L'origen dels mots

Branda la fona i comença el combat.
El còdol brunz i colpeix l’adversari
al mig del font sumari:
sobtadament l’abat.

Aquests versos de Les decapitacions de Pere Quart em són importants. Els vaig llegir en un volum, ara esgrogueït, titulat Poemes escollits, publicat a la MOLC a cura de Joan-Lluís Marfany. Al marge vaig anotar el significat de còdol i brunzir, que llavors desconeixia. Segurament me les havia trobat abans en altres papers, però continuava llegint amb la falsa però tranquil·litzadora intenció de buscar-les més endavant al diccionari. El dia que vaig començar aquest llibre necessitava, en canvi, usar el meu Fabra. El bitllet de tren que feia servir de punt de lectura em permet localitzar la data aproximada en què còdol, brunzir, eixalat, ajocar-se, borboll, macat i altres mots van incorporar-se al meu català.

No recordava el poema, però sí aquest que comença així:

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.

Ramon Muntaner li havia posat música i sempre l’he recordat sencer, incloent-hi la cita de Guimerà que l’encapçala. També, lògicament, les Corrandes d’exili, gràcies a la música de Lluís Llach. Precisament ha estat la Tinta xinesa de Biel Barnils que m’ha menat a obrir novament els Poemes escollits i retrobar-me amb el temps en què aprenia la llengua a poc a poc i amb bons mestres.

Ara no sabria imitar la pronúncia amb la qual segurament torturava llavors les paraules. Un apunt de Pere a Saragatona m’hi ha fet pensar, sobretot perquè confirma que aprendre una nova llengua, o descobrir noves varietats, implica sempre reflexionar sobre la pròpia parla. En el meu cas, conèixer millor el català i utilitzar-lo habitualment ha significat també conèixer millor l’espanyol, malgrat les interferències mútues. La presumpta transparència de la llengua, aquesta adequació perfecta entre forma i sentit que he deduït tan sols de les creences d’algunes persones monolingües, s’esvaeix i en la comparació apareix la consciència que les llengües amaguen molts plecs insospitats. I entre els plecs, l’ombra.

Profecia de butxaca

Tot just començava a fullejar el catàleg de novetats del grup Random House Mondadori per al mes d’abril quan el meu cos mortal va patir els símptomes d’una revelació. Que es tractava d’una revelació queda demostrat pel fet que es va produir, lògicament, quan descobria la pròxima publicació de La clau Gaudí, novel·la escrita a quatre mans per Andreu Carranza i Esteban Martí. El primer succedani genuí de L’església del mar devia potinejar d’alguna manera pels circuits de la meva percepció extrasensorial i és així que vaig veure clar un esdeveniment que eclipsarà la Fira de Frankfurt: la revolució del llibre de butxaca en català. No és estrany que la revelació es produís gràcies a aquest catàleg. Random House Mondadori publica una de les col·leccions de llibres de butxaca que més m’agrada: Debolsillo.

Una visió entelada i, a més a més, boirosa em va permetre distingir, no sense dificultat, una nova col·lecció de llibres de butxaca que aplegava el bo i millor del nou Grup 62. Però això no era tot. La boira inevitable de les revelacions es va retirar discretament perquè pogués gaudir de l’èxtasi de fullejar —extrasensorialment, és clar— els primers títols d’una altra col·lecció de llibres de butxaca promoguda per un grup d’editorials independents: La Campana, Edicions de 1984, Bromera, Moll, Pagès, Lleonard Muntaner, Afers... entre d’altres. S'acabava així, per exemple, la paradoxa de tenir dues edicions diferents de La piel fría en butxaca i cap de La pell freda.

Intueixo que bona part de l’energia psíquica necessària per a aquesta revelació emanava, també, del clima profètic instal·lat a les lletres catalanes des de l’anunci de l’Anatomia 06/07. La invitació de Joan Carles Girbés a fer de profetes hi deu estar directament relacionada, atès que la poca atenció que rep el llibre de butxaca en català és un dels temes que ha tractat al seu bloc. Resta, però, el neguit que revelar amb precisió un fet del futur modifiqui aquest mateix fet i tot quedi, malauradament, en no-res.

