibreria Tartessos tanca. Bona sort.

Espantós

M’agradaria parlar de Maestros antiguos, de Thomas Bernhard. Escriure, per exemple, que és el millor exemple de xerrameca elevada a la categoria d’obra d’art que he llegit mai. Però em resulta impossible, és totalment impossible, per culpa d’un fet espantós. Ara Alianza Editorial celebra els quaranta anys de la col·lecció de butxaca i no se’ls acut res més que reeditar alguns títols de la col·lecció amb tapa dura. Això és imperdonable, és fer trampa, perquè, independentment del tan elogiat disseny de les portades, si hi ha un tret que caracteritza tots els llibres de la col·lecció és l’espantosa tendència a la descomposició, tendència que la tapa dura dissimula. I en quaranta anys han estat del tot incapaços de solucionar una cosa tan important com aquesta. Perquè quaranta anys, evidentement, vol dir adquirir una mínima experiència i, a més a més, el sentit comú afirma que l’experiència ens permet aprendre dels errors del passat. I no, no n’aprendran mai, de triar una cola com cal, una cola que aguanti no la relectura sovintejada d'un llibre si no, senzillament, una sola, només una lectura tranquil·la sense l'amença que en qualsevol moment cauran els fulls. Si volien celebrar els quaranta anys d’espantosa descomposició dels seus llibres de butxaca bé podien regalar un petit equip de restauració. Perquè agafes un d’aquest llibres de butxaca d’Alianza, un de recent, no cal que sigui una edició de fa vint anys, comences a llegir amb cura, subratlles amb cura, perquè l’experiència —i això sí, els lectors sí que en tenim, d’experiència— ja t’avisa que si no maneges el llibre amb cura es descompon. I tot aquest esforç per a res, perquè sempre apareix l’espantosa esquerda que anuncia que la cosa no acabarà aquí. Cliqueu, si no, aquesta fotografia de Maestros Antiguos:

L’única manipulació excepcional que va patir aquest llibre va ser que vaig subratllar aquest fragment:

Todo el mundo tiene su propia, su absolutamente propia verborrea, y yo tengo la musicológica. Tengo ya esa verborrea musicológica durante toda mi vida musicológica lo mismo que la suya es una vida filosofante, eso es evidente. Naturalmente, puedo decir también que hoy es absurdo todo lo que dije ayer sobre la Sonata La tempestad, lo mismo que al fin y al cabo todo lo que se dice es absurdo, pero sin embargo decimos esas cosas absurdas de forma convincente, dijo Reger. Todo lo que se dice se revela a la corta o a la larga como absurdo, pero, si lo decimos convincentemente, con la más increíble vehemencia de que somos capaces, no es al fin y al cabo un crimen, dijo.

Una definició exacta de la xerrameca, perquè el narrador no para d’escriure la pròpia xerrameca a propòsit de la xerrameca, que també transcriu, de Reger, crític musical que troba que gairebé tot és espantós perquè tot, absolutament tot, remet a la descomposició de la societat austríaca contemporània. I alguna raó deu tenir quan després de quaranta anys de publicar llibres de butxaca els d’Alianza Editorial no han caigut en el detallet que els seus llibres de butxaca són una imatge perfecta del procés de descomposició de la societat occidental en general. Perquè la cosa, com deia, ve de lluny. Vegeu, si cliqueu la fotografia, l’estat lamentable d’un parell de títols d’aquesta inexplicablement longeva i espantosa col·lecció:

Poetes a Torre Muntadas

A La Segona Perifèria i a The Blot ja ho han anunciat, però no puc renunciar a inaugurar una tradició. Així que aquí teniu el cartell de la segona edició de Poetes a la terrassa de Torre Muntadas.

[Cliqueu sobre la imatge si us ve de gust]