Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos

Vaig llegir l’Odissea potser massa d’hora, amb la fascinació d’endinsar-me per un llibre important, en una traducció espanyola en prosa on devorava les peripècies com si es tractés d’una novel·la d’aventures. Anys més tard vaig fullejar la traducció de Carles Riba i em va semblar trobar-hi una altra cosa quan vaig començar a llegir-ne un fragment en veu molt baixa a la biblioteca i ja finalment en veu alta a casa. Resulta difícil ara recordar i explicar quina cosa vaig sentir llavors, però probablement tindria a veure amb la percepció d’una tradició renovada, amb la sensació que una memòria antiga i fundacional esdevenia accessible, contemporània, malgrat les dificultats que m’oposava i que desitjava vèncer. Riba era aquest desig de vèncer i d’apropiació.

El meu primer Riba va ser, doncs, el traductor; l’Odissea primer, Kavafis després, abans del Kavafis d’Alexis E. Solà i del Cavafis de Joan Ferraté. I tot seguit l’esclat d’Elegies de Bierville, el camí que em va endinsar en el bosc de la seva poesia, el llibre que més he subratllat i anotat entre tots els meus llibres, el llibre que m’explicava la seva Odissea: “Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en l’illa profunda / on reneix de la mar, súbitament reconeix / una pàtria d’antany; i no en té sorpresa [ ... ]”. Riba és aquest diàleg amb la tradició, una reelaboració constant des de la modernitat per reconèixer-la sense sorpresa com una pàtria antiga.

Potser per això voldria commemorar avui els cinquanta anys de la mort de Carles Riba, escriptor difícil —difícil abandonar-lo, és clar— amb una traducció seva de Kavafis:

MOLT RARAMENT

És un vell. Exhaurit i corb,

estropellat pels anys i pels abusos,

caminant en silenci per un carreró.

Amb tot, quan entra a casa seva per amagar-hi

tanta ruïna, tanta decrepitud, medita

la part que encara té a la jovenesa.

Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos.

Per llurs ulls plens de vida passen les seves visions.

Llur sa, voluptuós cervell,

llur carn d’un traç tan pur, tan fermament lligada,

ara amb el que ell de la bellesa ha fet veure, es commouen.

Resurrecció

Els badocs que contemplen París des de la Torre Eiffel ignoren la indiferència dels francesos davant l’absència, a les llibreries, d’alguna edició dels Poèmes saturniens de Paul Verlaine. La boira de Londres no impedeix percebre la tranquil·litat amb què s’accepta que no hi hagi ni una sola edició viva de The Waste Land, de T.S. Eliot. Roma, desmesurada, no és un bon lloc per adonar-se dels anys que fa que no es pot comprar una edició d'Ossi di seppia d’Eugenio Montale. A Lisboa, ningú pot passejar pel Chiado amb un exemplar nou de Mensagem de Pessoa. El laberint urbà de Mèxic D.F. no explica perquè no hi ha una edició disponible de Libertad bajo palabra d’Octavio Paz. El deliri de normalitat que esquitxa els escrits de la intel·lectualitat catalana no és un obstacle perquè, en silenci, les Elegies de Bierville de Carles Riba estiguin exhaurides.

Això podria ser un malson amanit de tòpics turístics o l’inici d’una novel·la de biblioficció. Per sort, tot és mentida. Respecte a Carles Riba, en concret, fa pocs dies que és mentida. Les Elegies de Bierville també es podien llegir abans de la setmana passada, és clar: a les biblioteques, dins del primer volum de l’obra completa de Carles Riba o a l’edició bilingüe de l’editorial Visor. Però el volumet que lluïa el número 87 de la col·lecció Els llibres de l’Escorpí / Poesia estava exhaurit. Com també estava inexplicablement exhaurit Domini màgic de Joan Vinyoli.

A la contraportada llegim: “La reedició d’aquest volum és una iniciativa conjunta d’Edicions 62 i el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya”. Elegies de Bierville i Domini màgic es venen junts pel preu de 12 €, és a dir: 6 € cada llibre, cosa que permet incloure’ls en la categoria de les delicatessen. Estic convençut que el preu indica la implicació del Gremi de Llibreters en aquesta sorpresa, atès que els darrers llibres de poesia publicats per Edicions 62 costen entre 15 i 16,50 €. En qualsevol cas, les meves fonts assenyalen que el Gremi de Llibreters té la intenció de continuar amb el rescat d’obres importants de la literatura catalana o de traduccions al català que hores d’ara es troben exhaurides o descatalogades. Malauradament no puc oferir encara dades sobre el pla de publicacions, però sí puc dir que hi ha la voluntat de tocar tots els gèneres i de trucar a la porta de totes les editorials. No sé si seria demanar massa que s’arribés a un conveni amb els gremis de tot l'àmbit lingüístic per estendre l’abast de la iniciativa.