Llegir, escriure

Potser el dossier que la revista Quimera dedica a la narrativa argentina actual, coordinat per Jorge Carrión i amb els articles, molt recomanables, de Beatriz Sarlo i Jimena Niéspolo. Entre d’altres, òbviament. Noms nous, noms coneguts inscrits en relacions noves: una comarca més en el mapa de les lectures del futur.

Per exemple, Los pichiciegos de Fogwill. Devorat.

Per exemple, el nou lliurament de César Aira que arriba gràcies a Mondadori: un llibre que aplega tres novel·les breus: Las curas milagrosas del Doctor Aira, El tilo i Fragmentos de un diario en los Alpes, entre les quals només em faltava per llegir El tilo. Al febrer, Canto castrato i Las noches de Flores en edició de butxaca.

Potser Pere Guixà i No pots no sentir-ho després que Julià Guillamon i Ponç Puigdevall, amb els tics inevitables de cadascun d’ells, l’hagin elogiat amb arguments literaris incontestables. Amb tota justícia: dues lectures i encara meravella.

Google books com a eina digital que depèn massa de l’imaginari del llibre de paper. La digitalització com a forma excepcional de difusió de llibres de difícil accés. Però també la dificultat de pensar una digitalització que inauguri noves formes de lectura pensades des de la pròpia cosa digital.

Des de lletra ja s’anuncia l’Anatomia 06/07. Millor que triar els millors, fer balanç des de posicions diverses dins de la bibliosfera.

Però si els millors els trien a can Subal, cal parar atenció: I Premi Espectacular de l'Assumpte.

Després d’Els llibres, la curiositat em va menar a Los papeles de K. de Manuel António Pina. O la credulitat com tema literari. Més aviat, la necessitat de creure.

Potser una broma filològica a propòsit de L’autoajuda al descobert, de Francesc Miralles. Una lectura lleugera. I força divertida.

Sebastià Alzamora també ravaleja. I fa cara de mussol. Lògicament, tot és cultura.

També, l’autoajuda i Montaigne, amb autors més nostrats com Francesc Eiximenis o Joanot Martorell.

La revista Qué leer com a model de diversitat, contra el simulacre homogeni de revistes i suplements aparentment més cosmopolites.

Més feina, menys temps. Entre llegir i escriure, és fàcil triar.

El Premi Llibreter

El Premi Llibreter d’enguany estava enverinat. Cap de les obres finalistes de l'edició anterior, l’any 2005, era d’un autor català i això, quan celebràvem l’Any del Llibre, va ser interpretat per alguns com una ofensa i per altres com una mostra d’independència. Imma Bellafont va acusar el jurat que hi havia llavors de menysprear la llengua catalana. Després va ser elegida presidenta del Gremi de Llibreters i com que no va rectificar, o ni tan sols matisar, les seves declaracions, el jurat va dimitir. I una matisació, almenys, sí que hauria estat necessària. Jo mateix vaig escriure alguna cosa a propòsit de la qüestió. El cas és que, amb la dimissió del jurat, el veredicte es va haver d’ajornar fins al Saló del Llibre de Barcelona, a la tardor. Els llibreters ens vam trobar, doncs, sense una selecció de títols, els finalistes i el guanyador, que ens facilitava molt la feina durant l’estiu. El verí inoculat pel desenvolupament dels fets va provocar que, fos quin fos el resultat, la selecció dels finalistes semblés sospitosa. Si s’hi incorporava un nombre significatiu d’autors catalans, algú podia al·legar que el nou jurat no seria independent perquè hauria seguit els dictats de la presidenta del Gremi de Llibreters. Si cap autor català viu no hi apareixia —com així ha estat finalment—, el mateix algú podria afirmar que tant d’enrenou era inútil si les coses continuaven igual.

L’any 2005 va guanyar la novel·la El port de les aromes de John Lanchester, la traducció al català de la qual dormia plàcidament en un calaix de can 62. Guillem Terribas va afirmar que el Premi Llibreter havia aconseguit, com a mínim, que s’edités ràpidament en català una traducció que semblava condemnada a l’oblit. Enguany ens trobem amb el fet que el llibre guanyador, El quinto en discordia de Robertson Davies, tampoc estava disponible català. Però l’editorial, Libros del Asteroide, posseïa també els drets de traducció al català. I aquí és on rau, segons la meva opinió, el problema: és un costum força estès que les algunes editorials comprin alhora els drets de traducció al català i a l’espanyol d’un llibre. Recentment, per exemple, hem llegit que Acantilado publicarà l’obra completa de Danilo Kis; no hem llegit enlloc que Jaume Vallcorba ha comprat també els drets en català i no sabem, de moment, si publicarà també Danilo Kis en català o no. El cas d’Imre Kertész ens pot servir per intuir que sí publicarà alguna cosa, però amb retard respecte a la traducció espanyola. Les raons que poden menar a una editorial a comprar alhora drets en català i en espanyol són molt diverses: des de voler evitar que es publiqui en català per evitar la competència fins a la confiança que el llibre tindrà èxit i negociar després a l’alça la venda dels drets. El fet indiscutible, però, és que gràcies al Premi Llibreter de 2006, la llengua catalana ha guanyat una nova editorial, que no es limitarà a publicar solament El quinto en discordia, malgrat les ofertes d’editorials més poderoses. Desconec si aquest era un dels objectius del nou jurat, en qualsevol cas recomanaria a Luis Solano que comenci a pensar seriosament en la traducció al català de Volvieron como golondrinas, un llibre que ha agradat, i molt, a tots els qui l’hem llegit a la llibreria.

Al final compta, però, l’encert o no del Premi Llibreter i El quinto en discordia és un molt bon llibre que mereix, sens dubte, el guardó. És el culpable, junt amb els Assaigs de Montaigne, de la poca activitat d’aquest bloc durant els darrers deu dies. La revista Benzina, a més a més, l’ha triat com a millor llibre de l’any 2006:

Ho té tot: una història que enganxa i que retrata una odissea personal, però també les vicissituds d’una nissaga i, fins i tot, d’un país. També hi ha una prosa trenada amb delicadesa però capaç d’aportar sàvies reflexions sobre la condició humana. I fins i tot alguns tocs de màgia. I de mitologia.

La màgia i la mitologia són precisament dos aspectes del, segons el meu parer, tema central del llibre: la meravella com a necessitat profunda de l’ésser humà. La fascinació del protagonista per l’il·lusionisme o la santedat tenen a veure també amb la fascinació que provoca l’home d’èxit —atractiu i ric—, la monarquia com a institució mítica o l’heroi de guerra que torna a un poble petit, entre altres coses, tan ben escrites que la novel·la imposa una lectura lenta i atenta, un autèntic plaer.

— ¿Qué queréis, entonces? ¿Que os teman?
— Que se maravillen. Esto no es un acto de egoísmo. La gente necesita maravillarse con algo, y el espíritu de nuestro tiempo consiste, precisamente, en impedírselo. Pero si se hacen cosas buenas y maravillosas, habrá gente que pague por verlas.

Bibliosistemes

Una de les pèrdues més lamentables de la cultura occidental ha estat, sens dubte, la de l’estudi de la Retòrica. Si algú volia defensar una causa insostenible amb uns pocs arguments febles, sempre podia invocar l’auxili de la Retòrica perquè, almenys, l’escrit fos una mica amè. Eduard Voltas va publicar fa uns mesos una mostra exemplar de feblesa argumental a propòsit del conflicte entre el Gremi de Llibreters i Abacus. Al lloc on hauríem de trobar la captatio benevolentiae de l'exordi trobem, en canvi, una frase desafortunada: “sembla que el políticament correcte és donar suport al Gremi de Llibreters.” Bé, no sé si és important que una cosa sigui políticament correcta o no, però amagar que el consens al voltant del preu únic del llibre compta també amb el suport del Gremi d’Editors és fugir d’estudi. Afirmar que una cosa és políticament correcta per desqualificar-la s’ha convertit ja en un tòpic gastat que només fan servir els aspirants més mandrosos a enfant terrible. Si a Eduard Voltas li interessés de debò abordar la qüestió del preu fix, hauria de començar per demanar-se com és que les editorials hi estan a favor, i es trobaria amb tot de respostes possibles; la més important: que així es garanteix la supervivència d’una xarxa de llibreries prou gran per alleujar les imposicions dels hipermercats de l’oci. Qualsevol lector sap que hi ha més diversitat d’editorials en una llibreria independent que a la secció de llibres d’un hipermercat.

L’article d’Eduard Voltas va ple de maniobres que volen guanyar-se l’adhesió del lector amb guspires efímeres d’aquesta mena. Afirma, també, que els llibreters “relacionen directament la crisi de les llibreries a Catalunya amb l'agressiva expansió dels establiments Abacus per tot el territori.” Suposo que aquí “agressiva expansió” s’ha de llegir com a cosa positiva, a la manera de l’executiu agressiu i altres expressions semblants; si no fos així, la contradicció delataria la inconsistència de les seves reflexions. I bé, no es pot negar que l’agressiva expansió és un factor directe a molts llocs —i segurament el més important per a les llibreries que ja han hagut de tancar gràcies als nous veïns—, però també sabem que no és l’únic, cal ser molt neci per fer d’Abacus la culpable de tots els mals. Malgrat això, Eduard Voltas opta per refugiar-se a la boira quan intenta parlar d’altres factors:

Les petites llibreries independents estan en crisi a tot el món occidental. Ho estan a Estats Units, on el preu del llibre està liberalitzat, i ho estan també a França, on regeix el preu fix. I a Itàlia, i a Espanya, i a Alemanya, i a Anglaterra. Són països on no existeix res de semblant a Abacus cooperativa, i les llibreries independents tanquen igualment en benefici de les grans cadenes.

La realitat és que barrejar les coses no ajuda a comprendre-les. Cal distingir necessàriament entre bibliosistemes diferents si es vol parlar de crisi en el sector del llibre. Només cal passejar per París i per Londres per comprovar que a Londres no hi ha, ni de bon tros, ni la mateixa quantitat ni la mateixa diversitat de llibreries que a París. Si tanquen llibreries a banda i banda del Canal de la Mànega no és en la mateixa proporció i sí, almenys, per un motiu diferent. A l’especulació immobiliària que podem trobar a Barcelona o a París o a Londres —sempre serà més rendible obrir una botiga de roba que una llibreria al centre de qualsevol ciutat— cal sumar, a més a més, que a Londres no hi ha preu únic: una llibreria independent no pot competir amb els hipermercats de l’oci perquè les diferències de preu poden arribar fins al 30% en el mateix títol. Això vol dir, doncs, menys llibreries i menys oportunitats perquè una editorial mitjana o petita pugui donar a conèixer les seves novetats. És cert que l’expansió tecnològica entre la població està canviant els hàbits de lectura tradicionals, però sense preu únic les llibreries no poden ni tan sols plantejar-se l’adequació als nous temps, perquè tanquen.

Per tal guanyar-se el cor dels catalans Eduard Voltas afirma que Abacus és “l'única cadena de distribució de llibres del nostre país que prioritza la llengua catalana en la seva política de vendes”. Si tenim en compte que les vendes d’Abacus es concentren en el llibre destinat als nois i noies que van a escola o a l’ensenyament mitjà —només cal observar la disposició de les diferents seccions—, no és que afavoreixi la llengua catalana: és que afavoreix la mena de llibres que els seus clients demanen. De fet, l’única objecció d’Abacus, segons la seva interpretació, a la Llei del Llibre és que permet el preu lliure del llibre de text, perquè toca directament els seus interessos. Afavorir l’edició en català és destacar i mantenir llibres en català encara que la rotació sigui inferior a la dels llibres en espanyol, i això no és exclusiu de ningú: es troba pertot. Si les llibreries independents només tinguéssim en compte la demanda, la presència del català seria molt menor. I sí, Abacus és una cadena.

Al final de l’article, Eduard Voltas ens fa el favor de donar consells a les llibreries i a Abacus, per fer veure que practica l’equidistància i ens vol bé a tothom. El consell més bonic, adreçat només als llibreters, és que ens dediquem "a fer els deures mirant el que passa al món”. Però no té en compte la cosa fonamental. Imaginem una llibreria, La Independent Catalana per exemple, que sigui moderna, que estigui al dia en qüestions tecnològiques, que prioritzi la llengua catalana i que compti amb un bon equip de llibreters. Imaginem que ben a prop obre un establiment d’Abacus de qualitat similar i amb un equip de llibreters igualment bo. El resultat és que La Independent Catalana tanca. Però és que si la hipotètica Abacus fos mediocre, la Independent Catalana tancaria també. Els consells d’Eduard Voltas no serveixen de res perquè no afronten el nus de la qüestió: que si Abacus creix és perquè aprofita un nyap legal, un avantatge que és fruit de la incompetència dels polítics per resoldre’l. La qüestió de la qualitat en aquest assumpte és secundària, seria absurd dubtar de la feina dels llibreters d’Abacus: el fet diferencial de la cooperativa no és la qualitat sinó el preu que ofereix. De fet, el descompte que aplica als llibres és superior al descompte que aplica a altres productes que tenen un marge comercial més gran: fan servir, doncs, els llibres com a reclam per vendre altres coses. I això és un obstacle perquè Abacus es converteixi en una FNAC catalana, com sembla proposar Eduard Voltas. Amb l’aplicació de la llei Lang a França, l’FNAC va haver de renunciar a l’aplicació de fins al 20% de descompte en els llibres... l’any 1981. És a dir: fa vint-i-sis anys que l’FNAC aplica només el descompte màxim permès per la llei, el 5%. I em sembla que ha crescut força des de llavors. Ara, a més a més, l’FNAC de França només permet el descompte als qui tinguin la targeta de client. Fa molt de temps que els llibreters ens dediquem a mirar "el que passa al món”.

Dia del Tirant 2007

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia estada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant Don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l’any MCCCCLX.

Arran de l’estrena del Tirant lo Blanc de Vicente Aranda tenim més traduccions íntegres a l’espanyol de la novel·la de Joanot Martorell, com la traducció Joan Enric Pellicer publicada per Algar o una nova edició de la traducció de Martí de Riquer, en aquest cas a Booket, que coincideixen a l’hora de reproduir el desafortunat cartell de la pel·lícula. Continua sense haver-hi una edició íntegra i ben anotada en català a un preu raonable. Després d’un any, no sé si a algú se li ha acudit de fer-la a partir de l’edició d’Albert Hauf, però de moment cal acontentar-se amb la traducció al català modern d'Edicions 3i4: l’edició —força antiquada— de Martí de Riquer continua exhaurida, tot i que no és difícil trobar-la al mercat de segona mà. Sempre hi haurà, lògicament, l’opció de visitar la biblioteca més pròxima.

Una bona manera de celebrar la diada tirantiana pot ser fer un tomb per internet. La Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives ofereix un ampli repertori d’assaigs al voltant de l’obra, a més a més de facsímils digitals d’incunables i de traduccions antigues a l’espanyol i a l’italià. Parnaseo, de la Universitat de València, alberga la revista digital Tirant, que recull anualment articles i ressenyes sobre el Tirant lo Blanc i la literatura de cavalleries, a més a més d’un apèndix bibliogràfic sobre la novel·la. Google Books també ofereix un munt de documents, però retallats o d’accés limitat.

Dia del Tirant 2006